A Salamanca o a Berlín…

M’havia fet el propòsit de no tornar a dedicar-los-hi la més mínima atenció, a aquesta secta miserable en què s’han convertit Reagrupament i els reagrupats. Però el que estan fent és massa fort com per callar, la seva capacitat de superar-se sectàriament supera també la meva capacitat de sorpresa i de contenció.

Mireu, l’independentisme català ha estat, des que es va començar a formular organitzativament, un cau permanent de conspiracions, escisions, tensions, etc. Aquesta imatge la tenim tots gravada al nostre ADN independentista. Tot i que també hem tingut molts bons moments en que, sota un bon lideratge, hem estat capaços de formular propostes polítiques convicents i d’actuar com cal. Per tant, tenim tots els exemples negatius i positius que volgueu.

En l’independentisme més recent, és a dir, des de la “transició”, jo recordo dos episodis especialment cruents d’aquesta divisió a la que semblem endèmicament abocats. El primer episodi a què faig referència són les hòsties al Fossar de les Moreres quan l’escisió de l’MDT, entre els qui defensaven la PIC i els qui defensaven el Front Patriòtic. Aquell Onze va ser molt dur, i les hòsties encara més. Però, fins i tot en aquell context, les hòsties van ser per una qüestió estratègica, de plantejament, que es va dur més enllà del que ningú podia pensar mai que s’arribés.

El segon episodi, de molt menys abast, però també força dur, va tornar a ser un altre Onze de Setembre, quan ERC ja s’havia convertit en el referent independentista majoritari, i el bo de l’Àngel Colom va llençar un cable a la gent de Terra Lliure per tal d’aconseguir un procés polític de disolució. La major part dels militants de Terra Lliure hi van donar suport, però des del que quedava dels sectors més “revolucionaris”, allò es va combatre amb una inusitada i absurda violència. Jo donava suport a Esquerra, llavors, però tenia amics que van participar d’aquell absurd akelarre a la mani de la tarda i durant tot el matí. Aquests mateixos amics, anys després, m’han reconegut i s’han sincerat amb mi, que el fet d’haver participat en aquella tangana és una de les coses que més els avergonyeix.

Explico això perquè essent per a mi dos dels episodis més sinistres de l’independentisme contemporani, més violents… ni tan sols en aquell moment vaig sentir, llegir, etc. el que estic sentint, llegint, etc. provinent de la secta reagrupada envers tothom que no sigui de la secta. És molt fort, però és així.

Mireu, tot el que ha passat amb els tripartits, aquesta demencial aposta d’Esquerra, tot l’espai que va deixar orfe de referents, tot el que en vam dir l’espai de “els sense nom”… ens va acabar portant a molts a aplegar-nos en el projecte de Reagrupament. Tot el que al principi era positiu d’aquesta proposta política aviat, i incomprensiblement, va començar a mutar, sota el lideratge sectari d’en Joan Carretero, a un dels inferns polítics més descomunals i demencials que mai he conegut, i porto 24 anys de militància independentista.

Després de la primera Assemblea de Reagrupament, i endut per la follia de la seva relació sentimental amb Sandra Lomas, Joan Carretero comença a fer autèntiques barbaritats, secundat per altres membres sectaris de la junta, en un procés que finalitza amb la crisi del 30 de gener.

Aquella crisi és l’episodi més aberrant que mai he viscut i que, crec, mai tornaré a viure. Quan Joan Carretero, absolutament enfollit, planteja que 4 membres de la junta hem de dimitir perquè a ell li dona la gana, i que si no ho fem plega ell… es desencadena un dels processos més aberrants que mai coneixerem tots plegats.

Embogit per la seva relació amb Sandra Lomas, i de les seves ganes de donar-li un protagonisme polític per damunt de tot, i a costa de tot, demana la dimissió de 4 persones que l’únic que teníem en comú era tenir criteri propi i ser vistos, per Sandra Lomas i Rut Carandell, com a possibles amenaces a les seves aspiracions, com a amenaces als seus interessos.

Quan esclata la crisi esclata alguna altra cosa. Davant la irracionalitat de la situació, davant la situació dement que havien creat, els membres sectaris de la junta llencen una campanya, mai vista fins aleshores, de mentides, infàmies, insults… contra els 4 membres de la junta a qui totalitàriament, s’havia compelit a plegar. Per a intentar explicar el que havia passat, tant en Joan Carretero, com la Rut Carandell, com la resta de membres sectaris de la junta, es llencen a una campanya d’atacs personals, d’infàmies, mentides, calúmnies, etc. contra els 4, d’autèntic jutjat de guàrdia. Increïble. Tot, absolutament tot, el que van dir aquells dies era mentida.

Jo no havia assistit mai fins aleshores a una cosa així. Encara ara em faig creus de tota la merda, de totes les mentides que van llençar en contra nostre. Increïble. Una autèntica bogeria, una indecència política i personal mai vista.

Però… quin va ser el problema real que es va generar aleshores? Terrible: que van convertir a la majoria dels associats en autèntics sectaris, que es van llençar a la xarxa, als blocs, al feisbuc, als comentaris als digitals, a tot arreu on podien… a replicar com a autòmates tot el que sentien dir als líders sectaris. Ja no importava res, no importava la veritat, no importaven les persones, no importava la trajectòria… res! Els reagrupats es van convertir, van mutar, en un tsunami sectari que només actuava atacant de la manera més miserable mai coneguda, les 4 persones afectades.

I així es va donar carta de naturalesa al Reagrupament actual, al que tots coneixem, convertit en un autèntic WACO polític i sectari. Allò va acabar. Els quatre vam acabar marxant, cadascú quan va voler, perquè mai havíem estat un grup. Però els atacs i les infàmies van continuar.

I vet aquí aquest problema real que s’havia generat: els sectaris no tenien “aturador”. I així, tot el que per a ells implicava alguna cosa que pensaven que anava en contra de la secta, de Reagrupament, era respost en aquests paràmetres, sense argumentació política, directament a buscar l’insult, el menyspreu i la destrucció personal de qui gosava profanar o interposar-se en el camí de la secta.

El nou zènit de tot plegat l’hem trobat amb el sorgiment de Solidaritat Catalana per la Independència, amb la negativa de Joan Laporta a sotmetre’s a les humilians condicions plantejades pel gurú sectari Joan Carretero.

En Laporta, que fins aleshores havia estat objecte de la devoció incondicional dels sectaris, tan bon punt es planta, esdevé objecte dels atacs més demencials que mai ha patit aquest home, i mira que n’ha patit. I el mateix va passar amb la resta de persones que van acompanyar en Jan amb la nova proposta política.

El nivell d’insult, de menyspreu, d’ignorància sectària que han exhibit està tan fora de la comprensió humana i política que caldrà que algun dia sigui estudiat pels psiquiatres.

Els tres impulsors de SCI van esdevenir llavors objecte de la litúrgia sectària d’insults, ja tots responent al mateix patró, que suposo és el que troben més els recomforta: tot el que no són ells, tot el que no es mou al ritme que ells marquen… és perquè hi ha uns terribles interessos personals al darrere.

La qüestió no és que quatre xalats, quatre perturbats mentals, es dediquin a escampar tot això per la xarxa. La qüestió és que ho fan perquè han tingut uns líders que ho han fet i els han empès a ells a fer-ho. Aquest és el drama. Aquesta és la vergonya, aquesta és la qüestió per la que tots aquests líders sectaris de Reagrupament algun dia caldrà que passin comptes.

Per l’adreçador sectari hi hem passat, doncs, els 4 de la junta, en Laporta, en López Tena, n’Uriel… i més recentment la pobra Isabel Clara Simó o el mateix Toni Strubell.

Crec que era ahir que, estorat, llegia en un fil del feisbuc unes barbaritats tals, tan demencials, d’un patriota i d’una persona de la integritat d’en Toni Strubell, que encara me’n feia creus. No aconsegueixo acostumar-me a aquesta sarta d’insults i menyspreu. Em supera.

Però la gota que ha fet vessar el got de la meva tolerància, és a dir, del meu passar ja definitivament d’aquesta secta i d’aquests sectaris miserables, s’ha produït avui. Primer amb un comentari a aquest bloc, que he esborrat immediatament, perquè ja no penso tolerar-los-hi res més. I, segon, amb un apunt a un bloc que es diu “Pàtria i Dignitat”, i en el que s’enllaçava amb el que s’havia escrit al meu bloc.

La basura humana que havia fet el comentari al meu bloc és presumiblement la mateixa que ha posat en marxa aquest bloc que es diu Patriadignitat's Blog. Un ignorant més, un radical ignorant i un perfecte miserable. Segons aquest detritus, Dies de fúria és un bloc que fa l’amic i company Jordi Murgó. I segons aquest detritus, també seria el responsable que s’hagi tancat –no sé si és cert- el perfil de Pàtria i Dignitat al feisbuc.

Ignoro si s’ha tancat o no s’ha tancat. Ignoro si, en el cas d’haver-se tancat, ho han fet els seus mateixos promotors (en la mesura que era una marca ja descartada pels reagrupats per a presentar-se a les eleccions) o no.

En tot cas el que no ignoro és que hi ha un perturbat que va escampant acusacions miserables arreu on pot. I que a això no caldria, no hauríem, de donar-li cap importància. Si no fós perquè uns líders polítics d’una organització, Reagrupament i la junta directiva, han habilitat aquesta manera de fer com a la seva manera de fer política.

Joan Carretero, Rut Carandell i la resta de membres de la junta directiva de Reagrupament que queda després de la crisi del 30 de gener, són responsables que tot això, tota aquesta misèria, estigui passant. Ells són qui ho van començar i els qui van donar ales a aquest petit exèrcit de perturbats que són els Children of the corn.

L’any 1937, després que els totalitaris soviètics detinguessin, torturessin, matessin i fessin desaparèixer l’Andreu Nin, la seva legió de fanàtics comunistes, a sota de cada pintada que preguntava “On és Nin?”, escrivien “a Salamanca o a Berlín”.

Això que van fer aquests dements soviètics i totalitaris és el mateix que avui en dia estan fent, a la xarxa, aquests “Children of the corn” de Reagrupament.

I avui, com ahir, no ho feien espontàniament, sinó seguint unes consignes molt concretes. I és aquí on cal apuntar, als qui estan repartint aquestes consignes miserables. Avui, com ahir, el problema no és el desgraciat que fa la pintada o que escriu un comentari a la xarxa, el problema són els qui els empenyen a fer-ho.

Suposo que amb aquest ventilador miserable intenten amagar les seves misèries, la seva irrellevància política, camuflar el seu fracàs i la seva indignitat.