Municipals BCN: anàlisi múltiple d’enquestes. Dades contra propaganda: es manté l’efecte Trias i no hi ha recuperació d’ERC

Quan es va anunciar la candidatura de Trias a l’Ajuntament de Barcelona les enquestes van fer un gir espectacular, que en la major part de casos van situar Trias com a principal favorit. La sacsejada de l’efecte Trias també va portar altres conseqüències en la projecció electoral de les diferents enquestes: el “desplome” d’ERC, l'allunyament de Colau d’estar en condicions de poder guanyar les eleccions i, finalment, una certa solidesa de les expectatives del PSC, de Collboni.

Avui, a les portes de l’inici de la campanya electoral, innovaré en l’anàlisi de l’escenari electoral de les eleccions municipals de Barcelona del proper 28 de maig, d’aquí a 18 dies. El que farem serà fer servir les dades de tres enquestes diferents, però no qualsevol de les dades d’una enquesta i molt menys les projeccions d’escons: treballaré exclusivament amb les dades no subjectes a possibles manipulacions o biaixos mostrals. I el que, ateses les circumstàncies és l’element més innovador de l’anàlisi, situarem les enquestes en dos moments molt diferents, per poder estudiar millor, amb una adequada perspectiva, la magnitud de la sacsejada del que ha passat aquest darrer any i els elements de més solidesa del nou escenari. 

Per fer-ho faré servir les dades del Baròmetre semestral de l’Ajuntament de Barcelona de maig 2022, fa just un any, com a punt de sortida o com a retrat de l’antic escenari. I com a retrat del moment en el que estem, de l’escenari a les portes de l’inici de la campanya, dues enquestes molt diferents: les de l’enquesta de Junts que es van donar a conèixer perquè les va publicar el digital El Nacional, i les de l’enquesta de l’ARA, feta per la mateixa empresa demoscòpica que fa les enquestes internes d’ERC. Què ha passat en aquest any? Què ens expliquen, a les portes de les eleccions, dues enquestes tan diferents?

Comencem l’anàlisi situant-nos en com estaven les coses fa un any, i fem-ho a través de la lectura que va fer Barcelona en Comú de les dades del Baròmetre municipal: “El baròmetre municipal situa Barcelona En Comú com primera força en intenció de vot amb un 11,9%, seguida per ERC amb un punt menys i a més distància el PSC, amb un 7,5%”. Final de l’anàlisi. Ni tan sols esmenta els resultats d’altres forces polítiques, excepte les que, a parer seu, de la lectura que ells feien de l’enquesta, no entrarien a l’Ajuntament: “la CUP, PP, Ciudadanos, VOX i el PDeCat quedarien fora del consistori, en no arribar cap d’aquests partits al 3% d’intenció de vot”. Aquesta nota de premsa de Barcelona en Comú és del tot expressiva del sectarisme que els caracteritza (no fer esment d’opcions com Junts) i de la seva ignorància, que és un dels altres elements que caracteritzen el seu mandat i la seva gestió: una ignorància superlativa, però alhora investida com a veritat absoluta (per això sempre han descartat fer estudis previs o avaluacions d’impacte dels projectes, i així ens ha anat).  A les eleccions municipals, per obtenir representació, cal superar el 5% dels vots, i no el 3% com diuen els Colauers en la seva nota de premsa. El 3% és per a altres eleccions, com les del Parlament. Però a nivell municipal, 5%.

Més enllà de la lectura que en van fer els de Barcelona en Comú, la resta de lectures de la projecció electoral d’aquell Baròmetre municipal d’ara fa un any totes van coincidir en el titular: “Barcelona en Comú i ERC es disputarien la victòria a les eleccions de la ciutat, segons el Baròmetre Municipal” era el titular del Público, que ens serveix per a la resta.

Fa un any, les dades del Baròmetre evidenciaven dues coses:

•           En termes de projecció electoral sobre vot decidit, ERC era l’opció més sòlida, la que presentava una major fidelitat de vot, la que tenia una major recepció de vot procedent d’altres formacions i la que menys vot decidit cap a altres presentava. Darrere seu, els Comuns. A la projecció electoral de l’enquesta la sobrerepresentació dels Comuns els projectava com a possibles guanyadors, però d’acord a les dades no manipulables, els Comuns quedaven mica per sota d’ERC. I a distància apareixia Collboni i el PSC, amb més baixa fidelitat de vot que ERC i Comuns, sense cap significativa recepció de vot d’altres i amb significativa fuga cap a ERC i Comuns. Finalment, el més sorprenent vist des d’ara, era l’evidència de la feblesa de Junts, que presentava la més baixa fidelitat de vot, no rebia vot de ningú i li marxava cap a ERC

•  Però en termes d’anàlisi polític, la projecció de vot del Baròmetre, allò que tenia de més impactant era l’evidència d’un escenari electoral amb moltíssim vot orfe. Les dades del Baròmetre evidenciaven el moment crític amb que la ciutadania valorava tant la situació de la ciutat com la gestió municipal. Les pitjors valoracions de la història. Mai un percentatge tan alt de veïns opinaven que la ciutat cada any estava pitjor que l’anterior ni valorava tan negativament la gestió municipal. Però això no es traduïa en un vot de càstig al tripartit municipal, perquè no hi havia cap alternativa creïble. La desesperança davant la valoració negativa de la situació de la ciutat només es traduïa en uns percentatges insòlits d’indecisos, així com de projecció d’abstenció. Més d’un 50% dels enquestats o encara no sabien què votarien, o s’abstindrien o no responien a la pregunta. I la xifra d’indecisos era especialment dura entre els votants de Junts (43,6% deien que no sabien què votarien), però estava al voltant del 30% també entre els votants d’ERC o del PSC.

Un any després, què ens expliquen les enquestes del Nacional (Junts) i de l’ARA?

•           En termes de projecció electoral, el Nacional titulava: “Trias guanyaria folgadament Colau, Collboni i Maragall a Barcelona, segons un sondeig de Junts”, mentre que l’ARA (amb una enquesta feta per la mateixa empresa que fa les enquestes d’ERC) titulava: “Colau atrapa Collboni a un mes de les municipals. Trias manté les seves opcions en tercera posició i Maragall és quart”. Des de l’opinometrisme mediàtic d’ERC s’ha insistit molt en que s’hauria frenat l’efecte Trias i Maragall recuperava. El gran abanderat d’aquesta tesi que, com veurem més endavant, no té cap dada que la sustenti, és en Sergi Sol, que des del mes de març no para de pregonar, a tots els articles que escriu, a qualsevol mitjà que “Trias se atasca, Maragall recupera el aliento”. Què està passant realment? Ara ho veurem...

•  En termes d’anàlisi polític, d’escenari polític, el tomb a la situació d’ara fa un any és espectacular. De la victòria de la Lideressa Colau que proclamaven els Comuns, que només es disputarien la victòria amb qui ha estat, al llarg d’aquests 4 anys, el seu més servil servidor, Ernest Maragall i ERC, fet que feia esclatar en eufòria política i supèrbia, al colauisme, hem passat a un escenari com a molt obert a 4, tot i que realment és un escenari d’1 (Trias), seguit de prop de 2 (Collboni i Colau) i, a distància, d’un altre 1 (Maragall, que no entra a la lluita electoral de la victòria). De la resignació sense esperança de fa un any, a un escenari intensament sacsejat en el que fer fora Colau, que fa un any semblava impossible, ara és més possible que mai, ara pot esdevenir-se.

Per què les dades evidencien que es manté l’efecte Trias i no hi ha recuperació d'ERC?

Fa un any, al Baròmetre, la fidelitat de vot a Junts era del 39,9% (la més baixa de tot l’escenari polític barceloní, C’s a banda), que, combinat amb el 43,6% de vot indecís entre antics votants de Junts, abocava la formació al col·lapse electoral, a la irrellevància electoral.

Ves per on, malgrat que Sergi Sol vol aprofitar l’enquesta de l’ARA per dir que s’ha acabat l’efecte Trias, les dades no condicionades per biaixos mostrals no ens diuen això. A l’enquesta de l’ARA (feta per la mateixa empresa demoscòpica que fa les enquestes d’ERC) Junts té la major fidelitat de vot de tot l’escenari polític (77,9%) i la menor indecisió/abstenció d’aquest escenari en relació a tota la resta de forces polítiques (del 13,9%). Fa un any Junts tenia, entre vot indecís, abstenció, vot en blanc... hi tenia un 51% dels seus antics votants. Un any després només hi té un 13,9%.  A l’enquesta de Junts que va publicar El Nacional la fidelitat de vot de Junts era pràcticament idèntica a la de l’ARA, del 75,1%, i amb un 15% de vot indecís/no vot/blanc/nul. Com veiem, dades pràcticament idèntiques a les dues enquestes.

Mentres tant, fins i tot a l’enquesta de l’ARA, que és la que aprofita Sergi Sol per propagar que Maragall s’ha recuperat i està a la lluita, l’ERC de Maragall ha passat de ser la formació amb més alta fidelitat de vot de fa un any (54,1%), a ser la formació amb més baixa fidelitat de vot (44,8). Pel que fa a la indecisió, vot blanc/abstenció, ha passat de tenir un 33% dels seus antics votants en aquesta situació a tenir-ne un 28,2%.

Mentre Junts ha reduït la indecisió en 40 punts, a un mes de les eleccions, ERC només ho ha fet en 5 punts.

Mentre que Junts, que segons propagandistes al sol està de reculada, pràcticament no té fuga de vot cap a cap altra formació política, i en rep significativament d’ERC (el més important) i CUP, tot i que també dels qui el 2019 van votar altres (entenc que es vot que van tenir els de Primàries), resulta que ERC, que segons aquests propagandistes al sol s’ha recuperat, perd vot significativament cap a Junts, Comuns i CUP, mentre que no en rep de ningú.

De fet l’única dada discrepant entre l’enquesta de Junts que va publicar El Nacional i l’enquesta de l’ARA (feta per la mateixa empresa demoscòpica d’ERC) és en el volum de la transferència de vot d’ERC cap a Junts. Mentre l’enquesta de Junts retrata un 33,8% d’antics votants d’ERC que ara tenen decidit votar Junts, l’enquesta de l’ARA situa aquest transvasament d’ERC cap a Junts en un 13,5%.

És molta diferència. Davant això el millor és veure quin era aquest comportament electoral a d’altres enquestes. El mes de gener (dos mesos abans de les enquestes de Junts i de l’ARA), en una enquesta pròpia del Nacional el transvasament de vot d’ERC cap a Junts era del 30%, i en una enquesta del Periódico del 25%.

Tinc pocs dubtes, per tant, que el transvasament de vot d’ERC cap a Junts es mou entre el 25% i el 30% dels seus antics votants, percentatge que és especialment valuós, atès que ERC fou la força més votada a les municipals del 2019.

I això és el que explica aquests nervis de la “caverna” d’ERC, liderada per Sergi Sol, que porta mesos dedicant tots els seus articles a tots els mitjans de comunicació on en publica, a atacar a Trias i a fer veure que no farà res, mentre que Maragall es recupera. Això és fals. No té cap fonament demoscòpic.

Sergi Sol ataca de la manera com ho està fent a Trias en un desesperat intent d’evitar aquesta massiva fuga d’antics votants cap a Junts. Però és inútil. Pot abocar tota la merda, i totes les manipulacions que aboca contra Trias, però fracassarà, cauran en el buit, perquè ho fa des del despreci al seu electorat, al que no han volgut escoltar. Fa temps que jo mateix venia advertint de l’enorme contradicció que hi havia entre un Maragall i una ERC que han donat suport absolutament incondicional, submisament, a Colau, i un electorat, el d’ERC, cada cop més crític amb la gestió Colau que el partit que ells havien votat, ERC, feia possible. Així p.ex. havíem pogut veure al baròmetre municipal que un 70,1% dels votants ERC a les municipals 2019 deien que la ciutat, Barcelona, cada any està pitjor que l’any anterior, i un 61,9% d’aquests votants d’ERC consideren dolenta o molt dolenta la gestió municipal de l’Ajuntament Colau amb PSC i ERC.

L’evident caràcter plebiscitari que tenen aquestes municipals a Barcelona (Colau Sí/Colau NO) ha obert aquest pont-autopista per canalitzar aquest electorat d’ERC absolutament crític amb la gestió i la Barcelona colauers.

La situació de Barcelona és absolutament excepcional, sense precedents, en termes de dades negatives. Mai, absolutament mai, des de fa 30 anys, tants barcelonins diuen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior i tampoc mai, absolutament mai, una gestió municipal ha estat tan negativament valorada com la gestió Colau. Mai un 88,4% dels veïns s’expressen que allò que volen i esperen d’aquestes eleccions municipals és fer fora Colau. Colau és, per a més d’un 66% dels barcelonins i a una distància sideral de la resta d’alcaldes, el pitjor alcalde de la història de Barcelona.

Aquesta excepcionalitat negativa de la situació de la ciutat i de la gestió que ens ha dut a aquest forat negre és el que atorga caràcter plebiscitari a les municipals del 28M a Barcelona. La gent, molta gent, votarà pel damunt de sigles, d’ideologies, d’eixos nacionals. Molta, moltíssima gent, només votarà en un únic i excepcional sentit: fer fora Colau, acabar amb aquest malson que ha portat la ciutat al forat negre on és ara, arrossegant a veïns i treballdors en aquest enfonsament i empitjorament permanent, continu, de les nostres condicions de vida i de treball.

I l’únic vot que assegura ser un NO a Colau, fer fora a Colau, és el vot a Trias. Per primera vegada aquella resignació fatalista que evidenciaven les enquestes fa només un any, de desaprovació radical de la situació de la ciutat i el seu govern, i alhora de no haver-hi cap alternativa que impedís que aquest tripartit seguís manant, ha saltat pels aires. La irrupció de Trias, la sacsejada de Trias només té un fonament, però és el més potent de tots, en aquesta situació: votar Trias és votar per posar fi al malson Colau. És l’únic vot que ho assegura.

Per això els primers en abocar-se a votar Trias han estat aquest 25-30% de votants d’ERC que estaven farts del colauisme i de la col·laboració del partit al que van votar en les polítiques colauistes. Però per això també Trias aconsegueix arrossegar, en una situació abans mai vista, vot procedent de gairebé tot l’arc polític, des de la CUP fins a C’s, passant pel PP, pel PSC, per ERC, per l’abstenció, per vots a altres...

És evident que hi haurà gent que seguirà votant en clau ideològica, partidista... però una gran majoria només ho farà en clau plebiscitària, i des que es va fer pública la seva candidatura, Trias ha esdevingut, amb total diferència i sense cap competència, el vot útil per acabar amb el malson Colau. Ningú com ell assegura que els seus vots faran fora Colau. Alhora, la bona valoració que de Trias fan una molt significativa majoria d’electors el situa com una persona que ho farà sense sectarismes, sense fer bestieses, tornant la racionalitat a la gestió municipal, escoltant els veïns, amb polítiques fetes amb estudis previs, valorant impactes i pensant en tothom.

Valoració de la resta de l’escenari polític:

Dades en mà d’aquestes enquestes, per a la resta de formacions que integren l’actual escenari polític a Barcelona, a prop, però darrere de Trias, se situarien primer el PSC i després Colau. El PSC després de Junts és qui major fidelitat de vot, no presenta fugues significatives cap a cap altra formació política, i en canvi sí es visibilitza com un notable receptor de vot de formacions com els Comuns (7,4%) i, sobretot, C’s (18,9%).

Pel que fa al colauisme en Comú, sorprenentment, per l’enorme potència de la propaganda colauer, a tots els nivells, només té un 57,4% de fidelitat de vot, i els més significatius transvasaments de vots a favor seu són, segons l’ARA, aquest 7,7% procedent de la CUP i el 5,9% procedent de VOX.

Ara mateix, a criteri meu, a la vista de les enquestes, l’únic altre partit que té garantida la seva presència a l’Ajuntament és el PP.

I això és el que obre també un escenari polític que fins el darrer minut i vot serà molt incert. No recordo unes eleccions en les que de manera tan clara 4 diferents forces polítiques es disputin amb la resta aconseguir entrar a l’Ajuntament o no: CUP, C’s, VOX i Valents.

La meva visió, ara mateix, d’acord al que llegeixo a les enquestes, és que cap d’ells aconseguirà arribar al 5% de vots que els permeti entrar a l’Ajuntament.

CUP i VOX a priori serien qui millor ho tindrien, però per diferents motius, se’ls hi està complicant la cosa. En el cas de la CUP i la seva candidata centrada en les polítiques antiesclavistes està provocant una més que evident fuga de vots cap a altres formacions, sobretot cap a Barcelona en Comú. El vot de la CUP és ara mateix, del poc que alimenta a Colau. I pot anar a més. És més que evident que la candidata de la CUP no connecta en absolut amb el seu electorat (en un percentatge negatiu inèdit, que jo no havia vist mai en cap anàlisi demoscòpica, només un 13% dels votants de la CUP aproven a la candidata de la CUP, Basha Changuerra. El divorci entre l’electorat cupaire i aquesta candidata és evident, i tot i que per a la candidata això també es deu produir perquè l’electorat de la CUP a Barcelona també és racista, com tots els altres, per això no la valoren millor, l’evidència de divorci electorat-candidatura és aclaparadora.

Tot i que les dades de VOX són més difícils d’analitzar perquè encara hi ha mica vot ocult, jo diria –i espero- que tampoc entrin. En aquest cas la confluència de lluita a la desesperada entre PP, Cs, Valents i VOX crec que perjudica clarament aquest partit ultradretà.

C’s, per més patetismes albertriverians en boles que vagi fent, té les hores comptades, no té cap opció. Valents sembla estar fent una millor campanya, però li passarà com a VOX, la confluència de 4 partits disputant-se un mateix votant pot fer que tots excepte el PP quedin fora.

Però insisteixo que l’escenari amb una microrepresentació de tots aquests (CUP, VOX, C’s i Valents) i l’escenari en el que cap d’aquests 4 no arriba al 5% pot provocar jocs de majories molt diversos. No és el mateix entre 8 i 10 regidors dels 41 repartits entre aquests 4 que si no arriben al 5% i es reparteixen entre els més votats. Els jocs de majories poden ser molt diversos.

En definitiva, les dades són clares. Barcelona vota en clau plebiscitària, per fer fora o per seguir amb Colau. La sacsejada Trias fou que per primera vegada aquest enorme percentatge de barcelonins que vivim com un autèntic malson la gestió i les polítiques colauers, tenim una opció clara per votar No a Colau. Això no ho teníem fa un any, i ara ho tenim i es manté, les dades són clares, igual que el primer dia.