Una situació de crisi generalitzada com la que pateix Catalunya, tant a nivell nacional (l’Estatut, la sentència del TC i l’esgotament de la via estatutària), com social (la més greu crisi econòmica de la Catalunya contemporània), i democràtica (2 tripartits formats pels partits que havien perdut les eleccions i amb pràctiques monopolístiques que els han atorgat un poder gairebé absolut a totes les administracions…)… és una escenari abonat perquè sorgeixin -i fins i tot assoleixin un cert protagonisme- projectes polítics que plantegin propostes i solucions molt radicals a alguna d’aquestes crisis que patim.
Normalment aquestes propostes tenen en comú una oferta simplista de solucions. No importa l’aplicabilitat ni l’esforç de governabilitat en la recerca i el plantejament de solucions, sinó que generin un impacte mediàtic a la societat i que d’aquí se’n derivin potencialitats polítiques.
La vida d’aquestes forces i propostes no acostuma a resistir el contrast “electoral”, i acaben desapareixent sense més. El votant no acaba comprant el menyspreu de la complexitat de les coses.
Tanmateix, en ocasions aquestes propostes aconsegueixen emergir políticament: tenim p.ex. els casos de Ruiz Mateos i Jesús Gil a Espanya, o de Ciudadanos i aquell exòtic PSA de les primeres eleccions al Parlament a Catalunya. En tot cas, res rellevant, res que transcendeixi políticament.
En altres ocasions realment sí que hi ha hagut propostes polítiques que han aconseguit, emergint així, fer un forat entre l'electoral i consolidar-se com a espai polític. Potser un dels exemples més clars el trobaríem amb el Front Nationale de Jean Marie Le Pen, a França, que va arribar a disputar la segona volta d’unes presidencials. O, en el seu moment, “els verds” a Alemanya.
Però el més normal és que de les desenes de noves propostes polítiques que a cada elecció poden acabar-hi concorrent, el contrast amb les urnes impliqui la seva desaparició o la seva ja permanentment condemna a l’espai polític de la irrellevància.
El que ja no és tan normal és que algunes d’aquestes propostes, que es caracteritzen per la singularitat i radicalitat de les seves solucions, arribin “mortes” a la cita electoral perquè hagin quedat en evidència davant tothom contradiccions radicals entre el que prediquen i la seva pròpia pràctica i realitat.
En la convulsa Catalunya dels nostres dies, que s’encamina amb força interrogants cap a les eleccions del 28-N, ens hem trobat amb dos casos de dos candidats que ja estan políticament liquidats abans d’arribar a les eleccions perquè la seva praxi revela la farsa o la impostura de les seves propostes.
Es tracta de Joan Carretero i el seu projecte de “regeneració democràtica” de Reagrupament i d’en Josep Anglada i el seu projecte polític anti-immigracionista de Plataforma x Catalunya.
Per actualitat, començarem amb el cas Anglada. En aquest enllaç hi trobareu tota la trama que aquí s'explica. La seva Plataforma x Catalunya va trobar un forat polític en un context en el que els temes relatius a la immigració estaven –de fet encara estan- letalment exclosos del debat electoral. Amb l’excusa de “no fer electoralisme amb la immigració” el resultat és que no es parla mai de la immigració, quan és evident que la massiva afluència d’immigrants en els darrers 10 anys, més d’un milió, ha situat aquest tema a sobre de la taula del debat quotidià de la gent.
Així, el senyor Anglada, procedent d’una fastigosa militància ultradretana i espanyolista (Fuerza Nueva), va anar configurant un discurs polític focalitzat en el tema de la immigració. En termes negatius, és clar, com a origen de tots els mals que patim. I aquest discurs, que contrastava diàriament amb el “silenci oficial” de la resta de partits, i amb un electorat que vivia una realitat a la que aquest “silenci oficial” no donava cap resposta, ni tan sols l’agendava, va comportar que en determinats municipis obtingués representació.
Un context com l’actual, de gravíssima crisi econòmica, multiplica l’impacte social d’aquesta enorme massa immigrant, i semblava dibuixar, per a molts analistes, un escenari polític en el que el discurs antiimigració del sr. Anglada pogués fer-hi forat. Tothom es preguntava si entraria al Parlament.
Però llavors és quan passa, feliçment, l’inesperat. I l’inesperat és que “es pilla” a un dels màxims líders d’aquesta formació que fa tot aquest discurset anti-imigracionista, “con las manos en la masa”, és a dir, enriquint-se, lucrant-se i afavorint aquesta immigració irregular que diuen combatre.
Segons publicava el diari “El Mundo”, un dels candidats de PxC havia estat condemnat “por tramitar contratos de trabajo falsos a inmigrantes irregulares a través de nóminas falsificadas, utilización de identidades de terceros o declaraciones de la renta manipuladas.”
Fins a fer-se políticament insostenible perquè “ El dato era conocido por Anglada, que aceptó regalos del condenado y al que protegió frente a las denuncias de Pablo Barranco (un altre membre de PxC que va abandonar el partit denunciant que a les llistes “hi havia delinqüents”).
Per a entendre l’impacte que té la descoberta d'una impostura així -per la contradicció entre el que es predica i el que es fa- val la pena llegir alguns dels comentaris de militants o simpatitzants de PxC que recollia, en relació a aquesta notícia, el diari digital espanyolista “Minuto Digital”.
Normalment aquestes propostes tenen en comú una oferta simplista de solucions. No importa l’aplicabilitat ni l’esforç de governabilitat en la recerca i el plantejament de solucions, sinó que generin un impacte mediàtic a la societat i que d’aquí se’n derivin potencialitats polítiques.
La vida d’aquestes forces i propostes no acostuma a resistir el contrast “electoral”, i acaben desapareixent sense més. El votant no acaba comprant el menyspreu de la complexitat de les coses.
Tanmateix, en ocasions aquestes propostes aconsegueixen emergir políticament: tenim p.ex. els casos de Ruiz Mateos i Jesús Gil a Espanya, o de Ciudadanos i aquell exòtic PSA de les primeres eleccions al Parlament a Catalunya. En tot cas, res rellevant, res que transcendeixi políticament.
En altres ocasions realment sí que hi ha hagut propostes polítiques que han aconseguit, emergint així, fer un forat entre l'electoral i consolidar-se com a espai polític. Potser un dels exemples més clars el trobaríem amb el Front Nationale de Jean Marie Le Pen, a França, que va arribar a disputar la segona volta d’unes presidencials. O, en el seu moment, “els verds” a Alemanya.
Però el més normal és que de les desenes de noves propostes polítiques que a cada elecció poden acabar-hi concorrent, el contrast amb les urnes impliqui la seva desaparició o la seva ja permanentment condemna a l’espai polític de la irrellevància.
El que ja no és tan normal és que algunes d’aquestes propostes, que es caracteritzen per la singularitat i radicalitat de les seves solucions, arribin “mortes” a la cita electoral perquè hagin quedat en evidència davant tothom contradiccions radicals entre el que prediquen i la seva pròpia pràctica i realitat.
En la convulsa Catalunya dels nostres dies, que s’encamina amb força interrogants cap a les eleccions del 28-N, ens hem trobat amb dos casos de dos candidats que ja estan políticament liquidats abans d’arribar a les eleccions perquè la seva praxi revela la farsa o la impostura de les seves propostes.
Es tracta de Joan Carretero i el seu projecte de “regeneració democràtica” de Reagrupament i d’en Josep Anglada i el seu projecte polític anti-immigracionista de Plataforma x Catalunya.
Per actualitat, començarem amb el cas Anglada. En aquest enllaç hi trobareu tota la trama que aquí s'explica. La seva Plataforma x Catalunya va trobar un forat polític en un context en el que els temes relatius a la immigració estaven –de fet encara estan- letalment exclosos del debat electoral. Amb l’excusa de “no fer electoralisme amb la immigració” el resultat és que no es parla mai de la immigració, quan és evident que la massiva afluència d’immigrants en els darrers 10 anys, més d’un milió, ha situat aquest tema a sobre de la taula del debat quotidià de la gent.
Així, el senyor Anglada, procedent d’una fastigosa militància ultradretana i espanyolista (Fuerza Nueva), va anar configurant un discurs polític focalitzat en el tema de la immigració. En termes negatius, és clar, com a origen de tots els mals que patim. I aquest discurs, que contrastava diàriament amb el “silenci oficial” de la resta de partits, i amb un electorat que vivia una realitat a la que aquest “silenci oficial” no donava cap resposta, ni tan sols l’agendava, va comportar que en determinats municipis obtingués representació.
Un context com l’actual, de gravíssima crisi econòmica, multiplica l’impacte social d’aquesta enorme massa immigrant, i semblava dibuixar, per a molts analistes, un escenari polític en el que el discurs antiimigració del sr. Anglada pogués fer-hi forat. Tothom es preguntava si entraria al Parlament.
Però llavors és quan passa, feliçment, l’inesperat. I l’inesperat és que “es pilla” a un dels màxims líders d’aquesta formació que fa tot aquest discurset anti-imigracionista, “con las manos en la masa”, és a dir, enriquint-se, lucrant-se i afavorint aquesta immigració irregular que diuen combatre.
Segons publicava el diari “El Mundo”, un dels candidats de PxC havia estat condemnat “por tramitar contratos de trabajo falsos a inmigrantes irregulares a través de nóminas falsificadas, utilización de identidades de terceros o declaraciones de la renta manipuladas.”
Fins a fer-se políticament insostenible perquè “ El dato era conocido por Anglada, que aceptó regalos del condenado y al que protegió frente a las denuncias de Pablo Barranco (un altre membre de PxC que va abandonar el partit denunciant que a les llistes “hi havia delinqüents”).
Per a entendre l’impacte que té la descoberta d'una impostura així -per la contradicció entre el que es predica i el que es fa- val la pena llegir alguns dels comentaris de militants o simpatitzants de PxC que recollia, en relació a aquesta notícia, el diari digital espanyolista “Minuto Digital”.
“La victoria no es victoria a cualquier precio. ¿El fin justifica los medios? Anglada pertenece según se ha demostrado a la casta política podrida de la que tanto hablaba y a la que tanto denunciaba” nos comenta Alex, afiliado de Badalona.
Varios militantes con los que MD ha tenido la oportunidad de charlar han comentado que “es indignante que mientras defendemos la invasión que padece Cataluña, Anglada y sus amigos hayan permitido que esto ocurra. ¡Dios mío! Denunciando la inmigración y por detrás viviendo de ella!”.
Roger C. afirma “que esto es un golpe mortal. Este no es el partido en el que confiaba. Es una verguenza vernos liados a este tipo de gente. El proyecto de PxC no es válido, no. ¡Y yo pagando cuotas a esta gentuza!” afirma apesadumbrado.
Tanmateix, i a l’igual que més endavant veurem passa amb els reagrupats, hi ha un sector “sectari” de PxC per al qui no importa la farsa, no importa que hagin desemescarat la hipocresia i el cinisme dels seus líders, que hagin quedat en evidència. Per a aquest sector, i segons podem llegir en alguns comentaris, o tot és una conxorxa, o tot plegat és igual, els hi és igual, perquè l’important, l’únic important, és l’objectiu de lluitar “contra la invasión sarracena”, que ells en diuen. I fan ulls cecs a que els seus líders, que amb una mà denuncien aquesta “invasió” amb l’altra i simultàniament l’estiguin afavorint i s’estiguin enriquint gràcies a ella, amb pràctiques delictives.
Així, ens trobem amb comentaris com:
“CRISTOFER 3rd noviembre, 2010 12:23
NO OS CREAIS ESAS MANIPULACIONES.
ACASO CREES QUE NO SE DIFAMARIA AL PARTIDO, PARA EVITAR QUE ENTRE EN EL PARLAMENTO.
NI PSOE – NI PP”
Per a aquest tal Cristofer, igual que per als Children of the corn de Reagrupament, tot és fruit de conxorxes i manipulacions, i no hi ha evidència que els pugui fer baixar del burro, ni tan sols, com en aquest cas, quan es disposa d’una sentència judicial ferma, amb noms i cognoms, que ho acredita. Tot són manipulacions, i difamacions amb l’únic objectiu de perjudicar “el partit”.
Les segones i felices exèquies polítiques anticipades corresponen a Joan Carretero. A hores d’ara ja ningú no s’enganya del seu descomunal frau, i de com això ha impactat de manera letal en el seu projecte autoritari de Reagrupament i les seves expectatives electorals, que són nul·les.
Reagrupament va néixer a partir d’una defensa radical de la democràcia interna, de les llistes obertes, de la participació, de la regeneració, etc. en el si d’Esquerra. Reagrupament associava “independència” a un projecte renovador de “regeneració democràtica”, sobre el qual es va bastir bona part del seu discurs i del seu impacte inicial.
Però, ja fora ERC, ja com a projecte propi, amb la crisi desencadenada per Joan Carretero el mes de gener del 2010 va emergir una nova realitat que va transformar radicalment el que només –ja s’ha demostrat- era parauleria. Amb aquella crisi demencial, però sobretot per com s’hi va arribar i per com es va materialitzar, Joan Carretero va convertir un projecte de regeneració democràtica en un atroç experiment d’arrel autoritària, que se saltava permanentment la democràcia interna, els estatuts i acords aprovats per l’Assemblea i fins i tot les mateixes representativitats i responsabilitats conferides democràticament.
De la nit al dia, la regeneració democràtica es va transformar en un projecte sectari fonamentat en la idolatració al líder, el respecte suprem a la seva voluntat i el linxament sense pietat de qui gosés discrepar o, simplement, de qui fós assenyalat pel líder o la seva cort com a desafecte o, directament, enemic, o gra de pus, o el que sigui. El “si no es fa com jo dic, plego”, va esdevenir l’únic criteri a respectar o tenir en compte a partir d’aleshores.
La comèdia del “me’n vaig, però torno, perquè no ho he fet per escrit”, va acabar de situar amb claredat el perfil del personatge, la seva manca de credibilitat, per no dir el seu ridícul, i la impostura dels seus plantejaments.
Desgraciadament la capacitat de fer mal d’aquest projecte polític, del seu líder i dels seus seguidors, convertits en una autèntica secta, no s’ha acabat. S’acabarà el 28-N amb la constatació de la seva irrellevància.
Fins llavors continuaran sembrant el país de mentides, difamacions, teories conspiratives i un permanentment comportament absolutament calumniós, veient enemics per tot arreu, insultant tant com poden, etc. com a única estratègia política (només us cal llegir els comentaris a qualsevol digital o seguir qualsevol fil al feisbuc on hi hagi un reagrupat!). De Reagrupament, i el seu 0.5% de vots només en quedarà el fet d’haver estat la pitjor organització política del catalanisme.
Només tindrem un dubte: tots aquests reagrupats que encara circulen pel món, fonamentalment a internet… ja eren mala gent i l’organització els feia sortir i treballar amb el pitjor que portaven a dintre, o realment ha estat la dinàmica organitzativa, de lideratge, que ha acabat convertint gent que fins aleshores podíem considerar “normal”, fins i tot bona gent, en aquestes males persones, els ha fet comportar-se com ho fan, protagonitzant totes aquestes barbaritats que han fet i dit???
Com a catalans, com a patriotes, però, sobretot, com a demòcrates, ens hem d’alegrar de poder celebrar aquestes exèquies polítiques tan anticipadament, sense que calgui esperar al 28-N. Sempre és bo que la màscara caigui abans no sigui massa tard…
Les segones i felices exèquies polítiques anticipades corresponen a Joan Carretero. A hores d’ara ja ningú no s’enganya del seu descomunal frau, i de com això ha impactat de manera letal en el seu projecte autoritari de Reagrupament i les seves expectatives electorals, que són nul·les.
Reagrupament va néixer a partir d’una defensa radical de la democràcia interna, de les llistes obertes, de la participació, de la regeneració, etc. en el si d’Esquerra. Reagrupament associava “independència” a un projecte renovador de “regeneració democràtica”, sobre el qual es va bastir bona part del seu discurs i del seu impacte inicial.
Però, ja fora ERC, ja com a projecte propi, amb la crisi desencadenada per Joan Carretero el mes de gener del 2010 va emergir una nova realitat que va transformar radicalment el que només –ja s’ha demostrat- era parauleria. Amb aquella crisi demencial, però sobretot per com s’hi va arribar i per com es va materialitzar, Joan Carretero va convertir un projecte de regeneració democràtica en un atroç experiment d’arrel autoritària, que se saltava permanentment la democràcia interna, els estatuts i acords aprovats per l’Assemblea i fins i tot les mateixes representativitats i responsabilitats conferides democràticament.
De la nit al dia, la regeneració democràtica es va transformar en un projecte sectari fonamentat en la idolatració al líder, el respecte suprem a la seva voluntat i el linxament sense pietat de qui gosés discrepar o, simplement, de qui fós assenyalat pel líder o la seva cort com a desafecte o, directament, enemic, o gra de pus, o el que sigui. El “si no es fa com jo dic, plego”, va esdevenir l’únic criteri a respectar o tenir en compte a partir d’aleshores.
La comèdia del “me’n vaig, però torno, perquè no ho he fet per escrit”, va acabar de situar amb claredat el perfil del personatge, la seva manca de credibilitat, per no dir el seu ridícul, i la impostura dels seus plantejaments.
Desgraciadament la capacitat de fer mal d’aquest projecte polític, del seu líder i dels seus seguidors, convertits en una autèntica secta, no s’ha acabat. S’acabarà el 28-N amb la constatació de la seva irrellevància.
Fins llavors continuaran sembrant el país de mentides, difamacions, teories conspiratives i un permanentment comportament absolutament calumniós, veient enemics per tot arreu, insultant tant com poden, etc. com a única estratègia política (només us cal llegir els comentaris a qualsevol digital o seguir qualsevol fil al feisbuc on hi hagi un reagrupat!). De Reagrupament, i el seu 0.5% de vots només en quedarà el fet d’haver estat la pitjor organització política del catalanisme.
Només tindrem un dubte: tots aquests reagrupats que encara circulen pel món, fonamentalment a internet… ja eren mala gent i l’organització els feia sortir i treballar amb el pitjor que portaven a dintre, o realment ha estat la dinàmica organitzativa, de lideratge, que ha acabat convertint gent que fins aleshores podíem considerar “normal”, fins i tot bona gent, en aquestes males persones, els ha fet comportar-se com ho fan, protagonitzant totes aquestes barbaritats que han fet i dit???
Com a catalans, com a patriotes, però, sobretot, com a demòcrates, ens hem d’alegrar de poder celebrar aquestes exèquies polítiques tan anticipadament, sense que calgui esperar al 28-N. Sempre és bo que la màscara caigui abans no sigui massa tard…
A tu també se t'ha caigut "absolutament" la màscara Francesc. La rancúnia no és bona companya de viatge.
ResponEliminaCuriosa, la vostra terminologia sectària, ara a les evidències en dieu rancúnia, ben curiós...
ResponEliminaExcel·lent anàlisi. Pel que fa al que tu consideres l'inici de la fi de Reagrupament (la crisi de gener de 2010)voldria suggerir que potser va començar abans. Concretament el setembre de 2009, poc abans de la 1a. Assemblea. En Carretero aleshores ja va expulsar part de la columna vertebral del projecte. Sí que és cert que ho va fer sense declaracions altives ni humiliants a diferència del que va fer uns mesos després. Cristina.
ResponEliminaQuan vegin els resultats lamentables que treuran, tots aquests reagrupats que encara somien en fer quelcom acabaran suicidant-se o a un sanatori mental. No entrendran la realitat. L'òstia que els espera serà per filmar-la.
ResponEliminaHi ha ferides que costen de cicatritzar, però ja ho faran, tranquilitat
ResponEliminaBon escrit.
ResponEliminaEm penso que els dos tenen el mateix futur...