A Barcelona tenim una esperança de vida de 84,6 anys. Si la comparem amb l’esperança de vida arreu del món veiem que tenim una de les esperances de vida més altes de tot el planeta, superior a la del país que té l’esperança de vida més alta, el Japó, de 84 anys.
Això no és casual. Si a BCN tenim aquesta esperança de vida tan alta és
perquè el conjunt de la ciutat, tots els seus equilibris, el seu way of life...
ho fan possible.
Tenim una de les esperances de vida més altes del planeta per com és la nostra ciutat.
Carregar-se Barcelona, carregar-se els equilibris entre tots els seus usos i
vides de la seva gent, dinamitar el que ho ha fet possible, que és el que està
fent Colau, és dinamitar els fonaments que ens permeten tenir aquesta tan alta
esperança de vida.
Però el colauisme fa una cosa encara pitjor des d’un punt de vista moral o de l’ètica
de les polítiques públiques: intentar justificar les seves polítiques perquè hi
hauria una mortalitat derivada de la contaminació que ells volen evitar.
L’objectiu és legítim, perquè sempre cal defensar totes les polítiques que en relació a la nostra societat, al seu conjunt, millorin la salut i l’esperança de vida de tots les persones.
Però en aquest punt, com veurem en aquest article, tenim dos problemes: el primer, la poca solidesa de les dades sobre l’impacte de la contaminació a la salut dels barcelonins, i la segona la ignorància, l’amagar, que les mesures que les polítiques colau volen implementar per disminuir aquest risc sobre la salut el que fan directament és agreujar les patologies de les malalties o afeccions que són la principal causa de mort a Barcelona, i singularment entre determinats col·lectius de treballadors.
Sobre el primer punt, la poca solidesa de les dades que fan servir com a argument per legitimar les seves polítiques els colauers:
- Setembre del 2016, Salvador
Rueda, el "pare" de les Superilles, deia en una entrevista:
"cal reduir una altra variable, que és el nivell de contaminació,
responsable de la mort prematura de 3.500 persones cada any"
- Octubre 2016 la cosa, segons una Agència municipal, se situaria en 250 morts:
"Cumplir los niveles de contaminación evitaría al menos 250 muertos cada
año"
- Setembre del 2019, segons un altre informe d'aquesta mateixa agència municipal de la
sra. Colau:
"Més de 400 persones moren cada any a Barcelona per culpa de la
contaminació de l'aire"
- Gener 2020 l'Ajuntament Colau fa un nou gir i diu:
"Desde el consistorio se hace especial incidencia en que la emergencia
climática se concreta con "3.700 muertes en Barcelona"
S'ha tornat a aquella xifra dels 3.700 de fa 4 anys, del 2016, tot i que per
fer-ho ara es refugien en el concepte "emergència climàtica".
- Octubre del 2020, l'Agència aquella de l'Ajuntament Colau torna a fer un
nou gir i diu:
"El exceso de contaminación en Barcelona causa cada año 1.000 muertes
en la ciudad, un 7% del total."
Com veieu, les dades amb les que treballa aquest ajuntament Colau són mooooolt
sòlides, i així, les morts per contaminació un any són 3.750, un altre any
3.500, un altre any 250, un altre any podem pujar a 400, però si cal, doncs
diem que 1.000 i arrodonim.
Dit això, evidentment, torno a dir que tots els poders públics, amb
l'Ajuntament al capdavant, han de vetllar per la salut dels barcelonins i per
evitar qualsevol mort que sigui evitable. Això cap dubte. Ara bé, el problema el
tenim quan, sense tenir una visió general de la salut a la ciutat, Colau i la
seva secta en comú volen imposar-nos polítiques que agreugen les principals
patologies de les més grans causes de mort que patim els barcelonins.
Acceptem que el way of life d'una metròpoli com BCN comporta que hi
hagi anualment unes 400 persones la mort de les quals, d'alguna manera, podria
ser conseqüència de la contaminació de la ciutat. Sobre una mortalitat anual de
16.000 persones, significa un 2,5%. Si donéssim per bones les xifres de 1.000
morts, seria un 6,25% de les morts a la ciutat.
Acceptem-ho, però no amaguem,
expliquem-ho també, que hi ha un 97,5% o 93,75% de morts per altres causes.
Així, quan mirem les estadístiques de les causes de mortalitat més nombroses a
la ciutat, veiem que la causa més nombrosa és la cardiovascular, que és la
causa d'un 25% de les morts a Barcelona.
I aquí és on emergeix aquesta misèria moral criminal dels Comuns. Em sembla
molt bé, a tots ens semblarà molt bé, que es facin polítiques que redueixin el
risc de mort per determinades malalties, per determinades causes. Però és
inadmissible fer-ho a costa d'agreujar els factors que desencadenen les
patologies d'altres causes de mort.
Em sembla molt bé treballar per reduir aquest 2,5% o 6,25% de les causes de
mort que d'alguna manera es poden atribuir a la contaminació. Però mai, mai,
mai, fer-ho incrementant les patologies de la que és la més gran, nombrosa,
causa de mort a Barcelona.
I tal i com les està plantejant i
executant les polítiques de Colau i Comuns agreujaran els factors que
desencadenen les patologies que causen el major nombre de morts a Barcelona: les
de les malalties cardiovasculars.
Són moltes les patologies i els factors que més influeixen en aquesta causa de
mort, la cardiovascular. Però de manera clara els estudis més concloents al
respecte situen l'estrès com una de les causes que més influeixen en el
desencadenament mortal que porta a que a BCN hi hagi un 25% de morts per
patologies cardiovasculars.
Un gran estudi europeu, amb científics d'UK, Alemanya, Finlàndia, etc... ho va
estudiar. El punt de partida en la seva recerca tenia, entre d'altres, els
següents objectius:
"En este estudio se buscó esclarecer la situación de estrés como factor
de riesgo en la enfermedad cardiometabólica mediante la investigación de las
asociaciones de dos factores de estrés laboral frecuentes:
-la sobrecarga laboral
-el desequilibrio entre esfuerzo y recompensa "
Segons dades de les mútues laborals, les incidències coronàries són la
principal causa de mort laboral. I segons ja hem vist, l'estrès és un element
cabdal en les patologies cardiovasculars.
L'estrès està al darrere de les patologies que provoquen el major nombre de
morts a Barcelona.
I els dos elements clau, més importants, en els quadres que desencadenen
l'estrès laborals són la sobrecàrrega laboral i el desequilibri entre esforç i recompensa.
Tota la població laboral de Barcelona ha d'invertir, gràcies a Colau i els
Comuns, més temps en fer el mateix que abans feia amb menys temps, ja sigui
arribar a la feina, ja sigui fer els seus desplaçaments de feina, ja sigui anar
a veure familiars, ja sigui tornar a casa. Trajectes que abans es podien fer en
20 minuts ara consumeixen el doble. I després, la guinda d'haver de donar més
voltes que mai fins trobar un lloc on poder deixar el cotxe. I l'encariment
demencial de la zona blava i verda.
Si això és així en general, la política de Colau i els Comuns és
especialment greu en relació a un col·lectiu molt concret i molt important de
la nostra ciutat: el del transport.
La manera com han eliminat, s'han
carregat, les zones de càrrega i descàrrega provocarà en aquest sector un
monumental increment del desequilibri entre esforç i recompensa. Per fer
el mateix que feien abans, ara hi hauran d'invertir moltes més hores, nervis
per no tenir espais reservats a càrrega i descàrrega i per tant haver d'aparcar
precàriament, per no poder fer tota la feina que abans podien fer, per no poder
complir amb tots els clients.
I per veure la gravetat del que estic denunciant, mirem algunes dades d’estudis:
"La EU-OSHA apunta que el estrés laboral se experimenta “cuando las
demandas del entorno de trabajo superan la capacidad de los trabajadores de
lidiar con ellas (o controlarlas)” , es decir, el estrés se identifica con un
estado de tensión física y psicológica que surge cuando existe un desequilibro
entre las altas exigencias del ambiente de trabajo y las posibilidades del
trabajador de responder adecuadamente a las mismas".
En una tesi doctoral sobre els riscos per a la salut als
treballadors que desenvolupen la seva feina conduint (bàsicament els transportistes),
s'hi diu:
"Los factores de riesgo psicosociales de los trabajadores de la
conducción son: Un elevado nivel de atención, el procesar continuamente mucha
información, la repetitividad de las tareas, la cantidad de trabajo y la
presión del tiempo. Según el presente informe, al 30,9 % de los conductores el
trabajo afecta a su salud mental de manera directa. Y un 26,2 % de los mismos,
afirman tomar de manera regular relajantes y tranquili-zantes. Todos estos
factores, se traducen en alteraciones del estado del ánimo, estrés, ansiedad,
depresión, alteraciones del sueño, dolor de cabeza, contracturas musculares,
etc. Así mismo, el estrés laboral es el responsable de muchos accidentes de
tráfico, de comporta-mientos inadecuados en la conducción, de conductas
arriesgadas, etc"
Les polítiques Colau per evitar (que no, perquè només incrementaran la
contaminació) d'una part d'aquest 2,5% de la mortalitat de la ciutat comporten
claríssimament empitjorar directament les patologies que estan al darrere del
25% de les causes de mort dels ciutadans de Barcelona.
És una aberració immoral aquesta política colauer que es creu
"investida" per decidir amb les seves polítiques, els qui poden viure
i els qui no l'importa que morin. És una aberració immoral que totes les
barbaritats que s'estan fent en mobilitat a la ciutat es justifiquin per evitar
unes morts que són el 2,5% de les morts de la ciutat a costa de condemnar a més
mort a la majoria de barcelonins, superant el 25% de barcelonins que ara ja moren
per patologies cardíaques, de les quals l'estrès n'és causa principal.
Fer servir l’amenaça sobre la salut com legitimació de polítiques, mentre s’amaga que allò que es vol fer sobre uns àmbits el que fa és incrementar la gravetat de les patologies que són la principal causa de mort a la ciutat, és miserable, és immoral.
Les polítiques públiques han de vetllar per la salut col·lectiva, no fer-se sobre un àmbit sabent que implica l’empitjorament d’altres àmbits, els majoritaris.
A un nivell més general, fer polítiques basades en la por, dibuixant un escenari tremendista sobre la salut dels barcelonins i les seves amenaces, quan a Barcelona tenim una de les esperances de vida més altes del planeta, és repugnant, i fer-ho posant en perill tota la convivència, tot el way of life de la ciutat, que és el que ha permès tenir aquesta més alta esperança de vida, és criminal, pot ser objecte d’una causa penal per posar en perill la salut de la majoria de barcelonins i per incrementar, amb les seves polítiques, les patologies que són la major causa de mort a la nostra ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada