Balanç final d'una campanya patètica

A 24 hores del final de la campanya electoral de les eleccions al Congrés i Senat espanyols, l’únic que em demana el cos és estampar un labordetià “a la merda”.

Ja vaig dir que aquestes eleccions eren una merda, però ara, pràcticament consumida la campanya, també hi afegeixo aquesta valoració escatalògica: quina campanya de merda! Quin patetisme! Quina manera de convertir el que hauria de ser un exercici de proximitat i de complicitat amb els possibles electors, en un permanent insult a la inteligència, en un autèntic “foragitador de votants”.

1) CiU, DE LA MÀ DE DURAN, UNA CAMPANYA PÈSSIMA:

En Duran ha continuat eixamplant el seu forat negre al llarg de tota la campanya. Feia temps que no veia res igual. Quina manera de no saber què fer, ni què dir, ni res de res. Quina manera d’anar donant bandades, com si, ebri de la valoració tan enormement enganyosa que li donen les enquestes, en Duran es pensés que és una mena de “pare de la pàtria” al voltant del qual corren a aplegar-se les ovelles perdudes de tot signe i color!!!!

Sincerament, jo crec que aquest home té algun problema, alguna cosa no carbura prou bé. Hi deu fer, suposo, que anticipa el que possiblement sigui el seu tercer fracàs consecutiu -el més greu de tots perquè es pot produir en un context en el que CiU estava en una etapa d’hegemonies electorals-.

El que més em preocupa és que en Duran sembla estar definitivament fora de control. No entenc perquè ha tensionat tant el discurs amb què CiU s’ha presentat les últimes eleccions. Ha donat hòsties a totes les bandes dels seus possibles electors i després ha intentat construir argumentaris que estaven mancats de tota credibilitat.

Fins i tot intueixo que algunes de les coses que ha dit han pogut ficar en greus compromisos al nostre govern, que se n’ha ensortit com ha pogut, tot intentant no contradir-lo en plena campanya.

El botó de mostra: la proposta del govern de concentració:

Un cas força significatiu ha estat el d’aquell “exabrupte” del govern de concentració. Allò no venia a tomb de res, no lligava absolutament amb res del que s’estava plantejant a la campanya, i pum, ho deixa anar i alimenta així fins a extrems grotescos la seva fama de desesperat per pillar cadira a Madrid. El portantveu del govern, en Francesc Homs se’n va ensortir com va poder, de fet de l’única manera que podia, és a dir, apelant a la gravetat de la situació i dient que un escenari de govern de concentració tampoc no seria descartable a Catalunya, després de les eleccions i quan partits com el PSC-PSOE s’hagués aclarit una mica.

Va ser el Molt Honorable Jordi Pujol, que està incomensurable, qui finalment va dir que aquesta proposta del Duran no portava enlloc. I llavors és quan la desorientació i pèrdua de papers d’en Duran esdevé més evident. En comptes de deixar córrer aquest tema, de no continuar remenant la merda que ell solet havia dipositat enmig la campanya de CiU, surt i fa unes declaracions fent-se l’ofès amb el MH, i li retreu que “teòricament m’ha d’ajudar en aquesta campanya”. Increïble. Com s’atreveix?!

És a dir, el MH s’està deixant la pell per tot el país demanant el vot per a CiU, i intentant posar una mica d’ordre conceptual en el caos discursiu d’en Duran, i va aquest i s’atreveix a dir-li que “teòricament”, com si a la pràctica no fós així. I encara més, s’atreveix a dir “m’ha d’ajudar”, com si fós només una cosa seva, personalíssima, aquestes eleccions.

El naufragi d’en Duran aquestes eleccions, aquesta campanya, és dels que fa època. Suposo que sap que ja no hauria d’haver estat el candidat, que amb 29 anys a Madrid ja n’hi ha més que prou, que hauria calgut una renovació, que hauria calgut un perfil molt més ajustat al nou marc polític de CiU i a les exigències del seu electorat.

I suposo que tot això i més coses l’han abocat a que hagi acabat fent aquesta campanya tan patètica.

2) A ERC LES COSES NO HAN ANAT GAIRE MILLOR.

Tot i que inicialment semblaven plantejar la seva proposta política des d’una certa coherència, a partir de l’eix i la fortalesa de la renovació del projecte, des que es va concretar la seva proposta electoral tot ha anat de mal en pitjor.

2.1.) Els actius tòxics dels Walking Dead:

Com vaig dir en l’anterior post, l’acord “de tu a tu” amb els Walking Dead ha estat terroríficament limitador de les expectatives que hauria pogut tenir ERC. De fet han tingut un efecte devastador sobre una molt important massa de possibles votants, que no entenen –entenem- res.

Fixem-nos una cosa. Fa uns dies l’Oriol Junqueras, en un miting, demanava que l’electorat "fes fora en Duran de la política".

Molt bé, Oriol, ja hi estem d’acord. Però… amb quin coi de coherència pots demanar que l’electorat faci fora ningú si tu has agafat un farsant com en Carretero i una secta com els Walking Dead, als que per activa i per passiva l’electorat no només havia fet fora, sinó que havia oblidat, arraconat, humiliat… i els ressuscites, i els hi dones logo, i hi pactes d’igual a igual, i els converteixes en cartell i foto dels mítings????

És tremendo, incomprensible.

2.2) Les bandades en el discurs:

A un nivell polític més de discurs, ERC també ha fotut unes bandades tremendes aquesta campanya. Va començar molt centrada, assumint un paper de garant i fortalesa davant el repte nacional del Concert Econòmic, del Pacte Fiscal, però en relació a aquest tema al final ja no hi ha ningú que sàpigui quina és la posició d’ERC.

Hi estan d’acord o pensen que és una presa de pèl? Pensen que és una estació del camí de conformació de la majoria social i nacional o també se sumen a la campanya de bombardejar la pròpia flota abans que surti de port per a aquesta batalla???

Un altre tema desconcertat ha estat la posició davant la gravíssima situació del país i l’enverinada herència tripartita, amb un país en fallida, endeutat fins al capdamunt i que si no hagués estat per la responsabilitat i seriositat del govern Mas ja hauria esclatat en mil bocins. Per un moment va semblar que ERC, de tots els socis del tripartit, era el primer que feia un acte de contricció i, sense que calgués tampoc representar un acte sacramental, es comprometia amb el país i es mostrava disposada a no alimentar la demagògia “anti-retallades” i ajudar a tirar endavant. Però ara ja hem passat al pim pam pum favorit d’aquest país, la demagògia, els mítings aixecant unes tisores convertides en l’autèntica representació del dimoni, d’un govern malvat i sàdic que és “feble amb els poderosos i dur amb els febles”. Sí, un govern de la sempre amenaçant i terrible “dreta”, que frueix fent el que fa, perquè és intrínsecament pervers, que vol desmantellar els serveis socials, les ambaixades, la sanitat, la cultura, l’educació… TV3!!!!!! Uf!

2.3) I només faltava el pollastre del vot, el no vot, el vot nul i...

Però on ERC tindrà aquestes eleccions un dels seus fronts més molestos i en el que, sincerament, crec que no té, o com a mínim en el moment inicial no tenia, la més alta responsabilitat, és amb tot el tema aquest de l’independentisme davant les eleccions: votar, no votar o votar nul o blanc. Perquè ha acabat esdevenint molt desagradable.

El dia del tret de sortida a les eleccions l’independentisme tenia tres propostes damunt la taula:

- la que lidera ERC, amb aquesta coalició amb els Walking i això de Catalunya Sí

- la de SI, que semblava donava llibertat de vot

- la de les CUP, que des del primer moment, molt abans de les eleccions van dir que això no anava amb ells i que per tant cridaven a l’abstenció.

La posició de les CUP ha estat sempre molt clara. No han enganyat ningú i no han volgut fer escenetes de sofà ni coses estranyes. Em sembla, la seva, una opció legítima que han defensat amb moderació, prudència i claredat.

El pollastre el tenim entre ERC i SI i els seus entorns o part dels seus entorns. Però per veure el que està passant hem de tirar unes quantes setmanes abans del començament de la campanya.

Després que el titànic procés de renovació d’ERC que lidera n’Oriol Junqueras superés amb nota alta el desafiament continuista i conservador d’en Ridao, i un cop l’independent Alfred Bosch proclamat candidat, ERC va obrir un procés de diàleg i negociació amb tot un seguit de partits, organitzacions i personalitats independents.

Que això passés ja va ser, per a mi, un èxit, atès el punt de partida d’enfrontament i distància que hi ha entre tots plegats.

Els Walking Dead, que venien d’acumular fracassos i havien estat jubilats per l’electorat, van acceptar ràpidament. Com deia l’escriptor Xavier Serrahima, van tornar ràpidament “amb la cua entre cames” al primer xiulet.

Solidaritat, que té un projecte polític més estructurat, amb representació parlamentària i, agradi o no, amb un cert discurs propi que ha anat seguint amb més o menys encerts, però amb coherència (per exemple en tots els temes de democràcia interna i regeneració democràtica), va plantejar més dificultats. Fins al punt que no hi va haver acord.

Per a mi, ja ho he dit moltes altres vegades, no acceptar la proposta d’ERC va ser, per part dels solidaris, un gravíssim error. Però no crec que el fracàs sigui 100% imputable als solidaris, crec que per part d’ERC no hi va haver la suficient cintura o flexibilitat per haver buscat el pacte amb una miqueta més de convicció.

En el fons estic segur que ni per part d’ERC ni per part de SI hi havia una veritable voluntat d’entesa. Per això, perquè cap dels dos no va visualitzar els beneficis del pacte per sobre de les dificultats, que no n'hi va haver. Per part d’ERC la presència solidària els hi era incòmoda, encara hi ha moltes ferides obertes, i, també (no els hi retrec als d’ERC, els entenc perfectament), la bogeria política amb la que els solidaris despleguen la seva activitat els fa poc fiables i perillosos com la nitroglicerina. Per part dels solidaris crec que són víctimes d’un cert autisme polític i d’una greu dissociació amb la realitat. Tenen una letal i ridícula tendència a pensar i actuar com si abans d’ells l’independentisme no hagués existit i com si, ara, ells fossin els únics independentistes.

Un còcktel fatal.

Sense acord, els solidaris van gesticular uns quants dies, van dir les seves coses, però tot semblava que quedaria més o menys raonable després que el seu màxim òrgan de direcció col·legiada emetés un comunicat en el que deien que no es presentaven a les eleccions i donaven llibertat de vot:

“4. SI ha donat llibertat als adherits i als partits que integren la coalició per fer la campanya que considerin adient entre les opcions abstenció, vot estelada, vot blanc, o votar una candidatura.”

El cert és que des de l’entorn solidari, particularment actiu a través de les xarxes socials, la cosa va anar degenerant i degradant-se força fins a convertir-se en una autèntica campanya perquè es votés nul, perquè es votés estelada.

Val a dir que també em sembla una opció legítima i defensable des de l’independentisme. El que ja no em sembla tan legítim ni tan bé és erigir-se en guardià de no sé quines essències i fer anar, farsàriament com ho han fet, certs arguments.

Dos exemples molt clars. Per una banda, l’argument aquest de que “a Espanya no hi hem d’anar a fer res”. Collons, han estat fins l’últim dia intentant un acord per presentar-s’hi i, si no hi ha acord, llavors és que a Espanya no s’hi ha d’anar a fer res. Home, no s’hi val… Estireu els arguments fins on volgueu, però això no és de rebut.

I després ha vingut tota la comèdia aquesta de la llibertat de vot. Si ho haguessin deixat aquí i així... haurien quedat, dintre del que cap, com uns senyors. Pus no, un cop més, tot ha estat una comedieta pueril. Perquè des de l’entorn solidari i des de la direcció de SI s’ha estat promovent el vot nul, això de l’estelada. Va home, no fotem. Val a dir que no és el cas de tots els solidaris, però sí de les seves veus més actives o públiques. Un nou error.

Dit això, tanmateix, també haig de dir que no m’estranya que finalment els solidaris hagin anat “in crescendo” amb la seva campanya. De fet, si la resta de l’independentisme hagués anat a la seva, és a dir, si ERC i el seu entorn haguessin anat a la seva, no fent-ne cas, crec que la campanya solidària no hagués passat d’anecdòtica. Però això tampoc no ha estat així, i hi ha hagut una autèntica criminalització d’altres opcions que no siguin la de votar ERC, específicament contra el vot nul. I això tampoc no s’hi val. Això també alimenta el despropòsit de campanya en el que estem ficats.

Per a acabar-ho d’adobar els covards dels Walking Dead han vist, en aquest escenari, l’oportunitat de, a l’ombra protectora de l’Oriol Junqueras i de les sigles d’ERC, llençar la seva particular campanya indigna i revantxista contra els solidaris. Covardament amagats entre les cames del “primo zumosol” els walking s’han llençat a “passar comptes” amb els solidaris.

No m’estranya, per tant, que els solidaris s’hagin acabat encenent més del que ho estaven. Perquè és clar, declaracions com les que va fer la sra. Rut Carandell de que “Solidaritat i els que no votin Esquerra treballen a favor d’Espanya” són d’una indecència política absolutament inadmissible, fins al punt que crec que algú d’ERC hauria d’haver sortit a donar la cara.

Ja ho havia dit, que la incorporació dels Walking només portaria que problemes. Vet aquí, acusant a tothom que no pensa com ells (típic comportament sectari) de treballar a favor d’Espanya. I ja hi som tots, aquí, cuperos, solidaris, gent que s’abstindrà, gent que votarà en blanc, o nul, o vés a saber què, tots treballant a favor d’Espanya. Increïble.

Tot plegat, penós. Tot plegat explica perquè, a 24 hores del final de la campanya, hi hagi tantíssima gent que no sap què fer, què votar. I que n’hi hagi molta altra que votarà amb una pinça al nas.

El més trist de tot plegat és que les coses haurien pogut ser diferents, molt més engrescadores i molt més positives. I que la campanya l’únic que ha fet és superar els pitjors presagis, fins a acabar directament atrapada en el patetisme.

En fi, que Déu hi faci més que nosaltres! Malgrat tot, continuarem confiant en el país i treballant per la nostra llibertat. El futur és nostre. I, passi el que passi diumenge, serà una anècdota en la nostra història. Com deia Prat de la Riba, l’important és ser –ser forts- i després ja veurem…