17 d’abr. 2010

Bella ciao! (la meva baixa de Reagrupament)

abril 2010, mail enviat a Reagrupament:
"Benvolgut,

he tramès la meva sol·licitud de baixa de Reagrupament al meu coordinador. Ja no és l'associació a la que vaig començar a treballar ni defensa allò en el que havia cregut, com la regeneració i qualitat democràtiques. Havíem criticat la falta de qualitat democràtica, el nepotisme, etc. i havíem dit que no seríem com "els altres". Això és l'únic cert: som terriblement pitjor, és la pitjor experiència associativa del catalanisme polític, una aberrant cultura autoritària sense precedents, una autèntica vergonya.

per tant, us prego em doneu de baixa."

S’acaba aquí la meva militància a Reagrupament. Com a patriota, com a independentista, i, el que és més important, com a demòcrata.

Vaig tenir el meu primer contacte amb el Dr. Carretero essent ell encara conseller de Governació. Va venir a sopar a casa meva amb altra gent, per parlar de política. Li vaig explicar els meus dubtes en relació amb el tripartit.

Després va venir el congrés d’Esquerra. El Dr. Carretero ja havia “sortit” del govern, i hi havia hagut “el manifest d’almoster” i altres iniciatives que qüestionaven la línia política oficial de la direcció d’Esquerra. Tot i no ser militant d’Esquerra, vaig pensar que calia donar-hi suport. I així ho vam fer, de moltes maneres. Des de la xarxa, generant la iniciativa de “Blocs amb estrella”. I políticament, amb moviments, contactes, xerrades, etc. en tot el que era l’entorn d’Esquerra, de cara a aquell congrés.

Una de les coses que en el context d’aquell congrés va permetre Joan Carretero ser el segon candidat més votat, darrere en Joan Puigcercós va ser la que va liderar n’Emili Valdero, vell i estimat amic de l’època de la Universitat. Vam sopar un dia a casa meva, amb el meu germà. L’Emili em va explicar com s’estava degradant el projecte tripartit, i que calia fer alguna cosa. I es va implicar en el projecte de Reagrupament, de cara al congrés d’Esquerra. I va generar un manifest explicant-ho, i generant adhesions. No tinc cap dubte, cap, que de no ser per la mobilització que va fer l’Emili, tots els contactes que va moure, tota la gent per la que va donar la cara, que va dinamitzar... Joan Carretero no hauria estat, en cap cas, el segon candidat més votat.

Després del congrés va venir un “impàs”, fins l’aparició de l’article publicat a l’Avui “Patriotisme i Dignitat”, signat per Joan Carretero, però escrit per l’amic Albert Pereira.

A aquell article va seguir una mobilització important, sobretot després de conèixer-se que Esquerra incoava expedient a Joan Carretero i aquest abandonava el partit. A petició expressa d’en Joan Carretero, vaig constituir el partit Reagrupament Nacional Català. I a petició directa d’en Joan Carretero, vaig assumir portar tots els temes d’Imatge i Comunicació. Ho vaig fer no perquè en sabés, d’aquests temes, sinó perquè en Joan Carretero confiava en mi per a constituir, amb total llibertat, un grup de treball que portés tots aquests temes.

Van ser uns mesos d’un treball intensíssim, per a muntar tota l’estructura de Reagrupament. Molta gent, molta il·lusió, etc. Tant l’Emili com jo vam desplegar una frenètica activitat, ell molt més que jo –a tot el territori, bastint l’organització-, que ens va portar a l’Assemblea Nacional del 3 d’octubre. Pel mig hi havia hagut un Onze de Setembre que molts recordarem, malgrat que va tenir un escàs impacte mediàtic, però que va donar carta d’identitat a una organització potent, que es va fer visible de manera inequívoca, en aquella Diada. L’Assemblea Nacional va anar molt bé, a nivell organitzatiu i mediàtic. I Reagrupament, com havíem planificat, amb aquella assemblea es va homologar com a referent polític.

L’elecció de la Junta Directiva va ser un punt i a part en aquella Assemblea. Al meu entendre, les coses no es van fer prou bé, malgrat la transparència de tot el procés, i que tothom va votar el que va voler, quan 2/3 parts de la Junta escollida era gent provinent d’Esquerra. Jo vaig ser el primer no provinent d’Esquerra més votat, i ho vaig ser crec recordar en el número 9.

En aquella Assemblea ja hi va haver algunes coses estranyes, com el fet que el Dr. Carretero fés servir persones interposades per demanar a certes persones que no es presentessin com a candidats a la Junta pel fet de venir d’Esquerra, mentre ell directament promovia a la Sra. Sandra Lomas, que també venia d’Esquerra, perquè s’hi presentés i demanava el seu vot. Això, està clar, ho he sabut després.

Però l’Assemblea va ser un èxit. Hi havíem arribat amb una organització potent, motivada, hiperactiva, i constituïda a pràcticament totes les comarques de Catalunya.

Pel que fa a la meva àrea, amb una sabata i una espardenya, penso que havíem fet una feinada brutal. S’havia constituït un grup de treball extraordinari, multidisciplinar, amb dissenyadors, periodistes, comunicadors, experts en xarxes socials, en audiovisuals, etc. Havíem fet un document estratègic d’imatge i comunicació, i teníem moltíssims projectes embastats: una nova web, un diari digital, una nova modelització dels actes, campanyes de promoció i captació de militància, iniciatives en l’àmbit de les xarxes socials, d’actes massius, etc

La primera sorpresa post Assemblea Nacional va ser que la Rut Carandell, d’acord amb en Joan Carretero, havien decidit liquidar-me, a mi i al grup de treball. I ho van fer. Sense previ avís, sense comentar-me res. I en dos actes, la primera junta directiva, a Reus, i la segona, a Vic. A mi em va saber molt de greu, perquè legítimament pensava –i penso- que havíem fet una feina molt bona, i que teníem idees, iniciatives i un grup de treball suficientment potent com per fer-ne moltíssimes més. N’havíem après molt i portàvem velocitat de creuer. Però res, la major part de la Junta va estar d’acord amb la meva liquidació i que tot el que portava a partir d’aleshores ho portés la Rut Carandell.

El primer pensament va ser deixar la Junta. Entenia que si hi era, si els associats m’havien votat, era per la feina feta, i si la Junta pensava que jo no havia de fer-ho, el meu paper a la Junta esdevenia secundari. Vaig reflexionar-ho amb el meu equip, a qui vaig explicar molt per sobre la situació, i amb els meus amics i persones d’absoluta confiança. I vaig veure, em van convèncer, que no només hi era, a la Junta, per la feina feta, sinó pel pes polític que podia tenir, per les idees que tenia i per la confiança que mereixia als associats que m’havien votat. I vaig decidir romandre-hi. I no vaig assistir a un parell de Juntes, per deixar arrofredar la crisi, de la que evidentment ningú no se’n va assabentar –excepte perquè les coses van deixar de funcionar- en termes polítics.

I la primera Junta a la que torno a assistir és la Junta on esclata la crisi, on en Joan Carretero, en una maniobra absolutament irresponsable, nauseaubunda, vol obligar a 4 membres de la Junta a dimitir, i els amenaça que si no ho fan, ho farà ell. Aquesta crisi ha estat sobradament comentada, jo mateix ho he fet. És un acte miserable, que ens porta a una crisi descomunal, i en la que no hi ha cap rerefons polític, sinó purament personal, d’interessos personals, però no dels que es vol obligar a dimitir, sinó del sr. Joan Carretero. Ja he explicat anteriorment, també, que en aquesta nova etapa de Reagrupament es produeix una paràlisi atroç, fruit de la nova manera de dirigir l’organització que té Joan Carretero, de la seva mutació com a líder. Cap projecte, cap idea, cap pla... res!

Què havia passat? Una cosa que fa pujar els colors només d’explicar-ho, però que és l’única explicació, és la veritat. Una cosa, un afer personal, que envia a prendre pel cul el projecte més brutal que hi ha hagut per a reconstituir l’espai independentista al nostre país. No tinc cap dubte que Reagrupament era el projecte que necessitava el país. Teníem les idees necessàries. Teníem un lideratge convincent. Teníem tots els ingredients per poder ocupar un espai polític clar, rotund i important en el panorama polític català. Però tot això se’n va a norris.

Què va passar? Molt fàcil i molt vergonyós: el sr. Joan Carretero havia iniciat, mesos enrere, una relació sentimental amb la sra. Sandra Lomas. Nosaltres, Reagrupament, que havia fet bandera del combat al nepotisme, ens trobàvem, de cop i volta, atrapats en un relació sentimental que condicionava absolutament el dia a dia de l’organització, la seva estratègia, la seva manera de funcionar, la presa de decisions, etc. És a dir, la relació sentimental ho condicionava tot i influïa absolutament en tot. Amb el temps hem vist que es va començar a manifestar a l’Assemblea Nacional, quan en Joan Carretero demanava personalment el vot per a la sra. Lomas. I després, quan la presa de decisions passa a estar capturada per la parella Carretero-Lomas, amb l’amén assegurat de la Rut Carandell, executora de les decisions de la parella. Aquí comença la paràlisi de Reagrupament.

Però políticament encara estàvem vius, i continuàvem treballant. Fins que, a instàncies del mateix Joan Carretero, s’anuncia que es començarà el procés de primàries, per a escollir els candidats, etc. La manera de fer-ho ja havia estat aprovada a l’Assemblea Nacional, i molts pensàvem que no hi havia cap pressa en iniciar aquest procés, sobretot tenint en compte la “laportadependència” que s’havia anant generant amb el temps. En paral·lel a l’absurd, per innecessari, tret de sortida a aquest procés que havia fet en Joan Carretero, s’havia iniciat una segona campanya: promoure Sandra Lomas com a cap de llista per la circumscripció de Tarragona.

Això llavors no se sabia, però amb el temps tot se sap... el sr. Joan Carretero havia començat, en petits cercles, a dir que pensava que Sandra Lomas era qui havia d’encapçalar la candidatura a Tarragona. Però, “curiosament”, cada cop que ho esmentava, que sempre es feia en cercles de la seva més absoluta confiança, la reacció no era positiva. I menys encara en els cercles de les comarques de Tarragona.

A la vista del rebuig de la sra. Lomas com a candidata a Tarragona generava, Joan Carretero imprimeix un gir coperniquià al seu discurs, i comença a “deixar anar” que l’elecció dels candidats, enlloc de fer-se tal i com s’havia aprovat a l’Assemblea, pels associats de la circumscripció, es farà a nivell nacional, on tothom votarà tot. Ha arribat a aquesta conclusió després de veure que la seva “estimada”, que està promocionant com a cap de llista, no aplega cap suport al seu territori –per motius més que obvis!-. Substreure la votació de l’àmbit territorial és la manera que, pensa, pot assegurar que pugui “posar” la “seva” cap de llista, amb independència del que pensi, vulgui o defensi, el territori.

La Junta en què Joan Carretero explica que les coses aniran així jo no hi era, però sí que hi havia algunes persones que hi intervenen i fan veure que aquesta proposta va en contra de l’acordat a l’Assemblea i dels principis polítics de Reagrupament.

Ja no hi haurà més juntes, sinó una petició irresponsable de dimissió a les persones que han gosat defensar la legalitat de l’associació i els seus principis polítics. Curiosament, dues d’aquestes persones són, alhora, dues de les persones que tenen un major pes polític a Tarragona, en Jaume Renyer i n’Albert Pereira. El seu pecat? Defensar la legalitat de l’associació i ser, als ulls de Joan Carretero, uns líders-obstacle per poder imposar la sra. Lomas com a candidata a Tarragona.

Pel que fa a l’Emili, el seu únic pecat va ser també el de defensar la legalitat i els principis de l’associació. Però tenia un problema subjacent, i és que la Rut Carandell, de feia temps, el veia com a una amenaça personal. Realment no sé perquè, però la Rut sempre havia vist l’Emili com una amenaça per a ella i les seves aspiracions a Reagrupament o el que fós. Hi havia hagut antecedents, que ara no venen al cas. Però en aquell moment, en què en Joan Carretero només s’escoltava la sra. Lomas, la Rut va veure la gran oportunitat per ficar-hi al sac dels liquidats a l’Emili, i deslliurar-se d’aquesta amenaça. Era conegut que la Rut protestava perquè l’Emili feia “massa actes”. Això li ho havia comentat el mateix Joan Carretero a l’Emili quan les coses encara no s’havien tornat tan paranoïques.

I jo puc donar fe de la tensió que havia generat la Rut, que ja era força transparent al nivell de direcció de l’associació, perquè sóc testimoni que l’Emili li havia dit al Joan Carretero que n’estava fart d’aquesta gelosia destructiva, i que li signava, si calia davant notari, un compromís que ell sempre aniria, si arribava el cas, darrere la Rut a qualsevol llista que es plantegés, ja fós a l’interior de l’organització com a fora, que renunciava a tot el que calgués que pogués significar una amenaça per a la Rut i que l’únic que volia era poder treballar sense aquesta permanent tasca destructiva que protagonitzava la Rut. Aquesta conversa va tenir lloc a Balaguer, després d’un acte.

Endebades. La Rut va continuar la seva particular croada contra l’Emili, que fructifica, mercès a l’autisme “lomista” en el que s’havia sumit en Joan Carretero, amb la inclusió de l’Emili en la llista dels que havien de ser eliminats.

Tots aquests despropòsits expliquen la “desaparició” política de Reagrupament en el post-assemblea del 3 d’octubre. I expliquen també l’autisme del Dr. Carretero. I expliquen finalment, tot i que estic segur que ningú ho pot entendre, la seva decisió de fer plegar 4 membres de la junta democràticament escollits per l’Assemblea, i de modificar els acords presos.

La relació sentimental amb la Sra. Lomas porta Joan Carretero a aquesta situació absolutament incomprensible, i a fer el que va fer.

Però el problema greu, gravíssim, encara estava per arribar, i és que per a justificar la cacicada, el caprici personalista, es comença a generar un discurs que trenca radicalment amb el que havia fet Reagrupament fins aleshores.

Reagrupament havia sortit a l’escena política amb dues línies programàtiques molt clares: la independència, des d’una visió patriòtica, i la regeneració democràtica. Evidentment no dubto ni un milímetre del compromís independentista dels meus companys de Reagrupament, del primer a l’últim. Igual que tampoc no en dubto dels companys d’Esquerra, o del PRC, o de qualsevol altra organització que es proclami indepedentista. En relació al tema independentista, el diferencial de Reagrupament era la recuperació de la visió patriòtica i de la denúncia de l’estafa “tripartita”.

Però hi havia, lligat a l’objectiu independentista, una enorme aposta estratègica per la regeneració democràtica, per la qualitat democràtica. En un país col·lapsat per un sistema partidista que havia enervat la burocràcia dels partits als lideratges, i que estenia el seu poder a través de les xarxes clientelars i el nepotisme, Reagrupament entra en l’escena política amb un missatge clar i contundent en relació a la necessitat de canviar les coses.

Els estatuts de l’associació i el programa polític aprovat a l’Assemblea Nacional del 3 d’Octubre tenen, en tots els seus articles, aquesta empremta, aquesta marca, que té la seva màxima expressió en el punt 2.3 de la ponència ideològica, quan es diu que Reagrupament “practica l'ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir exemple tangible del que es vol oferir a la societat."

L’obnuvilació del sr. Joan Carretero per la seva relació amb la sra. Sandra Lomas el porta a “mutar” absolutament en relació a aquest discurs i a generar una nova praxi política i un nou discurs a Reagrupament absolutament a les antípodes dels valors de qualitat democràtica que havíem proclamat defensar.

Democràcia interna???? Si en una Junta Directiva de 19 persones no es pot “conviure” amb una possible visió crítica de 4 dels seus membres... de què collons estem parlant?

Quina regeneració democràtica? Quina lluita contra el nepotisme??? Si es desencadena una crisi organitzativa brutal simplement per a intentar aplanar el camí a la persona amb qui es manté una relació sentimental perquè sigui la cap de llista d’una circumscripció, i no la persona que decideixin els associats de la circumscripció????

Quina manera de funcionar, quina regeneració, si qualsevol qüestió que es plantegi s’acaba amb l’amenaça de “si no es fa com jo dic, plego”????

I exemples, mil. Tots els que volgueu. Un autèntic desastre. Un despropòsit.

Però el pitjor encara no havia arribat... Un cop passa el que va passar el 30 de gener, amb la dimissió no-dimissió, etc...en el si de l’organització, en el si de Reagrupament, es desencadena una autèntica onada de messianisme, d’adulació a l’autoritarisme... que fa posar els pèls de punta.

Vam passar de la reivindicació de la democràcia interna, de la participació, etc. a l’enervació de la voluntat del líder com a única font, de la que tot emana, i de la que, sense ella, no existeix res. Se sacralitza la voluntat única del líder fins a límits autènticament sectaris, absolutament incomprensibles. La por a l’absència del líder, la por a discutir al líder, la por a plantejar qualsevol cosa que pugui incomodar al líder... acaba convertint Reagrupament en l’organització més antidemocràtica i autoritarista del catalanisme polític. Aquells dies de la dimissió/no-dimissió van inocular en una part de l’organització el virus del totalitarisme, de l’autoritarisme més atroç: “sense el líder no hi ha res, per tant, hem de fer tot el digui el líder, no ho hem de valorar, ho hem d’aplaudir acríticament, perquè sense ell no hi ha res”.

Es desposseix el projecte polític de tota la seva dimensió política, i esdevé un moviment de seguidors d’un líder.

Durant la segona Assemblea, el 21 de març, ho vaig acabar de veure clar. Molta gent se m’atançava i em deia que no compartia el que havia dit el líder, però que com que sense ell no hi ha res, només es pot fer el que ell digui. Amén.

Aquests encara eren els més raonables... Dissortadament també vaig poder comprovar com s’havia degradat el moviment i les persones que en formàvem part quan, de manera reiterada, vaig anar sentint “jo sóc independentista, i si per a la independència necessitem una dictadura, doncs una dictadura”.

Són expressions que em van gelar l’ànima. Tants anys, tants segles, el catalanisme polític reivindicant una pàtria lliure d’homes lliures per a acabar aplaudint les expressions més atroces d’autoritarisme que mai s’havien sentit en un acte catalanista... Tants anys, tants segles, de lluita per la democràcia, tants morts, tants empresonats per causa de la llibertat... i acabem aplaudint, si cal, la dictadura, com a mal menor, com a peatge...

Doncs no. Ho sento molt, però no. El meu convenciment és que només podem aspirar a la nostra llibertat des del compromís amb la llibertat, l’honestedat, la decència. No puc formar part d’una organització que aplaudeix tot el que fa el líder, les seves barbaritats, el seu nepotisme, etc. simplement perquè és el líder, i mirar a una altra banda.

Vam començar a Reagrupament perquè volíem ser “una altra cosa”. Teníem molta il·lusió, patriòtica i democràtica, per poder fer les coses d’una altra manera i per poder oferir a la societat un projecte diferent, que superés l’actual oferta política, tan podrida... però Reagrupament ha esdevingut el moviment polític més autoritari, despòtic, nepotista... que mai ha conegut el catalanisme polític. Havíem de ser “una altra cosa”, però per a millorar, no per a ser tan manifestament pitjors, no per a acabar essent aquesta vergonya política que és l’actual Reagrupament.

Aquest moviment d’arrel autoritària, gairebé sectària, aquesta promoció d’un fanatisme jihadista, que només havia vist en les brigades bolivarianes chavistes o els guardians de la revolució islamista iraniana... ja no és, ni de lluny, el meu moviment. Me n’avergonyeixo, i molt.

I jo, per la meva pròpia dignitat política i personal, i per la memòria de tots els catalanistes que ens han precedit en la lluita per una terra lliure, per la llibertat, per la fidelitat al seu llegat de lluita, compromís i valors democràtics, no puc continuar formant part de Reagrupament. Per això me n’he donat de baixa.

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme!!!! Bella ciao!

PS: a tots i totes qui lluiten per la llibertat i que creuen en la llibertat!

34 comentaris:

Anònim ha dit...

Francesc,

Tal com dius, alguns dels arguments que exposes en aquest post ja els havies explicat abans. El que s'agraeix en aquesta ocasió és la forma més calmada d'escriure'ls, la qual cosa, juntament amb que amb el temps molts hem pogut verificar-los, t'omple de raó.
Que aquesta ha estat una crisi molt forta dins Reagrupament i no una enrabiada personal és, hores d'ara, una evidència per a tothom. Que la cosa està molt tocada, per dins i per fora, i que només pot salvar-se si arriba en Laporta, també.
Per això, no puc entendre com després de tot el què ha passat encara no s'ha fet ni un sol comunicat oficial explicant la versió de'n Carretero i les seves cheedleaders. L'única cosa que hem pogut escoltar han estat insults i desqualificacions grolleres. Per tant, no puc sinó coincidir amb tu en que aquesta colla ha perdut totalment la xaveta.

Felicitats per la teva honradesa i endavant!

Carles

Xavier de Valls ha dit...

És d'agrair explicacions com aquestes. Els 4 expulsats-dimitits i altra gent han patit en carn pròpia aquest jihadisme. Jo vaig rebre un missatge d'un procarreterista que em deia: "el millor que pots fer és callar". Això mateix: calla, que no et volem sentir. I al web s'han enviat molts missatges de reagrupats crítics amb l'actuació d'en Carretero que no han sortit (és a dir: s'han censurat). No m'estranya que la societat giri l'esquena a aquest projecte que havia començat tan il·lusionador.

Pagès ha dit...

Avui el Bella Ciao m'ha sonat més trist que mai. Elies, gràcies per dir-nos la veritat del què ha passat a Reagrupament, ni que sigui tan lamentable.

Que Déu perdoni a Carretero, Lomas, Rut i els seus aduladors que s'hagin carregat en quatre dies un projecte tan il·lusionant.

Bella ha dit...

Suggereixo la Bella Ciao que m´agrada, en català alguerès versió de Claudio Gabriel Sanna.

http://www.myspace.com/claudiogabrielsanna

Ciao bello

Anònim ha dit...

Després d'aquesta brillant explicació, encara hi haurà gent que comulgarà amb rodes de molí. Només es qüestió de temps que el temps posi a cadascú al seu lloc, i Catalunya al cor de tots. Carretero, ets un boig estúpid i faldiller, com ens has pogut fer això???

dignitat ha dit...

Gràcies pel post, Francesc. Jo sóc un de tants que vam entrar a Reagrupament amb tota la il·lusió per un projecte ferm i digne.
I també em sento insultat per l'actuació de Carretero-Carandell.
Era la proposta exacta, en un moment molt bó, d'uns principis democràtics sense màcula.

Reagrupament, avui, no és el que va ser quan va néixer. Quanta tristesa!

Rapsoda ha dit...

Viva los novios!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Joan Patllari ha dit...

I ara què?

vull dir, I ara a qui votaràs?

Quin partit defensarà els teus interessos Independentistes? ERC? el PSOE-C? o IC-V? o CIU?

Estàs dolgut i decepcionat, i t'etenc, però jo vaig estar a la primera i segona assemblea. La primera vam donar confiança a un grup de persones, la directiva, per fer i desfer el seu gust. I la segona via lliure a la direcció perquè decideixin quina és la millor opció per acabar generant una candidatura per les eleccions al Parlament de Catalunya. Per mi no ha canviat res, avui tenim a teva humil opinió i demà la d'en fulanito. O sento però no comparteixo les teves opinions ni atacs, tipus Salsa Rosa, a ningú ja que és la seva vida personal. Quan arribi el dia de fer les llistes mirarem que passa, i ja tenim opinió per decidir que passa i que ha passat!

I per acabar, digue'm un partit politic que la gent de base pogui opinar de quin és el millor sistema per elegir els candidats? És un associació viva cada dia creix i va madurant..i es vaa fen gran

M'alegro que haguis plegat, així finalment acabaràs d'una puta vegada de fotre merda i merder dins a Reagrupament.

Salut i Endavant les Atxes

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Al llegir el teu post, tot i que algun cop ja havies explicat com havien anat les coses, conforme anava llegint, la pell se m’anava esborronant.
Deu ser molt trist embarcar-te en cos i ànima en un projecte en el que creus, i penses que pot ser veritablement un projecte transversal, democràtic, i de regeneració política i resulta que et trobes que la persona que el lidera no es creu per a res , tots els principis que van crear la nova opció política.
Has deixat les coses ben clares, i tothom ha quedat retratat. Lamento que després d’aquesta experiència hagis sortit tant escaldat. Però pensa que Catalunya necessita de patriotes com tu, i com tants d’altres que s’han sentit frustrats i desenganyats.
No podem renunciar mai a voler que el nostre país esdevingui algun dia lliure i sobirà, i si ja sé que per a CIU ( que mai ens hem proclamat independentistes, però cada cop hi som mes els independentistes dintre del partit), anem a una marxa mes lenta envers la sobirania nacional que a d’altres els agradaria, però les passes que anem donant son ferms i no tenen marxa enrere, Jo et convido a que ens ajudis i et sumis amb nosaltres per aconseguir una majoria suficient per tots junts acompanyar a Mas a plantejar el dret a decidir.

Anònim ha dit...

Si us sentiu frustrats i desenganyats, veniu a Ciu!
Si no us agrada el tripartit, veniu a Ciu!
I si voleu un partit on tenen un lider que és Catalanista i Federalista aneu al Psoe o Ciu! Això és l'ostia ciu copia els eslogans del psoe... quines ansies de poder... per mi quina cadira em regalareu si us voto?

Anònim ha dit...

Efectivament, Reagrupament ja no és el que podia haver estat. El que es pot llegir al document "Organitzant el nostre futur lliure", apartat política internacional, àmbit mediterrani, és plenament compatible amb el discurs de les forces del tripartit: "estrènyer els
lligams entre tots els Estats riberencs, tant del nord, com del sud... participar en aquelles iniciatives tendents a garantir la pau, i la col∙laboració i defensa
dels drets humans arreu de la zona mediterrània... impulsar els lligams amb tots els Estats riberencs sense excepció, amb una especial atenció a Itàlia, el Marroc, Algèria i Tunis."
Per què s'ha de prestar aquesta atenciò a aquests països? Per què no es parla de defensar la democràcia i la llibertat, sobretot a la riba sud? Quan tornen a convocar-se manifestacions contra Israel, al costat dels del tripartit aniran els de Reagrupament?
Quan ERC va participar a les manifestacions contra Israel vaig decidir que mai més tindria res a veure amb aquell partit. Confiava que Reagrupament, amb la seua nítida aposta per la independència i la regeneració política, s'alineava sense embuts amb la causa de la llibertat. Causa que és la mateixa aquí i a la Xina popular, que deia aquell, i que ara per ara té la prova del cotó amb el posicionament sobre Israel. O estàs amb la democràcia i la llibertat i, per tant, defenses Israel, o estàs en contra. És així de simple i dur. Veurem que fa Reagrupament, però el seu document no invita a l'optimisme.
Jo també estic molt decebut. Almenys Reagrupament haurà estat útil per a liquidar la majoria del tripartit. Que no és poca cosa, però que podia haver anat molt més enllà.

Dies de fúria ha dit...

Uep! gràcies pels vostres comentaris! Evidentment, passat el "dol" personal que implica haver assistit a tot el que dissortadament m'ha tocat patir, després de les il·lusions dipositades i compartides, i de la feina feta... ara l'únic que queda és aquesta inconcreta ràbia per l'ocasió perduda, perquè un embogiment tan bèstia hagi malmès radicalment un projecte tan guapo i tan important per al país.

Cal mirar endavant. Tranquils, no he abandonat ni un sol dia el meu compromís patriòtic. Continua intacte, i continuarem treballant. No en tingueu cap dubte. Seguim treballant, generant idees i projectes. I seguim fent-ho amb bons amics.

Quim, t'agraeixo les teves paraules, però Convergència no és el meu projecte polític. Respecto enormement a Convergència, hi tinc molt bons amics, igual que els tinc a ERC. Sé que sense Convergència no hi ha independència, però la meva militància política, des del respecte, la situo en altres coordenades.

Patllari, no siguis ridícul i llegeix el post. Salsa rosa? Això és el que hem patit, el que cal denunciar.

en fi, companys, companyes, amics, amigues... endavant! amunt i crits! Visca la terra, mori el mal govern i el nepotisme!

Joan ha dit...

Patllari,

Com et diu en Francesc: no siguis ridicul!

Dius: "I per acabar, digue'm un partit politic que la gent de base pogui opinar de quin és el millor sistema per elegir els candidats?"

No se si aquest partit existeix, però de ninguna de les maneres és Reagrupament.

-En primer lloc, la gent de base ja va opinar i ho va deixar ben clar a la ponencia votada per amplisima majoria a la primera assemblea. I ja veus el cas que n'han fet.
-En segon lloc, el canvi propossat per la direcció (totalment al reves de l'aprovat inicialment) ni s'ha debatut ni s'ha aprovat.
-I finalment, hi va haver gent que va opinar i va discrepar (segons tu legitimanent, oi?) I a aquests se'ls va "expulsar" i "linxar". "Democracia" en estat pur.

El pitjor de Reagrupament no és que el seu lider hagi embogit. El pitjor és que hi ha una colla de retardats mentals (com tu) que no sou capaços de veure el que ha passat i que foragiteu a qualsevol persona de bona fe que es pugui interesar pel projecte.

Carretero va ferir greument el projecte. Vosaltres l'heu rematat.

L'home del sac ha dit...

Encara que no ens coneixem, persones de dins de Reagrupament m'havien parlat de la teva vàlua i entrega, com també de n'Emili Valdero i m'han confirmat moltes de les coses que dius, així que et crec plenament.
És molt trist que un patriota com tu hagi rebut aquest tracte i que s'hagi destrossat per un assumpte de faldilles el projecte més engrescador i potent que havia tingut l'independentisme en forces anys.
Et desitjo molta sort.

Anònim ha dit...

Benvolgut Francesc:

No ens coneixem, així que no et trenquis la closca pensant que potser saps qui soc. La teva descripció dels fets és encertada, en alguns casos et quedes curt, però t'equivoques en una cosa, no tots els Reagrupats som jihaidistes ni xavistes. N'hi han que, malgrat tot, continuem i desde la més absoluta modèstia intentem canviar les coses desde dintre. Vosaltres, en comptes de fer-ho així, no més heu fet que blasmar i que plorar per l'oportunitat perduda. Molts de nosaltres pensem que ho podem fer, que podem eliminar les aspiracions polítiques de la Sra Lomas, que és el veritable càncer i la clau de tot, i ho intentarem, ara sense el vostre ajut perque us perdeu en retòriques i heu desertat de la batalla, però ho farem.

Gràcies per deixar-nos sols en la lluita.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Alexandre Pineda i Fortuny ha dit...

Sóc un vell militant independentista, no cal que us expliqui el meu historial.No crec en la immaculada concepció que és un dogma religios i els ateus no en fem cas. Ho sigui que certa bruticia a la pell és connatural a l'home, per tant no dimiteixo del projecte, i faré el que calgui per endreçar-lo si, però tirar-lo endavant. No hi ha res més, i no podem perdre el temps, ni ERC ni CIU, ni la mala que els va parir.
SALUT i INDEPENDÈNCIA

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Pep Plans ha dit...

Anònim,

El veritable càncer de Reagrupament no es diu Sandra Lomas. El tumor maligne de Reagrupament es diu Carretero. La Lomas és una trepa com n'hi ha cinquanta mil. El problema és qui l'ha promocionat indissimuladament, tot carregant-se qualsevol que li pogués fer ombra.

Carretero és el màxim responsable de l'espectacle grotesc en que ha degenerat Reagrupament en els últims mesos. El de les dimissions d'anada i tornada, el de l'autoritarisme i la repressió de la discrepància, el de les purgues internes, el dels insults públics (gra de pus al cul, merda, assedegats de càrrecs, interessats, enemics...)als companys, com el Francesc, que van gosar intentar frenar els comportaments indecents del doctor Muerte.

Contra tot això no s'hi valen tàctiques de curta volada. Al feixisme se l'ha de desemmascarar, se l'ha de combatre de cara. Això és el que fa el Francesc. Per això jo el felicito.

Anònim ha dit...

Pep, gran proclama, contundent, emocionant, carregada de raó, però inútil, el gran dictador continua al seu lloc i els opositors al carrer. La tàctica ha estat un desastre. De curta volada res, necessitem eficàcia, sino, no serveix.

Salut

Anònim ha dit...

I tota aquesta feinada q vas encetar a Reagrupament, tots aquells bons projectes no els pots seguir a algun altre lloc? Pq sense cap mena de dubte és una llàstima que tota aquesta feina quedi avortada. Hi ha petits projectes independententistes plens de bona fe que de ben segur que et/us rebrien amb els braços oberts.

Ara em venia al cap un dubte q no és ben bé del tema que és parla, però si de Reagrupament. VAig visitar dies enrera el forum d'Unitat Nacional Catalana i vaig veure que es palpava una fe cega cap el metge i jo pregunto aquesta gent que no han estat capaç de col·locar a ningú a la junta voleu dir que la seva entrada a Reagrupament no ha estat per rentar-se la seva mala imatge? Pq dubto q a cap més lloc els haguessin donat entrada. Com ho veieu

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Joan Patllari ha dit...

Joan: no penso entrar a discutir un tema que ja esta mort i enterrat, i per sort, ara de baixa i al carrer!

Comparteixo el missatge del sr. Alexandre Pineda, i com diu un anonim:

Gràcies per deixar-nos sols en la lluita. Un vot menys independentista és un vot més a favor dels partits tradicionals, per tan, un vot inútil a favor de d'una Catalunya independent!

Joan Patllari ha dit...

Que és o qui són la gent del gol-sud?

Pagès ha dit...

Eva,

Aquest és un bloc PERSONAL del Francesc. El fa i se'l paga ell. Per tant, té tot el dret del món a retirar els comentaris que li sembli. I si no t'agrada, doncs no entres a aquesta web PERSONAL, i tant contents.

A Reagrupament, en un web de tots els socis pagat amb els diners de tots els socis, també dels que no estan d'acord amb el Doctor Faldilletes, es censuren sistemàticament comentaris crítics de socis al corrent de pagament.
No és el mateix, no et sembla?

Anònim ha dit...

Pagès, no sé qui ets però deus ser administrador o el mateix Abad perquè novament el meu comentari no ha sortit. Encara que es pagui el blog ell mateix, ha d'acceptar les crítiques, no et sembla? No val a posar només els comentaris que et tiren floretes... La gent ho ha de poder llegir tot i tenir les dues versions. Això del pensament únic ho deixariem per les sectes.
Eva

Dies de fúria ha dit...

Eva, és que el que ens puguis dir no interessa gens ni mica... no sé si ho has pillat? I és evident, ja ho vaig dir que no penso tenir el bloc per a aguantar les teves tontades o les d'altra gent. Només faltaria!

Joan ha dit...

Eva,

Jo encara diria una altra cosa. En aquest bloc no hi ha "moderació previa", es a dir, que primer es publica el missatge i si l'Elies ho considera oportú, l'esborra. En primer lloc, el missatge es pot llegir durant un temps i desprès queda constància que hi havia un missatge i que l'administrador l'ha esborrat. Si un mira aquest bloc, es veu que hi ha gent que discrepa i que hi ha polemica i que no s'amaga (que hi ha polemica).
Si hom mira la web de Reagrupament, sembla que tot son flors i violes quan pel camí s'han quedat centenar de missatges per publicar i dels quals ni tant sols hi ha constància que es van intentar publicar.
Si tens proves que el que diu l'Elies és mentida, com has afirmat en un missatge que ja no està, crea un bloc i escriu els teus arguments i les proves de la "mentira". O millor, escriu un article a la web de Reagrupament. A veure si tens ovaris (o collons, perque amb això d'Internet mai se sap)

Anònim ha dit...

Els vostres missatges tenen una càrrega d'insults en tan poques línies que, la gent que us coneix i desconeix el tema, desconfia de la veracitat del que dieu.

Jordi ha dit...

M'ha agradat llegir el missatge. Som molts els que encara esperem que s'aclareixi el que va passar. La sotragada va ser forta.

També vull agrair-te anònimament tot l'esforc que has invertit i has aportat al projecte.

Però quan un com jo ve del cinisme polític causat per anys de desenganys, i decideix donar-se una altra oportunitat amb el projecte de rcat, no vol abandonar fàcilment. Especialment quan l'única alternativa es tornar a l'erm camp de l'escepticisme.

RCat va passar de ser "l'eina ideal" a la "menys dolenta de totes", però encara de llarg la millor.

Som molts mes els que seguim silenciosament a rcat, i que mai hem idolatrat a ningú. Això no apareix al teu missatge, i per això crec que ens fa mal com a associació.

Personalment prefereixo algú que posi unes faldilles per davant del país, que algú que hi posa tota una infraestructura empresarial en venta al millor postor.

Arribat el moment, si cal, farem servir l'espasa de la manera que il.lustres al costat del bloc, per decapitar el partit un cop complerta la missio. Nomes si cal.

Mentrestant i a falta d'alternatives millors, seguirem a Reagrupament.

Anònim ha dit...

francesc, ets un maleducat. Ho has pillat?

Eva

Anònim ha dit...

ZZZzzzZZZzzz
Aquest tema ja aburreix,
sembla una pataleta de nen petit!!!

Si vols treballar per Catalunya el millor que pots fer és no molestar ara mateix!

Gràcies!

Dies de fúria ha dit...

ui, un anònim a més de subnormal, somnolent, aquesta és una nova espècie que deixo als ulls de tots.

Molestar...exactament a qui? en nom de qui m'ho demanes? ui, quina autoritat més important d'atorgues, imbècil...

ho tens clar!