Decrepituds

Som a finals d’agost. Fa molta calor, de fet estem batent rècords de calor a molts indrets, inclosa Barcelona.

M’agradaria veure reflexada en un mapa tèrmic la política catalana. Crec que no n’hi hauria prou amb un mapa, n’hauríem de fer molts de sectorials.

Globalment la situació política està molt reescalfada, tot el país està en una certa efervescència, a voltes crispació, a voltes incredulitat. Tothom excepte qui presideix, com un marcià, la Generalitat de Catalunya gràcies a ERC, José Montilla, que roman, com sempre, absent en relació a la realitat del país.

La seva última ocurrència és jugar amb la data de les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa molt de temps que la legislatura s’ha esgotat, fa molt de temps que no hi ha govern, fa massa temps que Catalunya està a la deriva en mans d’un tripartit absurd, inútil, ineficient… que ha arrossegat el país a la ruïna més total, més absoluta. I tot el que se li acut, amb la que està caient, és anar-se tancant en la seva torre d’ivori de la Plaça Sant Jaume i, cada cop més allunyat de la realitat, jugar amb quina ha de ser la data de les eleccions.

Assistim incrèduls a un espectacle dantesc, on tenim aquest home i les seves absències, al capdavant de la UVI nacional que és en aquests moments el país, i juga amb una frivolitat i irresponsabilitat absoluta amb els botons dels aparells que mantenen assistidament un cadàver, el govern tripartit. Però amb aquest cadàver, el tripartit, estan portant a la fossa, a un sot cada cop més profund, al país.

De tant en tant, a més, es llencen una sèrie de missatges incomprensibles, com són aquests anuncis de “continuo creient en l’Estatut” o “continuo creient en la política”. Un patetisme tan colosal que només la situació del país, la crisi nacional en què estem instal·lats, impedeix que ens fem un fart de riure.

Si dilluns o dimarts l’ameba no convoca eleccions al Parlament la crisi s’agreugerà. Si el tripartit ja gairebé no està en condicions de pagar les nòmines (el crèdit sindicat que han aconseguit in extremis, i gràcies a La Caixa només els permet sobreviure fins novembre), estarem directament en una situació mai vista, que gairebé habilitarà el linxament públic dels sociates. I és que mai ningú no havia gosat actuar amb tanta irresponsabilitat i persistir com persisteix en arrossegar el país al més profund dels sots.

Mentre el país s’arrossega per aquests fangs tripartits, en l’espai de “els sense nom”, és a dir, de l’independentisme extraparlamentari, la decrepitud es personifica en la figura d’en Joan Carretero, afectat per una violenta senectut que el fa dir i actuar de la manera més vergonyosa i decadent. No estem parlant d’aquesta decadència amb aires romàntics, no. Estem parlant d’una decadència senil, patètica, que arrossega la seva organització a un espai WACO, del que l’únic que commou l’ànima és observar els seus “Children of the corn” amb una disposició total a immolar-se en l’autosetge polític al que el seu fanatisme sectari els ha dut.

Abans d'abordar aquesta demència senil política d’en Joan Carretero, val la pena que passem revista a la situació política.

A hores d’ara, ara mateix, nit de divendres dia 27 d’agost, aquest debat estúpid, absurd, sobre “la unitat” de les forces independentistes extraparlamentàries, continua viu. Tot sembla indicar que no hi haurà acord. Però diumenge hi ha una trobada entre el Dr. Muerte i en Jan Laporta, per intentar arribar a alguna mena d’acord. No sé com acabarà, ni si hi haurà acord o no n’hi haurà.

Sí sabem algunes coses prèvies. La primera de totes és que tot aquest debat de “la unitat” és una autèntica collonada, no serveix de res, no aporta res i no condueix a res. Estem parlant de propostes polítiques extraparlamentàries, que enarbolen la bandera independentista amb una proposta estratègica diferent a la d’ERC (que és la responsable del caos nacional tripartit), i que pugnen per obrir-se un espai electoral per entrar al Parlament.

La situació de partida d’aquest espai no és gaire falaguera. No hi ha cap enquesta que els hagi garantit entrar al Parlament. No hi ha cap enquesta que situï unes perspectives de vot d’aquest espai per sobre del 3%.

Però no tots els agents que es mouen en aquest indefinible espai tenen el mateix potencial.

Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits”, fan un discurs en el que l’únic que importa és el fet que ells porten treballant-hi un major temps que els altres (s’entén que Solidaritat Catalana per la Independència) i que això els atorga no sé quina mena de drets, de privilegis, d’estatus. No podem negar que Rcat sorgeix abans que SCI, però sí podem analitzar quin és l’impacte que té Rcat sobre l’espai político-electoral que vol representar, que és el realment important. I aquest impacte és nul.

Reagrupament va arribar a tenir unes intencions de vot màximes del 2.8% l’últim trimestre del 2009, en plena expansió i abans de la seva crisi provocada per la deriva totalitària del seu líder, Joan Carretero. Però en aquests moments les expectatives electorals d’Rcat se situen en un exigu 0.6% d’intenció de vot.

Per tant, a finals d’agost del 2010 l’únic que sabem és que Reagrupament no té la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament de Catalunya, és una força extraparlamentària amb total vocació d’extraparlamentarisme, testimonial.

I aquest 0.6% d’intenció de vot encara contemplava la possibilitat que en Joan Laporta liderés la proposta electoral de Reagrupament. En un escenari en que Joan Laporta consolidi el seu propi projecte electoral al marge de Reagrupament, les expectatives electorals de Reagrupament se situaran, amb tota probabilitat, al voltant del 0.1%-0.2% d’intenció de vot. M’hi jugo un pèsol. Ja veureu com no m’equivoco i ens podem fotre una bona pesolada…

Si Reagrupament està en aquest llindar absolutament irrellevant d’intenció de vot… també ho està tot l’espai de “els sense nom”? també ho està en Joan Laporta?

La resposta és clarament negativa. Reagrupament ha fet el que ha fet, i té en aquests moments les nules expectatives electorals que té, però això no ens porta a concloure que la situació pugui ser la mateixa ni per a tot l’espai de “els sense nom” ni per a en Joan Laporta.

Pel capbaix, l’espai de “els sense nom” el podríem quantificar, d’acord als diferents escenaris que ens han proporcionat les diferents eleccions, en un màxim de 300.000 votants potencials. Són els votants que d’alguna manera han deixat de votar a CiU i a ERC en les últimes eleccions, com a mitjana.

Ja hem vist que Reagrupament no ha estat capaç de vehicular-los a la seva proposta. Però això no vol dir que l’espai hagi desaparegut o que no hi hagi cap altra proposta que pugui vehicular aquest potencial.

I aquí és on entra en joc, electoralment, en Joan Laporta. Sense ell dubto que cap altra proposta política pogués mobilitzar aquest segment potencial. I ell, en Laporta, tampoc no ho sabem, peró sí tenim dades que ens indiquen que és l’únic que pot aspirar a fer-ho.

N’hi ha dues. La primera és el potencial de vot que en Laporta ha assolit en diferents enquestes. No és una intenció directa de vot, però sí és un potencial. Fins a un 17% dels enquestats, en diferents enquestes, diuen que podrien votar en Joan Laporta. Aquesta dada cau en picat quan es presenta competitivament amb altres candidats o opcions, però el cert és que fins ara en Laporta no ha fet una postulació tan clara de presentar-se com la que ha fet ara amb el projecte de SCI. Caldrà esperar a veure què diuen les enquestes que per primera vegada el situïn com a candidat, amb una organització política, competint amb la resta de forces polítiques. Però com a mínim sabem que hi ha un potencial votant que Reagrupament no té.

La segona és el nivell de coneixement del candidat. Joan Laporta té nivells de coneixement superiors fins i tot al president de la Generalitat (davant l’ameba Montilla això tampoc no és una dada per tirar coets, però si el nivell de coneixement supera el 90% podem admetre-ho com a elevadíssim). Per tal de determinar el potencial de vot cal analitzar dues dades: el nivell de coneixement (no et pot votar ningú que no et conegui) i el nivell d’adhesió potencial. Joan Laporta és el candidat electoral amb un major nivell de coneixement, segons totes les enquestes, i ara només es tracta de determinar quin és el nivell potencial d’adhesió a les seves propostes polítiques. I aquest nivell ens el dona la dada anterior, aquest 17% de votant potencial.

Descarto la dada demoscòpica de la simpatia, sempre ho he fet, perquè com a mitjana està sotmesa als extrems, i està clar que una proposta radical, com la que representa en Joan Laporta, no pot tenir mitjanes altes. Aquestes mitjanes es reserven per a altres amebes com en Duran Lleida.

Per tant, demoscòpicament només sabem dues coses:
que Reagrupament no té ni la més mínima opció
que Joan Laporta té alguna opció, pel nivell de coneixement que té i pel potencial d’adhesió que expressen les enquestes.

Davant aquesta situació, aquest punt de partida, la decrepitud senil d’en Joan Carretero l’està portant a convertir en una mena de Waco polític Reagrupament.

Aquesta setmana hem tingut suficients declaracions seves com per a confirmar la teoria Waco. I observar com els seus fanàtics seguidors l’han aplaudit només ha fet que confirmar la visió de que està treballant només amb aquests nous “Children of the corn”, d’obediència prepolítica, sectària.

Intentaré no allargar-me massa.

Diu Joan Carretero que les primàries, les eleccions obertes que ha plantejat SCI són “una broma de mal gust”, i alega que no han tingut temps, etc. Resulta molt vergonyós que algú com en Carretero s’atreveixi a criticar l’intent que fan altres per fer el que ell havia dit que defensava.

Recordem que Carretero surt d’ERC defensant tot allò de les llistes obertes, les primàries, etc. I així s’aprova, així es recull, als acords de la primera assemblea nacional de Reagrupament.

És només quan en Joan Carretero, fruit de la seva relació sentimental amb Sandra Lomas, vol imposar-la com a cap de llista per Tarragona, i observa el rebuig que aquesta noia genera en el territori, que comença a maquinar com s’ho pot fer perquè la seva Sandra Lomas sigui la cap de llista, fins i tot actuant totalment en contra del que havia defensat i del que havia aprovat l’assemblea. I arriba a la conclusió que només pot fer-ho, només pot aconseguir-ho, si l’elecció dels candidats no es fa territorialment.

Això, evidentment, vulnerava tots els acords i la proposta política de Reagrupament. I és el simple fet que es generi contestació a aquest frau caciquil el que provoca la gran crisi de finals de gener-febrer.

Llavors és quan s’improvisa la teoria demencial que si els candidats s’escullen pel territori estan sotmesos a pràctiques “caciquils” territorials, que va contra tot el que, des del congrés d’ERC havia defensat el mateix Joan Carretero i Reagrupament, situant la territorialitat com a una opció estratègica de qualsevol procés de regeneració democràtica.

Però encara va més enllà, i no prou convençut que eliminant la territorialitat en l’elecció de les llistes la seva Sandra Lomas pugui sortir escollida com a candidata, rebenta l’altra clau de volta de tot el discurs de regeneració democràtica: les llistes obertes, per a convertir-les en unes llistes tancades i imposades a dit que se sotmeten al refrendo de l’Assemblea, atès que qualsevol opció per poder exercir el dret de sufragi passiu (poder-se presentar i poder ser escollit) passa per presentar-se competitivament amb una candidatura alternativa amb altres 134 candidats. És un procés absolutament demencial, democràticament insostenible, fins al punt que és el més antidemocràtic, antiparticipatiu… de tots els partits que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya, com a mínim dels que formen l’arc parlamentari del catalanisme polític.

Per no anar gaire més lluny del que el mateix Carretero havia criticat en relació a ERC, les llistes d’ERC es configuren d’una manera indubtablement més democràtica i participativa que les d’aquest Reagrupament sectari que genera Joan Carretero a partir de la crisi del gener. A Esquerra territorialment s’escullen els candidats, que després la direcció, i posteriorment el Consell Nacional, ordenen i aproven. ERC, evidentment, no escull els seus candidats amb llistes obertes, però com a mínim ho fa amb un sistema més participatiu, territorialment respresentatiu, i democràticament correcte, atès que l’aprovació recau en el Consell Nacional, que representa el partit.

Per tant, i en contra del que sempre havia defensat el mateix Joan Carretero i Reagrupament, el procediment d’elecció de les llistes que finalment han adoptat se salta absolutament tots els acords de l’assemblea i és el més caciquil mai vist al catalanisme polític. De la regeneració democràtica a la “dedocràcia”.

Que Joan Carretero ara parli de “broma de mal gust” en relació al procés endegat per SCI és vergonyós; ell, que ha perpetrat una de les més grans estafes polítiques en relació a aquest tema. Potser les primàries de SCI no es realitzaran en les millors condicions possibles, atesa la premura de temps amb què treballen, però tenen un sistema absolutament transparent i democràtic de llistes obertes i territorialitzades. Són un procediment realment envejable de democràcia, de participació, de llistes obertes, d’aposta real per la regeneració política.

Des dels Children of the corn s’ha acusat a SCI que el fet que hi hagi la possibilitat d’agrupar candidats (fins a un màxim de 6 a BCN i de 3 a la resta de circumscripcions) adultera el fet que siguin llistes obertes. És evident que, un cop més, parlen des de la ignorància, atès que aquesta possibilitat és només això, una possibilitat, que no compromet a res, ja que de cada “agrupació” es pot fins i tot no votar alguns dels candidats. Les agrupacions ofereixen, per tant, una simple informació al votant, a l’afiliat, no una obligació de votar, ni actua com a “paquet”.

Sí, potser els companys de SCI no han tingut tot el temps que hauria calgut perquè el procés fós tal i com els més exigents plantegen, però no hi ha cap mena de dubte que és un procediment que reuneix totes les condicions de regeneració democràtica, de transparència, llistes obertes, territorialitat… que són exigibles, i que és el que s’havia defensat a Reagrupament des del congrés d’ERC, el seu inici i la seva primera assemblea, abans que el gran estafador Joan Carretero perpetrés la seva gran estafa. I ara ens l’hem de veure amb l’estafador parlant de “broma de mal gust” en relació als qui volen fer el que ell havia defensat, quins pebrots…

Només “los chicos del maíz” poden “comprar” unes declaracions tan impresentables com les d’aquest Joan Carretero decrèpit que s’arrossega i atrinxera pel seu Waco particular, assetjat únicament pels seus fantasmes i per la realitat.

Ens calen eleccions ja! Ens cal un nou govern ja! I ens cal, també, acabar amb tanta estafa com s’embolcalla amb l’estelada…