En defensa d'en Joan Laporta, president del FCB, i contra la misèria

Avui és un dia trist. Avui és un dia que he fet una cosa que no havia fet mai: anant cap al Camp Nou, amb el metro, línia groga, a l’arribar a Passeig de Gràcia, enlloc de fer el canvi per anar cap al camp, he girat cua, he canviat de sentit i me n’he entornat cap a casa.

Avui, a més de dia trist, és un dia d’aquests complicats per a circular sense ser atropellat per aquests energúmens de la xarxa que condueixen “tunejats” per la seva misèria i amb el seu pensament i comentaris de sala d’espera de psiquiatra a “alguien voló sobre el nido del cuco”. Ja estem arreglats, amb aquest panorama…

Mireu, el més important de tot, de fet l’únic important, és que el que avui ha fet la Junta Directiva del FCB, i han aprovat els socis per un escassíssim marge és UNA INDIGNITAT TOTAL. El que avui ha passat, amb tota aquesta comèdia de la Due Diligence i la demanda contra en Joan Laporta i la seva junta és UNA VERGONYA TOTAL.

Vist on han portat les coses en Sandro Rosell i la seva junta, no hi pot haver matisos en la qualificació de vergonya del que ha passat. El que ha passat, com ha passat… NO HAURIA D’HAVER PASSAT MAI, MAI.

He seguit pel C33 com han anat desgranant els diferents arguments, i la meva indignació ha anat creixent. No hi ha dret. No hi ha dret que el millor Barça de la història, i el millor president i direcció que mai hem tingut hagin estat exposats i llençats al peu dels cavalls d’aquesta manera tan indigna, tan barroera, per l’actual president i la seva junta directiva.

Al feisbuc he comentat que tot plegat és tan penós i desproporcionat que farà que les coses realment criticables, raonablement criticables, del mandat d’en Jan Laporta, siguin una futesa al costat de la bestiesa que ha fet l’actual junta directiva.

La fractura que han provocat en el barcelonisme serà de les que faran època. Una assemblea com aquesta de compromissaris del FCB, que tots sabem que són un autèntic camelo des del punt de vista de participació, representació, etc, per més estatutàries que siguin. Una assemblea on només hi ha assistit poc més de mil compromissaris dels més de quatre mil que “representen” les desenes i desenes de milers de socis. Una assemblea on només s’ha pogut sentir una veu, la de la directiva i els seus “voceros”, per més maquillatge professional que vulguin donar a l’afer. Una assemblea que només ha conegut allò que la directiva ha volgut que es conegués, i que han filtrat a la premsa prèviament com li ha convingut el que els ha convingut. Una assemblea, en definitiva, amb totes aquestes circumstàncies…

… i que la petició de la directiva de demandar l’anterior president s’hagi pres per poc més de 400 compromissaris, i per una diferència ridícula, de menys de 40 vots, en relació als compromissaris que s’hi oposaven… TOT AIXÒ VOL DIR QUE AQUESTS TIOS ACABEN DE FRACTURAR EL CLUB DE LA MANERA MÉS BARROERA, IMBÈCIL I IMPRESENTABLE POSSIBLE.

Estem parlant del millor Barça de la història i de la millor presidència i junta que mai hem tingut, professional, compromesa amb un model i amb uns valors, els de la catalanitat, que han estat vindicats permanentment i sense complexes.

Que hi ha hagut errades, evident. Que no sempre s’han fet les coses que calia, quan calia i com calia, igualment evident. Estem parlant de LA MILLOR direcció del Barça, no d’una direcció PERFECTA. A veure si ens deixem de tonteries i de fer-nos els plusquamperfectes. De vegades sembla mentida que hàgim de recordar certes coses, de dir-les, però és que a la vista de certs comentaris no hi ha més remei: tots ens equivoquem, tots fem errades, etc. Però el que cal valorar són els principis, les realitats, les rectificacions, els resultats… que és el que acaba definint les coses, els mandats, etc.

Jo he estat laportista des del primer minut, des de l’Elefant Blau. Tan laportista que fins i tot en el moment més crític, el de la moció de censura, després de dos anys en blanc durant els quals les coses no es van fer bé, vaig votar-hi en contra (de la moció), i a favor del Jan i del projecte que defensava, de la rectificació que havia fet i del seu dret a finalitzar el seu mandat.

Després de la inacabable, fosca i depriment nit del nunyisme, el projecte que encapçalava en Joan Laporta va retornar la llum i l’alegria al nostre estimat Club. I els colors, com si hi reconeguessin en els nous dirigents la seva veritable naturalesa, van lluir triomfants com mai abans, fins enlluernar el món.

Ara ens tornen a tancar en la negra nit. En la misèria, en els arguments mesquins, en les mentides, en la manipulació… en aquest aire revantxista de postguerrra en blanc i negre. Avui teníem power-points, però el soroll era el del teclat de les màquines d’escriure inquisidores, del funcionari que pren declaració en la tenebra humida del revantxisme atroç, de la por, d’una societat instal·lada en la misèria a tots els nivells.

I dic això i ho dic també sabent i coneixent d’un munt de coses que s’han fet i no m’agraden, les deploro o les critico. Però és que avui parlar de tot això, d’aquestes coses que m’agradaria poder criticar amb tranquilitat del laportisme, davant del que han fet en Rosell i companyia, seria un exercici de cretinisme en el que no penso caure.

Només una cosa, que no ha sortit a la DD: que avui estiguem així i que en Rosell avui hagi presidit l’Assemblea… sí que li haig de retreure a en Laporta. La seva etapa final com a president, el núvol d’èxit en que estava instal·lat, el va portar a un autisme atroç i a dinamitar qualsevol opció que hi hagués, a les eleccions del juny, per a construir una candidatura forta, potent, de tots els barcelonistes que defensàvem la continuïtat del model. I això avui, malgrat tot, sí que és el dia de recordar-ho i retreure-ho. El que va fer en Jan en aquesta història és terrible, lamentable. I ara no només ho lamenta ell, n'estic segur, sinó tots els qui ja ho lametàvem llavors (i que ja vam fer tot el que bonament vam poder per evitar que guanyés en Sandro) i més que ho lamentarem en els anys que venen…

El que ha passat avui, en definitiva, és dolent, pèssim, per a tots, per al Club, per al país i per a la nostra dimensió moral, autoestima i confiança. No anem bé, gens bé.

I ara, un cop sentada amb total nitidesa la meva postura en relació a aquest tema, permeteu-me que acabi amb una altra reflexió.

En l’evident dimensió política que també té aquest afer, atès el lideratge d’en Laporta d’una opció política com Solidaritat Catalana per la Independència, em sembla que el pitjor favor que li pot fer la seva gent, els solidaris, és reaccionar convertint-se en una nova mena de “Children of the corn” com en el seu moment es van transformar els reagrupats.

Jo he defensat, defenso i defensaré en Jan Laporta com a president del Barça, per tot el que ha fet. Ningú pot dubtar del meu homenatge i reconeixement. Però això no condiciona en absolut cap mena de suport a la seva aventura política. Amb tota tranquilitat també us dic, tot i que ja ho sabeu, que no el votaré, ni a ell, ni a SCI. I no passa absolutament res, crec que és perfectament compatible. I estic segur que aquest sentiment el comparteixen els també més de 400 compromissaris que han votat contra la seva demanda.

Em sembla que els solidaris faran un pèssim favor al Jan si ara es llencen a fer un totum revolutum d’arguments que barregin la gestió al Barça, Solidaritat, política, conspiracions, acusacions paranoïques, etc. Si els solidaris decidiu llençar-vos a aquesta guerra us quedareu sols i el deixareu –al Jan- sol.

El meu consell és que eviteu convertir-vos en uns nous “children of the corn”. Es pot defensar amb contundència en Laporta sense emprendre una guerra contra el món, a base d’insults, teories conspiratives, acusacions paranoïques, etc. Es pot defensar en Laporta, la seva gestió i el seu llegat, buscant complicitats, i trobant-les, en tota la gent que us l’estem oferint, els que avui eren a l’assemblea de compromissaris i tots els milers i milers de socis, barcelonistes i catalans que estem orgullosos del seu mandat, de la seva presidència, de la seva figura i lideratge.

Amb aquesta tendència que tinc de vegades a ficar-me on no em demanen, jo veig en tot això que ha passat avui, una enorme oportunitat per al Laporta de reivindicar-se i de recollir molta simpatia. Ja s’ha vist avui a l’assemblea: el resultat és un rotund fracàs del rosellisme, de fet crec que serà la seva tomba; a la gent d’aquest país no li agraden els linxaments, en general els catalans tenen una evident tendència a posar-se al costat de la víctima, del “feble”…

Tot això generarà, crec, una nova corrent de simpatia cap a Laporta. Recordem el cas Carod, p.ex. després de Perpinyà, quan es va presentar a les eleccions espanyoles.

Jo, que m’ho miro sense desitjar el més mínim èxit electoral a Laporta i a SCI, em temo que això d'avui els pot ajudar. De fet només veig una possibilitat perquè això no passi, i és que els mateixos solidaris l’avortin per una reacció desmesurada, de xalats, com uns nous “children of the corn”, i que comencin a escampar merda per tot arreu, teories conspiratives, mentides, acusacions paranoïques, etc.

En Rosell, d’una manera inconcebible, acaba de fer-li la campanya al Laporta i a SCI. Només el mateix Laporta i els solidaris ho poden esgarrar, poden perdre l’oportunitat política que tot plegat els hi representa. Però si la seva reacció és serena, responsable, i en aquesta circumstància tan dura saben gestionar la situació amb fermesa, convicció i moderació estratègica i dialèctica, poden revertir-ho i fer-se una imatge constructiva, positiva… que crec fins ara no han tingut per al conjunt dels electors.

Sensu contrario, les declaracions del Dr. Muerte, comparant en Laporta amb la Belén Esteban, o contribuïnt a escampar el dubte sobre la gestió d’en Laporta al FCB… crec que són la seva tomba definitiva, i en bona mesura pels mateixos arguments que abans explicava poden generar una corrent de simpatia per al Laporta.

La reacció al que ha passat avui dels “Children of the corn” reagrupats confirma totalment la seva malaltia, el seu caràcter purament sectari, i la seva absoluta irrellevància política. No és que estiguin amb rumb a les roques, és que del seu naufragi, a hores d’ara, ja no en queda res, ni la pietat envers ells.

També voldria aprofitar per a fer una altra recomanació a tots plegats. Crec que seria molt positiu per al país que ens deixéssim de tanta tonteria i paranoia conspirativa. És realment trist veure fins a quins nivells tan baixos hem caigut (un plural de país, tot i que només afecta a un segment político-social).

Els reagrupats primer ens van acusar als “Quatre de Gilford” de ser infiltrats de tota mena d’oscures trames. Després, amb SCI, els mateixos children of the corn de Reagrupament van urdir i escampar arreu sense vergonya ni pudor, que el sorgiment de SCI era una maniobra de CiU i ERC (Madí i Puigcercós treballant colze amb colze!!!) per a desactivar-los a ells (cal tenir pebrots per a victimitzar-se d'aquesta manera sense ser absolutament res…). Però ara, com en una mena de dia de la marmota, ja estan sortint solidaris a denunciar que tot plegat és una conspiració convergent contra ells, etc.

Jo diria que sempre, però especialment en aquestes circumstàncies, no fer el ridícul és important. I recomanaria a tots plegats comptar fins a cent abans d’escriure segons quines bestieses, abans de caure en un delirium tremens polític sense retorn.

Aquest consell, evidentment, no va adreçat –a aquests ja els dono per perduts- als qui només saben fer que viure instal·lats en aquestes misèries, rebregant-s’hi i escampant-les. Aquest missatge va dirigit, bàsicament, a la bona gent, perquè no s’hi sumi, i sàpigui actuar políticament amb autoritat personal, que no siguin incauts, que es pensin dues vegades les coses abans d’esdevenir còmplices de tanta xaladura.

Una última cosa també en relació a tot aquest jardí de xaladura que ha florit entre l’independentisme. Quan la crisi del gener a Reagrupament, un dels arguments esgrimits per la direcció sectària i escampat impunement, amb total desvergonyiment, pels “children of the corn”, era que nosaltres ens oposàvem a l’arribada d’en Laporta a Reagrupament. Com tot el que es va dir en aquells dies, era mentida. Tant l’Emili Valdero com jo érem laportistes de primera època, i des del primer moment vam estar treballant per crear les condicions perquè en Laporta hi pogués “aterrar”. Es curiós comprovar com els mateixos que llavors escampaven tota aquesta merda, totes aquestes mentides, i es refugiaven en la figura d’en Laporta per a linxar-nos, des de fa prou setmanes, però amb especial intensitat en aquests dies, s’estan sumant al linxament rosellista d’en Laporta. Les conviccions es demostren en que els falsament acusats llavors de no sé què en relació a Laporta ara, i fins i tot des de diferents posicions polítiques, som els que el continuem defensant. És un exemple paradigmàtic d’aquesta enganxosa misèria humana i política que ha escampat arreu la gent de Reagrupament i que quedarà com a tot llegat seu.


PS: importantíssima victòria del Barça contra el València. Tots plegats hem d'intentar que el que està passant no afecti l'equip, no es traslladi la crisi social a l'àrea esportiva. Visca el Barça i visca Catalunya lliure!