23 de maig 2021

"Carta al President Puigdemont" de l'Alejandro (llegida a la concentració de cada dilluns per la Llibertat Presos Polítics i Exiliats a Cornellà de Llobregat)

INTRODUCCIÓ -meva- EXPLICANT EL CONTEXT DE LA CARTA: 

És dilluns 17 de maig. Com cada dilluns (aquest és el que fa 159) a Cornellà de Llobregat, convocats per la Xarxa Cornellà per la República, un munt de gent s'aplega davant l'Ajuntament per reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. No fallen mai. Només durant aquells primers mesos de confinament total per la pandèmia del Covid-19 no es va poder fer la convocatòria.

Cada dilluns, puntualment, contra la repressió, per la llibertat. D'uns mesos ençà a les concentracions hi intervenen diferents persones (des de represaliats de tot tipus, fins advocats, etc) Aquest dilluns dia 17 hi intervenien l'Aleix Villatoro i el seu pare, Vicenç Villatoro. Es volia denunciar i expressar la solidaritat amb els servidors públics encausats per "haver fet possible l'1-O" en un macrosumari amb desenes d'acusats i una instrucció delirant, que només busca venjança i "escarment" de cara al futur, arruinant la vida de tots els encausats. L'Aleix és un d'aquests encausats, un dels que ha de fer front a les més dures penes que es demanen. El "delicte" de l'Aleix és que era Secretari d'Exteriors amb el conseller Romeva, i se'l fa responsable de que les despeses d'acció exterior del Departament eren per fer propaganda de l'1-O internacionalment, i per tant, tot és malversació, a la que es reclama a l'Aleix respongui personalment.Però també volíem, aquest dilluns, situar la perspectiva familiar de la repressió. No només els directament represaliats pateixen la brutalitat repressiva, també les famílies viuen l'angoixa de la repressió, per això es va convidar al pare de l'Aleix, l'escriptor Vicenç Villatoro.

I ara fa ja uns quants dilluns,també es va començar a fer una altra cosa, en aquesta concentració antirepressiva que convoca la Xarxa Cornellà per la República: es va començar una "cadena" per escriure cartes a tots els presos i exiliats. Hi va haver una primera carta, i des de llavors, cada dilluns, sempre hi ha una persona que agafa el relleu de l'anterior, per escriure una carta a un pres o exiliat, que després es llegeix públicament a la concentració dels següents dilluns.

I el passat dilluns, dia 17 de maig, un veí de Cornellà de Llobregat, l'Alejandro, ens va llegir la carta que havia escrit i enviat al President Carles Puigdemont. La lectura de la carta ens va emocionar a tots els assistents: era una narració personal d'una història vital, la de l'Alejandro, compartida per molts a Cornellà de Llobregat, però també era una carta plena de respecte, energia i força. Una carta, pel damunt de tot, expressava el suport al president Puigdemont, però d'alguna manera també ens apel·lava a tots a mantenir la lluita per fer possible la llibertat de Catalunya.

Em va agradar tant la carta que, amb el meu germà, li vam demanar a l'Alejandro permís per publicar-la al meu blog i així intentar donar-li més difusió. Perquè pensàvem s'ho valia molt.

Us convido a llegir la carta de l'Alejandro. Com ell ens va explicar, està escrita en castellà, la seva llengua materna, perquè volia expressar amb la màxima claredat les idees que volia transmetre al President Puigdemont, i, malgrat el seu fluidíssim català oral, no se sentia segur escrivint una carta així. Moltes, moltes gràcies, Alejandro, pel teu testimoni, per la teva carta i pel teu compromís. I per deixar-me compartirla al meu blog. Com a fill de pare murcià, i criat al barri de Sant Ildefons de Cornellà, m'he sentit totalment representat per les teves paraules.

Aquí teniu la carta de l'Alejandro al President Puigdemont. Llegiu-la! Us agradarà MOLT!

________________________________

Carta al Molt Honorable President Carles Puigdemont i Casamajó:

Ante todo deseo su buen estado de salud y de ánimo en tiempos tan difíciles para usted. Aunque más bien soy de ciencias que no de letras, me atrevo a dirigirle unas líneas constructivas con mis mayores deseos de ánimo en la lucha que nos une contra la opresión de la dictadura de las Españas. 

Por mi edad me imagino y solo me imagino lo duro que debe ser vivir en el exilio, y no soy quien para pedir mucho más de lo que hasta ahora está haciendo, pero a la vez quisiera hacerle saber que nosotros, el pueblo, seguimos aquí aportando la parte que nos corresponde.                            

También le comento que me preocupa y mucho el enfriamiento de la motivación  popular, como los lazos amarillos en la solapa y los balcones, como las  señeras en las ventanas, como las manifestaciones  pacificas pero fuertes y  reivindicativas y otras cosas más que conjuntamente entre el pueblo y los politicos utilizábamos para dar conocimiento a las Españas y al mundo que nuestra causa y nuestra lucha estan vivas.

No dudo ni un momento de su mucho interés en conseguir el objetivo final de la independencia, pero creo que la opinión de muchos y la mía propia es de que no se puede dejar enfriar la causa que tanto esfuerzo y sacrificio nos ha costado mantener. 

Soy un emigrante nacido en Andalucía, estudiado y emancipado en Galicia,y desde hace muchos años residente y enamorado de Catalunya.

Desde muy joven y pensando que donde nací no era el lugar más apropiado para encauzar mi futuro por falta de infraestructuras y mentalidades emprendedoras, decidí probar fortuna por otros aforos que fueran más modernos, progresistas, con vistas hacia un futuro mejor, más libre y lejos del señoritismo andaluz.

Estudié con algunas becas, viajé por algunas de las antiguas regiones de la península y no habiendo visto en ninguna de ellas nada lo suficientemente interesante ni diferente a lo que ya conocía, un buen día, y digo buen día, decidí coger un tren, con tan solo una maleta de cartón piedra medio vacía y mil pesetas que mi madre me guardaba y viajé a Catalunya, de la que me habían hablado bien.                 

Aquí aprendí a trabajar con responsabilidad, a ahorrar con entereza y a disfrutar con el amor y la compañía de la familia que más tarde fundaria, además me trataban bien, trabajar sí pero respetado y bien tratado,con todos los derechos que correspondian, pensé pues que haciendo uso del dicho popular “es de bien nacidos ser agradecidos” me propuse la meta de integrarme en este país de acollida. 

Aprendí a hablar su lengua, estudié en lo posible su historia y su cultura y todas las buenas formas y costumbres que se pudieran aprender, y aquí estoy después de casi 50 años, integrado, enamorado y orgulloso de esta mi tierra, porque a algunos les preguntaria: 

“de dónde eres, de donde naces o de donde paces? Mi respuesta ya la sabe.

En Catalunya conseguí todo lo necesario para que mi familia estuviera cómoda, para que mis hijos estudiaran, se formaran y prepararan para tener un proyecto de vida mejor, como así ha sido. Creo que este pensamiento es extrapolable a miles de familias en mi misma situación con las que me gustaria algun dia estar de acuerdo en los temas que hoy nos separan, y que en realidad tendrían que ser los temas de unión.

Esta pequeña historia es para comentarle y confirmarle que colaboro y lucho por la libertad de los presos políticos, el retorno victorioso de los exiliados y la libertad e independencia de Catalunya.

Como buen catalan que creo que soy, me enorgullezco de votar el 1 de Octubre, de haber visitado todas las prisiones donde castigan injustamente a los presos políticos, de asistir a todas las manifestaciones, de viajar a la Jonquera, a Perpinyà y, como no, cada lunes a la concentración en la plaza del ayuntamiento de Cornellà, desde donde semana tras semana, un buen puñado de incansables, reivindicamos la justicia y la libertad para el pueblo catalán.

Ojalá que los que nacieron fuera como yo, algún día despierten y se den cuenta de que sin olvidar donde nacimos, ahora, nuestra tierra, nuestra casa, nuestros hijos, nuestros nietos y sobre todo nuestro futuro y el de ellos está aquí.                                                                                                 

También, y trasladandome al momento político actual, me pregunto qué sé yo de politica -más bien poco-, pero si sé algo del descontento generalizado que se respira en los últimos días sobre la fundación de gobierno, la diplomacia es buena consejera, pero no siempre es lo suficientemente fuerte y eficaz para conseguir los derechos de unos pocos contra la opresión de otros muchos, por lo que espero y esperamos impacientes la reactivación de lo que mejor sabemos hacer: reivindicar y luchar con todas las consecuencias hasta conseguir la libertad de  Catalunya.                                                                    

No sé si mi carta expresa en su totalidad lo que pienso y lo que siento, pero a un buen entendedor como usted pocas palabras bastan. Con ella quisiera infundir ánimo y valentía para ganar la batalla contra la opresión y el desprecio hacia Catalunya, hacia nuestra lengua y nuestra cultura: no desfalleceremos y, menos aún, cuando la causa es justa, democrática y pacífica. Y me pregunto: si otros pueblos lo consiguieron por qué nosotros no? Debemos pensar bien  quienes somos, y somos como seguramente diría un buen COMITE, som el POBLE de CATALUNYA.                           

Acabo la meva carta amb la il·lusió de veure-lì  aviat per aquí i comentar cinc minuts aquest tema, si no  és possible, em proposaré  agafar una altra vegada un tren com fa 50 anys i anar a veure’l per transmetre-lì el meu agraïment, per haver mantingut tan alta la dignitat de Catalunya, així com presentar-li els meus respectes com el Molt Honorable President, Carles Puigdemont i Casamajó.

Una  abraçada d’un català incondicional.

Alejandro Torralbo Barea                                

 

3 comentaris:

  1. Moltes gràcies a l'Alejandro per la seva actitud valenta, generós i independent. Pertany a un grup de població que ha estat objecte d'un lerrouxisme sostingut sobretot pel PSOE durant tots els anys de democràcia i que avui també pràctica icv i Podem, que ha trencat la feina feta pel PSUC i després també CiU i part dels dirigents del PSC. Cal tornar a fer aquesta feina i aquesta vegada adreçada també a la població que ha arribat a casa nostra des de tot el món. La matèria prima més important de Catalunya som els catalans nascuts o arrelats a casa nostra.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Alejandro. Ets molt digne. Un exemple viu per a mils de ciutadans. Una abraçada molt gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alejandro:

      Sóc castellà i estic compromès amb el procés d'alliberament nacional dels Països Catalans.

      Vaig triar venir a viure a Catalunya i treballo cada dia pel respecte als drets de la minoria nacional catalana.

      He tractat la família del MHP @KRLS i són persones entranyables, com ell. Al seu costat, fins a la llibertat.

      Donec perficiam.

      JoAn Sàez

      #CastellansXCatalunya

      #SalutCoratgeIRepúblicaCatalanaIndependent

      Elimina