Amb l’Eduard Voltas hem estat amics i hem compartit molta militància i projectes independentistes, aquells anys 80s i 90s del s.XX. Després, i ja fa anys d’això, des del tripartit, la cosa es va arrofredar i la relació distanciar, conseqüència d’una creixent discrepància en la visió i formulació política de l’independentisme. Fa molts anys que la majoria de les coses –no totes- ja no les veig com l’Eduard, tot i que gairebé sempre valoro el seu esforç intel·lectual d’explicar els seus posicionaments.
Però la veritat és que mai havia discrepat tant i tan radicalment d'un posicionament seu com en l'article que el passat 24 de desembre va publicar al Nació Digital amb el títol de "Barcelona, llegir el moment". De fet, després de llegir-lo i rellegir-lo, i deixar-lo arrofredar un temps, em sembla tan i tan insostenible, que fins i tot m’ha sabut greu l’hagi escrit o el signi l'Eduard.
Tot l’article, i em sap molt de greu dir-ho així, m’ha semblat un exercici inesperadament frívol per tal de teixir un discurs d’una farsa argumental per a mi incomprensible. I a criteri meu tot per tal de construir discursivament una autopista transitable a les seves idees i propostes, que no són altres que les que han guiat ERC de manera absolutament servil al servei d’Ada Colau aquests últims 4 anys.
És per això que amb aquest article m’agradaria, des del màxim respecte i estima personal, rebatre un a un els arguments que fa servir l’Eduard per teixir el seu argumentari, que clarament és el d’ERC.
Comença n’Eduard amb una afirmació absolutament injusta, que ignora la dimensió del que havia passat i s’havia fet. Diu l’Eduard, referint-se al post 92: “Desfet l’encanteri, comença la nostàlgia i un buit existencial molt mal gestionat”
No, l’encantari no s’havia desfet. L’encanteri (els Jocs Olímpics del 92) només va ser una pantalla per poder fer una transformació urbanística extraordinària a Barcelona, que la va permetre sortir del pou de la ciutat heretada del franquisme. La transformació urbana de Barcelona, a l’empara o amb l’excusa dels Jocs Olímpics fou extraordinària, meravellosa, excepcional. L’obertura al mar de la ciutat. Les rondes. Una planificació urbanística que va revitalitzar tota la ciutat: Montjuic, el soterrament de les vies, la integració de kilòmetres i kilòmetres de platges, la comunicació i obertura de la ciutat fins al Besòs, la Vila Olímpica, l’extraordinària revitalització de Ciutat Vella, des del Moll de la Fusta fins la Plaça Reial, etc etc. I tot això acompanyat d’una ambiciosa i brillant política urbanística, cívica, cultural, d’equipaments... a tots els barris de la ciutat.
Barcelona, la ciutat que va resistir fins aquell Onze de setembre del 1714, que havia estat capital d’un poderós país a la Mediterrània, amb la derrota de l’Onze de setembre del 1714 quedava totalment desemparada. Les tropes borbòniques van enderrocar mitja ciutat i van construir una ciutadella com a símbol de l’opressió a la que la ciutat estava condemnada. Una llarga nit a la història del nostre país i de la nostra ciutat que només comença a superar-se amb la Renaixença i la Mancomunitat.
Des del 1714 Barcelona era una ciutat sense un estat al darrere, sense un poder polític que pogués planificar el seu futur.
D’aquest escenari només hi trobem dues excepcions:
- L’aprovació del Pla Cerdà, Eixample i enderrocament de les muralles durant el “bienio progressista”
- L’estratègia d’algunes ments molt ben pensants de recolzar-se en fer de Barcelona la seu de grans esdeveniments per impulsar-ne la seva transformació, el seu progrés. Les dues grans exposicions universals (1888 i 1829) van ser el precedent que va inspirar els Jocs Olímpics.
L’endemà dels Jocs no es va desfer cap encanteri. L’únic encanteri havia estat fer servir els Jocs per fer realitat una transformació urbana de la ciutat necessitava urgentment i que sense els Jocs hauria estat impossible, no s’hauria pogut fer. I fou una transformació tan extraordinària, tan ben gestionada, tan ambiciosa, que va meravellar el món i, el més important, va ressuscitar la ciutat per a la seva gent.
Però en cap cas és cert, com diu l’Eduard, que la ciutat des d’aleshores “ja només sabrà jutjar-se a si mateixa en funció de l’opinió que el món tingui d’ella.” Gràcies a la transformació dels Jocs Barcelona esdevé, sí, una nova icona mundial, una nova icona per al turisme internacional. Però també en molts altres camps, amb fins a 7 universitats, desenes de centres de recerca punters, grans infraestructures com el BSC, empreses d’innovació, el 22@, etc. I, hi torno, tot això sempre amb una política municipal única en la història de Barcelona, que va refer tots els nostres barris, els va dotar de serveis, de vida pròpia, d’una permanent millora en la qualitat de vida dels barcelonins.
Segons l’Eduard, el que estava passant, però, era una altra cosa: “El turisme com a metadona dels Jocs. Gent de fora que ens mirarà i ens admirarà. I que portarà diners, és clar. Molts, i fàcils. El còctel és explosiu, perquè mescla psicologia social (la ciutat té mono d’atenció global) i interessos materials (la burgesia veu l’oportunitat d’abandonar la indústria i passar-se al turisme i a l’immobiliari, sectors íntimament lligats i que deixen molt més marge, molt més ràpid).”
Home, el turisme té una gran importància en la generació de riquesa i llocs de treball a Barcelona, representa al voltant d’un 21,2% del PIB de la ciutat, la construcció un 3,9%, però altres sectors emergents com les activitats científiques i professionals són un 14,7% del PIB de la ciutat, i l’administració, la sanitat i l’educació un 21,4%. Ni de lluny Barcelona és un monocultiu “turístic”. L’impuls que va tenir Barcelona gràcies als Jocs l’ha acabat situant en percentatges molt importants de PIB en sectors emergents com són la ciència, la sanitat, l’educació...
I d’aquí n’Eduard salta directament a les eleccions municipals de maig 2015 quan Colau guanya a Trias després de la campanya electoral més miserable de la història de Barcelona, amb una Ada Colau al servei íntegre del Règim del 78.
Diu n’Eduard que la victòria de Colau fou el primer símptoma de “descontentament”.
Això no va anar així. Barcelona, eternament governada pels socialistes i els iniciativeros, la prèvia de Colau, va voler continuar el seu desenvolupament i transformació lligat a aquell model de grans esdeveniments. Estava pendent la transformació urbanística de tota la part de la ciutat des de Glòries fins el Besòs, fer-hi arribar la Diagonal i vertebrar urbanísticament tot un nou centre urbà. I llavors es van inventar allò del Fòrum de les cultures. Però la cosa no fou tan reeixida com els Jocs, de fet va tenir punts bastant ridículs. Però l’obra pública, la intervenció pública generant l’espai del Fòrum i fent-hi arribar la Diagonal fou força positiva. També la creació de nous barris com Diagonal Mar.
Però a nivell ciutadà la cosa no havia funcionat, i la ciutadania va expressar un cert, important, cansament de com s’estaven fent les coses amb aquell ajuntament de PSC i ICV, que semblaven formar una majoria indestructible, invencible, eterna, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona.
El ridiculisme va anar en augment, amb coses com allò dels arbres de Nadal a pedals, si se’m permet l’anècdota. I aquest cansament ciutadà va tenir una oportunitat única d’expressar-se a la consulta ciutadana que l’alcalde Hereu va promoure per al projecte de reforma de la Diagonal des de Francesc Macià fins al Fòrum, per fer-hi passar el tramvia. El projecte municipal va quedar absolutament rebutjat per una amplíssima majoria de veïns. I no es va fer. N’Hereu i el PSC en van sortir molt tocats. I és així com l’any 2011 Xavier Trias va guanyar les eleccions, i per primera vegada des del 1979, desallotjava el PSC del govern de la ciutat. El mandat Trias del 2011 al 2015 és l’únic parèntesis en el monopoli del poder a Barcelona que des del 1979 han exercit, fins avui, PSC i ICV/Comuns.
És cert que el 2015 és Colau qui pren el relleu del monopoli de poder al PSC, però segueixen els de sempre. El 2015 el procés independentista estava molt viu, en plena intensitat, i el Règim del 78 actuà de manera ràpida i contundent, tan contundent com miserable. Va obrir una fastigosa guerra bruta contra Trias. Tot un muntatge de guerra bruta que va tenir en Ada Colau la seva principal lideressa. Colau era l’escollida pel R78, per les elits d’aquí i de Madrid, pels serveis secrets, per impedir que Barcelona, amb un alcalde com Trias, es mantingués fidel al procés independentista.
I Colau va guanyar. La seva victòria no va ser, com diu l’Eduard, el primer símptoma de descontentament a Barcelona. La seva victòria va ser una extraordinària exhibició de força, del poder que té, el Règim del 78. I Colau, sempre s’ha mantingut fidelíssima al Règim del 78.
El primer mandat Colau ja va ser patètic, demencial, fins al punt que Colau, les eleccions del 2019 les perd, perquè les guanya ERC. Però altre cop el Règim del 78 es mobilitza i un dels seus peons, en Valls, li garanteix els vots que li faltaven per tornar a ser alcaldessa.
N’Eduard es refereix a un presumpte programa transformador de Colau. Aquest programa no existeix. Des del 1979, amb l’excepció única del 2011-2015 els Comuns, abans ICV-EUA, han estat al govern municipal. Transformar el que eren directament responsables d’haver fet?
El Règim del 78 havia assolit, amb la seva aposta per Colau, els seus objectius. Totalment. I se la va deixar fer totes les seves rucades, i així és com s'ha arribat a aquesta gestió catastròfica, la pitjor en la història de la ciutat, que ha portat als pitjors indicadors sobre la situació de la ciutat. Per a la immensa majoria de barcelonins la gestió colauer ha esdevingut un autèntic malson. Ja indissimulable. Fins al punt que ara mateix 4 de cada 10 votants de Colau reconeixen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior.
I en el que em sembla la seva afirmació més ofensiva, que més tristesa m’ha fet llegir, per injusta, per insostenible, per manipuladora, n’Eduard diu que a les eleccions municipals del maig 2023 a Barcelona s’escull entre Lobbies (Trias i Collboni) i autoritat democràtica (Maragall i Colau).
Eduard, situar Colau en la més mínima coordenada democràtica és insultant.
L’escollida pel Règim del 78 per frenar l’independentisme a Barcelona?
L’alcaldessa més autoritària que mai ha tingut Barcelona?
La que s’omplia la boca de fer consultes ciutadanes per decidir sobre les grans obres i projectes, i que els ha imposat tots sistemàticament, en contra de veïns i en contra de les majories de regidors?
La que s’ha pixat damunt el resultat de l’única consulta ciutadana que s’ha fet a Barcelona, en la que es va dir, aclaparadorament, no al tramvia per la Diagonal?
Aquesta farsant... quina mena d’autoritat democràtica té?
Per favor!!!!!!!!!!!!
Diu n’Eduard que “La victòria d’Ada Colau el 2015 va ser el primer símptoma seriós de descontentament. El pas dels anys aporta llum interpretativa sobre aquell resultat. Electoralment, treu el cap una Barcelona que es vol agradar a ella mateixa, no al món. Pares que s’afarten de veure com es posa la catifa a AirBnb mentre els seus fills no es poden permetre llogar un pis a la ciutat; joves que llegeixen als mitjans que Barcelona ho peta en no sé quin rànquing global, però ells només poden accedir a feines precàries –les que genera el model– i mal pagades, malgrat tenir preparació universitària; ments despertes que s'adonen que el model extractiu post-olímpic ha anat massa lluny.”
O sigui, Colau és, aclaparadorament valorada com el pitjor alcalde de la història de Barcelona, amb un 49,9% dels veïns que així ho diuen.
O sigui, la gestió municipal de l’Ajuntament Colau és la pitjor valorada de la història de la ciutat, no una vegada, sinó les cinc pitjors valoracions ciutadanes de la gestió municipal, amb un 50,4% com a rècord que així ho consideren.
O sigui, per a un 66,7% dels ciutadans de Barcelona la ciutat cada any està pitjor que l’anterior...
... però Colau és la Barcelona que es vol agradar a si mateixa...
Doncs em temo que no, que tot el contrari, és la Barcelona que menys s’agrada a si mateixa.
I sí, Barcelona tenia i té molts problemes, moltes coses a millorar, però refugiar-se en la demagògia colauer, la més immoral que ha tingut aquest país, em sembla inadmissible.
Colau va arribar a l’alcaldia no només gràcies a liderar el discurs contra Trias amb les falsedats que generaven les clavegueres de l’estat, també ho va fer des d’aquella tan immoral demagògia amb la que acusava a Trias de ser els responsables dels desnonaments, perquè resoldre’ls era una simple qüestió de voluntat política, que Trias no tenia, però ella sí. 8 anys després la situació de l’habitatge a la ciutat és molt pitjor que quan Colau va arribar a l’alcaldia. No té voluntat política? O és que només era un titular immoralment demagògic?
N’Eduard situa AirBnB, o sigui, els pisos turístics, com a responsables dels problemes d’habitatge que hi ha a Barcelona. Però potser caldria valorar aquest tema de manera no frívola, sense demagògies, perquè prou complicat és. A Barcelona hi ha 9.500 pisos turístics. Aquesta és la realitat. A Barcelona hi ha censades cadastralment unes 662.833 llars. I només 9.500 són pisos turístics. I aquí val la pena fixar-se en una cosa: a BCN l’any 2.000 hi havia 74.772 persones arribades des de l’estranger, però l’any passat, el 2022, ja eren 481.657 els veïns procedents de l’estranger, de fluxes migratoris. L’any 2.000 a Barcelona hi havia censades 1.496.266 persones, i el passat 2022 érem 1.639.981. Ja hem vist que el 2022 hi havia 662.833 llars, mentre que l’any 2.000 n’hi havia 593.963.
En aquest període 2000-2022 Barcelona ha crescut el seu cens en 143.715 persones.
En aquest període 2.000-2022 Barcelona ha assumit un fluxe migratori de 406.885 persones.
En aquest període 2.000-2022 a Barcelona hi ha 68.870 llars més.
Sí, és evident que a Barcelona hi ha un problema amb l’habitatge, però em sembla que no és gaire sostenible atribuir-ho als 9.500 pisos turístics que hi ha a la ciutat. Curiosament en aquests 8 anys de colauisme només s’ha incrementat en 7.658 les llars a la ciutat. I no precisament de protecció social.
No, el problema és una mica més complexe que la simple “falta de voluntat política” o que els pisos d’AirBnB. El gruix d’aquest creixement migratori es va donar entre 2.000 i 2.009. A Barcelona i a tot Catalunya. Llavors a la Generalitat governava el tripartit. I el diagnòstic, llavors i ara, era molt clar: davant aquest extraordinari fluxe demogràfic migratori, amb l’increment poblacional que implicava, calia construir vivenda nova i assequible. És així com es va gestar un dels plans per a mi més encertats, però que dissortadament no es va poder executar, del tripartit: les ARE (Àrees Residencials Estratègiques).
Les àrees residencials estratègiques (ARE) eren un instrument derivat del DECRET LLEI 1/2007, DE MESURES URGENTS EN MATÈRIA URBANÍSTICA, que tenien com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.
La crisi econòmica que es va iniciar el 2008 les va paralitzar. I ningú no ha recuperat el pla.
Com deia, el diagnòstic era clar i encertadíssim: calia un pla ambició per a la construcció massiva, arreu del país, d’habitatges assequibles.
El problema dels preus tan elevats dels lloguers a ciutats com Barcelona no són els 9.500 pisos turístics, sinó que el creixement poblacional, en especial dels fluxes migratoris, no ha anat acompanyat de la necessària construcció d’habitatges assequibles, i això és el que ha saturat el mercat.
Tampoc no té cap mena de fonament voler explicar la victòria electoral de Colau pel que diu l’Eduard de l’esgotament d’un model, el post-olímpic, estractiu, davant el qual hi ha els “joves que llegeixen als mitjans que Barcelona ho peta en no sé quin rànquing global, però ells només poden accedir a feines precàries –les que genera el model– i mal pagades, malgrat tenir preparació universitària”
Home, és evident que efectivament hi ha atur juvenil, que afecta també als universitaris, que hi ha precarietat, etc. Però potser hauríem de valorar la situació amb una visió global i amb dades oficials.
Segons les últimes dades oficials disponibles, 9 de cada 10 graduats universitaris a Catalunya als 3 anys d’haver finalitzat els seus estudis estan treballant, 8 de cada 10 ho fan treballant exercint funcions universitàries i 7 d’aquests fan funcions específiques vinculades al grau que han estudiat. Dels qui treballen 8 de cada 10 tenen sous mensuals iguals o superiors a 2.000€, i 2 de cada 10 són mileuristes. Pel que fa a l’estabilitat, un 49,9% tenen contractes indefinits, un 35,2% temporals i un 10,9% són autònoms.
També en aquest àmbit Colau i els seus no són un bon exemple. Només cal mirar els seus CV, per veure que cap d’ells, començant per la lideressa colau, no ha treballat mai. Mai. Una autèntica vergonya. Ells, aquests colauers, sí que són un model estractiu de principi a fi.
Segueix l’Eduard assumint íntegrament el discurs del colauisme, aquell que diu que han estat “Els sectors empresarials i mediàtics que han promogut la campanya sistemàtica sobre la presumpta decadència de Barcelona”. O sigui, un 49,9% dels veïns diem Colau és el pitjor alcalde de la història de Barcelona, un 66,4% que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior, etc... però tot això només és una campanya sistemàtica dels sectors empresarials i mediàtics, perquè els veïns no tenim criteri propi, ens deixem manipular sistemàticament, tot és una campanya, i nosaltres, com a ruquets que som, ens deixem manipular.
Quines coses, quan colau ens va imposar aquest desastre sense precedents de la Superilla al Poblenou, els veïns vam estar molt sols. Vam ser nosaltres, porta a porta, sense que ningú no ens ho digués, que vam recollir desenes de milers de signatures en contra, i que vam organitzar una consulta popular amb gran participació, i amb un 80% dels veïns en contra. I colau ni ens va escoltar. Sí, suposo que, com vam demostrar en un estudi perfectament documentat fet pels mateixos veïns, que vam sumar els nostres perfils professionals per poder-lo fer, la Superilla havia incrementat la contaminació al conjunt del barri... tot això també devia ser campanya de sectors mediàtics i empresarials, que ens van manipular. Quina barra, tu... sort de la lideressa Colau. Els lobbies ens han pogut manipular a tots, perquè som uns ruquets sense criteri propi, però a ella no podran, amb ella no podran.
I el discurs de l’Eduard acaba així de contundent i de servil a la lideressa Colau: “Hi ha quatre candidats amb possibilitats, però atenent als discursos i programes, només hi ha dos blocs: el bloc del tornar enrere (Collboni-Trias) i el de continuar endavant (Maragall-Colau). Barcelona fa una tria històrica aquest mes de maig. Lobbies versus autoritat democràtica. El 2015 es va obrir la tapa i ara hi ha una Barcelona que la vol tancar per sempre. Si l’endemà de les eleccions Maragall i Colau no saben llegir el moment històric, les conseqüències seran de llarga durada.”
Acabar amb el malson de la pitjor gestió municipal de la història, enviar cap a casa seva a la senyora Colau, la pitjor alcaldessa de la història de Barcelona, posar fre a la irracionalitat i les greus conseqüències d’una gestió que expressament ha defugit fer estudis previs d’impacte de les seves polítiques, proves pilot, tornar a posar els veïns i la nostra qualitat de vida al centre de la gestió municipal, vetllar per un urbanisme de qualitat, no de capricis sectaris, etc etc etc tot això és “tornar enrere”.
Continuar endavant deu ser seguir incrementant la inseguretat a la ciutat. Colau ja té els 3 pitjors registres de fets delictius de la història de la ciutat (2018, 2019 i 2022), però cal continuar endavant, encara hi ha espai per a una ciutat més insegura. Continuar endavant deu ser assegurar el col·lapse permanent de la ciutat. Continuar endavant deu ser omplir-se la boca de participació veïnal i després pixar-s’hi a sobre, enfotre’s-en del que hem votat o reivindicat els veïns. Continuar endavant deu ser expropiar finques de pisos de luxe per dir que volen destinar-les a habitatge social.
Cap a l’únic endavant que Colau-Maragall poden continuar portant la ciutat és cap a l’abisme, sí, de la decadència més absoluta, al sectarisme més atroç, a la irracionalitat més terrorífica... i això sí que serà de llarga durada, qui sap si irreversible.
En una cosa sí que dono la raó a l’Eduard: Barcelona fa una tria històrica aquest mes de maig, entre acabar amb el malson de la pitjor gestió municipal de la història, que ens aboca a una ciutat empitjorant any rere any... o fer-se còmplices d’aquesta actualització del general Espartero en la figura d’Ada Colau que amb tant d’èxit va impulsar el Règim del 78.
Però sobretot, el que vull remarcar és que en cap cas les coses són com les diu l’Eduard. En cap cas “La principal malaltia de Barcelona és la necessitat obsessiva d’agradar al món”. Ara mateix en el que estem és en una necessitat obsessiva d’agradar-nos a nosaltres mateixos, als veïns de Barcelona, que en un 77,1% pensem que Barcelona ha empitjorat aquests darrers 4 anys. Però no és un “agradar-nos” estètic, sinó un agradar-nos de recuperar la nostra qualitat de vida com a veïns i treballadors de Barcelona. Aquest 84% de veïns que diuen de cap manera Colau hauria de tenir un tercer mandat, que la volem fora, no ho veiem així per cap necessitat obsessiva d’agradar al món, sinó pel molt raonable desig de recuperar la qualitat de vida que hem perdut en aquests anys d’alcaldia Colau. Ens la sua com ens vegin des de fora. Però no ens la suen les nostres vides com a veïns, no ens la sua un Ajuntament la gestió del qual és la pitjor de la història, que ha fet que Barcelona cada any estigui pitjor que l’anterior.
Les eleccions de maig a Barcelona són excepcionals, gairebé plebiscitàries, entre els que, pel damunt de tot, volem recuperar la ciutat que estimem i la qualitat de les nostres vides com a veïns i treballadors, posant fi al malson del mandat Colau, i els que voldrien 4 anys més per fer irreversible la destrucció de la ciutat que estan liderant els Comuns amb el suport d'ERC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada