Coses que saben greu (una manera fina de dir que aquestes eleccions són una merda)

INTRODUCCIÓ: país, renovació d’ERC i atzucac convergent.

De tots és coneguda la meva amistat amb l’Oriol Junqueras. Podria afegir-hi la meva admiració profunda, que frega la devoció. L’Oriol és únic i és providencial. Si mirem enrere, només uns mesos, podem veure com la figura de l’Oriol ha estat providencial per a ERC, per a l’independentisme i per al país. De fet, crec que no hi havia ningú més que pogués fer el que ha fet, està fent i, n’estic convençut, farà.

El procés de renovació d’ERC que lidera l’Oriol Junqueras té el meu suport. Me’l crec i hi confio. Això no vol dir cap altra cosa que aquesta, que me’l crec i que hi confio. I que desitjo que li surti bé. Perquè està plantejat sobre fonaments sòlids que comparteixo. Des de molts punts de vista. De la mateixa manera que crec i confio en el procés polític iniciat per Convergència ara fa uns anys, a partir de la famosa conferència de n’Artur Mas al Palau de Congressos de Catalunya, en la que va situar el Dret a Decidir com l’eix del futur polític de Catalunya.

És necessari per al país que tots dos projectes es consolidin. És l’única manera que té el país de, a partir d’un lideratge compartit, d’un respecte a les hegemonies democràtiques, es pugui avançar decisivament en la construcció d’aquesta majoria social sòlida que necessitem per poder abordar amb èxit el nostre procés d’emancipació nacional.

Ningú ha dit que sigui fàcil. Ningú no ha dit que tot sigui perfecte. Ningú no ha dit que no patim, en aquest procés, crisis i desenganys. Tot és molt complicat, molt complexe, i aquesta és una de les coses que hem d’assumir amb urgència si no volem cagar-la. Defugir les solucions i les receptes simplistes. Perquè de senzill, de simple, en aquest procés, no hi haurà res. Res.

En aquest context, i des del meu punt de vista, les eleccions espanyoles són una autèntica putada. Tal i com està el país, tal i com estan les propostes poltíques que ens interessen, hi ha molt poc a guanyar i molt a perdre.

EL PROJECTE CONVERGENT, DISSORTADAMENT CAPTIU D’EN DURAN

Des del punt de vista de CiU és una evidència que la candidatura Duran és un error. No ha estat cap sorpresa, però durant la campanya, a més, el forat negre Duran s’ha anat eixamplant. Costa d’entendre com s’està en aquesta situació. En Duran és un polític obsolet, superat per la realitat i la nova situació política de Catalunya. No és només que hagi estat incapaç d’assumir el nou marc polític que va dibuixar en Mas en aquella conferència, situant el Dret a decidir en el centre de la proposta política, és que enlloc de dissimular, s’hi mostra, dia a dia, hostil.

En aquest període les declaracions d’en Duran, els seus posicionament polítics, s’han caracteritzat per una quixotesca obsessió en combatre el sobiranisme. En Duran no s’ha enterat que el nostre país no té res a veure amb el país que ell va conèixer aquell 1979, quan es va presentar a diputat al congrés per primera vegada.

El sobiranisme, el desig de llibertat, la insatisfacció amb Espanya i el col·lapse de tot el sistema, amb l’epicentre en l’espoli econòmic que patim és en aquests moments el centre del debat polític a Catalunya, l’autèntic motor socio-polític. En Duran no té un pèl de tonto (no és una broma fàcil), crec que és un polític inteligent, de raça… per això resulta més incomprensible encara aquesta numantina resistència a adaptar-se al nou marc polític. Li hauria estat fàcil. Però ha optat per combatre’l. I com que és intel·ligent, com que estic segur que sap el que es fa, la conclusió encara és més sagnant: fa el que fa per convenciment, i diu el que diu perquè és del tot coherent amb el que pensa i vol. El problema no és seu. El problema és de CiU, d’haver deixat que una persona com ell encapçali novament la proposta política de la coalició. I això, n’estic dissortadament segur, tindrà una repercussió negativa a les urnes.

En Duran impedirà que la proposta política de CiU continuï el cicle de creixement i d’hegemonia que ha liderat el president Mas, perdent, a més, una gran oportunitat en aquestes eleccions, davant la previsible ensorrada socialista. Perquè n’Artur Mas s’està demostrant com un enorme president per a Catalunya, i el seu govern està actuant amb una responsabilitat sense concessions per treure Catalunya del pou on el tripartit la va deixar, a un pas de l’abisme.

Crec que l’hispanocentrisme del discurs d’en Duran no té res a veure amb la proposta política de fons que defensa CiU. Les declaracions de dimecres, tornant a apel·lar a un govern de concentració, les va rematar pegant un parell trets als peus dels seus dient que la federació nacionalista hauria d’oblidar “els seus interessos”… incomprensible.

Malgrat tot això, malgrat totes aquestes reflexions, desitjo equivocar-me. Tant de bo en Duran finalment no sigui obstacle, se l’ignori, i moltíssims conciutadans confiïn, malgrat ell, en el projecte polític que representa CiU. Per al país és molt important que CiU tregui un resultat molt i molt bo, que pogués ser la principal força política a Catalunya. Simplement pel que significa de ser país, de convenciment de país. No per res de tot això de “ser decisius i influir” a Madrid, sinó únicament pel que representaria de reafirmació nacional, de solidesa. Per tot això i perquè només des d’una fortalesa de les opcions nacionals podem aspirar a construir alguna cosa. Com diu avui en Toni Aira a El Singular Digital, “la guerra pel pacte fiscal a Madrid serà dura, amb majoria absoluta del PP o sense ella. Però serà del tot impossible si aquí el 20N la part catalana no ha plantat una mínima batalla.”

LA POSICIÓ D’ERC: ENCERTS I ERRORS

Abans deia que cap dels dos projectes d’obediència nacional que es presenten a aquestes eleccions (CiU i ERC) ho tenen fàcil.

Però en honor a la veritat cal reconèixer que la posició d’ERC, electoralment, és més fàcil i agraïda. Un cop assumit massivament el lideratge de n’Oriol Junqueras i, amb ell, l’aposta decidida per la renovació estratègica en tots els fronts, fins i tot aconseguint situar un candidat independent i renovador com n’Alfred Bosch al capdavant (superant un incomprensible desafiament del conservador continuïsta d’en Ridao), les perspectives d'ERC són bones:

- la brutal pèrdua de suport electoral d’ERC s’havia produït pel suport incondicional al tripartit. La renovació impulsada per l’Oriol Junqueras ha aconseguit arraconar, en un temps rècord, aquesta deriva política, renovant proposta, l'estratègia, el discurs, etc. Fets aquests deures, el camí es presenta molt més pla per a començar a recuperar la confiança perduda de l’electorat.

- La debacle electoral d’ERC havia estat tan forta que abans de l’estiu es presentava a aquestes eleccions amb la possibilitat certa, més que probable, de perdre tota la seva representació. En el supòsit més optimista s’hauria mogut en el 0-1. Per tant, a poc que es fés, els resultats es millorarien, no es continuaria perdent suports a dojo.

- En aquest context, a més, un candidat com en Duran encapçalant la llista de “la competència” més immediata, era una garantia de poder recollir fruïts i suports sense un excessiu desgast, sense haver de fer grans gestes.

Per tant, si situem els objectius més primaris d’ERC en aquestes eleccions en començar a recuperar la confiança perduda de l’electorat, frenar la debacle electoral anunciada i mantenir la representació… podem dir que ERC se n'ensortirà.

Tanmateix, crec que aquesta ERC liderada per Oriol Junqueras hauria pogut aspirar a alguna cosa més i, sobretot, hauria pogut evitar, clarament, caure en alguns errors que, també sense cap mena de dubte, passaran factura.

Els amics no estem només per a actuar de palmeros. Per això, tot i que em sap greu, no puc deixar d’abordar el que considero un error comès per l’Oriol: crec que en el plantejament d’aquestes eleccions no ha estat del tot fidel a ell mateix. I és una llàstima, perquè aquesta enredemaneta el compromet innecessàriament, inútilment.

Em refereixo, evidentment, a l’incomprensible pacte amb els Walking Dead.

En el magnífic llibre d’en Bernat Ferrer “Converses amb Oriol Junqueras”, ja cap al final, en Bernat li planteja la següent qüestió: “Al llarg de tota la conversa, has donat molta importància als valors de la persona. Per què?”

I l’Oriol respon:

“Sí, perquè, si no, no hi ha res. La primera condició per fer qualsevol cosa amb algú més és que aquest algú sigui bona persona. Després, que sigui útil i de profit”

Aquest és l’Oriol que jo conec. Aquest és l’Oriol que admiro. Per això em sap tan de greu que no hagi aconseguit mantenir-se fidel a aquesta convicció que expressava amb aquesta rotunditat en el llibre.

1. el pacte amb els Walking Dead era del tot innecessari, gratuït. No eren res, i ara ja eren menys que zero. No aporten res, tot el contrari, espanten gent. L’altre dia l’escriptor Xavier Serrahima feia aquesta reflexió (en el marc d'una reflexió més àmplia que en alguns punts no comparteixo) sobre la manera indigna que els reagrupats s’havien llençat, amb perill d’escanyar-lo, als braços de l’Oriol: “Crida ... que acollí amb els braços esbatanats Reagrupament, aquella fracassada formació política on s’havien reunit les seves ovelles negres esgarriades. Talment com si, després de la seva espectacular esfondrada electoral, Joan Carretero i els seus n’haguessin tingut prou amb un estentori i temptador xiulet del seu vell pastor per a retornar, amb la cua entre cames, a la cleda que fins fa tot just quatre dies tant els engavanyava.”

Més clar l’aigua: “fracassada formació política”, “espectacular esfondrada electoral”, etc.

2. A més a més amb un problema gravíssim afegit, un nou i colosal error: com s’hi ha pactat. Tothom en l’independentisme sabia que els Walking Dead estaven desarticulats, que després del seu fracàs monumental no eren res, i que només esperaven la manera d’oficiar el seu sepeli sense més ridículs, de manera discreta. Com diu en Serrahima, esperaven el més lleu xiulet per a retornar “amb la cua entre cames”. La manera com l’Oriol, o la seva gent, o ERC ha pactat amb els Walking Dead és incomprensible: els han ressuscitat, els hi han donat un protagonisme inaudit, en igualtat de condicions de marca amb ERC, els han situat en les fotos, en els actes, amb el logo (fins i tot a la papereta electoral!!!).

Sense que ningú no ho pugui entendre, ERC ha devaluat la seva marca en ple procés de recuperació de la seva hegemonia independentista, de recuperació de les confiances, per a pactar amb algú que no li aporta absolutament res. Elevar a la categoria d’igual a igual als Walking Dead no té cap explicació. ERC té grup parlamentari al Parlament de Catalunya, té representació a Madrid, té representació a Brusel·les, té més de 1.200 regidors arreu del país… i de sobte agafa aquests cadàvers, que no passen d'uns pocs centenars d'associats arreu, que no tenen la més mínima o significativa representació enlloc… i els tracten d’igual a igual. Increïble.

3. Però de tot plegat el més greu és que crec que amb aquest pacte l’Oriol no ha estat fidel a ell mateix. Tothom sap que els Walking Dead, començant pel seu líder, són la pitjor experiència ètica i moral que mai ha conegut el catalanisme polític.

Els Walking Dead són, per damunt de tot, males persones. Començant, un cop més, pel seu líder, però seguint per tota la seva estructura de caràcter sectari. Si hi ha una cosa que caracteritza la penosa i letal existència dels Walking Dead és la seva manca de valors, la seva manca d’ètica, la seva immoral actuació política. L’independentisme no havia conegut mai res igual i, per sort, crec que podem dir que difícilment coneixerà res igual. La bogeria que van traslladar a l’independentisme, la seva absoluta i contrastada manca de valors democràtics, la mentida com eix argumental de la seva existència, el messianisme aberrant acompanyat del linxament personal com a única estratègia política, etc. els van convertir en una esgarrifosa amenaça d’autoritarisme sectari guiada per un farsant vanitós.

No, Oriol: Si “la primera condició per fer qualsevol cosa amb algú més és que aquest algú sigui bona persona”, malament, perquè has anat a ensopegar amb les pitjors pesones que circulen per l’independentisme.

I si a sobre després pretenies que aquestes persones “siguin útils i de profit”, la cagada és doble, perquè són uns inútils i no aporten cap profit, tot el contrari.

Vol dir això que se’ls hauria d’haver impedit aquest “retornar amb la cua entre cames”. No. La idea de “Catalunya SÍ”, com a plataforma que eixoplugés tothom que volgués donar suport a ERC (partits polítics, associacions, personalitats independents…) hauria pogut ser una excel·lent manera de gestionar-ho. Però mai, mai, fer el que s’ha fet, un pacte d’igual a igual, que devalua perillosament la marca ERC en un moment que s’estava recuperant i compromet seriosament el projecte. La foto del míting central d’aquest diumenge, amb Junqueras, Bosch i Homer “Carretero” Simpson és LETAL, nauseabunda.

Doncs així estan les coses, quan el país, més que mai, necessitava una demostració de força nacional, de solidesa, ens trobem atrapats entre el Duran i els Walking Dead.

Una bona merda.

Tanmateix, sort a CiU i a ERC. Malgrat tot, els necessitem, i els necessitem forts. Llàstima que ens ho posin tan difícil i, podent-ho fer bé, s’hagi fet el desastre que s’ha fet.