Feia dies no escrivia res, i avui se m'han acumulat temes. No escrivia res i tampoc sembla estiguem en un moment que vingui gaire de gust llegir anàlisis. Aquí teniu tres temes diferents sobre els que avui volia i necessitava reflexionar i compartir la meva reflexió.
ESTRASBURG
ESTRASBURG
Dimarts vam estar a Estrasburg, responent a la crida fet pel Consell per la República. 10.000 persones ens hi vam aplegar. La manifestació més gran mai feta a Estrasburg, segons la pròpia gendarmerie.
Veure i viure aquella mobilització em va fer sentir, altre cop, orgullós del meu poble, de la nostra persistència, de la nostra lluita.
Hi érem per defensar el nostre vot. Perquè el President Puigdemont i el conseller Toni Comín foren els candidats més votats a Catalunya, i perquè el vicepresident Junqueras fou el tercer més votat. I cap d'ells, per primera vegada des de l'existència del Parlament Europeu, no va poder participar en la sessió constitutiva del Parlament, com a europarlamentaris electes. Mai havia passat. És la primera vegada que es priva a 3 europarlamentaris electes dels seus drets.
Dues reflexions al respecte:
- em repugna tot aquest personal que ha fet mofa del fet que els nostres 3 eurodiputats electes no hagin pogut participar, amb plenitud de drets, amb la resta d'electes. Tots aquests que han volgut fer escarni del President perquè no s'exposés a una detenció arbitrària penetrant en territori francès. I el més trist és que el "tots aquests" inclou des del més ranci espanyolisme fins una part sectària de l'independentisme.
Puigdemont va dir seria a la sessió constitutiva, i ha complert tot per poder-hi ser: ha estat escollit pel poble de Catalunya, i ha presentat tota la documentació necessària. Davant l'assetjament de les clavegueres de l'estat, va recórrer a la justícia europea, que va admetre a tràmit la seva demanda, tot i que no va dictar mesures cautelars.
El President Puigdemont lluita titànicament pels seus drets, que són els nostres, per la seva elecció, que són els nostres vots, per la democràcia, que és la llibertat. Feu fàstic tots els que feu burleta d'aquesta lluita. Sí, el President va dir hi seria, però qui es podia pensar que, essent escollit, el més votat a Catalunya, l'estat espanyol impediria la democràcia i l'impediria prendre possessió. S'havia de jugar la seva llibertat? Però estem bojos o què? De debò, no puc sentir més fàstic per tot aquest personal que menysprea com ho fa la lluita que s'està mantenint, titànicament, contra tot i contra tothom.
- la resolució del tribunal europeu sobre el cas Puigdemont i Comín és, al meu entendre, el fet més transcendent del nostre procés per la independència des de l'1 d'Octubre. I encara més, és el fet més transcendent per al futur d'Europa.
Si els tribunals europeus reconeixen el valor de la democràcia i atorguen la condició d'electes als nostres eurodiputats, el procés independentista entrarà en una nova fase molt i molt interessant i amb molts elements al nostre favor. I amb una estocada dolorosíssima entre les cervicals a l'estat espanyol, la seva inexistent democràcia i la seva justícia podrida.
Si pel contrari els tribunals europeus s'inhibeixen, i per primera vegada a la història admeten que tres eurodiputats electes les patranyes d'un estat els impedeixin esdevenir electes, la democràcia s'haurà acabat a Europa i la nostra lluita per la independència haurà de fer un resset per abordar la nova fase, en aquests nous paràmetres d'inexistència de democràcia.
La JEC d'aquest Estado de Desecho que és l'estat espanyol diu que s'ha d'anar a un lloc concret un dia concret i jurar la CE. Podria afegir que cal anar-hi fer el pino, o arrossegant-se pel terra, o que cal treure's un ull. Quan no n'hi ha prou amb el vot popular, tot és pura arbitrarietat despòtica.
I a aquesta decisió transcendent és on hem portat a Europa. Ni jugades mestres ni polles. L'elecció del President Puigdemont precipita la Unió Europea a una decisió transcendent per al seu futur: democràcia vs autoritarisme.
Davant la repressió espanyola Europa va callar i va mirar a una altra banda. Ningú s'enganyava en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec que la majoria pensàvem que en ple segle XXI, al cor de l'Europa Occidental, de la democràcia del món, algú hi hauria que no miraria a una altra banda davant aquesta reacció autoritàrita. Però no. Però no i també però hem persistit. I la nostra persistència ens va portar a guanyar les eleccions del 21D, a guanyar les eleccions del 28A i també les europees del 26M. L'independentisme guanya. I la dictadura espanyola intenta silenciar-nos, intenta eliminar la democràcia.
Ni jugades mestres ni polles. Ara, per primera vegada, Europa s'haurà de pronunciar de manera decisiva en el nostre conflicte: o avala la repressió i la fi de la democràcia, o restableix la democràcia i desautoritza la repressió.
I jo encara crec que la resolució del tribunal europeu serà la primera de moltes victòries que vindran després d'aquest període de foscor viscut.
Segon tema: transferències de vot a Barcelona ciutat el 26M entre municipals i europees
El 26M hi va haver una doble convocatòria electoral: eleccions municipals i eleccions al Parlament Europeu. Els resultats, a tot el país, van ser totalment dispars entre una i altra elecció. Els vots recollits en cadascuna d'aquelles dues urnes que estaven juntes a les meses electorals varen ser totalment diferents d'una elecció a una altra.
Ens hem buidat tots els resultats, secció censal a secció censal, d'aquestes eleccions a la ciutat de Barcelona, i hem aplicat programes estadístics per mesurar la transferència entre eleccions, i aquestes són les principals transferències (a Barcelona ciutat) entre formacions polítiques de les municipals a les europees:
- Junts per Catalunya s'imposa a Barcelona ciutat a les europees perquè recull tot el vot que ha tingut a les municipals, un 34,1% del vot d'ERC a les municipals, la pràctica totalitat del vot de les primàries, la meitat del vot de la CUP i un 10,9 del vot dels Colauers
- ERC a Europa manté només un 63,5% del vot que ha tingut a les municipals, però arrossega un 16,5% del vot dels Colauers a les municipals, un 6,6% del vot del PSC i la meitat del vot de la CUP
- A Europa els Comuns només retenen el 50% del vot que ha votat Colau, la resta es reparteix bàsicament entre ERC (16,5%), JxCAT (11%) i PSC (12%)
L'independentisme s'expressa diversament. Però només som majoria si hi som tots. Aquesta evidència l'hem de reiterar. Les majories i els suports oscil·len. Si convertim l'acció política en veure qui obté més suports en relació als altres indepes, estem morts, això s'ha acabat.
Tant si la sentència del Tribunal Europeu és favorable com si és contrària, el dia que la tinguem serà un punt i a part en la nostra lluita. Si guanyem, haurem de fer unes determinades coses a partir d'una força i legitimitats democràtiques guanyades a pols. Si perdem, ens ho haurem de replantejar tot. I aquest tot haurà de començar per saber qui està per fer la independència i qui per altres coses.
Tercer punt: tornem-hi amb la miopia sobre els temes lingüístics al nostre país.
Mireu, hi ha una manera molt fàcil i molt ràpida de carregar-se la majoria social a favor de la independència, i és convertint el procés en una lluita identitària i lingüística. Si ens ho volem carregar tot, si volem fer impossible la independència, àdhuc si voleu que els qui portem més de 30 anys lluitant per la independència deixem de fer-ho, només cal que seguiu amb aquestes demencials, delirants, soflames del manifest dels Koiné (que ha estat l'atac més radical i que més mal ha fet a la causa de la independència), amb les mentides sobre la situació del català i amb els atacs al castellà.
Mireu, si no s'entén que les nacions som organismes vius, les característiques dels quals no són immutables, sinó que evolucionen amb el pas del temps, és que no entendrem res.
La nació catalana no és la mateixa avui, any 2019, s.XXI, que la nació catalana del 1714. Vam commemorar el tricentenari, però com a lluita viva per ser, per la nostra existència, no perquè la nostra existència hagués de sortir d'un procés de desmomificació de la nació del 1714.
La nació catalana del s.XXI no té res a veure amb la del 1975, ni amb la del 1936, ni amb la del 1917, ni amb la de... així podríem estar fins on vulgueu.
I així, o ens reconeixem com som, o no hi ha futur possible. El nou nosaltres de la nació catalana del s.XXI no es pot explicar sense el castellà, sense les identitats compartides, sense la pluralitat d'orígens. El castellà és la primera llengua de la majoria de ciutadans de Catalunya, entre els que m'hi incloc. El castellà no és l'enemic del català, l'únic enemic del català és l'estat espanyol i les seves polítiques lingüicides en relació al català. Sí, damunt aquest territori que avui coneixem com a Catalunya el que és la llengua pròpia no és un concepte estàtic. I sí, el català només és a Catalunya i això ens obliga a molt. I ens obliga a tot per protegir-lo. Però al que no ens obliga és a negar-nos a nosaltres mateixos, i a negar el castellà, que és la llengua inicial de la majoria de ciutadans de Catalunya i que forma ja part del "nosaltres" amb el que es defineix la nació, que és un patrimoni del "nosaltres" també a preservar i a considerar sense cap mena de dubte, com a propi.
I no n'hi ha prou amb dir-ho "per lo bajini", cal dir-ho alt i fort. Català i castellà configuren el "nosaltres" de la nació catalana dels nostres dies.
La timidesa en relació a acceptar aquest fet, aquesta realitat nacional, ens allunya de la independència.
Qualsevol discurs o política des de l'independentisme que bandegi el castellà, fa impossible la majoria social per la independència.
Necessitem discursos contundents en el reconeixement i enaltiment d'aquest nou "nosaltres" que configura la nova nació catalana, de la que el castellà en forma part, n'és patrimoni. Per això, malgrat no coincideixo amb ell en moltes coses, crec que en Gabriel Rufian ho expressa molt bé i molt positivament, estic amb ell.
La majoria pel Sí a la independència es configura amb un 61% que tenien el català com a llengua inicial i amb un 34% que teníem el castellà.
El No a la independència té un 15% entre els que el català era la seva llengua inicial i un 78% el castellà.
Hem fet molt, i ho hem fet molt bé. El discurs i la mirada social inclusiva del som "un sol poble" està en l'arrel que ha fet possible aquesta majoria social per la independència. Iniciatives com Súmate, també. Sense això, no seríem cap majoria per la independència.
Si us la voleu carregar, negueu el que som. Si voleu que cada dia siguem més, defensem i celebrem el que som i com som. Sentim-nos orgullosos de tenir el català i el castellà. Ambdues llengües formen part del "nosaltres", perquè no ens explicaríem sense la realitat -tan complexa i dura com vulgueu- que hi ha al darrere d'aquest fet.
DONEC PERFICIAM
Veure i viure aquella mobilització em va fer sentir, altre cop, orgullós del meu poble, de la nostra persistència, de la nostra lluita.
Hi érem per defensar el nostre vot. Perquè el President Puigdemont i el conseller Toni Comín foren els candidats més votats a Catalunya, i perquè el vicepresident Junqueras fou el tercer més votat. I cap d'ells, per primera vegada des de l'existència del Parlament Europeu, no va poder participar en la sessió constitutiva del Parlament, com a europarlamentaris electes. Mai havia passat. És la primera vegada que es priva a 3 europarlamentaris electes dels seus drets.
Dues reflexions al respecte:
- em repugna tot aquest personal que ha fet mofa del fet que els nostres 3 eurodiputats electes no hagin pogut participar, amb plenitud de drets, amb la resta d'electes. Tots aquests que han volgut fer escarni del President perquè no s'exposés a una detenció arbitrària penetrant en territori francès. I el més trist és que el "tots aquests" inclou des del més ranci espanyolisme fins una part sectària de l'independentisme.
Puigdemont va dir seria a la sessió constitutiva, i ha complert tot per poder-hi ser: ha estat escollit pel poble de Catalunya, i ha presentat tota la documentació necessària. Davant l'assetjament de les clavegueres de l'estat, va recórrer a la justícia europea, que va admetre a tràmit la seva demanda, tot i que no va dictar mesures cautelars.
El President Puigdemont lluita titànicament pels seus drets, que són els nostres, per la seva elecció, que són els nostres vots, per la democràcia, que és la llibertat. Feu fàstic tots els que feu burleta d'aquesta lluita. Sí, el President va dir hi seria, però qui es podia pensar que, essent escollit, el més votat a Catalunya, l'estat espanyol impediria la democràcia i l'impediria prendre possessió. S'havia de jugar la seva llibertat? Però estem bojos o què? De debò, no puc sentir més fàstic per tot aquest personal que menysprea com ho fa la lluita que s'està mantenint, titànicament, contra tot i contra tothom.
- la resolució del tribunal europeu sobre el cas Puigdemont i Comín és, al meu entendre, el fet més transcendent del nostre procés per la independència des de l'1 d'Octubre. I encara més, és el fet més transcendent per al futur d'Europa.
Si els tribunals europeus reconeixen el valor de la democràcia i atorguen la condició d'electes als nostres eurodiputats, el procés independentista entrarà en una nova fase molt i molt interessant i amb molts elements al nostre favor. I amb una estocada dolorosíssima entre les cervicals a l'estat espanyol, la seva inexistent democràcia i la seva justícia podrida.
Si pel contrari els tribunals europeus s'inhibeixen, i per primera vegada a la història admeten que tres eurodiputats electes les patranyes d'un estat els impedeixin esdevenir electes, la democràcia s'haurà acabat a Europa i la nostra lluita per la independència haurà de fer un resset per abordar la nova fase, en aquests nous paràmetres d'inexistència de democràcia.
La JEC d'aquest Estado de Desecho que és l'estat espanyol diu que s'ha d'anar a un lloc concret un dia concret i jurar la CE. Podria afegir que cal anar-hi fer el pino, o arrossegant-se pel terra, o que cal treure's un ull. Quan no n'hi ha prou amb el vot popular, tot és pura arbitrarietat despòtica.
I a aquesta decisió transcendent és on hem portat a Europa. Ni jugades mestres ni polles. L'elecció del President Puigdemont precipita la Unió Europea a una decisió transcendent per al seu futur: democràcia vs autoritarisme.
Davant la repressió espanyola Europa va callar i va mirar a una altra banda. Ningú s'enganyava en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec que la majoria pensàvem que en ple segle XXI, al cor de l'Europa Occidental, de la democràcia del món, algú hi hauria que no miraria a una altra banda davant aquesta reacció autoritàrita. Però no. Però no i també però hem persistit. I la nostra persistència ens va portar a guanyar les eleccions del 21D, a guanyar les eleccions del 28A i també les europees del 26M. L'independentisme guanya. I la dictadura espanyola intenta silenciar-nos, intenta eliminar la democràcia.
Ni jugades mestres ni polles. Ara, per primera vegada, Europa s'haurà de pronunciar de manera decisiva en el nostre conflicte: o avala la repressió i la fi de la democràcia, o restableix la democràcia i desautoritza la repressió.
I jo encara crec que la resolució del tribunal europeu serà la primera de moltes victòries que vindran després d'aquest període de foscor viscut.
Segon tema: transferències de vot a Barcelona ciutat el 26M entre municipals i europees
El 26M hi va haver una doble convocatòria electoral: eleccions municipals i eleccions al Parlament Europeu. Els resultats, a tot el país, van ser totalment dispars entre una i altra elecció. Els vots recollits en cadascuna d'aquelles dues urnes que estaven juntes a les meses electorals varen ser totalment diferents d'una elecció a una altra.
Ens hem buidat tots els resultats, secció censal a secció censal, d'aquestes eleccions a la ciutat de Barcelona, i hem aplicat programes estadístics per mesurar la transferència entre eleccions, i aquestes són les principals transferències (a Barcelona ciutat) entre formacions polítiques de les municipals a les europees:
- Junts per Catalunya s'imposa a Barcelona ciutat a les europees perquè recull tot el vot que ha tingut a les municipals, un 34,1% del vot d'ERC a les municipals, la pràctica totalitat del vot de les primàries, la meitat del vot de la CUP i un 10,9 del vot dels Colauers
- ERC a Europa manté només un 63,5% del vot que ha tingut a les municipals, però arrossega un 16,5% del vot dels Colauers a les municipals, un 6,6% del vot del PSC i la meitat del vot de la CUP
- A Europa els Comuns només retenen el 50% del vot que ha votat Colau, la resta es reparteix bàsicament entre ERC (16,5%), JxCAT (11%) i PSC (12%)
L'independentisme s'expressa diversament. Però només som majoria si hi som tots. Aquesta evidència l'hem de reiterar. Les majories i els suports oscil·len. Si convertim l'acció política en veure qui obté més suports en relació als altres indepes, estem morts, això s'ha acabat.
Tant si la sentència del Tribunal Europeu és favorable com si és contrària, el dia que la tinguem serà un punt i a part en la nostra lluita. Si guanyem, haurem de fer unes determinades coses a partir d'una força i legitimitats democràtiques guanyades a pols. Si perdem, ens ho haurem de replantejar tot. I aquest tot haurà de començar per saber qui està per fer la independència i qui per altres coses.
Tercer punt: tornem-hi amb la miopia sobre els temes lingüístics al nostre país.
Mireu, hi ha una manera molt fàcil i molt ràpida de carregar-se la majoria social a favor de la independència, i és convertint el procés en una lluita identitària i lingüística. Si ens ho volem carregar tot, si volem fer impossible la independència, àdhuc si voleu que els qui portem més de 30 anys lluitant per la independència deixem de fer-ho, només cal que seguiu amb aquestes demencials, delirants, soflames del manifest dels Koiné (que ha estat l'atac més radical i que més mal ha fet a la causa de la independència), amb les mentides sobre la situació del català i amb els atacs al castellà.
Mireu, si no s'entén que les nacions som organismes vius, les característiques dels quals no són immutables, sinó que evolucionen amb el pas del temps, és que no entendrem res.
La nació catalana no és la mateixa avui, any 2019, s.XXI, que la nació catalana del 1714. Vam commemorar el tricentenari, però com a lluita viva per ser, per la nostra existència, no perquè la nostra existència hagués de sortir d'un procés de desmomificació de la nació del 1714.
La nació catalana del s.XXI no té res a veure amb la del 1975, ni amb la del 1936, ni amb la del 1917, ni amb la de... així podríem estar fins on vulgueu.
I així, o ens reconeixem com som, o no hi ha futur possible. El nou nosaltres de la nació catalana del s.XXI no es pot explicar sense el castellà, sense les identitats compartides, sense la pluralitat d'orígens. El castellà és la primera llengua de la majoria de ciutadans de Catalunya, entre els que m'hi incloc. El castellà no és l'enemic del català, l'únic enemic del català és l'estat espanyol i les seves polítiques lingüicides en relació al català. Sí, damunt aquest territori que avui coneixem com a Catalunya el que és la llengua pròpia no és un concepte estàtic. I sí, el català només és a Catalunya i això ens obliga a molt. I ens obliga a tot per protegir-lo. Però al que no ens obliga és a negar-nos a nosaltres mateixos, i a negar el castellà, que és la llengua inicial de la majoria de ciutadans de Catalunya i que forma ja part del "nosaltres" amb el que es defineix la nació, que és un patrimoni del "nosaltres" també a preservar i a considerar sense cap mena de dubte, com a propi.
I no n'hi ha prou amb dir-ho "per lo bajini", cal dir-ho alt i fort. Català i castellà configuren el "nosaltres" de la nació catalana dels nostres dies.
La timidesa en relació a acceptar aquest fet, aquesta realitat nacional, ens allunya de la independència.
Qualsevol discurs o política des de l'independentisme que bandegi el castellà, fa impossible la majoria social per la independència.
Necessitem discursos contundents en el reconeixement i enaltiment d'aquest nou "nosaltres" que configura la nova nació catalana, de la que el castellà en forma part, n'és patrimoni. Per això, malgrat no coincideixo amb ell en moltes coses, crec que en Gabriel Rufian ho expressa molt bé i molt positivament, estic amb ell.
La majoria pel Sí a la independència es configura amb un 61% que tenien el català com a llengua inicial i amb un 34% que teníem el castellà.
El No a la independència té un 15% entre els que el català era la seva llengua inicial i un 78% el castellà.
Hem fet molt, i ho hem fet molt bé. El discurs i la mirada social inclusiva del som "un sol poble" està en l'arrel que ha fet possible aquesta majoria social per la independència. Iniciatives com Súmate, també. Sense això, no seríem cap majoria per la independència.
Si us la voleu carregar, negueu el que som. Si voleu que cada dia siguem més, defensem i celebrem el que som i com som. Sentim-nos orgullosos de tenir el català i el castellà. Ambdues llengües formen part del "nosaltres", perquè no ens explicaríem sense la realitat -tan complexa i dura com vulgueu- que hi ha al darrere d'aquest fet.
DONEC PERFICIAM
No coincidim, Senyor Abad.
ResponEliminaGabriel Rufián ha contraposat, grollerament, Rosalia i Koiné per càlcul de ressituació partidària, i personal. Rosalia i Koiné són nostres. Trobo molt interessant tot el que hi diu en aquesta editorial en Vicent Partal https://www.vilaweb.cat/noticies/rufian-editorial-vicent-partal/