Ens acostem a l'Onze de setembre, i
tothom té la sensació que serà una manifestació històrica en
aquest procés en el que ja estem plenament instal·lats de creació
d'un nou estat, l'Estat Català.
Que Catalunya esdevingui un nou estat a
la UE és un fet en el que ja no només hi estem implicats els
catalans, sinó que forma part de l'agenda internacional.
La ciència política ens ofereix una
metodologia d'anàlisi dels fenòmens polítics contrastada.
Tanmateix, de vegades, i per a explicar certes situacions
enquistades, podem recórrer a altres ciències, que podem fer servir
com a auxiliars.
Avui recorreré a alguns conceptes molt
bàsics de la física, perquè crec són totalment aplicables a la
nostra realitat i ens poden servir per a interpretar-la, per a
comprendre millor els fenòmens i canvis als que estem assistint.
Segons una definició bàsica de la
“matèria” ho és tot allò que ocupa un lloc en l'espai, té
una energia mesurable i està subjecte a canvis en el temps i a
interaccions amb aparells de mesura.
Hi ha un altre atribut en termes físics
i filosòfics, i és la matèria com a terme que es refereix a allò
que constitueix una realitat material objectiva, és a dir, que pot
ser percebuda de la mateixa manera per diversos subjectes.
M'ha semblat oportú referir-me al
concepte de matèria perquè crec que el podem aplicar, amb tots els
respectes, a la societat, a aquest conjunt de persones que formem una
societat i que tenim capacitat d'expressió com a tal.
Com la matèria, una societat, un
poble, una nació, ocupa un lloc en l'espai (un territori), té una
energia mesurable (el que vol ser i fer és mesurable), està
subjecta a canvis en el temps (el que vol ser i fer varia amb el
temps, evoluciona) i a interaccions amb aparells de mesura
(necessitem mesurar el que volem ser i fer, i la simple mesura
interacciona amb el que som).
De fet, és la capacitat de mesura
l'únic que ens pot obrir les portes a un dels altres atributs de la
matèria, en aquest cas des del punt de vista d'una societat o d'un
país, i és que sigui percebuda de la mateixa manera per diversos
subjectes, l'objectivitat, la realitat objectiva.
En relació a una societat això és
molt complicat, però és evident que la capacitat que tinguem de
mesurar les seves aspiracions, el que vulgui fer i ser una societat i
que el resultat de la mesura sigui acceptat, ens aproximarà a aquest
atribut, és a dir, a que una societat pugui ser percebuda de la
mateixa manera per diversos subjectes (per subjectes que pensen i
tenen aspiracions i desitjos diferents).
La capacitat que tinguem de mesurar una
societat esdevé clau per a entendre-la i perquè la seva realitat
pugui ser compartida, objectivable.
I fins ara no s'ha trobat cap altre
sistema millor de mesura de la voluntat de les societats que la
democràcia, tant en el que implica de representació a través
d'electes (governs, parlaments, municipis...) com des del punt de
vista de referèndums o consultes, per a conèixer l'opinió del
conjunt sobre temes concrets que els afecten.
Hi ha altres sistemes indirectes que
permeten una aproximació de mesura al que pensa i vol una societat,
com són les enquestes o les manifestacions. Però, a diferència
dels mecanismes democràtics com les eleccions o els referèndums o
consultes, no traslladen als seus resultats la mateixa legitimitat
constituent.
L'única aproximació possible a una
mesura de la realitat d'una societat són els mecanismes democràtics
(eleccions o consultes) la transparència dels quals faci
indiscutible que una realitat pugui ser percebuda de la mateixa
manera per diversos subjectes.
Aquesta percepció, de fet, només pot
ser negada des de visions totalitàries i/o subversives, que arrelen
en una desacreditació del mitjà (la democràcia) -en la mesura que
no atorga els resultats que hom voldria- o de la mateixa societat (la
matèria), en la mesura que se la considera incapacitada per a emetre
una opinió vàlida i acceptable.
Els totalitarismes de qualsevol signe
tenen en el no reconeixement de l'expressió democràtica un nexe
comú i compartit. Des dels generals colpistes que decideixen que
ells són els qui interpreten “les necessitats de la pàtria”
fins als moviments subversius que traslladen la capacitat de decisió
a l'avantguarda revolucionària i mobilitzada, perquè consideren que
“la massa” no té ni la formació ni la capacitat de decisió per
a menar el seu futur.
Per tant, el que és essencial en una
societat com la catalana és el respecte a la realitat
objectiva que traslladen els mecanismes democràtics. Si el que
expressen les urnes no és percebut com la realitat de la nostra
societat, tots els mecanismes socials entren en fallida i ens aboquem
a la catàstrofe.
Sembla mentida que hàgim de recordar
això o estar parlant d'aquestes coses, però una certa follia
instal·lada en certs segments socials, a una banda i a una altra, ho
fan necessari. Aquests mecanismes no són, en cap cas, ni
substituïbles ni ignorables. No podem en cap cas qüestionar la
legitimitat democràtica que expressa la nostra realitat social per
uns “m'agrada” de facebook, per una enquesta de qualsevol diari o
institució, per un conjunt de piulades o d'opinions o per una
manifestació... PER RES!
Si el resultat de la mesura de la
nostra realitat objectiva que proporcionen els instruments
democràtics no serveix per a establir una percepció comuna i
acceptada, podem plegar. Aquest és el fonament de la nostra
societat, fins i tot amb les mancances que hi pugui haver en el
sistema, és la millor i més neta, transparent i respectuosa
aproximació que mai podrem tenir. Aquesta realitat ens pot agradar o
no, però en cap cas això ens ha de permetre negar la visió
col·lectiva que a tots ens proporciona. Negar la legitimitat als
seus resultats, ignorar-los i fabricar-se una percepció al marge de
la nostra realitat social és un error de proporcions astronòmiques,
inassumible i que hem de combatre activament.
Aquests dies estem assistint a una
certa orgia sociòpata des de diferents visions, tant dels qui
demanen acabar amb Catalunya perquè no els hi agrada com som, com
dels qui neguen cap legitimitat al govern que expressa la voluntat
majoritària del poble de Catalunya simplement perquè aquesta
voluntat majoritària no coincideix amb la seva personal i dels seus
amics al facebook.
L'arrel democràtica de la mesura de la
nostra realitat social lliga de fet de manera clara amb un dels
altres principis de la matèria i la societat, i és que està
subjecta a canvis en el temps.
Matèria i realitat social estan
sotmeses a canvis en el temps. Els diferents agents socials
interaccionen de manera que aquests canvis es produeixin o no, es
precipitin o es retardin.
Negar els canvis, ignorar els canvis,
ser incapaços de visualitzar-los forma part també, d'alguna manera,
de les nostres febleses.
La societat catalana ha experimentat un
canvi extraordinari en els últims anys. I quan parlo de societat
parlo de la gent, de la societat civil i dels partits polítics, però
també de les nostres aspiracions i exigències.
De vegades, a través de les xarxes
socials, em faig creus de com hi pot haver gent tan malalta com per
poder negar o ignorar els canvis als que estem assistint.
Enllaçant amb aquesta tara sociòpata
que es pot detectar i democraticofòbica en un cert independentisme,
ens trobem amb aquesta incapacitat per a advertir, reconèixer i
assimilar els canvis que es produeixen.
Arribats a aquest punt potser ens
cal acudir a un altre principi físic molt elemental: el de la
conservació de la matèria.
Segons Lavoisier la matèria, mesurada
per la massa, ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma en
el decurs de les reaccions químiques.
Podríem dir, per tant, que la societat
ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, condicionada a
reaccions polítiques, nacionals, socials...
Altre cop enllacem amb el conflicte
entre els qui respecten la realitat social democràticament
expressada i els que no. Totalitarismes d'una i altra mena basen les
seves propostes en “crear una societat nova” o bé en “destruir
una societat”, tot i que en la majoria dels casos són processos
que es proposen combinats (per a construir la nova societat cal
destruir la prèvia).
El mite fundacional és tan primitiu
com obsolet. En els nostres dies les apel·lacions a les estratègies
“Armaggedon”, que propugnen la destrucció de la societat que
coneixem per a, de la mà dels seus lideratges, construir una
societat nova són fantasies totalitàries i messiàniques d'uns pocs
dements, per més que puguin ser sorollosos i que la seva capacitat
destructiva no hagi de ser mai menystinguda.
Tanmateix en la majoria dels casos que
configuren una certa feblesa de la nostra posició en el procés cap
a l'estat propi el problema el trobem en la incapacitat per a
entendre que els canvis i les transformacions en la matèria i en la
societat són reactius.
Cal fer coses perquè es produeixin canvis. I cal que el que es faci sigui suficientment efectiu perquè els canvis transformin la societat fins als nivells que volem.
Cal fer coses perquè es produeixin canvis. I cal que el que es faci sigui suficientment efectiu perquè els canvis transformin la societat fins als nivells que volem.
En aquest punt ens trobem amb una
paradoxa que realment em té molt sorprès. Entre nosaltres ha fet
fortuna l'expressió #tenimpressa, com si el fet de tenir pressa fós
un reactiu que hagués d'activar tots aquests canvis i
transformacions.
I això, senyors meus, no és així. El
desig individual, l'ansietat personal no genera mai canvis en
tercers, i per tant socials. Simplement condiciona el nostre estat
d'ànim i, amb tota probabilitat, no és la millor situació per a
dissenyar estratègies guanyadores, sinó per a cometre errors que
pagarem llargament.
Tots tenim mil i un exemples vitals que
el #tenimpressa és el pitjor dels estats amb el que podem desplegar
una bona estratègia per a l'assoliment dels resultats esperats, per
a assolir els objectius.
Per més “escàs d'amor o de sexe”
que es pugui anar, tots sabem que si ens plantegem abordar una xicota
des del #tenimpressa estem abocats a la catàstrofe més absoluta. Només serveix per anar de putes.
Per més ganes que tinguem de prosperar
en el lloc de treball fer-ho des d'un #tenimpressa l'únic que farà
serà aïllar-nos dels nostres companys, ser vist com una amenaça i
un trepa.
Per més ràpid que volguem tenir un
títol universitar el #tenimpressa només ens abocarà a la
sobrematriculació i a suspendre més que si fem els estudis d'acord
a la seva programació.
Tampoc no és gaire aconsellable, per
més ganes que tinguem d'arribar a destí, aplicar el #tenimpressa a
la conducció.
I així podríem trobar infinits
exemples. Entenc també que el #tenimpressa i per a la gent més
sensata és una expressió de final d'etapa (de l'autonomisme) i
d'urgència de progrés en el procés de creació del nou estat atès
que la situació actual amenaça greument el nostre país, el nostre
futur i a tots i cadascun de nosaltres.
Però no puc entendre ni compartir el
#tenimpressa com un hashtag que habiliti saltar-se qualsevol
estratègia, legitimitat, anàlisi, etc, i abocar el procés de
creació de l'estat propi a una espiral de bogeria, improvisació,
imprevisió i irresponsabilitat.
Fa un moment hem vist com la matèria i
les societats es transformen quan són sotmeses a reaccions.
L'estratègia és justament activar les reaccions que afavoreixin
aquesta transformació, que facilitin els canvis socials que volem.
Des d'aquest punt de vista l'estratègia
del pacte fiscal ha estat un dels més encertats reactius en el que
mai hauríem pogut pensar. Sí, ningú pensava fa uns anys que el 80%
de la població de Catalunya assumiria la reivindicació del pacte
fiscal. I ningú pensava que en menys de quatre anys i a totes les
enquestes els partidaris del sí a la independència en un referèndum
hagin passat d'un aproximadament 25% a un 51% en l'última enquesta
CEO.
La societat ni es crea ni es destrueix.
Es transforma. I la reivindicació del pacte fiscal, amb tota la
pedagogia que s'ha fet sobre l'insostenible espoli fiscal que pateix
Catalunya ha transformat la nostra societat.
Però això són enquestes. El retrat
més fidedigne de la nostra societat és la legitimitat d'uns
resultats electorals. I en els últims dos anys hem tingut tres
eleccions: al Parlament de Catalunya, Municipals i al Congrés
espanyol. I en totes tres eleccions Convergència i Unió ha sortit
clarament guanyadora. Claríssimament.
Per tant, estem assistint a una evident
transformació de la nostra societat, cada cop més sobiranista, amb
una cada cop més important majoria social a favor de la
independència, que ofereix alhora un retrat molt clar de la realitat
de la nostra societat, en la que l'hegemonia, a tots els nivells, és
atorgada, elecció rere elecció a CiU.
És un error gravíssim i afebleix el
nostre procés agafar-se a les evidències de transformació de la
societat però negar la realitat democràtica que la mateixa societat
expressa elecció rere elecció.
És evident que les lectures
absolutament embogides de la nostra realitat, que situen CiU com a
CyU i li atorguen un paper d'agent de l'autonomisme xoquen una i
altra vegada, cada cop més fort, amb la realitat de la societat.
Farien bé els qui tants esforços
destinen a desenmescarar les pressumptes i inexistents estratègies
autonomistes de CiU (CyU per a ells) en destinar una petita part dels
seus esforços i escasses neurones a intentar entendre perquè està
passant el que està passant, perquè es donen els resultats que es
donen. Potser llavors veurien que l'independentisme explícit
continua amb uns resultats electorals iguals o minvants que anys
enrere. El seu onanisme malaltís els hauria de permetre veure que
les seves idees i les seves propostes no passen d'aquesta situació.
I si no estiguessin cegats per l'odi, que és l'estratègia de CiU la
que ha fet avançar definitivament el país i ha permès consolidar
aquesta hegemonia sobiranista (sigui dit amb el màxim respecte i
honor envers els qui de sempre hem defensat una estratègia
independentista per al nostre país, ja que si som on som és
clarament gràcies als milers de patriotes que generació rere
generació han mantingut la flama de l'esperança i la lluita per un
estat propi).
Per tant, valdria més que els elements
sociòpates que hi ha en l'independentisme entenguessin el que són
els processos de canvi i de transformació, qui està actuant
realment com a reactiu i, si no és molt demanar, tinguessin un mínim
respecte a l'expressió democràtica de la nostra realitat social.
Fora bo que entenguessin que amb els seus insults i desqualificacions
no insulten i desqualifiquen un o altre dirigent o sigla, sinó tots
els centenars de milers de catalans que elecció rere elecció els hi
donen suport.
Perquè, per més que alguns tampoc ho
entenguin, no hi ha cap possibilitat de “teletransportació” de
la matèria ni de la societat. Per més que diàriament omplim
facebook i twitter del #tenimpressa, aquest hashtag no és un
mecanisme revolucionari que permeti traslladar d'un punt a un altre
punt una societat.
La societat catalana pensa el que pensa
i s'expressa com s'expressa. I el seu procés de transformació
s'està produint a una enorme velocitat, però sempre com a
conseqüència de l'aplicació estratègica de reactius, de
propostes. En aquest procés estem, i ens n'estem ensortint. La mani
del 10-J va ser una fita. L'acord del Parlament contra l'espoli
fiscal un altre. La mani de l'Onze serà el següent. I amb tot això
les diverses forces polítiques, però sobretot la majoritària,
continuen avançant i arrossegant la majoria social cap a l'estat
propi. Hi arribarem. Hi ho farem amb estratègia, seriosament, tenint
en compte totes les circumstàncies, etc. I guanyarem.
I, ho sento, xiquets, però els reis
han estat sempre els pares, el #tenimpressa no ens porta enlloc,
crear un grup al facebook i omplir la xarxa de comentaris no ens
converteix en agents de cap transformació i la democràcia és
l'única percepció vàlida d'una realitat social sempre en moviment,
sempre sotmesa a les reaccions que provoquem amb les nostres
estratègies, des de la del pacte fiscal i la denúncia de l'espoli
fiscal fins a la mobilització massiva a favor de l'estat propi que
farem el proper Onze.
La mani serà massiva, el Rajoy no donarà res i el Govern haurà de convocar de forma immediata eleccions amb un programa independentista. Si la majoria de vots van a forces amb programes independentistes, el Parlament haurà de declarar la independència. Això passarà l'any 2013. Aquest és un calendari raonable. Sense pressa.
ResponEliminaJosep
Quan llegeixo una crítica com la teva al #tenimpressa no puc reprimir la impressió que ignores el patiment que la dependència provoca a milers i milers de catalans. I em dol.
ResponEliminaGranollacs arribar a la conclusió que la reflexió de Dies de fúria "ignora el patiment que la dependència provoca a milers de catalans" em sembla demagògic. Política és controlar els tempus. Necessitem més tensions perquè la majoria social sòlida que hi ha avui en favor del pacte fiscal ho sigui per a un Estat propi. I l'alliberament que anhela el nostre país no es farà en base una competició sobre la "virginalitat nacional" de cadascú. Dir-ho a més a persones que s'han deixat la pell pel país i ho continuen fent em sembla del tot miop i gratuït.
ResponEliminaHi ha un alcalde convergent que defensa el pacte fiscal, la hisenda pròpia, etc., per arribar a l'estat propi, etc., i després tuiteja amb l'etiqueta #tenimpressa.
ResponEliminaLa incoherència va per barris. I els esdeveniments ens passaran a tots per sobre.
Salut.
IM-PE-CA-BLE!
ResponEliminaMoltes gràcies per posar seny.
ResponEliminaQualsevol objectiu en aquesta vida s'assoleix amb intel.ligència i una bona estratègia.
Donar cops de cap a la pared no serveix de res per fort que es piqui
Moltes gràcies per posar seny.
ResponEliminaQualsevol objectiu en aquesta vida s'assoleix amb intel.ligència i una bona estratègia.
Donar cops de cap a la pared no serveix de res per fort que es piqui