Políticament durant aquest agost s'han
mantingut i en bona mesura han anat creixent les constants polítiques
que caracteritzen aquesta nova fase del principi del final del procés
cap a l'estat propi en el que ha entrat el nostre país des del
transcendental acord del Parlament reclamant un pacte fiscal que
posés fi a l'espoli fiscal:
- s'ha incrementat la centralitat del sobiranisme en l'agenda política catalana. Fins al punt de, en una situació d'extrema crisi com la que patim, pràcticament ha monipolitzat tot el debat. A Catalunya, tot gira al voltant de les propostes sobiranistes i de la manera com fer front al repte de l'estat propi. I això passa perquè no és possible plantejar-se cap política sense resoldre la qüestió de l'espoli fiscal i la voluntat de sobirania.
- La majoria dels partits polítics, i especialment els vinculats al transcendent acord parlamentari del pacte fiscal, han avançat en les seves estratègies i tàctiques per fixar el seu posicionament en aquest nou escenari. Això ha estat molt clar en el cas en el cas de CiU i en el cas d'ERC.
Pel que fa a
CiU, s'ha situat amb prou claredat el que ja tothom sabia, i és
que la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal ens
situa en un nou escenari en el que l'objectiu polític serà,
directament, l'estat propi, ja sigui a través d'unes eleccions
plebiscitàries, ja sigui a través d'una consulta. Un altre fet
rellevant en relació a CiU és que, sense saber-ne el perquè, el
cert és que s'han minimitzat extraordinàriament les interferències
o contraprogramacions habituals d'en Duran i Lleida. El perquè
d'aquest silenci és un dels interrogants que més interès em
desperta, atès que pel que fa a la coalició, és del tot
transcendental saber si en Duran té interès en contraprogramar el
president en la seva agenda sobiranista o bé hi vol confluir, sense
soroll, però confluir-hi. Si fós així, si en Duran hagués pres la
decisió de “confluir”, tal i com li demanava en Miquel Sellarès
en un molt bon article, això seria molt important en termes de país.
Finalment, el tercer element clau del posicionament convergent ha
vingut del suport explícit i al més alt nivell a la manifestació
promoguda per l'ANC. Tot i que en alguns moments el debat semblava
centrar-se en l'assistència o no del govern a la manifestació o de si s'havia volgut plantejar un canvi de lema (que no!!!), jo
crec que aquest és un debat secundari, és quedar-se mirant el dit i
no la lluna. Al meu entendre les declaracions del president, de
consellers i de diversos dirigents de CDC i d'UDC (p.ex. Antoni
Castellà) el que han fet és donar un enorme impuls a la
manifestació i convertir-la, per a desesperació de l'espanyolisme,
en un dels principals temes d'aquest estiu, del que se n'ha parlat
cada dia i que, a hores d'ara, ja té total carta de naturalesa com
una de les grans fites del procés. I no podem fallar.
Pel que fa a
ERC, al meu entendre ha tingut, en general, una positiva
presència pública i posicionament en el debat, tot i que també hi
ha hagut llacunes. ERC i els seus dirigents han dit moltes coses, i
no tinc clar que tot el que han dit ho hagin pensat suficientment i
sigui prou coherent. Les primeres setmanes de l'estiu ERC va
centrar-se en, davant el nou escenari, clarificar la seva postura en
relació al possible suport al govern. En aquest debat entenc que ha
quedat clara la responsabilitat d'ERC, tot i que també han quedat
obertes algunes llacunes. Al meu entendre és lògic que si el govern
necessita ERC, parlin, i no sigui incondicional, sinó després
d'arribar a acords, no pot exigir-se a ERC un xec en blanc,
evidentment. Però crec que també s'equivocaria ERC si volgués
“aprofitar-se” de la delicadíssima situació del país i del
govern per a plantejar les coses de manera maximalista. Entenc que
allò més important és LA CONFIANÇA, que creixin en confiança
mútua. Després, que siguin capaços d'assumir i compartir un
diagnòstic de la situació i els elements bàsics de l'estratègia
futura. Si això s'aconsegueix, l'acord hauria de sortir gairebé
automàticament. Però, en canvi, el que no he entès és que en
aquest context ERC plantegés que per donar suport al govern aquest
s'havia de comprometre a un referèndum. Això forma part de
l'estratègia, no pot formar part en cap cas d'un acord per a aprovar
uns pressupostos. Per què... ja s'ho ha pensat bé ERC això de
demanar un referèndum? Jo no ho tinc gens clar. Jo crec que és el
punt final, no el començament. I és només un exemple.
Amb posterioritat
ERC ha entrat en un debat que no he acabat d'entendre sobre si es
planteja una coalició “esquerranista” amb clars objectius en
l'estat propi, o una gran coalició de tots els partits que donen
suport a l'estat propi, etc. Entenc que són coses de l'estiu. L'important és que ERC consolida la seva solidesa com a referent independentista i actua amb responsabilitat constructiva cap a l'estat propi.
La resta de
partits polítics han anat a remolc de tot plegat i sense la més
mínima capacitat de situar-se, d'assumir i d'interioritzar la nova
situació de Catalunya i de, per tant, establir una estratègia de
posicionament en aquest nou escenari.
El PSC-PSOE
continua en un naufragi clamorós, absolutament desorientat i
exhibint una total incapacitat per a entendre el que està
passant. Estan del tot superats pels esdeveniments. Les declaracions
d'en Navarro es compten per capítols de l'antologia del disbarat. El
PP també s'ha quedat del tot descol·locat. En el seu moment la
hiperfiguració declarativa de la Camacho i la seva gesticulació els
hi havia atorgat un cert protagonisme, atès que van ser l'únic
partit amb qui el govern va poder comptar per a aprovar uns
pressupostos duríssims. Però ara, en aquests moments, aquesta
gesticulació camachil, aquesta permanent amenaça al govern és estèril, no té cap credibilitat i únicament demostra la
seva extraordinària feblesa i descol·locació. No té cap mena
d'influència en el govern espanyol per tal de que aquest modifiqui
el seu tracte vexatori a Catalunya i les seves amenaces ja són més
buides que mai, més patètiques que mai. ICV-EUiA continua
atenallada perillosament entre aquest fil de responsabilitat que van
demostrar amb el suport a l'acord parlamentari a favor del pacte
fiscal i la seva esgarrifosa deriva demagògica. Tot sovint posen de manifest que són incapaços de
processar la situació i el moment del país i, instal·lats com
estan en les seves pròpies mentides i demagògia, són una de les
parts més febles de la cadena de suports que necessitem construir
per a l'estat propi. Ciutadans, evidentment, han entrat en una fase
d'histerisme histriònic, i les barbaritats que diuen són cada dia
més bèsties; cap sorpresa. Com tampoc són cap sorpresa Solidaritat, també molt descol·locats des del dia que van votar amb
l'espanyolisme en contra de l'obertura del procés cap a l'estat
propi que representava l'acord del Parlament. Què pot oferir
solidaritat en aquests moments és una pregunta que ni ells mateixos
són capaços de respondre, i per tant es dedicaran a l'únic que han
sabut fer amb la seva ínfima representació: destruir tot el que
puguin.
- Però el més rellevant de tot, aquest estiu és que la societat civil, en aquest cas sota el lideratge de l'ANC, ha continuat la seva hiperactivitat amb l'objectiu de canalitzar aquest ampli sentiment i aspiració de la societat a favor de l'estat propi en la manifestació de l'Onze. De l'Assemblea del Palau Sant Jordi en va sortir el compromís de convertir aquest Onze de Setembre en una enorme mobilització popular a favor de l'estat propi.
I crec que a hores
d'ara podem dir que aquest objectiu està a punt de fer-se realitat.
Hi ha hagut una enorme mobilització per tot el territori, amb
diferents marxes i actes que han donat visibilitat a la importància
de la cita. El plantejament és ambiciós i estratègic. S'està
comptant amb tothom i es fa un permanent esforç de sumar i integrar,
tot mantenint amb fermesa els objectius que defineixen i motiven
aquesta convocatòria.
Com deia a
l'analitzar el posicionament polític de CiU, crec que allò realment
important és que les paraules del President de la Generalitat, de
consellers i de diversos líders de CiU han acabat de donar una
empenta decisiva a la mobilització, l'han convertida en el gran tema
de l'estiu i ha propiciat que se'n parli a diari. I això ha anat
molt i molt bé per a acabar de complementar aquesta enorme feina
d'activisme a peu de carrer que s'ha fet i es fa des de l'ANC.
Tots, tots, tots,
hem de fer tot el que puguem i més perquè l'Onze sigui un èxit
absolut, amb una assistència que desbordi Barcelona i, el que és
tan important com això, que aconseguim donar-li una dimensió
internacional clara. Crec que aquesta manifestació ja no és com
gairebé totes les que hem fet fins ara, per al consum propi. Crec
que aquesta manifestació ha de tenir com a objectiu situar Catalunya
en el mapa polític del món. El president Mas ja ho està fent
de manera intensa i satisfactòria, amb una presència més que
notable en els principals mitjans de comunicació del món,
denunciant l'espoli fiscal que pateix el nostre país i alertant que
la situació és insostenible. Ara hauríem d'aconseguir que aquesta
mobilització extraordinària tingués una repercussió sense
precedents als mitjans de comunicació de tot el món i que, fent un
pas més, tothom associï CATALUNYA = NOU ESTAT.
Des d'aquest punt
de vista, la presència del president de la Generalitat donaria un
relleu de gran impacte informatiu.
Malgrat això, jo
sóc del parer que el president de la Generalitat no hi ha d'anar.
CiU i el govern
han de fer el que puguin per a ajudar a que la manifestació sigui un
èxit. Però el paper del president de la Generalitat, en aquest
moment, no és posar-se al capdavant de la pancarta, sinó recollir
la reivindicació de la ciutadania i gestionar-la. Hom no pot estar a
la processó i repicant campanes. I en aquest moment a mi em sembla
que el que li toca fer al president Mas és rebre una representació
d'electes i de l'ANC i, posteriorment, gestionar políticament,
internacionalment, etc. el repte que es planteja, la reivindicació
de la que se li dona trasllat.
CiU, el president
Mas i el seu govern estan fent i complint escrupolosament allò que
van dir que farien (una altra cosa és que el que fan agradi o no). I tots sabem que no aniran més
enllà, en aquesta legislatura, dels compromisos assumits davant la
ciutadania que els hi va conferir un suport i, en aquest sentit, un
mandat clar.
Però també és
cert que el president Mas va dir amb claredat que si els compromisos
d'aquesta legislatura (pacte fiscal dins l'estratègia del dret a
decidir) no es podien assolir, s'adreçaria al país, explicaria la
situació i plantejaria quina sortida proposa.
I això, després
de la mani de l'Onze (si realment compleix com tots esperem les
expectatives), després d'haver plantejat amb tota formalitat, rigor
i rellevància institucional al govern espanyol la reivindicació del
Parlament i el poble de Catalunya en relació al pacte fiscal, i
després de la resposta del govern espanyol (que tots preveiem
negativa)... després de tot això serà el moment adequat perquè el
President parli, s'adreci solemnement al poble de Catalunya i a tots
els seus representants (parlamentaris, alcaldes, regidors), però
també a la comunitat internacional, i situï amb claredat quina és
la situació i quines són les aspiracions de Catalunya, és a dir,
culminar la transició nacional cap a l'Estat propi.
El país, i també el govern,
necessita que l'Onze sigui un èxit sense precedents, però, com a
govern, no hi ha d'anar, a la manifestació. Sí que ho ha de fer CDC
i sí que ho ha de fer Unió. Però no el govern. És important que
tinguem sentit d'estat i d'estratègia, i sapiguem gestionar el
procés amb intel·ligència. És evident que si el govern hi
assisteix jo els hi donaré suport, i també reconec les coses
positives (abans n'he esmentat la més important) que tindria
l'assistència. Però comptat i debatut, posats pros i contres a
sobre la taula, crec que és millor i més important que la
mobilització sigui únicament expressió de mobilització social, de
la societat civil i d'electes (parlamentaris, alcaldes, regidors,
presidents de diputacions, etc.) i que el President Mas i el seu
govern conservin un molt petita però rellevant distància
institucional. Sense deixar de fer visible la seva proximitat a la
mobilització.
Finalment, i en
relació a la mani, fer meves les paraules del mestre Salvador Cardús
en el seu article de dissabte 25 a l'ARA. Si tot va com ha d'anar...
l'Onze de setembre els ulls del món estaran molt fixats en
Catalunya. És molt i molt important no només l'èxit de la
mobilització, sinó el seu caràcter, la imatge que transmetem.
En la
reivindicació de l'estat propi que encapçalarà la marxa, perquè
sigui un èxit sense precedents i reflecteixi amb claredat la majoria
social que creiem ja existeix i volem fer sòlida, a favor de l'estat
propi, hi ha de confluir i hi confluirà gent amb sensibilitats molt
i molt diferents.
Hi assistirà gent
que és independentista de tota la vida i gent que només en els
últims mesos ha arribat a la conclusió que l'estat propi és el
millor per al nostre país i per a tots i cadascun dels ciutadans,
fins i tot gent que ha combatut l'independentisme. Hi arribarà gent
que té una concepció dretana i liberal de la nostra economia i
societat i hi arribarà gent que que abraça postulats marxistes. Hi
arribarà gent que té molta pressa i es pensa que no s'està fent
res i que ningú no fa res ben fet, i hi arribarà gent que creu que
estem avançant molt ràpidament i que les coses tenen el seu tempo i
un procés descontrolat els hi produeix vertigen. Hi arribarà gent
catalanoparlant de tota la vida i hi arribarà gent per a la que el
castellà és la seva llengua vehicular. Hi arribarà gent que pensa
que el tripartit va arruinar el país i hi arribarà gent que pensa
que el govern Mas és un sàdic ultraliberal. Hi arribarà gent el
llinatge català dels quals es remunta a través dels segles, hi
arribarà gent els pares dels quals han nascut fora i fins i tot hi
arribarà gent que acaba d'arribar al nostre país.
Tots, tots,
tots... hem de tenir cabuda en la manifestació i s'hi han de sentir
còmodes. Hem de convertir en argument de solidesa del país i de les
nostres aspiracions la capacitat de compartir i de marxar els uns al
costat dels altres.
El lema de la
marxa és molt clar: Catalunya, nou estat d'Europa. Això és el que
dimarts dia Onze tots compartirem. Això és el que ens uneix. I la
visualització d'aquesta força, per damunt de les nostres
diferències, és el que ens farà invencibles.
El mestre Cardús
també ens convida a evitar de totes totes que fem una manifestació
que sigui expressió de gent malhumorada. Ho comparteixo del tot.
L'Onze
hem d'estar molt per sobre de totes aquestes causes personals,
individuals i diferències. Hem de fer de manera que
del primer a l'últim dels manifestants se'n sentin protagonistes i
necessaris, indispensables. M'encantaria que s'aplaudís a tothom, i
que tots aplaudim a tots. Que s'aplaudís des d'una Montserrat
Nebreda, fins fa quatre dies al PP, o -hipotèticament- un Manuel
Millan Mestre (encara al PP), passant per ex-consellers socialistes
com l'Ernest Maragall o (també hipotèticament) ex-ministres com en
Joan Majó. Que la gent de CiU aplaudís ERC i que la gent d'ERC
aplaudís CiU. Fins i tot que la gent de Solidaritat aplaudís
Reagrupats i aquests a Solidaritat. Que gent dels sindicats
aplaudissin representants de les patronals i del teixit empresarial i
viceversa.
M'agradaria que la
marxa estigués plena de confiança en nosaltres mateixos i que es
visualitzés que sí, que som capaços de marxar units, sense
retrets, perquè sabem posar en valor el que ens uneix.
I què voleu que
us digui. Estic confiat que això passi. Estic confiat que expressem,
com a poble, aquesta maduresa.
També somnio que
al costat de centenars d'entitats que són expressió genuïna de la
nostra cultura (castellers, trabucaires, grallers, timbalers, cobles,
bandes...), hi hagi una enorme presència de pancartes en anglès i
de banderes d'Europa.
Sé que és molt
complicat, que és fer encaixar moltes peces diferents que quan
entren en contacte grinyolen aparatosament. Però ho hem de fer.
Estem obligats a fer-ho. Estem obligats a estar a l'alçada del
moment històric. Ha de ser molt i molt gran. I el món ha de tenir
testimoni d'aquest nostre compromís i decisió: Catalunya, nou Estat
d'Europa.
La manifestació
de l'Onze és molt important. I tanmateix no ho és tot. Però d'ara
fins a assolir els nostres objectius, no hem de fallar i tot el que
fem ha de sortir bé. L'endemà de l'Onze caldrà que els qui tenen
la responsabilitat de dirigir la societat, els qui la liderin, ho
facin: govern, partits, societat civil. Les persones a les que hem conferit la responsabilitat de liderar ho han de fer (partits, governs, ajuntaments, associacions, etc). Però la resta també hi hem de ser, i ajudar en tot allò que poguem i amb tota la humilitat de què siguem capaços.
Els passos que
vindran no sabem quins seran ni com es produiran. Però n'hi haurà.
I tots haurem de fer de manera que cada pas ens acosti a l'objectiu
final. Estem al principi del final. Però aquest final ja és molt
aprop. Molt.
Elies: que així sia!
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina