Balanç final d'una campanya patètica

A 24 hores del final de la campanya electoral de les eleccions al Congrés i Senat espanyols, l’únic que em demana el cos és estampar un labordetià “a la merda”.

Ja vaig dir que aquestes eleccions eren una merda, però ara, pràcticament consumida la campanya, també hi afegeixo aquesta valoració escatalògica: quina campanya de merda! Quin patetisme! Quina manera de convertir el que hauria de ser un exercici de proximitat i de complicitat amb els possibles electors, en un permanent insult a la inteligència, en un autèntic “foragitador de votants”.

1) CiU, DE LA MÀ DE DURAN, UNA CAMPANYA PÈSSIMA:

En Duran ha continuat eixamplant el seu forat negre al llarg de tota la campanya. Feia temps que no veia res igual. Quina manera de no saber què fer, ni què dir, ni res de res. Quina manera d’anar donant bandades, com si, ebri de la valoració tan enormement enganyosa que li donen les enquestes, en Duran es pensés que és una mena de “pare de la pàtria” al voltant del qual corren a aplegar-se les ovelles perdudes de tot signe i color!!!!

Sincerament, jo crec que aquest home té algun problema, alguna cosa no carbura prou bé. Hi deu fer, suposo, que anticipa el que possiblement sigui el seu tercer fracàs consecutiu -el més greu de tots perquè es pot produir en un context en el que CiU estava en una etapa d’hegemonies electorals-.

El que més em preocupa és que en Duran sembla estar definitivament fora de control. No entenc perquè ha tensionat tant el discurs amb què CiU s’ha presentat les últimes eleccions. Ha donat hòsties a totes les bandes dels seus possibles electors i després ha intentat construir argumentaris que estaven mancats de tota credibilitat.

Fins i tot intueixo que algunes de les coses que ha dit han pogut ficar en greus compromisos al nostre govern, que se n’ha ensortit com ha pogut, tot intentant no contradir-lo en plena campanya.

El botó de mostra: la proposta del govern de concentració:

Un cas força significatiu ha estat el d’aquell “exabrupte” del govern de concentració. Allò no venia a tomb de res, no lligava absolutament amb res del que s’estava plantejant a la campanya, i pum, ho deixa anar i alimenta així fins a extrems grotescos la seva fama de desesperat per pillar cadira a Madrid. El portantveu del govern, en Francesc Homs se’n va ensortir com va poder, de fet de l’única manera que podia, és a dir, apelant a la gravetat de la situació i dient que un escenari de govern de concentració tampoc no seria descartable a Catalunya, després de les eleccions i quan partits com el PSC-PSOE s’hagués aclarit una mica.

Va ser el Molt Honorable Jordi Pujol, que està incomensurable, qui finalment va dir que aquesta proposta del Duran no portava enlloc. I llavors és quan la desorientació i pèrdua de papers d’en Duran esdevé més evident. En comptes de deixar córrer aquest tema, de no continuar remenant la merda que ell solet havia dipositat enmig la campanya de CiU, surt i fa unes declaracions fent-se l’ofès amb el MH, i li retreu que “teòricament m’ha d’ajudar en aquesta campanya”. Increïble. Com s’atreveix?!

És a dir, el MH s’està deixant la pell per tot el país demanant el vot per a CiU, i intentant posar una mica d’ordre conceptual en el caos discursiu d’en Duran, i va aquest i s’atreveix a dir-li que “teòricament”, com si a la pràctica no fós així. I encara més, s’atreveix a dir “m’ha d’ajudar”, com si fós només una cosa seva, personalíssima, aquestes eleccions.

El naufragi d’en Duran aquestes eleccions, aquesta campanya, és dels que fa època. Suposo que sap que ja no hauria d’haver estat el candidat, que amb 29 anys a Madrid ja n’hi ha més que prou, que hauria calgut una renovació, que hauria calgut un perfil molt més ajustat al nou marc polític de CiU i a les exigències del seu electorat.

I suposo que tot això i més coses l’han abocat a que hagi acabat fent aquesta campanya tan patètica.

2) A ERC LES COSES NO HAN ANAT GAIRE MILLOR.

Tot i que inicialment semblaven plantejar la seva proposta política des d’una certa coherència, a partir de l’eix i la fortalesa de la renovació del projecte, des que es va concretar la seva proposta electoral tot ha anat de mal en pitjor.

2.1.) Els actius tòxics dels Walking Dead:

Com vaig dir en l’anterior post, l’acord “de tu a tu” amb els Walking Dead ha estat terroríficament limitador de les expectatives que hauria pogut tenir ERC. De fet han tingut un efecte devastador sobre una molt important massa de possibles votants, que no entenen –entenem- res.

Fixem-nos una cosa. Fa uns dies l’Oriol Junqueras, en un miting, demanava que l’electorat "fes fora en Duran de la política".

Molt bé, Oriol, ja hi estem d’acord. Però… amb quin coi de coherència pots demanar que l’electorat faci fora ningú si tu has agafat un farsant com en Carretero i una secta com els Walking Dead, als que per activa i per passiva l’electorat no només havia fet fora, sinó que havia oblidat, arraconat, humiliat… i els ressuscites, i els hi dones logo, i hi pactes d’igual a igual, i els converteixes en cartell i foto dels mítings????

És tremendo, incomprensible.

2.2) Les bandades en el discurs:

A un nivell polític més de discurs, ERC també ha fotut unes bandades tremendes aquesta campanya. Va començar molt centrada, assumint un paper de garant i fortalesa davant el repte nacional del Concert Econòmic, del Pacte Fiscal, però en relació a aquest tema al final ja no hi ha ningú que sàpigui quina és la posició d’ERC.

Hi estan d’acord o pensen que és una presa de pèl? Pensen que és una estació del camí de conformació de la majoria social i nacional o també se sumen a la campanya de bombardejar la pròpia flota abans que surti de port per a aquesta batalla???

Un altre tema desconcertat ha estat la posició davant la gravíssima situació del país i l’enverinada herència tripartita, amb un país en fallida, endeutat fins al capdamunt i que si no hagués estat per la responsabilitat i seriositat del govern Mas ja hauria esclatat en mil bocins. Per un moment va semblar que ERC, de tots els socis del tripartit, era el primer que feia un acte de contricció i, sense que calgués tampoc representar un acte sacramental, es comprometia amb el país i es mostrava disposada a no alimentar la demagògia “anti-retallades” i ajudar a tirar endavant. Però ara ja hem passat al pim pam pum favorit d’aquest país, la demagògia, els mítings aixecant unes tisores convertides en l’autèntica representació del dimoni, d’un govern malvat i sàdic que és “feble amb els poderosos i dur amb els febles”. Sí, un govern de la sempre amenaçant i terrible “dreta”, que frueix fent el que fa, perquè és intrínsecament pervers, que vol desmantellar els serveis socials, les ambaixades, la sanitat, la cultura, l’educació… TV3!!!!!! Uf!

2.3) I només faltava el pollastre del vot, el no vot, el vot nul i...

Però on ERC tindrà aquestes eleccions un dels seus fronts més molestos i en el que, sincerament, crec que no té, o com a mínim en el moment inicial no tenia, la més alta responsabilitat, és amb tot el tema aquest de l’independentisme davant les eleccions: votar, no votar o votar nul o blanc. Perquè ha acabat esdevenint molt desagradable.

El dia del tret de sortida a les eleccions l’independentisme tenia tres propostes damunt la taula:

- la que lidera ERC, amb aquesta coalició amb els Walking i això de Catalunya Sí

- la de SI, que semblava donava llibertat de vot

- la de les CUP, que des del primer moment, molt abans de les eleccions van dir que això no anava amb ells i que per tant cridaven a l’abstenció.

La posició de les CUP ha estat sempre molt clara. No han enganyat ningú i no han volgut fer escenetes de sofà ni coses estranyes. Em sembla, la seva, una opció legítima que han defensat amb moderació, prudència i claredat.

El pollastre el tenim entre ERC i SI i els seus entorns o part dels seus entorns. Però per veure el que està passant hem de tirar unes quantes setmanes abans del començament de la campanya.

Després que el titànic procés de renovació d’ERC que lidera n’Oriol Junqueras superés amb nota alta el desafiament continuista i conservador d’en Ridao, i un cop l’independent Alfred Bosch proclamat candidat, ERC va obrir un procés de diàleg i negociació amb tot un seguit de partits, organitzacions i personalitats independents.

Que això passés ja va ser, per a mi, un èxit, atès el punt de partida d’enfrontament i distància que hi ha entre tots plegats.

Els Walking Dead, que venien d’acumular fracassos i havien estat jubilats per l’electorat, van acceptar ràpidament. Com deia l’escriptor Xavier Serrahima, van tornar ràpidament “amb la cua entre cames” al primer xiulet.

Solidaritat, que té un projecte polític més estructurat, amb representació parlamentària i, agradi o no, amb un cert discurs propi que ha anat seguint amb més o menys encerts, però amb coherència (per exemple en tots els temes de democràcia interna i regeneració democràtica), va plantejar més dificultats. Fins al punt que no hi va haver acord.

Per a mi, ja ho he dit moltes altres vegades, no acceptar la proposta d’ERC va ser, per part dels solidaris, un gravíssim error. Però no crec que el fracàs sigui 100% imputable als solidaris, crec que per part d’ERC no hi va haver la suficient cintura o flexibilitat per haver buscat el pacte amb una miqueta més de convicció.

En el fons estic segur que ni per part d’ERC ni per part de SI hi havia una veritable voluntat d’entesa. Per això, perquè cap dels dos no va visualitzar els beneficis del pacte per sobre de les dificultats, que no n'hi va haver. Per part d’ERC la presència solidària els hi era incòmoda, encara hi ha moltes ferides obertes, i, també (no els hi retrec als d’ERC, els entenc perfectament), la bogeria política amb la que els solidaris despleguen la seva activitat els fa poc fiables i perillosos com la nitroglicerina. Per part dels solidaris crec que són víctimes d’un cert autisme polític i d’una greu dissociació amb la realitat. Tenen una letal i ridícula tendència a pensar i actuar com si abans d’ells l’independentisme no hagués existit i com si, ara, ells fossin els únics independentistes.

Un còcktel fatal.

Sense acord, els solidaris van gesticular uns quants dies, van dir les seves coses, però tot semblava que quedaria més o menys raonable després que el seu màxim òrgan de direcció col·legiada emetés un comunicat en el que deien que no es presentaven a les eleccions i donaven llibertat de vot:

“4. SI ha donat llibertat als adherits i als partits que integren la coalició per fer la campanya que considerin adient entre les opcions abstenció, vot estelada, vot blanc, o votar una candidatura.”

El cert és que des de l’entorn solidari, particularment actiu a través de les xarxes socials, la cosa va anar degenerant i degradant-se força fins a convertir-se en una autèntica campanya perquè es votés nul, perquè es votés estelada.

Val a dir que també em sembla una opció legítima i defensable des de l’independentisme. El que ja no em sembla tan legítim ni tan bé és erigir-se en guardià de no sé quines essències i fer anar, farsàriament com ho han fet, certs arguments.

Dos exemples molt clars. Per una banda, l’argument aquest de que “a Espanya no hi hem d’anar a fer res”. Collons, han estat fins l’últim dia intentant un acord per presentar-s’hi i, si no hi ha acord, llavors és que a Espanya no s’hi ha d’anar a fer res. Home, no s’hi val… Estireu els arguments fins on volgueu, però això no és de rebut.

I després ha vingut tota la comèdia aquesta de la llibertat de vot. Si ho haguessin deixat aquí i així... haurien quedat, dintre del que cap, com uns senyors. Pus no, un cop més, tot ha estat una comedieta pueril. Perquè des de l’entorn solidari i des de la direcció de SI s’ha estat promovent el vot nul, això de l’estelada. Va home, no fotem. Val a dir que no és el cas de tots els solidaris, però sí de les seves veus més actives o públiques. Un nou error.

Dit això, tanmateix, també haig de dir que no m’estranya que finalment els solidaris hagin anat “in crescendo” amb la seva campanya. De fet, si la resta de l’independentisme hagués anat a la seva, és a dir, si ERC i el seu entorn haguessin anat a la seva, no fent-ne cas, crec que la campanya solidària no hagués passat d’anecdòtica. Però això tampoc no ha estat així, i hi ha hagut una autèntica criminalització d’altres opcions que no siguin la de votar ERC, específicament contra el vot nul. I això tampoc no s’hi val. Això també alimenta el despropòsit de campanya en el que estem ficats.

Per a acabar-ho d’adobar els covards dels Walking Dead han vist, en aquest escenari, l’oportunitat de, a l’ombra protectora de l’Oriol Junqueras i de les sigles d’ERC, llençar la seva particular campanya indigna i revantxista contra els solidaris. Covardament amagats entre les cames del “primo zumosol” els walking s’han llençat a “passar comptes” amb els solidaris.

No m’estranya, per tant, que els solidaris s’hagin acabat encenent més del que ho estaven. Perquè és clar, declaracions com les que va fer la sra. Rut Carandell de que “Solidaritat i els que no votin Esquerra treballen a favor d’Espanya” són d’una indecència política absolutament inadmissible, fins al punt que crec que algú d’ERC hauria d’haver sortit a donar la cara.

Ja ho havia dit, que la incorporació dels Walking només portaria que problemes. Vet aquí, acusant a tothom que no pensa com ells (típic comportament sectari) de treballar a favor d’Espanya. I ja hi som tots, aquí, cuperos, solidaris, gent que s’abstindrà, gent que votarà en blanc, o nul, o vés a saber què, tots treballant a favor d’Espanya. Increïble.

Tot plegat, penós. Tot plegat explica perquè, a 24 hores del final de la campanya, hi hagi tantíssima gent que no sap què fer, què votar. I que n’hi hagi molta altra que votarà amb una pinça al nas.

El més trist de tot plegat és que les coses haurien pogut ser diferents, molt més engrescadores i molt més positives. I que la campanya l’únic que ha fet és superar els pitjors presagis, fins a acabar directament atrapada en el patetisme.

En fi, que Déu hi faci més que nosaltres! Malgrat tot, continuarem confiant en el país i treballant per la nostra llibertat. El futur és nostre. I, passi el que passi diumenge, serà una anècdota en la nostra història. Com deia Prat de la Riba, l’important és ser –ser forts- i després ja veurem…

Coses que saben greu (una manera fina de dir que aquestes eleccions són una merda)

INTRODUCCIÓ: país, renovació d’ERC i atzucac convergent.

De tots és coneguda la meva amistat amb l’Oriol Junqueras. Podria afegir-hi la meva admiració profunda, que frega la devoció. L’Oriol és únic i és providencial. Si mirem enrere, només uns mesos, podem veure com la figura de l’Oriol ha estat providencial per a ERC, per a l’independentisme i per al país. De fet, crec que no hi havia ningú més que pogués fer el que ha fet, està fent i, n’estic convençut, farà.

El procés de renovació d’ERC que lidera l’Oriol Junqueras té el meu suport. Me’l crec i hi confio. Això no vol dir cap altra cosa que aquesta, que me’l crec i que hi confio. I que desitjo que li surti bé. Perquè està plantejat sobre fonaments sòlids que comparteixo. Des de molts punts de vista. De la mateixa manera que crec i confio en el procés polític iniciat per Convergència ara fa uns anys, a partir de la famosa conferència de n’Artur Mas al Palau de Congressos de Catalunya, en la que va situar el Dret a Decidir com l’eix del futur polític de Catalunya.

És necessari per al país que tots dos projectes es consolidin. És l’única manera que té el país de, a partir d’un lideratge compartit, d’un respecte a les hegemonies democràtiques, es pugui avançar decisivament en la construcció d’aquesta majoria social sòlida que necessitem per poder abordar amb èxit el nostre procés d’emancipació nacional.

Ningú ha dit que sigui fàcil. Ningú no ha dit que tot sigui perfecte. Ningú no ha dit que no patim, en aquest procés, crisis i desenganys. Tot és molt complicat, molt complexe, i aquesta és una de les coses que hem d’assumir amb urgència si no volem cagar-la. Defugir les solucions i les receptes simplistes. Perquè de senzill, de simple, en aquest procés, no hi haurà res. Res.

En aquest context, i des del meu punt de vista, les eleccions espanyoles són una autèntica putada. Tal i com està el país, tal i com estan les propostes poltíques que ens interessen, hi ha molt poc a guanyar i molt a perdre.

EL PROJECTE CONVERGENT, DISSORTADAMENT CAPTIU D’EN DURAN

Des del punt de vista de CiU és una evidència que la candidatura Duran és un error. No ha estat cap sorpresa, però durant la campanya, a més, el forat negre Duran s’ha anat eixamplant. Costa d’entendre com s’està en aquesta situació. En Duran és un polític obsolet, superat per la realitat i la nova situació política de Catalunya. No és només que hagi estat incapaç d’assumir el nou marc polític que va dibuixar en Mas en aquella conferència, situant el Dret a decidir en el centre de la proposta política, és que enlloc de dissimular, s’hi mostra, dia a dia, hostil.

En aquest període les declaracions d’en Duran, els seus posicionament polítics, s’han caracteritzat per una quixotesca obsessió en combatre el sobiranisme. En Duran no s’ha enterat que el nostre país no té res a veure amb el país que ell va conèixer aquell 1979, quan es va presentar a diputat al congrés per primera vegada.

El sobiranisme, el desig de llibertat, la insatisfacció amb Espanya i el col·lapse de tot el sistema, amb l’epicentre en l’espoli econòmic que patim és en aquests moments el centre del debat polític a Catalunya, l’autèntic motor socio-polític. En Duran no té un pèl de tonto (no és una broma fàcil), crec que és un polític inteligent, de raça… per això resulta més incomprensible encara aquesta numantina resistència a adaptar-se al nou marc polític. Li hauria estat fàcil. Però ha optat per combatre’l. I com que és intel·ligent, com que estic segur que sap el que es fa, la conclusió encara és més sagnant: fa el que fa per convenciment, i diu el que diu perquè és del tot coherent amb el que pensa i vol. El problema no és seu. El problema és de CiU, d’haver deixat que una persona com ell encapçali novament la proposta política de la coalició. I això, n’estic dissortadament segur, tindrà una repercussió negativa a les urnes.

En Duran impedirà que la proposta política de CiU continuï el cicle de creixement i d’hegemonia que ha liderat el president Mas, perdent, a més, una gran oportunitat en aquestes eleccions, davant la previsible ensorrada socialista. Perquè n’Artur Mas s’està demostrant com un enorme president per a Catalunya, i el seu govern està actuant amb una responsabilitat sense concessions per treure Catalunya del pou on el tripartit la va deixar, a un pas de l’abisme.

Crec que l’hispanocentrisme del discurs d’en Duran no té res a veure amb la proposta política de fons que defensa CiU. Les declaracions de dimecres, tornant a apel·lar a un govern de concentració, les va rematar pegant un parell trets als peus dels seus dient que la federació nacionalista hauria d’oblidar “els seus interessos”… incomprensible.

Malgrat tot això, malgrat totes aquestes reflexions, desitjo equivocar-me. Tant de bo en Duran finalment no sigui obstacle, se l’ignori, i moltíssims conciutadans confiïn, malgrat ell, en el projecte polític que representa CiU. Per al país és molt important que CiU tregui un resultat molt i molt bo, que pogués ser la principal força política a Catalunya. Simplement pel que significa de ser país, de convenciment de país. No per res de tot això de “ser decisius i influir” a Madrid, sinó únicament pel que representaria de reafirmació nacional, de solidesa. Per tot això i perquè només des d’una fortalesa de les opcions nacionals podem aspirar a construir alguna cosa. Com diu avui en Toni Aira a El Singular Digital, “la guerra pel pacte fiscal a Madrid serà dura, amb majoria absoluta del PP o sense ella. Però serà del tot impossible si aquí el 20N la part catalana no ha plantat una mínima batalla.”

LA POSICIÓ D’ERC: ENCERTS I ERRORS

Abans deia que cap dels dos projectes d’obediència nacional que es presenten a aquestes eleccions (CiU i ERC) ho tenen fàcil.

Però en honor a la veritat cal reconèixer que la posició d’ERC, electoralment, és més fàcil i agraïda. Un cop assumit massivament el lideratge de n’Oriol Junqueras i, amb ell, l’aposta decidida per la renovació estratègica en tots els fronts, fins i tot aconseguint situar un candidat independent i renovador com n’Alfred Bosch al capdavant (superant un incomprensible desafiament del conservador continuïsta d’en Ridao), les perspectives d'ERC són bones:

- la brutal pèrdua de suport electoral d’ERC s’havia produït pel suport incondicional al tripartit. La renovació impulsada per l’Oriol Junqueras ha aconseguit arraconar, en un temps rècord, aquesta deriva política, renovant proposta, l'estratègia, el discurs, etc. Fets aquests deures, el camí es presenta molt més pla per a començar a recuperar la confiança perduda de l’electorat.

- La debacle electoral d’ERC havia estat tan forta que abans de l’estiu es presentava a aquestes eleccions amb la possibilitat certa, més que probable, de perdre tota la seva representació. En el supòsit més optimista s’hauria mogut en el 0-1. Per tant, a poc que es fés, els resultats es millorarien, no es continuaria perdent suports a dojo.

- En aquest context, a més, un candidat com en Duran encapçalant la llista de “la competència” més immediata, era una garantia de poder recollir fruïts i suports sense un excessiu desgast, sense haver de fer grans gestes.

Per tant, si situem els objectius més primaris d’ERC en aquestes eleccions en començar a recuperar la confiança perduda de l’electorat, frenar la debacle electoral anunciada i mantenir la representació… podem dir que ERC se n'ensortirà.

Tanmateix, crec que aquesta ERC liderada per Oriol Junqueras hauria pogut aspirar a alguna cosa més i, sobretot, hauria pogut evitar, clarament, caure en alguns errors que, també sense cap mena de dubte, passaran factura.

Els amics no estem només per a actuar de palmeros. Per això, tot i que em sap greu, no puc deixar d’abordar el que considero un error comès per l’Oriol: crec que en el plantejament d’aquestes eleccions no ha estat del tot fidel a ell mateix. I és una llàstima, perquè aquesta enredemaneta el compromet innecessàriament, inútilment.

Em refereixo, evidentment, a l’incomprensible pacte amb els Walking Dead.

En el magnífic llibre d’en Bernat Ferrer “Converses amb Oriol Junqueras”, ja cap al final, en Bernat li planteja la següent qüestió: “Al llarg de tota la conversa, has donat molta importància als valors de la persona. Per què?”

I l’Oriol respon:

“Sí, perquè, si no, no hi ha res. La primera condició per fer qualsevol cosa amb algú més és que aquest algú sigui bona persona. Després, que sigui útil i de profit”

Aquest és l’Oriol que jo conec. Aquest és l’Oriol que admiro. Per això em sap tan de greu que no hagi aconseguit mantenir-se fidel a aquesta convicció que expressava amb aquesta rotunditat en el llibre.

1. el pacte amb els Walking Dead era del tot innecessari, gratuït. No eren res, i ara ja eren menys que zero. No aporten res, tot el contrari, espanten gent. L’altre dia l’escriptor Xavier Serrahima feia aquesta reflexió (en el marc d'una reflexió més àmplia que en alguns punts no comparteixo) sobre la manera indigna que els reagrupats s’havien llençat, amb perill d’escanyar-lo, als braços de l’Oriol: “Crida ... que acollí amb els braços esbatanats Reagrupament, aquella fracassada formació política on s’havien reunit les seves ovelles negres esgarriades. Talment com si, després de la seva espectacular esfondrada electoral, Joan Carretero i els seus n’haguessin tingut prou amb un estentori i temptador xiulet del seu vell pastor per a retornar, amb la cua entre cames, a la cleda que fins fa tot just quatre dies tant els engavanyava.”

Més clar l’aigua: “fracassada formació política”, “espectacular esfondrada electoral”, etc.

2. A més a més amb un problema gravíssim afegit, un nou i colosal error: com s’hi ha pactat. Tothom en l’independentisme sabia que els Walking Dead estaven desarticulats, que després del seu fracàs monumental no eren res, i que només esperaven la manera d’oficiar el seu sepeli sense més ridículs, de manera discreta. Com diu en Serrahima, esperaven el més lleu xiulet per a retornar “amb la cua entre cames”. La manera com l’Oriol, o la seva gent, o ERC ha pactat amb els Walking Dead és incomprensible: els han ressuscitat, els hi han donat un protagonisme inaudit, en igualtat de condicions de marca amb ERC, els han situat en les fotos, en els actes, amb el logo (fins i tot a la papereta electoral!!!).

Sense que ningú no ho pugui entendre, ERC ha devaluat la seva marca en ple procés de recuperació de la seva hegemonia independentista, de recuperació de les confiances, per a pactar amb algú que no li aporta absolutament res. Elevar a la categoria d’igual a igual als Walking Dead no té cap explicació. ERC té grup parlamentari al Parlament de Catalunya, té representació a Madrid, té representació a Brusel·les, té més de 1.200 regidors arreu del país… i de sobte agafa aquests cadàvers, que no passen d'uns pocs centenars d'associats arreu, que no tenen la més mínima o significativa representació enlloc… i els tracten d’igual a igual. Increïble.

3. Però de tot plegat el més greu és que crec que amb aquest pacte l’Oriol no ha estat fidel a ell mateix. Tothom sap que els Walking Dead, començant pel seu líder, són la pitjor experiència ètica i moral que mai ha conegut el catalanisme polític.

Els Walking Dead són, per damunt de tot, males persones. Començant, un cop més, pel seu líder, però seguint per tota la seva estructura de caràcter sectari. Si hi ha una cosa que caracteritza la penosa i letal existència dels Walking Dead és la seva manca de valors, la seva manca d’ètica, la seva immoral actuació política. L’independentisme no havia conegut mai res igual i, per sort, crec que podem dir que difícilment coneixerà res igual. La bogeria que van traslladar a l’independentisme, la seva absoluta i contrastada manca de valors democràtics, la mentida com eix argumental de la seva existència, el messianisme aberrant acompanyat del linxament personal com a única estratègia política, etc. els van convertir en una esgarrifosa amenaça d’autoritarisme sectari guiada per un farsant vanitós.

No, Oriol: Si “la primera condició per fer qualsevol cosa amb algú més és que aquest algú sigui bona persona”, malament, perquè has anat a ensopegar amb les pitjors pesones que circulen per l’independentisme.

I si a sobre després pretenies que aquestes persones “siguin útils i de profit”, la cagada és doble, perquè són uns inútils i no aporten cap profit, tot el contrari.

Vol dir això que se’ls hauria d’haver impedit aquest “retornar amb la cua entre cames”. No. La idea de “Catalunya SÍ”, com a plataforma que eixoplugés tothom que volgués donar suport a ERC (partits polítics, associacions, personalitats independents…) hauria pogut ser una excel·lent manera de gestionar-ho. Però mai, mai, fer el que s’ha fet, un pacte d’igual a igual, que devalua perillosament la marca ERC en un moment que s’estava recuperant i compromet seriosament el projecte. La foto del míting central d’aquest diumenge, amb Junqueras, Bosch i Homer “Carretero” Simpson és LETAL, nauseabunda.

Doncs així estan les coses, quan el país, més que mai, necessitava una demostració de força nacional, de solidesa, ens trobem atrapats entre el Duran i els Walking Dead.

Una bona merda.

Tanmateix, sort a CiU i a ERC. Malgrat tot, els necessitem, i els necessitem forts. Llàstima que ens ho posin tan difícil i, podent-ho fer bé, s’hagi fet el desastre que s’ha fet.

Llegir el CEO (II): LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA, I EL DESIG I EL SENTIMENT DELS CATALANS

Una de les dades de l’enquesta del CEO que més titulars ha provocat és la resposta dels enquestats a la pregunta “si demà es fes un referèndum per a decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?”

Un 45,4% dels enquestats votarien a favor, un 24,7 en contra, un 23% s’abstindria o no aniria a votar i únicament un 4,6% diu que no ho sap.

És evident que són unes dades magnífiques i que confirmen el que des de fa temps apunten totes les enquestes, que davant d’un referèndum, l’opció majoritària dels catalans cada cop està més decantada cap a la independència.

Però la pregunta que sempre em faig i que estem obligats a fer-nos és si, atenent a totes les altres dades que ens proporciona el CEO, aquesta majoria social que s’està configurant és sòlida.

I us haig de dir que jo crec que les coses estan força més verdes del que aparentment sembla indicar la resposta a aquesta pregunta.

Primera qüestió: crec que el biaix de la mostra, que hem pogut analitzar al començament de l’article, aquí ens genera un resultat erroni. Lamento dir-ho, però aquest percentatge del 45,6%... no es correspon amb la realitat.

Hem pogut veure que els votants del PP estan infrarepresentats en 5,5 punts, i aquests votants són els que d’una manera més clara es manifesten contraris a la independència, que votarien que no: un 73% dels votants del PP votaria no. El segon partit els votants del qual votarien contra la independència d’una manera majoritària és el PSC-PSOE, amb un 40,4% dels seus votants. El PSC-PSOE també està infrarepresentat a la mostra en 5 punts.

Per tant, aquesta infrarepresentació de 10,5 punts dels partits espanyolistes (els dos partits per als votants dels quals el vot contra la independència és el majoritari) crec que afecta significativament a la distància entre els favorables i els contraris.

Si a això hi sumem que els tres partits els votants dels quals es mostran més favorables a la independència estan sobrerepresentats en un 5%, la distància encara s’escurça més.

Lamento si algú s’emporta una desil·lusió, però, creieu-me, no estem en aquest 45,6, estem significativament més avall, i la distància entre favorables i contraris és molt menor. Malgrat que sí crec convençudament que els partidaris de la independència en aquesta hipòtesi d’un referèndum som majoria, no crec ni de lluny que siguem la majoria sòlida i suficent que necessitem, que reclama un procés d’aquestes característiques.

INDEPENDÈNCIA, IDENTITAT, SENTIMENT I DESIG

Quan va sortir l’enquesta del CEO tothom es va fixar en aquesta dada de possibles votants en un hipotètic referèndum per la independència.

L’anterior baròmetre del CEO em va permetre analitzar com es construïa aquesta majoria favorable. Vam veure i vam poder comprovar que una de les principals característiques que tenia era la seva transversalitat. La majoria favorable emergia rascant de tots els partits polítics: des d’ERC fins al PP, de tots els partits polítics sorgien persones que, arribat el cas, votarien sí a la independència. I una de les conclusions a les que es va arribar fou que aquesta transversalitat obligava, exigia, d’una gestió específica del procés, d’una estratègia molt pensada i inclusiva.

Avui analitzaré altres informacions que ens aporta l’enquesta i que necessàriament hem de fer entrar en joc per a ser conscients de com som, el que volem i, atenent a la nostra realitat (no al nostre desig o somni), plantejar estratègies que ens menin de manera inteligent i solvent cap a la independència.

1) La primera qüestió que hem de fer entrar en joc és la de la identitat.

És una dada que també surt molt als papers. Pràcticament un 40% dels enquestats diuen sentir-se tan catalans com espanyols; és el sentiment majoritari. Al voltant del 30% se senten més catalans que espanyols, mentre que “tan sols” un 20,5% diu sentir-se “només català”.

L’espanyolisme, entès com a les opcions únicament espanyols i més espanyol que català és francament residual, no cal perdre-hi ni un segon ni més de dos línies.

Els favorables a la independència mirem a una altra banda quan ens presenten aquestes dades. I en canvi, per als contraris, són una prova irrefutable de la “bogeria” nacionalista i de que en el fons a Catalunya la gent se sent, majoritàriament, espanyola i, en conseqüència, no té cap sentit “l’aventura” independentista.

Evidentment els espanyolistes s’equivoquen de mig a mig amb les seves conclusions, però els independentistes també ens equivoquem ignorant aquestes dades.

Per a mi són unes dades importantíssimes, que ens obliguen a la reflexió. Són unes dades que s’alinien amb la reflexió i les conclusions a les que vàrem arribar observant la procedència del vot dels favorables a la independència.

Aquest 40% que se sent tan espanyol com català, i aquest 30% que, tot i sentint-se més català, hi integra una cert sentiment d’espanyolitat el que ens estan assenyalant clarament és que la independència és un procés polític que s’ha de plantejar radicalment al marge de la identitat. Perquè no s’arribaria mai al 45,6% que diu el CEO hi ha de favorables a la independència sense que una bona part de la gent que es manifesta en aquests termes de concurrència de sentiment identitari, aposti per la independència.

No hi pot haver independència si aquest procés el plantegem com un atac o un menyspreu al sentiment d’identitat compartida que tenen molts dels nostres conciutadans. Per tant, qualsevol proposta política, qualsevol estratègia de caràcter independentista no només ha de ser respectuosa amb aquesta realitat, sinó que ha d’actuar de manera integradora sobre fonaments polítics no identitaris. És un terreny aquest molt complicat, de difícils equilibris. Ja hi ha força precedents que han assenyalat aquesta necessitat (entre d’altres, és just reconèixer-ho, en Carod Rovira).

És possible generar una majoria sòlida partidària de la secessió d’Espanya des d’un context social on el sentiment d’identitat espanyola no és rebutjat, en diferents graus, per un 70% de la població? La resposta ha de ser necessàriament que sí. O no hi haurà independència.

Sé que això, per a aquest 20% que només ens sentim catalans, pot resultar desconcertant. Però cal assumir-ho i incorporar-ho a l’estratègia. No n’hi ha una altra. El futur Estat Català no serà mai un estat amb un sentiment identitari homogeni. Garantirà la catalanitat. Però no ha d’agredir mai la identitat compartida.

Aquest recorregut que ens exigeix la independència, el procés sececionista, ha de ser la nostra gran plataforma des de la que oferir garanties suficients a aquest 70% de que la independència no és un procés que desembocarà en una cacera de bruixes contra tot el que sigui sospitós.

Crec que és bo que identifiquem en quins àmbits s’han d’oferir aquestes garanties, aquesta mena de compromisos socials i nacionals perquè la independència sigui possible des d’un sentiment identitari escassament homogeni o majoritàriament compartit. Jo en tinc un de molt clar: la llengua. El castellà forma part del nostre país i continuarà formant-ne part, com a llengua oficial, i amb totes les garanties per als castellanoparlants. Però n’hi ha molts i molts d’altres sobre els que, ens agradi o no, hem de reflexionar i hem d’incorporar a aquest enorme compromís social per la independència.

2) Desig polític en respostes múltiples

Una altra dada importantíssima a tenir en compte de l’enquesta del CEO i a relacionar tant amb l’anterior com amb la pregunta sobre la independència, és l’escenari que dibuixen els resultats a la qüestió “Creu que Catalunya hauria de ser…” i que ofereix a l’enquestat una resposta múltiple, no dicotòmica (sí/no) com és el cas de la independència.

Quan mirem les preferències o els desitjos de concreció política de Catalunya, davant diverses possibilitats, ens trobem que una lleugera majoria, un 30,4% desitjaria un estat dins una Espanya federal, en segon lloc de preferències un 30,3%, opta per continuar essent “una comunitat autònoma d’Espanya”, i, finalment, un 28,2, un estat independent.

Estem, altre cop, davant un nou escenari de la complexitat político-nacional de Catalunya. És una altra dada rellevant que hem de tenir en compte a l’hora de bastir una estratègia independentista guanyadora.

Reconec que tot és molt confús, fins i tot líquid, que es diu ara. Reconec que aquesta necessitat de tenir en compte tants factors diversos i d’entrada contradictoris pot resultar o resulta esgotador. Gestionar un escenari complexe és sempre molt més complicat i difícil que gestionar un escenari homogeni, estructurat cartesianament. No és el nostre cas, ja ho hem vist. I si hi insisteixo tant és perquè veig que no és possible cap estratègia independentista que no tingui en compte aquesta complexitat i que només ofereixi que simplisme.

Quan oferim alternatives diverses per a l’encaix Catalunya-Espanya o el desencaix, el posicionament de la població té matisos significatius. D’aquest paquet de tres opcions que recullen la voluntat del 90% dels catalans, podem fer-ne vàries lectures.

La més important de totes, per a mi, és doble: per una banda l’opció independència, com a preferent, se situa en un meritori 28%. Aquest pràcticament 30% d’independentistes polítics (fixem-nos que hi ha gairebé 8 punts de diferència en relació als que identitàriament només se senten catalans!!) constitueixen l’autèntic pinyol, gruix, independentista. Per anar bé, quan ens interroguem sobre la solidesa de la majoria social favorable a la independència és aquest l’indicador preferent a consultar, és aquest el que hem de fer crèixer.

Però si hi sumem el 30% que voldrien que Catalunya fos un estat dins una Espanya federal, també podem convenir que els partidaris de l’estat català són pràcticament el 60%.

Aquest subconjunt majoritari dels qui compatibilitzen un anhel de molta més llibertat (un estat) amb alguna determinada vinculació a Espanya (dins una Espanya federal) és on crec jo que ens estem jugant les garrofes de la majoria social per la independència.

Haig de reconèixer el meu desconcert que, a aquestes alçades i amb tot el que ha caigut, encara hi hagi un 30% de conciutadans que mantinguin cap creença en això de l’Espanya federal. És més, dubto que si preguntéssim a aquest 30% en què consisteix una federació o una Espanya federal, ens sapiguessin donar una resposta coherent.

Però no per això desacredito la seva opció. Al contrari, és una invitació a pensar què s’hi amaga al darrer. I crec que acollint-se a aquesta fòrmula manifesten la seva coherència personal, individual, de voluntat de voler compartir un mínim grau d’identitat espanyola (recordem que el 70% se senten igual d’espanyols que de catalans o més catalans que espanyols).

En definitiva, l’escenari cap a la independència té una sèrie de punts forts molt clars. Forma part central del debat polític a Catalunya i s’està configurant una majoria favorable a la independència. Però també hi ha una sèrie de punts febles, o millor dit, d’interrogants que no estan solucionats. D’una banda, no hi ha encara una majoria social favorable a la independència. No existeix. D’una altra banda, la majoria social es configura des d’una pluralitat de sentiments identitaris i de preferències que fa que l’estratègia independentista necessàriament s’hagi de plantejar tenint en compte, abordant amb valentia, aquesta complexitat, no ignorant-la.