El nostre país té davant seu dos reptes immediats als que cal fer front amb coherència i amb decisió, determinació.
D’una banda tenim la inevitable, tot i que desagradable, política del “desfibrilador”. Set anys de tripartit han deixat el país absolutament ensorrat, en estat de shock, i cal aplicar polítiques contundents per a reanimar-lo. N’hi ha que es pensen que un moribund pots posar-lo a córrer la gran marató. La majoria pensem que per començar a córrer cal reanimar el moribund. I el govern Mas s’està aplicant com cal a reanimar el país. No estem parlant dels nostres problemes estructurals, als que també caldrà fer front. Estem parlant d’aquest estat de paral·lisis nacional que s’ha trobat CiU, i que només admet, des de la responsabilitat, les polítiques que s’estan impulsant. No hi ha volta de fulla, en relació a aquest tema. Excepte la demagògia dels mateixos que han causat la situació actual.
Així doncs tenim que cal aprovar els pressupostos més complicats de la història de l’autogovern català, i que tothom mira a una altra banda. Només el PP ha actuat amb responsabilitat i afavorirà la seva aprovació. No és que la situació sigui molt còmoda o la desitjable. Però... quina culpa té CiU de tenir al Parlament unes forces polítiques que des del tripartit actuen amb aquesta extraordinària irresponsabilitat? La gravíssima situació generada pel tripartit requeria de decisions impopulars, dures, però inevitables. Tothom ho sap. TOTHOM. Però, malgrat saber-ho i malgrat reconèixer-ho en privat, la majoria ha optat per la irresponsabilitat. És una opció. És una pena i hauria de fer reflexionar molt a molts que només el PP, mal que dolgui, hagi actuat amb responsabilitat i fet possible l’únic que es podia fer: aquests pressupostos.
D’una altra banda tenim com s’està preparant el que serà el nostre gran repte nacional immediat: liquidar l’espoli fiscal. Més d’un 80% dels catalans estan d’acord amb el plantejament d’un pacte fiscal que acabi amb aquesta situació. Tot i que ara l’immediat sigui reanimar el país, aplicar el desfibrilador amb la contundència que la dramàtica situació exigeix, tothom sap també que cal fer front, a continuació, a l’espoli fiscal. S’ha constituït el grup de treball parlamentari que ha de situar la posició catalana, però les coses estan molt clares: la situació és absolutament insostenible, empobreix Catalunya fins a límits insuportables i això s’ha d’acabar. Aquest combat caldrà plantejar-ho immediatament, tan bon punt s’hagin celebrat les eleccions espanyoles. Aquest és, clarament, el moment, no abans. Aquest any hem d’endreçar tot el que poguem el país per, amb múscul recuperat, abordar aquest enorme repte nacional.
No serà fàcil, i potser no ens n’ensortim. No ho sabem, ja ho veurem. Però és un autèntic repte nacional. Estem davant una reivindicació que té al darrere TOT el país. Estem davant una reivindicació sense la qual no tenim cap futur. Estem davant una reivindicació en la qual el dret a decidir formarà part de l’estratègia i la força catalana. Estem davant d’una reivindicació que suma per damunt d’ideologies i vots.
I no serà fàcil, però cal visualitzar aquest “país al darrere” de la reivindicació. És un repte de primera magnitud per a tots nosaltres: partits polítics, militants, societat civil, empreses, sindicats… Estem davant una reivindicació tan clara i que suma tant que és una autèntica prova del que som capaços de fer, de la nostra maduresa com a poble, de la nostra talla, responsabilitat i fortalesa política.
Per als independentistes aquesta reivindicació és només un esglaó en la nostra lluita. Però malgrat no ser el nostre destí final, malgrat ser només, en termes d’en Quico Homs “una estació”, és un repte polític que ens exigeix el millor de tots nosaltres. En aquest any que tenim pel davant, l’exigència d’acabar amb l’espoli fiscal que patim, esdevindrà el nostre gran combat.
El plantejament nacional que tingui aquesta reivindicació visualitzarà el que som capaços de fer, d’articular.
Ja hem vist, gràcies a l’extraordinària enquesta del CEO, que la majoria social favorable a la independència es construeix des de bases encara febles. Cal paciència i bona feina per part de tots per a eixamplar-la i per a fer-la sòlida. No s’hi valen discursets fàcils i simplistes. Estem davant una situació extremadament complexa que requereix d’una extraordinària alçada política a tots nosaltres.
La reivindicació de la fi de l’espoli fiscal és la gran oportunitat que tenim per fer possible aquesta majoria i consolidar-la. És, a més, i com ja he dit, la gran oportunitat que tenim per demostrar a tothom, però sobretot a nosaltres mateixos, que podem fer front a un repte tan descomunalment complicat com un procés secessionista.
Hi estem preparats? Tenim la predisposició adequada per fer-hi front? Ens coneixem prou i confiem suficient entre tots nosaltres com per treballar plegats davant reptes d’aquesta magnitud?
Jo crec que a hores d’ara totes les respostes a les anteriors preguntes serien negatives. No ens enganyem, no ens autoenganyem. Ens falta molt per a estar suficientment preparats, amb la disposició adequada.
I les proves són tan evidents i tan a l’abast de tots que no cal ni referir-s’hi.
Tornem al primer dels reptes que plantejava: sortir de l’estat moribund del país. Si no som capaços d’assumir la necessitat d’actuar amb responsabilitat per a superar la situació dramàtica del país, si s’actua amb aquesta curtíssima alçada de mires, fins i tot amb aquesta certa mesquinesa… què podem esperar????
És ben trist observar totes les forces polítiques fent gala d’aquesta extraordinària irresponsabilitat i acollint finalment amb una indissimulada satisfacció que només el PP tingués, per a aquesta cosa concreta –però tan important- dels pressupostos, un comportament responsable.
Doncs bé, ja us anticipo als voltors que estaven esperant aquest moment per a sortir al mig de la plaça fent grans escarafalls davant “els pactes amb el PP” que jo crec que la cagueu de mig a mig. Aquesta situació únicament ha posat damunt la taula que hi ha forces polítiques que continuen movent-se en el terreny de la irresponsabilitat i i d'un insuportable tacticisme partidista.
Tot això té un desgast zero per a CiU. L’enquesta del CEO ja ho posa prou de manifest, fins i tot el contrari. Però és que a més a més, tornem a estar davant aquesta total ignorància en relació als mecanismes que mouen els votants de CiU. Tot això que ha passat només fa que confirmar l’encert en dipositar en CiU la confiança per dur el timó del nostre futur nacional. Tot això que ha passat només fa que confirmar el baix nivell i compromís amb el país que tenen moltes forces polítiques, diguin el que diguin, i amb independència de les paraules que facin servir. Per tant recomano a tots els franctiradors que es pensen que s’estan posant les botes denunciant el que només existeix en les seves ments sobreescalfades que prenguin tranquimazin o s’hi posin fulles. No van les coses per aquí, la inutilitat del seu tacticisme és absoluta. I la cegesa davant el nou escenari i coordenades polítiques en les que ens movem… comença a tenir dimensions bíbliques...
Tot això s’acabarà algun dia. Crec que l’exigència de la fi de l’espoli fiscal ens dóna a tots una oportunitat d’or per posar el marcador a zero i actuar amb un compromís i responsabilitat que fins ara no ha existit enlloc. Incloc tothom en aquesta exigència. Tothom ha de fer un esforç per superar el lamentable punt del que partim. Cal molta generositat per part de tothom. De tothom. I, malgrat el que encara està passant, crec que en aquests moments, i a molts nivells, s’estan sentant les bases adequades perquè les coses siguin diferents.
Per això dic que aquesta reivindicació ens posa a prova a tots.
A veure si ens deixem de tonteries i som capaços d’oferir el millor de tots nosaltres. Podem fer-ho. Necessitem fer-ho. Cal fer-ho. No hi ha un altre camí. Aquest és el camí, aquesta és l’estratègia. Ho sap tothom i és profecia.
Benvolgut Elies,
ResponEliminaCom bé dius, és del tot evident que ni s'aconseguirà el concert econòmic, ni res que se li assembli. Ja hem vist tot al país darrera d'aquesta reivindicació, i hem pogut comprovar de forma fefaent que negociant som uns paquets.
Pel que fa a les enquestes, menystens l'efecte de la bula d'un govern nou que té l'oposició, per dir-ne d'alguna manera, en situació d'interinitat. Si compares el que estan dient les enquestes amb el que deien després de la formació del primer tripartit, els resultats són força més dolents per l'actual govern, i cal tenir present que el segon tripartit no s'hagués pogut fer si no hagués estat per l'augment de vots a IC -si haguessin repetit els 9, s'haguessin quedat en 67 escons-.
El que porta a una segona consideració: governs de coalició -com ho és en la pràctica el que tenim- caracteritzats per la seva incompetència i la seva incapacitat per resoldre els problemes -com és el cas- acaben beneficiant molt -com ja apunten les enquestes de les nacionales- al partit petit, i acaben perjudicant el partit gros. Especialment, quan a partir de les generals serà el PP el que es beneficiarà de l'efecte-bula, anàlogament al que va succeïr quan ZP es va quedar la bula del primer tripartit.
En aquest sentit, hi ha coses infinitament més profitoses que incorporar-se a una demanda impossible l'únic motiu de la qual -legítimament- és empènyer cap amunt les opcions electorals del partit del govern. Per exemple, fer oposició, com és costum en democràcia, a un govern que està aplicant retallades sociòpates sense cap ni peus ni cap utilitat -abans de final d'any serem bon escombraria, i seguirem sense poder emetre deute tot i tenir algú amb la credibilitat internacional del conseller d'Economia-, com bé sabràs del teu coneixement de la situació de les universitats.
Salut,
Popota, aquesta és una visió rànciament espanyola de la política. Ja hi estem acostumats. Només des de l'absència d'un mínim fil de patriotisme es pot defensar que els grups parlamentaris que no estan al govern el que han de fer és oposar-se sistemàticament al que fa el govern, que el que han de fer és, per sobre de tot, desgastar el govern, amb qualsevol argument.
ResponEliminaLa responsabilitat política i el compromís amb el país, assumint la seva situació (de la que d'altra banda en són directament responsables) obliga a fer les coses d'una altra manera.
Per ara no s'està fent, amb els pressupostos. No descarto que es faci. O que una altra dinàmica es faci realitat en breu, p.ex. amb les lleis òmnibus.
Són mesures que cal prendre i que tothom ho sap. No hi ha alternatives. Cap.
I el que hi ha, més enllà d'aquesta immediatesa a la que cal donar sortida, és una estratègia contundent, clara i recolzada per una enorme majoria social. Aquest és el camí.
Benvolgut Elies,
ResponEliminaNo, en els estats amb tradició democràtica el que fa l'oposició és controlar el govern, no anar tots a una enarbolant el patriotisme, això es fa en altres llocs. Per més informació, el que està passant amb l'augment del límit de deute als USA -o el que va passar amb el TARP després de la caiguda de Lehman-, o el que fan els laboristes amb les retallades de Cameron.
Lo contrari, això sí, és l'espanyolada, amb les mandangues de la sagrada transició, la santificació de la unitat, les reunions secretes i sense control democràtic -com la comissió que s'ha fet al Parlament, inimaginable en un estat democràtic- i tota la resta del modus operandi de la subnormalitat democràtica espanyola, exactament igual que va succeïr amb l'Estatut a partir de l'1-O.
Vol dir això oposició sistemàtica al govern? No, vol dir control responsable, especialment necessari quan, com és el cas, el govern ha donat zero símptomes de tenir capacitat per afrontar els problemes que tenim.
En el cas de les retallades, i més enllà de la molt -legísitmament- tacticista opció de la Soli per donar peixet a l'animalada sociòpata de la llei Òmnibus, el que tenim és exactament el mateix que va fer ZP: retallades sense cap criteri, i un desaprofitament paorós de l'oportunitat per, en el cas que s'hi estigui a favor (*), emprar-les per reformar i racionalitzar la funció pública.
Salut, i gràcies per la resposta.
(*): Jo no hi estic, i la meva proposta comunista-leninista al respecte és a) recuperar els tipus impositius en patrimoni, successions, societats, IRPF, IVA i especials vigents durant la cohabitació Aznar- Pujol, b) passar olímpicament de propostes ultra-ideologitzades com les que s'estan aplicant i que, a més d'haver mostrat empíricament el seu fracàs, es presenten dient que no hi ha alternativa, com deien els pesats marxistes amb el seu socialisme científic i l'impepinable paper de la història.
Per sort les teves propostes i resta de bajanades no interessen a ningú, no les compra ningú. I això vol dir que encara tenim alguna oportunitat com a poble...
ResponEliminaEl més normal en els països civilitzats és l'existència d'un consens sobre les grans qüestions. El més normal en un país no-normal com el nostre seria actuar amb responsabilitat per a poder superar la irresponsabilitat generada. Però no.
ResponEliminaEl Parlament no és democràtic? Els parlamentaris no exerceixen control democràtic? Qui ho fa, doncs? tu? El Triangle? No fotem! Que la comissió sigui o no pública no té absolutament res a veure amb que hi hagi control democràtic o no. Excepte, és clar, per als que no creieu en la democràcia parlamentària.
Gràcies per les desqualificacions, Elies. El que pregunto és:
ResponEliminaSón els USA un país civilitzat? Hi ha comissions secretes sobre afers econòmics i grans qüestions? Algú li ha donat un xec en blanc com el que demanes a Obama amb el límit de deute o li va donar a Bush amb el TARP? És la diferència entre que l'accountabilty la fem també els que paguem la broma, com passa a les democràcies occidentals, a diferència d'interessants sistemes alternatius més vinculats a la subnormalitat democràtica espanyola. De fet, si li mires d'explicar a un americà que el tema cabdal d'un país s'ha de decidir en una comissió a porta tancada et farà la mateixa cara que si li expliques les virtuts del canibalisme.
I parlo, és clar, del cas dels iankis, perquè són la pera en cultura democràtica. Però fins i tot anant al cas europeu ens trobem exactament el mateix, a anys llum del que patim i paguem per dessota els Pirineus.
No es decideix absolutament res en una comissió a porta tancada. RES. Que el treball de la comissió sigui a porta tancada és una altra cosa que no té absolutament res a veure. No és un tema que m'amoïni gens ni mica, ben al contrari, atesa la vocació de vedetisme i espectacle amb que es planteja l'activitat política per part d'alguns.
ResponEliminaPer tant, un encert que els treballs de la comissió siguin a porta tancada. No ho serà cap decisió ni les conclusions a les que s'arribin. I la comissió, evidentment, no decidirà res. Ni és la seva competència ni està feta per a això. Ni tan sols el Parlament, pot decidir sobre el fons de la qüestió.
De fet la creació de la comissió hauria pogut ser estalviable, però si en ares a facilitar el consens parlamentari és positiva, doncs endavant, cap problema.
Prou paranoia i agafar el rave per les fulles amb l'única voluntat de desprestigiar i desgastar.
Pel que fa al tema del límit de la despesa als USA, és un debat interessantíssim. Tant de bo aquí s'hagués respectat. No estaríem com estem ara mateix, si algú no hagués fet trampes abans. Per això és exigible responsabilitat als que van fer les trampes i es van saltar el límit de despesa irracionalment, desvergonyidament. El que ara s'està tractant de solucionar són les merdes que han deixat els altres.
TOTS DOS HAN SABEU UN NIU,SI SRS.,PERO JO QUE NOMES SOC UNA AFOGADA PENSIONISTA,NO ENTENC EL PER QUE DE TANTA DISBUAXA,ETERNES CAMPANYES ELECTORALS,PROPAGANDA INSTITUZIONAL, SEGURATES,COTXES OFICIALS,DIETAS,VOLS EN CLASSE VIP,AJUDES A LES ESGLESIES,AJUDES D'ACOLLIMENT.....MENTRES LAS NOSTRES VIDUES S'ESTAN MORINT DE GANA.....ELS NOSTRES AVIS REMENAN LES ESCOMBRERIES,AIXO PREOCUPA AL CARRER,I NO LAS GRANDS IDEAS POLITICAS,QUASI TOTS UN FIASCO.DEMAGOGIA,POTSER SI.....
ResponEliminaJUGANT AMB BARCELONA
http://www.naciodigital.cat/noticia/33654/seria/frau/govern/lider/independencia
ResponEliminaAbsolut Mas. No cal dir res més.