Anàlisi (amb noves dades de l'enquesta que no s'havien recollit al dossier de premsa) del tema LLENGUA de l'Enquesta Sociopolítica del CEO

 

La setmana passada el CEO va publicar una nova edició d’una enquesta que jo sempre he considerat una mica estranya, però que malgrat tot aporta algunes dades interessants sobre la nostra societat i els posicionaments socials en relació a diversos temes.

Un d’aquests temes ha estat el de la llengua. I, amb raó, una de les dades que proporcionava l’enquesta que més s’ha comentat, pel que implica, per les alarmes que evidentment desperta una visió això sobre l’ús de la llengua catalana, ha estat tot el tema del canvi lingüístic dels catalano-parlants per evitar conflictes. El fet que per evitar problemes s’hagi de de deixar de parlar el català i passar-se al castellà com denuncien el 52% dels enquestats catalanoparlants, o que només un 53% dels catalans diguin poden utilitzar el català en tots els àmbits de la seva vida, mentre que un 83% diuen sí poden utilitzar el castellà en tots aquests mateixos àmbits és l’evidència que, malgrat tot el que s’ha avançat en la recuperació de l’oficialitat del català, encara estem lluny de la seva plena normalitat, de la plena normalització del català com a llengua pròpia de Catalunya.

L’enquesta reflecteix, a més, una preocupació majoritària per la llengua catalana. El 53% creuen que el català ha empitjorat els últims anys (només un 11% creu que ha millorat). I un 46% també creu que el català seguirà empitjorant. Només un 13% creu que millorarà.

Totes aquestes dades són contundents, i és evident que cal atendre la situació que descriuen, començant pel que és un dret bàsic reconegut que en cap cas s’hauria de veure vulnerat, impedit en el seu exercici: poder utilitzar el català en tots els àmbits de la nostra vida, i, sobretot, no haver de canviar de llengua com a manera d’evitació de conflictes o problemes.

Això, per tant, és clar i contundent, i requereix tota l’atenció i acció política i social a tots els nivells, començant pel Govern.

Tanmateix, dit i sentat això, crec que val la pena que, sense en cap cas menystenir la situació que s’expressa en l’enquesta en relació a la vulnerabilitat del català i dels drets lingüístics dels catalans, contextualitzar tota una altra sèrie de dades que l’enquesta ha recollit en el seu qüestionari, però que no sempre s’han incorporat al dossier de dades que s’ha fet públic.

He pogut analitzar el qüestionari, descarregar les microdades anonimitzades i fer alguns creuaments de dades que no s'havien tingut en compte al Dossier de Premsa ni als reculls de dades, que crec que ajuden a contextualitzar i situar millor la realitat de la nostra llengua, del català, en aquest context d’alta complexitat en el que ens trobem.

La primera qüestió a la que voldria fer referència, per contextualitzar les dades de l’enquesta, la visió que aporten, la realitat que visualitzen, és que sempre hem de tenir en compte que la situació que descriu l’enquesta es dona en un país, el nostre, que no és un estat (i que per tant no tenim les eines que tenen els estats per a la gestió de totes aquestes qüestions) i que es dona en un país, el nostre, que ha viscut, en espais de temps molt ràpids de la nostra història, l’arribada al país de grans fluxes migratoris. 

Els anys 60-70 del s.XX hi hagué un gran fluxe d’arribada de població migrant a Catalunya procedent d’arreu de l’estat espanyol, que tenia el castellà com a llengua pròpia i que arribava a un país en el que el català no era oficial, no es podia ensenyar a l’escola, ni res de res. 

I ara, aquest s.XXI a Catalunya hem viscut un nou gran fluxe migratori procedent d’arreu del món (America llatina, Europa, Àfrica, Àsia...).

En només 20 anys Catalunya ha rebut un fluxe migratori procedent d’arreu del món de 1.180.391 persones. En aquests 20 anys la població nascuda a l’estranger al nostre país ha passat de ser el 2,9% a ser el 17%.

L’impacte d’un fluxe migratori així, en un país petit com el nostre, és evident que és gran.

En un país amb un creixement demogràfic vegetatiu negatiu com el nostre per a la immensa majoria de catalans és evident que aquest fluxe migratori viscut ha estat globalment positiu, sobretot des del punt de vista econòmic. Un 60% de la població de Catalunya valora positiva o molt positivament l’impacte d’aquest fluxe migratori sobre la nostra economia (fa valoracions entre 7 i 10 en una escala de 0 a 10 on 0 és dolent per a l’economia i 10 positiu per a l’economia).

Però és evident també que un fluxe d’aquesta naturalesa, pel volum i pel curtíssim temps en el que s’ha produït, té impactes sobre moltíssims aspectes de la nostra realitat social, també la lingüística, en la mesura que hi ha hagut molt poc temps per gestionar la integració d’aquests enormes fluxes, i que ha calgut fer-ho sense les eines d’un estat, i en unes realitats sociodemogràfiques complexes, com és la nova altra concentració residencial d’aquesta nova immigració en àmbits urbans que ja es van generar per acollir la immigració dels 60-70.

Des d’aquest punt de vista l’escola va ser, des del 1978, i encara és ara, l’eina cabdal, determinant, per a una adequada integració dels fluxes migratoris i per treballar per la normalització del català.

Però necessita temps. No hi pot haver miracles. L’assumpció del català com a llengua pròpia, o com a mínim del seu coneixement, d’un coneixement que en permeti el seu ús a tota la població de Catalunya, requereix temps... i recursos. L’escola és clau, però poder atendre els milers de peticions per accedir a cursos de català que no s’han pogut atendre, també és clau, i també hauria de disposar de tots els recursos necessaris perquè ningú que vulgui aprendre el català es quedi sense plaça per aprendre’l.

Un altre element en aquesta anàlisi contextualitzadora de les dades és que difícilment podem fer el que cal fer pel català si no assumim íntegrament la nostra realitat social i nacional, i per tant també lingüística. Catalunya i la societat catalana és com és. I si no sabem com és, com som i, encara pitjor, si ho neguem, si neguem la nostra realitat, és impossible créixer com a país, com a nació, i també és impossible que el català esdevingui la llengua que volem que sigui, que volem que esdevingui, una llengua plenament normalitzada, en la que el seu ús mai impliqui cap problema, una llengua de tots que en garanteixi el seu futur.

I des d’aquest punt de vista el primer que hem d’assumir, del que hem de ser conscients, és que el català només és la llengua inicial, d’acord a les dades de l’enquesta, del 31,6% de la població de Catalunya, mentre que el castellà és la llengua inicial del 53,4% i altres llengues ho són del 15% de la nostra població. La història, la repressió sistemàtica de l’estat espanyol contra la causa catalana, contra la llengua catalana, i l’impacte dels fluxes migratoris viscuts durant el s.XX i s.XXI ens han portat aquí. Aquesta és la nostra realitat social i nacional.

Però el més interessant és que en aquest context, amb aquesta realitat, el català és l’única llengua que creix entre la població. El català és la llengua inicial de només el 31,6% dels catalans, però esdevé la llengua pròpia del 40,1% d’aquesta població, mentre que el castellà, que és la llengua pròpia del 53,4% de la població, només per a un 45% és la llengua declarada com a pròpia per aquesta població.

El català passa del 31,6% al 40,1%, mentre que el castellà passa del 53,4% al 45%. El català, insisteixo, és l’única llengua que creix a Catalunya.

També és molt important veure com entre la darrera onada migratòria, el català també hi és present, i tot i que faci poc de la seva arribada, ja hi ha un 15,8% que han assumit el català com a llengua pròpia, pràcticament el mateix percentatge d’aquest col·lectiu que diuen han assumit el castellà com a llengua pròpia.

El nostre país necessita temps perquè els mecanismes d’integració que tenim funcionin, produeixin els resultats esperats i volguts. Perquè sabem, les dades són clares, que funcionen, aquests mecanismes, però que necessiten temps, necessiten acompanyament, necessiten facilitar a tots els nivells eines per als nouvinguts que els permetin integrar-se també lingüísticament. I això fa referència sobretot a la població adulta, perquè per a la població en edat escolar els mecanismes estan sobradament contrastats en la seva eficàcia. Tot i que evidentment no són processos màgics, de picar amb la vareta i ja tenir-ho. Cal temps. Però anem en la bona direcció, tot i que calgui reforçar clarament les eines de la locomotora d’integració lingüística i social que tenim.

Però encara hi ha més dades a l’enquesta del CEO que cal ens les mirem bé per saber què ens estan explicant, quina realitat ens estan descrivint, com és la nostra societat i com viu el tema lingüístic, atenent especialment a la nostra diversitat.

Ja hem vist abans com el català és la llengua inicial de només el 31,6% de la població de Catalunya, mentre que el castellà ho és del 53,4%. I també hem vist com altres llengües són la llengua inicial d’un 15% de la nostra població.

Doncs bé, aquí cal treballar amb intel·ligència estratègica els processos d’integració i d’assumpció i extensió del català, i per fer-ho cal entendre molt bé com la nostra societat ho viu i veu, des de la seva diversitat. Ignorar-ho, plantejar polítiques o estratègies que ignorin la realitat de la societat que som, pot tenir conseqüències fatals.

I què diu aquesta realitat? Doncs que català i castellà, amb independència dels nostres orígens i de les nostres llengües inicials, són assumits per la immensa majoria de la població de Catalunya com dues llengües que cal entendre i parlar i, el que encara és més important, de la importància que de manera clarament majoritària la població de Catalunya dona al català com a eina d’integració social.

Un 81,5% dels catalans que tenen el català com a la seva llengua inicial creu que tothom que viu a Catalunya hauria d’entendre el català, i un 74,8% que l’hauria de parlar. Entre els catalans que tenen el castellà com la seva llengua inicial un 69,1% també defensen que per viure a Catalunya cal entendre el català, tot i que en relació a parlar el català, malgrat ser la majoria que així ho defensen, el percentatge baixa fins ser un 53,2%. Entre els que tenen altres llengües com la seva llengua inicial (per tant majoritàriament la nova onada migratòria, d’aquest s.XXI, procedent d’Europa –romanès-, Àsia, Àfrica...), també són clara majoria, un 63,9% els qui defensen que per a viure a Catalunya s’ha d’entendre el català, tot i que en aquest cas ja només un 49,1% diuen que s’hauria de saber parlar.

La necessitat d'entendre el català per viure a Catalunya és, amb independència dels nostres orígens, un fet assumit per tothom. El fet d’haver-lo de parlar per viure a Catalunya ja no té tan consens, i és un factor que caldria treballar, des d’una visió positiva i facilitadora, sobretot pel que fa a les generacions adultes, que no han tingut cap oportunitat de passar per l’escola i viuen processos d’integració no fàcils.

Un altre element a tenir en compte de la nostra realitat social i nacional que descriu l’enquesta del CEO és que de manera clara la immensa majoria de la nostra societat no viu la convivència lingüística entre el català i el castellà d’una manera conflictiva, sinó que ho assumeixen com a part de la nostra realitat social.

Un 73,2% dels catalans que tenen el català com a llengua inicial creuen que per viure a Catalunya també cal entendre el castellà, i un 65,8% que cal parlar-lo. Entre els qui tenen el castellà com a llengua inicial un 74,7% creuen que per viure a Catalunya cal entendre el castellà i un 68,4% que cal parlar-lo. I entre els qui tenen com a llengua inicial altres llengües, un 75,7% creuen que per viure a Catalunya s’ha d’entendre el castellà i un 66,7% que s’ha de parlar.

Amb diferents intensitats, però de manera clarament majoritària, amb independència dels nostres orígens i la nostra llengua inicial, la immensa majoria de la societat catalana creu que per viure a Catalunya cal entendre i parlar el català i el castellà. Plantejar el futur del català des del conflicte lingüístic crec que és un error que pot costar car al català. Cal treballar per fer arribar el català a tothom, per millorar els mecanismes de coneixement i integració. Però fer-ho en termes de conflicte contra el castellà, portant la cosa a haver de triar entre una o altra llengua crec que seria un error. Les dades són clares, tant de la realitat de la societat que som com del que volem –i no volem-.

I, ja per acabar, l’enquesta ens permet mirar el futur amb confiança, ens permet visualitzar clarament el potencial integrador i de cohesió social que té el català, visualitzat així per la immensa majoria de la nostra societat, amb independència dels nostres orígens, amb independència de la nostra llengua inicial.

Un 74,2% dels qui tenen el català com a llengua inicial afirmen que aprendre el català és important per integrar-se socialment a Catalunya. I així també ho creuen un 69,1% dels qui tenen el castellà com a llengua inicial i un 67,9% dels qui tenen com a llengua inicial altres llengües. El consens sobre la importància clau, determinant, d’aprendre la llengua catalana per integrar-se socialment a Catalunya és demolidor. Només un petitíssim percentatge, al voltant del 15%, creuen que no cal.

I encara més, tot i l’actual situació i complexitat, a nivell social, nacional i lingüístic en relació al català que hem vist, la visualització de la importància que té la llengua catalana com a instrument d’integració és tan estesa i contundent que fins i tot supera al castellà com a llengua d’integració social. Mentre un 74,2% dels qui tenen el català com a llengua inicial creuen que aprendre el català és molt important per a la integració social, en relació al castellà només ho creuen un 58,5%. I entre els qui tenen el castellà com a llengua inicial, mentre un 69,1% creuen cal aprendre el català per a la integració social, els qui diuen que cal aprendre el castellà són un 66,5%, o sigui poc, però per sota. I entre els que tenen com a llengua inicial un 67,9% creuen que cal aprendre català per a la integració social, però aquí hi ha un 68,9% que aprendre el castellà és igualment important per a aquesta integració social.

Així les coses:

Així les coses l’enquesta del CEO, en relació a la visió de la població catalana sobre el català ha visualitzat clarament unes alertes en relació a la necessitat de garantir en tot moment els drets lingüístics dels catalanoparlants, així com de la preocupació social, majoritària, sobre el futur de la llengua.

Tanmateix en aquesta enquesta del CEO també hi podem trobar dades absolutament sòlides sobre la nostra realitat social, nacional i lingüística que, en un context d’alta complexitat, ens permeten encarar el futur amb optimisme. El català és l’única llengua que creix, és l’única llengua que a partir de la realitat demogràfica que descriuen les dades de la nostra llengua inicial, situa el català com a llengua pròpia d’un percentatge de la nostra població gairebé 10 punts superior al dels qui tenen el català com a llengua inicial. Els mecanismes d’integració funcionen, però no poden fer miracles, necessiten temps, perquè l’impacte dels fluxos migratoris en un molt petit espai de temps fa que la gestió de la integració lingüística no sigui fàcil ni d’un dia per l’altre. Però les bases perquè el català creixi des de tots els punts de vista estan sentades, són clares i assumides per la immensa majoria de la població del nostre país, amb independència dels nostres orígens i de la nostra llengua inicial. Aprendre el català és considerat, per la immensa majoria de catalans, com l’element clau en el procés d’integració social. Així ho veuen tant els qui tenen el català com a llengua inicial com els qui tenen el castellà i els qui tenen altres llengües.

El català potser no ha arribat a tothom, potser no ha pogut arribar a tothom, especialment a bona part de la població de Catalunya que hi ha arribat en l’enorme fluxe migratori d’uns pocs anys en aquest s.XXI, però tots visualitzen el català com una eina d’integració social cabdal. 

Em venen al cap els versos del poeta, de Salvat Papasseit, “Res no és mesquí...”, i no puc evitar adaptar-los, pensant que “Res no és senzill...”. Sí, res no és senzill. I la primavera de la nostra llengua està a les nostres mans: només cal ser conscients de la nostra realitat social, nacional i lingüística i no deixar mai de treballar pel català amb ambició i amb intel·ligència.