Les eleccions europees no estan tenint l'impacte que tenen la resta d’eleccions. Això ho podem veure en una cosa tan senzilla com l’absència d’enquestes. Només el CIS ha fet una pre-electoral abans inici campanya i una pre-electoral aquesta setmana, ja en el tram final de campanya.
Tot sembla indicar que a nivell estat espanyol, inclòs Catalunya, el fet que les europees no coincideixin amb altres eleccions, com per exemple darreres va coincidir amb municipals, tindrà conseqüències en la participació, que serà més baixa. I això també pot tenir conseqüències en la representació que obtinguin els diferents partits, atès que la baixa participació pot perjudicar alguns partits i beneficar-ne d’altres.
Per ser clars, en un context com el projectat, de baixa participació, sembla que l’amenaça que l’extrema-dreta europea en surti reforçada agafa més força. És evident que el vot feixista, o filofeixista o d’extremadreta és ara mateix un dels votants més motivats a Europa, i això pot fer que els resultats de les formacions ultres es projectin de manera creixent, si la resta de l’electoral, de dretes i esquerres, però no feixista ni d’extremadreta, se sent poc motivada a participar.
A nivell estat espanyol això podria beneficiar a VOX, però no està clar que això tingui una traducció directa: per una banda VOX té una inesperada competència electoral en el seu segment de vot feixista extrema-dreta, com és això de “Agrupación de Electores Se Acabó la Fiesta” i per una altra banda no sabem si el vot ultra, feixista o d’extrema-dreta a Catalunya d’Aliança Catalana, que no es presenta, anirà a VOX o a l’abstenció.
Pel que fa al vot independentista, d’acord al que podem veure a l’enquesta del CIS, tot sembla indicar que està perdent força.
En el cas d’ERC veiem com en relació al vot que va tenir a les generals, en la projecció de les europees perd 3 punts més de fidelitat de vot en relació a l’anterior enquesta del CIS. Un factor que tampoc juga a favor de la candidatura d’ERC amb BNG i Bildu és que aquestes dues formacions, als seus territoris, en relació al resultat que van tenir a les generals, ara també semblen perdre votants: Bildu es queda amb una fidelitat de vot del 69,4% i BNG del 64,3%. Això, al costat del 48,1% de fidelitat de vot d’ERC... aboca la candidatura Ahora Repúblicas a una pèrdua de suports clara en relació a les anteriors europees.
Pel que fa a Junts les coses tampoc pinten per tirar coets, i també sembla els impactarà la pèrdua de suport de l’independentisme. Ara mateix, segons última enquesta CIS, Junts només conservaria un 53,9% del vot que van tenir les darreres europees i un 63,1% del vot que van tenir les darreres generals. Pel que fa a Catalunya sembla clar Junts estarà per sobre d'ERC, però en cap cas repetirà els resultats que va tenir el 2019. La seva lluita ara mateix és pels 2 eurodiputats.
És a dir, en aquestes europees l’independentisme apunta seguirà perdent suports, tal i com ja va passar a les recents eleccions al parlament de Catalunya. De les poques coses que els independentistes tenim per agafar-nos amb una mica d’esperança és que tant entre els antics votants d’ERC com de Junts, hi ha un percentatge molt alt de vot indecís, és a dir, no vot decidit a altres formacions ni a l’abstenció (vot perdut per a la causa independentista) sinó vot sumit en el desconcert però que encara pot ser vot independentista.
Des del destructivisme independentista es planteja l’abstenció com a una opció independentista. No hi ha major tonteria possible. Si algú és indepe i es planteja l’abstenció és únicament perquè, pel damunt de la independència, allò que el motiva és intentar fer mal als independentistes. És un votant que tot i que es proclami indepe, només es mou motivat per fer mal als independentistes, per desgastar tant com pugui a l’independentisme.
L’estratègia de l’estat espanyol i les seves clavegueres de desgast contra l’independentisme té, tanmateix, una altra manifestació, al costat dels defensors de l’abstenció, la d’aquest antic vot independentista que, en aquest cas de manera silenciosa, ara ha desistit de votar independentisme i mobilitza el seu vot amb altres objectius, bàsicament en l’òrbita del progressisme i del vot útil anti-franquista, és a dir, anti PP i VOX. És aquesta fuga de vot de votants d’ERC i de Junts a les darreres generals cap al PSOE (13,1% dels votants d’ERC i 3,3% dels de Junts). Però no únicament! També BNG i Bildu en perden, de vot, cap al PSOE: un 7% i un 9,9% respectivament.
A Catalunya, però també al País Basc i a Galícia el PSOE està arrossegant un percentatge no menyspreable d’antic votant independentista, mogut, entenc, perquè se situa com el vot útil contra PP i VOX.
Un altre element que crec pot ser bastant determinant en el resultat de les eleccions europees és la triple fractura del vot que havia tingut Podemos/Sumar, entre, ara, Sumar, Podemos i PSOE, gairebé en idèntics percentatges.
Del vot podemita les darreres europees ara un 23,8% anirà al PSOE, un 28,8% a Sumar i un 26,6% a Podemos, mentre que del vot de Sumar a les darreres generals ara un 22% anirà al PSOE, un 30,2% a Sumar i un 20,4% a Podemos.
Amb aquesta projecció de vot en relació a l’espai electoral que havia tingut Podemos/Sumar abans de la seva fractura, el gran beneficiari serà el PSOE. De la pugna Sumar versus Podemos els de Sumar semblen tenir un lleuger avantatge, però sembla clar es fotran una bona patacada. Pel que fa als de Podemos, liderats per la ministra impulsora de lleis per reduir les penes i excarcelar als delinqüents sexuals, sembla complicat pugui entrar al Parlament Europeu, però no és descartable. Els fans del feminisme que més delinqüents sexuals ha deixat en llibertat són un vot molt fidel, que en un context de baixa participació podrien atorgar representació al parlament europeu als podemitas.
El PSOE es manifesta, en aquest context complicat, com potser el partit polític amb major fortalesa des del punt de vista de fidelitat de vot dels seus antics votants de les europees del 2019 i de les generals del 2023, de no tenir fuga de vot significativa en cap direcció i de rebre vot de molts espais polítics diferents (p.ex. en relació a les darreres generals, un 22% de vot de Sumar, un 13,1% d’ERC, un 3,3% de Junts, un 9,9% de Bildu, un 11,1% de PNB o un 7% de BNG).
Pel que fa al PP no sembla estigui en condicions de guanyar cap “plebiscit” contra Pedro Sánchez, com han intentat que siguin aquestes europees. Manté una fidelitat de vot similar a la que té el PSOE, té una fuga i captura de vot en relació a VOX que es compensa i potser l’únic element al que poden agafar-se és que semblen recollir gairebé el 50% del vot que van tenir els de Ciutadans a les darreres europees.
VOX, com hem vist abans, no sembla estar en condicions de seguir la projecció de creixement de la resta de formacions d’extrema-dreta d’europa, sobretot pel desgast que aquesta flipada de “Se acabo la fiesta” pot generar en aquest ambient feixistoide: un 18,2% i un 19,2% del vot que, respectivament, va tenir VOX a les darreres europees i a les darreres generals, ara votaran això de “Se acabo la fiesta”. Aquesta flipada protofeixista no sembla estar en condicions d’obtenir representació al parlament europeu, però sí pot desgastar les opcions de VOX.
Pel que fa al vot protofeixista que a Catalunya concentra Aliança Catalana, els dirigents de la qual es posicionen obertament a favor, donant suport explícit, a altres formacions de l’extrema-dreta europea com la de Le Pen a França o Meloni a Itàlia, que al Parlament europeu formen grup amb VOX, tot evidencia que atès que AC no es presenta a aquestes eleccions votaran a VOX, però com que no es van presentar a les anteriors europees ni generals, no tenim dades demoscòpiques.
A tall de conclusions i reflexions:
- A nivell estat espanyol estem davant unes eleccions marcades pel que, segons les dades demoscòpiques, serà una pèrdua del “plebiscit” en el que el PP les va voler convertir contra Pedro Sánchez.
- A nivell català, tanmateix, aquestes eleccions semblen seguiran evidenciant la pèrdua de suports de l’independentisme a Catalunya. L’independentisme ja va deixar de ser l’opció majoritària a les darreres recents eleccions al Parlament de Catalunya, i ara també sembla evidenciar-se que l’independentisme no recollirà el vot majoritari a Catalunya en aquestes eleccions europees.
- Més enllà dels errors propis comesos per les formacions independentistes, i del desgast de la fractura caïnita que va seguir l’1-O, és evident que l’estratègia de desgast de l’independentisme que ha alimentat l’estat espanyol, promovent l’abstenció i situant els altres independentistes com l’enemic a batre, a destruir, també està donant resultats.
La meva reflexió sobre la situació de l'indendentisme:
La lluita independentista no ho té gens fàcil per poder fer realitat el seu objectiu final, fer efectiva la independència del nostre país, però si una cosa està clara és que per estar en condicions de poder-ho fer l’independentisme només té una opció: ser majoria social i democràtica, tenir la legitimitat democràtica de ser la majoria a les eleccions. Si no ho som, no hi ha absolutament res a fer, no estem ni en condicions d’intentar-ho.
Una part de la nostra societat que abans s’havia postulat i projectat com a integrant de l’espai independentista, que va fer possible que l’independentisme esdevingués la majoria social i democràtica que per primera vegada vam aconseguir fos a les eleccions del 2015, del 2017 i del 20121, ara ha abandonat aquest espai, votant directament opcions com el PSC o, seguint les consignes del Règim del 78, abstenint-se i situant els altres independentistes com l’enemic a batre.
Crec és molt important que les candidatures de Junts i d’ERC obtinguin a Catalunya el màxim suport possible. Els vots a Junts i a ERC seran l’únic que tothom i arreu comptabilitzarà com a vot independentista. I necessitem com l’aigua que a Catalunya, en unes eleccions europees, l’independentisme es visualitzi com la principal força política, social i democràtica.
Com ja vaig dir a l’anterior post, crec que tant Junts com ERC han fet una molt bona feina al Parlament Europeu. Sí, és molt decebedor que tampoc a Europa no hagin pogut superar la divisió caïnita que ens atenalla, i que no s’hagi plantejat la campanya amb la mà estesa i visualitzant voluntat de treballar plegats, sinó intentant desgastar a l’altre.
Però per entendre millor les coses de vegades val la pena fer un petit flash històric:
Les primeres eleccions europees a l’estat espanyol, l’any 1987, a Catalunya l’independentisme gairebé testimonial que érem llavors votà molt a Herri Batasuna, gairebé 40.000 vots. L’europa de les Nacions d’ERC uns 112.000. A les eleccions del 1989 hi hagué la primera candidatura explícitament independentista catalana: Catalunya Lliure, però que no arribà als 20 mil vots. ERC, en la candidatura per l’Europa de les Nacions no arribà als 80 mil i HB, amb el suport d'un dels dos MDT, el que no s’havia integrat a la candidatura de Catalunya Lliure, uns 15 mil.
El 2004 Galeusca (amb una CDC tan poc indepe que el candidat era Guardans) tingué uns 369 mil vots, ERC uns 250 mil i la CUP, que s’hi presentava per primer cop, 6.185.
El 2009, amb una CDC amb un candidat explícitament independentista com era en Ramon Tremosa i una ERC amb Oriol Junqueras, sumaren 442 mil vots i 181 mil vots respectivament, el que eren un 32% dels vots de Catalunya.
El 2014 les candidatures liderades per independentistes (ERC, CDC, RCat)... van representar el 45% dels vots a Catalunya a les eleccions europees.
El 2019 les candidatures de Junts i d’ERC per primera vegada van arribar a ser el 50% dels vots a Catalunya. La legitimitat independentista havia arrencat amb un independentisme que a les diferents eleccions, també a les europees, es visualitzava com la veu d’un poble, com la voluntat d’un poble.
Arribar-hi havia estat molt difícil. Des d’aquell independentisme pràcticament residual del 1987 fins esdevenir el 50% del vot de Catalunya havien passat 30 anys, i en el cas de les eleccions europees, 32.
Havíem fet el més difícil, passar de ser testimonials a ser majoritaris. El nostre futur, totes les opcions de l’independentisme, passen per no deixar de ser l’expressió de la voluntat majoritària del nostre poble. L’amenaça de passar de la legitimitat de representar la majoria social del nostre poble a tornar cap al testimonialisme, la irrellevància... és més viva que mai, com hem vist a les darreres eleccions al Parlament català.
Passar de ser testimonials a ser majoritaris només fou possible amb molta, moltíssima, feina militant, sacrifici, lluita durant dècades. I aconseguir-ho fou la clau del que ens va permetre estar en condicions de fer l’1-O, d’estar en condicions de fer la independència. No ho vam aconseguir. Com la majoria dels pobles que han lluitat i lluiten per la seva independència, a la primera difícilment s’aconsegueix. L’important és perseverar i lluitar per seguir estar en condicions per fer la independència. I aquestes condicions impliquen moltes coses, però només una és clau, només una, si no es dona, no hi ha res a fer: ser la majoria social i democràtica.
Els aparells de l’estat espanyol treballen sense descans perquè l’independentisme deixi de ser aquella majoria social i democràtica que vam aconseguir, amb tant d’esforç, ser. Tot l’independentisme ha comès molts errors, però només n’hi ha un, d’error, que és decisiu per no estar en condicions de poder lluitar per fer la independència: deixar de ser els majoritaris.
Transitar d’un independentisme majoritari a un independentisme cada cop més minoritzat i residual és la millor manera d’acabar, per moltes generacions, amb l’independentisme.
Per això diumenge dia 9 de juny tots els independentistes anirem a votar, hem d’anar a votar. Voteu a qui vulgueu, però voteu independentista, i amb totes les diferències i fractures que tots podem tenir en relació a la resta, diumenge només hi haurà dues candidatures que visualitzaran l’aspiració independentista del nostre poble, la de Junts que lidera Toni Comín i la d’ERC que lidera Diana Riba.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada