Lulú on the bridge (Esquerra, entre la realitat i l’il·lusionisme)

Hi ha una interessant película que vaig veure ja fa temps, Lulú on the bridge. Misteriosa i a voltes fascinant película. A tall de resum, diuen les cròniques que “ofereix una meditació lírica sobre les diferències entre destí i sort, realitat i il·lusió, mort i vida”

A hores d’ara totes les enquestes que retraten el panorama polític a Catalunya ens ofereixen certes certeses:

1. Convergència i Unió és el partit nacionalista majoritari i al que les enquestes ofereixen un major creixement, tant en nombre de vots com en projecció d’escons. Si això és així, i coneixent com coneixem la realitat sociològica i ideològica del votant convergent, podem dir sense risc a equivocar-nos, que Convergència continuarà essent el partit que recull un major nombre de vots d’independentistes, el partit que concentra el major nombre de vots independentistes. Això, està clar, no implica que Convergència sigui un partit independentista, ni el seu programa sigui secessionista. Però sí que és el partit que concentra el major volum d’independentistes.

2. Esquerra patirà una davallada important tant en el nombre de vots, com en percentatge i en escons. La magnitud de la davallada és l’única incògnita, i tant pot situar-se en la forquilla 10-11 en les projeccions demoscòpiques que major davallada li atorguen com situar-se entre els 14-15 en les enquestes que més limiten aquesta davallada. Però passi el que passi, Esquerra continuarà sent, sense cap mena de dubte, el principal partit independentista, la principal força independentista del nostre país. El que tampoc no sabem és si serà l’única formació independentista amb representació al Parlament de Catalunya. Si en Joan Laporta no es presenta, està clar que sí. El Dr. Carretero i el seu projecte sectari ja no existeixen com a opció electoral. Només l’entrada en escena d’en Joan Laporta pot fer que hi hagi una altra opció independentista que pugui entrar al parlament, sense fer ombra a Esquerra, però sí entrar amb una representació d’entre 3 i 4 diputats.

Per tant el panorama sembla, a hores d’ara, força clar. I tot i que encara poden passar coses, és molt difícil, per no dir impossible, que hi hagi canvis substantius en relació a aquest escenari.

Avui intentaré donar el meu punt de vista sobre aquesta cruïlla fatal en la que es troba atrapada Esquerra, perquè em dóna la sensació que, com a la película Lulú on the bridge, hi trobem una meditació sobre les diferències entre el destí i la sort, la realitat i la il·lusió, la mort i la vida.

Hom té la sensació –i la constància- que Esquerra, bona part de la gent d’Esquerra (per tant no tota Esquerra), està fent un esforç important –i crec que sincer- per intentar sortir del malson en el que ella mateixa, els seus dirigents i la majoria de la militància, es van ficar amb l’aposta tripartita i especialment fent Montilla president.

Els tripartits, tota l’aposta ideològica i política que van dur Esquerra a fer els governs tripartits, i a donar la presidència de la Generalitat a José Montilla, després d’haver patit una humiliant derrota electoral, estan a la base de la crisi d’Esquerra que l’aboca a aquesta importantíssima davallada electoral.

El meu dubte és fins a quin punt en són conscients, d’això, els dirigents d’Esquerra. De vegades vull pensar que en Puigcercós n’és conscient, ho sap, i que intenta moure el partit per a fer-lo sortir d’aquesta xarxa letal en la que estan atrapats i que els arrossega, carregats de plom, a les profundidats. Però tot sovint les declaracions dels seus dirigents i les converses que mantinc amb molts amics que hi militen em fan ser més escèptic, i em deixa estorat comprovar fins a quin punt han assumit un discurs absolutament buït, carregat de retòrica i que és com una bena als ulls que els impedeix veure la realitat.

El tripartit se situa en l’eix de la seva crisi, és la realitat, és la pedra que porten lligada als turmells i els arrossega al fons. En contra del que podria pensar-se de vegades, no són les crisis patides, el que els provoca aquesta davallada. Fixem-nos que la “fuga” de vots que experimenta Esquerra cap a Reagrupament no arriba al 8% de la gent que els va votar el 2006 i que ara no pensa fer-ho. Per davant d’aquesta opció dels votants no fidelitzats, se situa, a molta distància, els antics votants que ara votaran CiU, però fins i tot també se situen els qui votaran en blanc o s’abstindran.

L’última enquesta coneguda, la del diari Público (amb una mostra de 2.500 persones), assenyala que un 54% dels votants d’Esquerra creuen que el tripartit ho fa pitjor que els governs convergents, el percentatge més alt i crític de tots. I hi ha altres dades significatives, per exemple la que ens proporcionava el CEO, segons la qual la majoria dels votants que encara conserva Esquerra prefereixen, amb un diferencial important, veure en Mas president que en Montilla.

Per tant, les dades demoscòpiques de què disposem ens dibuixen un escenari en el que la pèrdua de vots d’Esquerra es produeix pel tema tripartit, i en el que els votants que encara conserven continuen molt distants de tot el que té a veure amb el tripartit.

Esquerra pot assimilar aquesta realitat, ser-ne conscients, o continuar instal·lats en una il·lusió, que més que una il·lusió és il·lusionisme.

Malgrat això, la meva sensació és que Esquerra està intentant fer alguna cosa. El que no acabo de veure és amb quina estratègia. Si la situació és la que descriuen les enquestes, els diferents escenaris sociopolítics que ens descriuen, per a mi l’única sortida que tenen és atacar aquesta qüestió de manera clara, fer-hi front. Suposo que no és fàcil, quan hom ha fet tot el que ha fet, dit tot el que ha dit, etc. girar cua i reconèixer que l’error –la seva estratègia letal tripartita- li pot costar, com aquell que diu, la vida política.

Tanmateix… crec que no li costarà. Crec que en aquests moments, amb les dades que ara tenim, Esquerra se n’ensortirà mínimament. Vull dir que no crec que finalment l’hòstia electoral se situï en la franja baixa. Crec que Esquerra pot acabar cotitzant a l’alça a les enquestes. Per dos motius, un d’endogen i un d’exogen.

En la dimensió endògena, em dona la sensació que Esquerra està intentant “armar-se” d’arguments per poder fer mínimament visible aquest gir en relació a la causa dels seus mals, el tripartit. Si ho està fent… ho està fent molt suaument, perquè tampoc no vol reconèixer el fracàs de la seva estratègia (alerta, que per a mi no reconèixer el fracàs implica continuar abocats al fracàs!). La macroconsulta impulsada ara fa uns mesos, i de la qual encara no coneixem els resultats –com a mínim no són públics- sembla anar en aquesta direcció. Recordem que van posar tota la militància a intentar recollir la percepció que tenia la gent en relació a diferents ítems polítics, i segons deien, el resultat seria vinculant per a Esquerra. D’alguna manera crec que han tractat de legitimar, amb els resultats d’aquesta enquesta, el possible canvi d’eixos de la seva estratègia.

Perquè també se’ns va dir que les condicions polítiques que surtissin de l’enquesta serien les que posarien per a qualsevol pacte de futur. Indirectament és una manera de dir que podria no haver-hi tercer tripartit, si les condicions que es posen són inassumibles pels sociates. El problema d’això? Més enllà del procediment, qüestionable, hi ha l’escassa credibilitat. Crec que cap de nosaltres es pot creure, en aquests moments, que si el tripartit suma, Esquerra no faci un tercer tripartit.

Per tant, i fins i tot si admetéssim que la iniciativa té punts d’interès, no aclareix el principal interrogant: la credibilitat en relació a que no hi haurà un tercer tripartit.

I per a mi això lastrarà tota aquesta estratègia. No m’hauria d’anticipar als possibles fets, però aquesta és la clau del tot plegat, i no acabo de visualitzar com la faran creïble, si és que poden i volen.

Hi ha una altra qüestió en la dimensió endògena, i és els esforçats intents de capitalitzar una certa obra de govern: la llei de consultes, la llei del cinema, la llei de vegueries… i crec que poca cosa més. Tot i que poguem admetre que totes aquestes lleis tenen elements positius, o molt positius (llei del cinema), em sembla que en el fons això és força irrellevant de cara a l’electorat d’Esquerra, de cara a fer front a la pèrdua de vots i de confiança electoral. Ni tan sols amb això se supera la crisi desencadenada per l’estratègia tripartita.

El nivell exògen és el més volàtil, o el que presenta més elements de volatilitat en l’anàlisi. Per tant, caldrà que ho analitzem només a partir de com estan les coses avui en dia, a hores d’ara.

I en aquests moments, al meu parer, les coses que han passat en l’escena política catalana estan donant un important respir a Esquerra. La dimensió exògena implica a allò que passa fora d’Esquerra, però que hi pot repercutir.

Tornem a situar-nos, per tant, en l’espai que en Cardús va batejar com “els sense nom”. Partim de l’evidència que l’estratègia tripartita ha anat deixant orfes de referència política un enorme volum de gent que ja sigui el 2003, ja sigui el 2006, van votar Esquerra.

Si aquest espai aconsegueix articular-se d’una manera mínimament creïble, crec que té una derivada en el resultats d’Esquerra, els afectarà, ja que estem sempre parlant d’espai independentista que ha perdut la confiança en Esquerra.

Però aquest espai està a hores d’ara triturat. Com ja he dit algun cop, el problema no és ja l’absolut fracàs de Reagrupament, que amb l’harakiri impulsat pel Dr. Carretero, va liquidar el procés de construcció d’aquest nou espai. El problema és que la manera com ha actuat Reagrupament, el que ha passat, l’autoristarisme exhibit, la dimensió totalitària i antidemocràtica del projecte i el lideratge, ha pràcticament liquidat la possibilitat de construcció immediata d’aquest espai. L’ha triturat. El que ha passat, aquesta conversió sectària del que havia de ser un moviment polític ha implicat una mena d’antiviral al país que fa que qualsevol intent sigui molt més complicat, menys creïble.

El desastre de Reagrupament arrossega al desastre qualsevol altra opció, perquè ha establert unes coordenades de dubtes difícils de superar. L’estafa del missatge de Reagrupament i del lideratge del Dr. Carretero ens ha portat a aquesta situació lamentable.

I de tot això Esquerra se’n beneficia. Perquè de sobte, i sense mereixer-ho gaire, s’ha incrementat la seva credibilitat, la seva imatge de partit com a mínim seriós, amb òrgans de decisió, amb democràcia interna, etc. És evident que l’estafa carreteril a rearmat d’arguments la direcció d’Esquerra.

Però si això és així en relació a la capacitat d’articular un moviment polític en l’espai dels “sense nom”, no és definitiu en relació a altres possibles alternatives que es puguin generar. Vet aquí el que parlava de la volatilitat. Perquè encara existeix aquest conjunt de persones que han perdut la confiança en Esquerra, i si bé el fracàs colossal de Reagrupament, l’estafa carreteril, impedeixen construir un moviment polític, això no vol dir que no hi pugui haver altres propostes. I em refereixo, és clar, a un moviment de caràcter personalista que pugui encapçalar en Joan Laporta.

En Joan Laporta té el potencial necessari per a impulsar un moviment de caràcter personal, basat en el seu carisma, en la seva dimensió mediàtica, en el seu potencial de lideratge exclusivament personalista. No serà un moviment polític, però sí una alternativa política. A hores d’ara no està confirmada, però jo crec que sí, que finalment en Laporta es presentarà. I això afectarà a Esquerra. És un element exogen que pot afectar els seus resultats. Si aquest anàlisi l’hagués fet fa uns mesos, penso que hagués dit que hagués afectat molt a Esquerra. En aquests moments tinc els meus dubtes, seriosos dubtes. Crec que, víctima de “l’efecte zero” que ha generat Reagrupament, en Joan Laporta tindrà moltes dificultats, malgrat el seu potencial, per a articular una proposta que pugui fer un forat significatiu en l’electorat. La majoria de les enquestes amb les que s’ha treballat o el situen directament fora del Parlament, o li atorguen una representació exígua, al voltant dels 3-4 diputats (3 per BCN i 1 per Girona). Difícilment pot passar d’aquí. I per això parlo de que els efectes sobre Esquerra seran limitats.

Tampoc no hem de perdre de vista, exògenament, altres moviments que s’estan generant, com ara aquesta opció d’Unitat Popular que encapçala en Pep Riera, i que malgrat no ser les CUP, sí que poden conectar amb el potencial de vot de les CUP.

En resum, per tant, crec que tot i no reconèixer el fracàs de la seva estratègia i les gravíssimes conseqüències que ha comportat per al país, per a l’independentisme i per a la mateixa Esquerra, aquest partit continuarà essent, clarament, la principal força –i problablement única- independentista al Parlament de Catalunya.

Lamento que Esquerra no tingui el coratge suficient per a reconèixer aquest fracàs de la seva estratègia. No entenc com no veuen que és la clau dels fracassos electorals que està encadenant els últims anys, i de la més que cantada davallada electoral de les properes eleccions. No entenc aquesta mena d’autoengany, d’il·lusionisme, en el que semblen instal·lats tant els seus dirigents com bona part de la militància. Però també veig que, sigui pel que sigui (sigui per la pressió electoral que senten tant d’aprop, sigui perquè ni que ho dissimulin molt bé, són conscients de la situació), Esquerra està fomentant un cert gir (que té en la seva credibilitat el taló d’Aquil·les). Això, unit a la “treva” en els factors exògens, pot fer que la davallada electoral no sigui tan radical com la que apuntaven les enquestes fa uns mesos.

I, com a Lulú on the bridge, interroguem-nos sobre el que hi ha de destí i sort en tot plegat…