Orgull català: la Batalla de Navas de Tolosa (catalans a degolla!)

Estiu del 1212. Els diferents regnes cristians peninsulars han anat reconquerint territori i expulsant-ne els sarraïns.

Al Nasir, un islamista total de l’època havia jurat presentar-se amb la mitja lluna a Roma, i va cridar a la jihad. Havia travessat amb el seu exèrcit l’estret de Gibraltar i, enfortit, es disposava a liquidar els regnes cristians peninsulars i assaltar Europa.

Segons la Història General de Catalunya, “Després de la desfeta d’Alarcos Alfons VIII de Castella es preparava per a contenir el poder dels musulmans, d’acord amb el Sant Pare, que es dirigí a tots els sobirans cristians a l’ensems que feia fer pregàries en pro de la campanya i prometia indulgències plenàries a tots els que s’allistessin. Rebuda amb joia la indicació a la Croada, tots els monarques cristians acudiren a Toledo, presentant-se Don Pere d’Aragó acompanyat dels bisbes de Tarragona i Barcelona, els comtes de Rosselló i Empúries i el valerós Dalmau de Creixell.

Les tropes castellanes eren uns 50 mil homes, les catalano-aragoneses del rei Pere El Catòlic uns 8.500 efectius i les de Sanç de Navarra i Alfons de Portugal uns 11.500. També hi van participar les Ordres Militars de Calatrava, del Temple, de Sant Joan de Malta i de Santiago. I, finalment, croats europeus, a milers, provinents de més enllà dels Pirineus.

Davant seu tenien un exèrcit formidable, de fins a tres cent mil homes, he llegit: infanteria lleugera berber, voluntaris de “Al Andalus”, i el mateix exèrcit Almohade d’Al Nasir, amb la seva potent cavalleria, i musulmans d’arreu, com els Agzaz (arquers turcs a cavall), o els famosos esclaus-guerrers senegalesos (la guàrdia negra), uns fanàtics que s’encadenaven o claven al terra per a demostrar que no retrocedirien mai (les seves cadenes són les que va trencar amb la seva càrrega el rei navarrès i per això des de llavors llueixen a l’escut de Navarra).

La batalla fou legendària. De fet, en les cròniques de l’època és coneguda així, com “La Batalla”. I hi trobem tots els elements mitològics: el pastor que guia el Senyor de Biscaia amb les seves tropes per un camí desconegut per poder vorejar les tropes musulmanes, l’enorme superioritat de l’enemic musulmà, i fins i tot una desbandada de les tropes cristianes que va fer que els reis de Castella, de Catalunya-Aragó i de Navarra intervinguessin directament, llençant-se des de la reraguarda, espasa en mà, contra els musulmans.

L’assalt cristià va provocar la fugida del que era conegut com a Miramolín “príncep dels creients”, Al Nasir, i l’entrada a degolla dels nostres entre les tropes musulmanes…

La participació catalana, sota la bandera i la invocacio de Sant Jordi (“tremolant el penó de Sant Jordi”) fou, segons la crònica de Desclot, decisiva. Fins al punt que el Sant Pare va concedir el sobrenom de “Catòlic” al nostre rei Pere. Tot sigui dit, no ens serviria de gaire, perquè poc després, com a conseqüència de la nostra política occitana, vam entrar en conflicte amb Roma… però això ja és una altra història.

La transcedència de la batalla de Navas de Tolosa és enorme, i va significar la fi definitiva dels intents de dominació musulmana. Els diferents regnes cristians peninsulars vam fer cadascun la nostra, amb les diferents polítiques d’expansió.. o de col·lisió.

Segons la llegenda, el botí català va incloure la coneguda com a “Santa Llança”, la llança que hauria clavat el soldat romà al costat de Nostre Senyor crucificat, i que Al Nasir tenia a la seva tenda. Però també segons sembla es va perdre… o això diuen…

En tot cas, un episodi gloriós més dels molts que coronen la nostra història. Catalans a degolla, en defensa d’uns valors, d’una civilització i, sempre, sota la protecció de Sant Jordi i el voleiar del seu pendó, la nostra estimada bandera de Sant Jordi. Una gesta que alimenta un autèntic i legítim orgull català.

Sant Jordi i Via fora, catalans! Matem el drac!