Divertiments postvacacionals II: "no parlis d’Rcat, parla de Waco…"

Continuem amb l’anàlisi política estival, que per la seva ridícula intensitat i abast, que no pel que podem jugar-nos-hi, ens permet de trobar imatges, paral·lelismes, que ajudin a il·lustrar i entendre el que està passant o pot passar en aquest microcosmos de “els sense nom”.

Ara fa uns dies el Dr. Enric Canela, persona per qui professo un enorme respecte, àdhuc admiració, a banda d’un sincer afecte i estimació personal, escrivia al bloc dels 10 mil, que des de Suma Independència s’avançava en les converses amb Reagrupament, i es manifestava optimista en relació a un bon final per a aquestes converses.

A banda de l’estupor que em va causar la lectura d’aquesta notícia, em va venir al cap una imatge, i és la de Waco, el tristament famós ranxo texà on s’havia refugiat, establert el seu quarter general, la secta dels davidians, i que va tenir un tràgic desenllaç, després de l’assalt protagonitzat per l’FBI.

No entenc que una persona com el Dr. Canela, que sempre em mereixarà respecte, no vegi que no s’està ficant en una organització política, sinó en una secta política que està a punt de viure el seu particular (per sort incruent) Waco polític i –si el seny d’algú no hi posa remei- electoral.

Ja avanço que no hi ha cap FBI ni ningú que hagi de prendre a l’assalt aquest ridícul Waco polític, però sí que estem a les portes de la seva immolació política i desaparició, enduts per les seves pròpies pràctiques i fanatisme. I dic això perquè no ens surtin ara Los Chicos del maíz amb les seves paranoïques teories conspiratives…

Dintre de la complexa estructura del cristianisme nordamericà, els davidians havien estat considerats una secta per la seva estructura autoritària. Vet aquí el primer paral·lelisme amb Reagrupament, on la clau de tota la seva estructura resideix en l’autoritarisme del seu líder, recordem-ho: “o es fa com jo dic o plego”.

Com els davidians, Reagrupament s’atrinxera en un minúscul espai, negant-se a qualsevol contacte amb la realitat o la societat que l’envolta, en aquest cas, l’espai polític que vol representar. Quan els davidians es van veure encerclats per l’FBI (arran les sospites de que l’autoritarisme estava arribant massa lluny en pràctiques perverses i en la fabricació d’armament automàtic), van fer servir tota mena de pràctiques per sol·licitar el suport de les persones alienes a l’FBI, fins i tot van fer servir nens per gravar missatges contra el cos policial. Un altre paral·lelisme amb la vergonyosa campanya de Reagrupament de dir que s’estan llençant “torpedes” contra ells, que se’ls vol destruir, i no sé quantes barbaritats més que propaguen els Children of the corn.

Reagrupament no pateix cap setge, ni hi ha cap força policial, ni política, ni res, que els assetgi. Són simplement ells que s’han tancat en el seu reducte sectari, i que, davant una realitat que els ultrapassa, que camina a un nivell i ritme diferents als seus, estan disposats a immolar-se, a desparèixer, abans que acceptar la realitat i cooperar amb altres per assolir uns objectius que de cap manera estan al seu abast, de cooperar amb qui únicament pot intentar-ho amb mínimes garanties d’èxit.

Tanmateix, la seva posició no deixa de ser legítima. Però la qüestió no és aquesta legitimitat que els assisteix per fer el que vulguin, la qüestió és el comportament de fanatisme religiós que els portarà a la seva desaparició, però a costa de sotmetre a un desgast indecent l’espai de “els sense nom”. La qüestió són les mentides que des de la direcció de Reagrupament es llença sobre els seus associats per tal que es mantinguin fidels a un projecte abocat a la desaparició total, a que, com a Waco, no en quedi res, ni el record, perquè serà el d’un penós episodi, el de la més penosa proposta política que mai hagi tingut el catalanisme polític i, no cal dir-ho, el separatisme.

Com ja he dit en alguna ocasió, la deriva autoritària de Reagrupament ha comportat passar d’un 2.8% d’expectativa de vot a finals del tercer trimestre del 2009 a un exigu 0.6% d’intenció de vot a les darreres enquestes. I això quan encara comptaven amb el dubte de si en Joan Laporta aniria amb Reagrupament, o directament algunes enquestes el situaven dins Reagrupament. Per tant, i fins i tot més enllà de qualsevol consideració política i moral, Reagrupament no és res, un 0.6% d’intenció de vot, la irrellevància i inutilitat més gran que s’hagi volgut presentar amb la bandera independentista a unes eleccions.

Si la situació actual és aquesta irrellevància absoluta, sense el lideratge d’en Joan Laporta o competint contra la seva proposta les properes enquestes situaran les intencions de vot d’Rcat, i com a molt, en un 0.1 o 0.2 per cent, és a dir, la insignificància total.

Tothom sap que, després de tot el que ha passat, després de la deriva totalitària de Reagrupament, les crisis, l’abandonament massiu de l’organització (probablement més de 2.000 associats hagin deixat de pagar la quota), la seva incapacitat política… qualsevol opció, per mínima que sigui, per a l’espai de “els sense nom”, passa per un lideratge mediàtic i un projecte potent com el que encapçala en Joan Laporta amb Solidaritat Catalana per la Independència.

Joan Laporta és l’únic que, posant el seu lideratge al servei d’un projecte, pot aspirar a vertebrar electoralment aquest espai, i donar-li una mínima dimensió que faci possible la seva entrada al Parlament de Catalunya, és a dir, que hi hagi una força política al Parlament que defensi la proclamació unilateral de la independència. Això, a hores d’ara, només està en condicions d’assolir-ho, en Joan Laporta i el projecte que lidera de Solidaritat Catalana per la Independència. Ningú més, i menys que ningú, Reagrupament.

Això és així, i ho és de manera gairebé indiscutible. Les enquestes, totes les enquestes, ho posen clarament de manifest. Per una banda la debacle de Reagrupament (la seva irrellevància electoral i social) i per una altra banda el potencial de vot que pot tenir en Joan Laporta. Per a “els sense nom”, l’única possibilitat passa per explotar aquest lideratge, aprofitar la seva dimensió mediàtica, els seus nivells de coneixement per part de l’electorat i el seu ganxo personal, el seu carisma personal.

Tot el que no sigui això, res. I tot i amb això, la cosa està molt complicada. Per això parlo de la necessitat, a més, d’articular un projecte potent. És evident que la suma de persones de capacitat provada com n’Alfons López Tena contribueixen a donar solidesa al projecte. Cal afegir-hi, a més a més, altres persones que hi estan participant activament i que sumen experiència política i trajectòries personals i professionals irreprotxables, com n’Emili Valdero, n'Uriel Bertran o n’Albert Pereira. Però més enllà d’aquests noms, hi ha aquesta voluntat explícita de suma, que fa que hagin recollits suports com el de la Isabel Clara Simó, en Jaume Renyer, n’Hèctor López Bofill i molts d’altres que o em deixo o es coneixeran en els propers dies. I encara més, un teixit i xarxa territorial molt potent, amb molta experiència política, un autèntic exèrcit de capitans que estan articulant una proposta que conecti amb la gent, amb la societat, amb el potencial de votants, que és l’únic finalment rellevant a aquestes alçades: oferir una proposta electoral creïble que dimensioni en termes de vots l’espai de “els sense nom”.

Reagrupament no hi ha conectat ni hi pot conectar, amb aquest potencial electoral, va tenir el seu moment, però ja va passar i és irreversible, a cada enquesta, pitjor. Les seves expectatives són nul·les. I amb la seva actitud, només contribueix a desgastar l’espai de “els sense nom”. La seva posició política els converteix en una mena de Waco polític, on enduts pel seu fanatisme, es mostren més disposats a la seva immolació política i desaparició total, que a l’aposta per col·laborar o ajudar en el que puguin (que és poc, però com a mínim no restar) a que aquest espai de “els sense nom” pugui tenir una oportunitat, per petita que sigui.

Així les coses, aviat per parlar d’Rcat i explicar el seu final serà millor referir-nos-hi com a Waco. Un Waco, en definitiva, en el que únicament hauran estat “assetjats” per la realitat. És a dir, un Waco autogestionat, en el que ells mateixos s’hauran assetjat i ells mateixos s’immolaran, en un patètic triomf del fanatisme, però en una expressió, si hi arribem, alliberadora en relació a les futures propostes polítiques de l’independentisme, un cop eliminada l’única opció que ha existit que ha fet de l’autoritarisme sectari la seva proposta política: “o es fan les coses com jo dic, o plego”.

PS: i continuo recordant que no m’he fet de Solidaritat Catalana, això és simplement una anàlisi política personal, i molt objectiva (a banda de la salsa que hi poso per a fer-ho picant) del que està passant en l’espai de “els sense nom”.