Agost del 2012. Molts dels qui tenim la sort
de treballar, comencem vacances. Ha estat un curs intens, a tots els
nivells. Els anys tenen dues mesures: l'anual de gener a desembre i
la de “curs”, de setembre a juliol. I aquest està sent un curs
molt intens.
Probablement molt poca gent, l'agost
del 2011 pensés que les coses, a data d'avui, estarien com estan.
Aquest juliol del 2012 una gran majoria del Parlament de Catalunya,
recollint els anhels del poble de Catalunya, ha aprovat la
reivindicació del pacte fiscal, que atorgui a la Generalitat de
Catalunya la capacitat de recaptació dels nostres tributs i la seva
gestió, per posar fi a l'espoli fiscal que pateix el nostre poble i
que l'està empobrint any rere any.
El camí fins el punt on som ha estat
llarg i tortuós. Però al punt on som, el que caracteritza el moment
és la sensació totalment estesa que estem en un camí de no-retorn
en les relacións Catalunya-Espanya.
Des de la derrota catalana del 1714 la
“resistència” s'ha formulat en termes molt diversos. La
catalanitat, la defensa de la catalanitat ha tingut formulacions molt
diverses, en termes polítics, cívics i culturals. Però no és fins
començaments del s.XX que es configura amb claredat un corpus
polític que s'expressa nítidament en termes separatistes, en termes
d'emancipació nacional.
La formulació independentista ha
conviscut amb d'altres que formulaven les aspiracions nacionals en
altres claus, més orientades a la recuperació nacional que no pas a
l'emancipació. D'alguna manera, el catalanisme ha avançat en dues
paral·leles, la del possibilisme i la de l'independentisme. En comú
sempre han tingut la voluntat de recuparació nacional, la
centralitat catalana en les seves decisions. Les divergències se
situaven en la manera com es garantia la supervivència nacional.
Així, el possibilisme va optar en un moment donat per la Mancomunitat. I ho va fer molt bé. En
paraules de Prat de la Riba, “siguem forts, després ja veurem”.
Hi havia la consciència clara de la necessitat d'enfortir el nostre
corpus nacional, clarament afeblit des de la derrota política del
1714. El possibilisme va donar grans victòries a Catalunya i va
permetre enfortir la nostra ànima i els nostres músculs.
Però inevitablement, a mesura que ens
enfortíem, sempre, sistemàticament, queia sobre nosaltres una nova
repressió.
El 1931, amb la proclamació de la
República Catalana per part de Francesc Macià assistim a un moment
on sembla que el secessionisme pren el relleu en el món catalanista
i, establint una nova hegemonia, és capaç de portar pel camí de la
independència el país. Però és un miratge. Malgrat el
plantejament incial, novament venç un nou possibilisme i s'opta per
enfortir el país en el nou context. Els fets del 6 d'octubre i
posteriorment la guerra civil acaben rebentant, altre cop, el
camí recorregut.
Després de la llarga nit del
franquisme, el catalanisme s'expressa altre cop majoritàriament des
del possibilisme. És el camí majoritari, i de fet en el primer
Parlament de la Generalitat reconstituïda no hi ha cap partit que
s'expressi en termes inequívocament independentistes.
El possibilisme assoleix notables fites
en matèria d'autogovern. Fins al punt que podem parlar que des del
1714 mai hi ha hagut un període tan llarg i tan fecund d'autogovern,
de recuperació nacional, a tots els nivells.
Però l'autogovern té un greu taló
d'aquil·les: la precarietat del seu finançament i l'espoli fiscal
de Catalunya.
L'espoli fiscal ha estat plantejat
històricament com el que és, un greu problema, des de fa molts
anys. Molts. No és un problema nou. La gestió de l'autonomia
inicialment no presenta un conflicte evident amb aquesta situació.
Tot i que ràpidament les tensions entre la Generalitat i el govern
espanyol es van desplaçant cap al problema del finançament.
El salt endavant de l'estat espanyol
dins la UE està provocant, però, una situació insòlita en la
realitat catalana. Mai com fins ara l'estat espanyol ha tingut una
fortalesa tan gran en termes de poder econòmic, mai com fins ara la
gestió dels recursos públics ha estat tan important en termes de
desenvolupament d'un país.
El règim polític que estableix la
constitució espanyola del 1978 presenta una novetat radical en
relació a etapes anteriors: la importància del sector públic. Fins
aleshores, tot i que ja s'havia denunciat reiteradament l'espoli que
patia el nostre país, mai havia arribat als nivells d'incidència
sobre la nostra realitat, atès que el sector privat continuava
essent l'únic veritable motor econòmic.
Sí. Tot i que l'espoli no és una
novetat, sí ho és el seu impacte. En la mesura que creix la
importància dels recursos gestionats per l'administració, l'impacte
de l'espoli creix any rere any.
I cap dels nous models de finançament
que assoleix Catalunya no són capaços de posar-hi fi. En termes de
Xavier Sala Martín, en l'únivers hi ha dues constants: la velocitat
de la llum i l'espoli fiscal de Catalunya.
En un post anterior vaig explicar que
l'experiència terrorífica del tripartit va tenir un efecte
imprevist en la Catalunya-Nació: la fi de la història ideològica.
En el final del tripartit, l'any 2010,
hi ha una coincidència que esdevé dramàtica, tràgica, per al
nostre país. L'any 2010, per més que els efectes només els
estiguem notant ara, Catalunya es col·lapsa, i ho fa per la força
de la conjunció de tres situacions devastadores:
- La crisi internacional, que impacta amb duresa en el nostre país.
- La persistència de l'espoli fiscal, que ja es manifesta de manera crua i directa sobre tot el país.
- La demencial gestió del tripartit, que endeuta el país de manera inconcebible.
És curiós, però sense el tripartit,
no estaríem com estem, i probablement no hauríem arribat a la
velocitat que ho hem fet a aquesta fi de la història. És evident
que això no és el que perseguia el tripartit. Però la seva gestió
letal contra el país ha provocat que estiguem com estem. I si bé
podríem pensar allò del “no hay mal que por bien no venga”, el
cert és que com ens ha deixat el tripartit situa el país en una
posició d'extrema vulnerabilitat que converteix en èpic i tràgic
qualsevol pas que a partir d'ara. I obligarà a un patiment
innecessari la nostra gent.
Sense la gestió irresponsable del
tripartit el país i la seva gent hauria pogut aguantar la conjunció,
de per si duríssima i devastadora, de les dues primeres situacions:
crisi i espoli.
Però el 2010, a les portes de les
eleccions al Parlament de Catalunya, la letal gestió del tripartit
ha acabat col·lapsant el país. Ha generat un endeutament demencial.
I ja no té cap accés a crèdit. Res. Només pot fer una cosa, que
es recórrer al que es van anomenar “bons patriòtics”.
Endeutat sense cap mena de control, el
tripartit col·lapsa el país. Estem en el darrer trimestre del 2010.
Des de llavors el país arrossega el seu dia a dia instal·lat en la
penúria. Col·lpasat, la gestitó del dia a dia esdevé heroïcitat.
I això dóna al govern espanyol una
arma poderosíssima que fins llavors no havia tingut: la capacitat
d'ofegar el nostre país. Si el tripartit no hagués col·lapsat les
finances, hagués gestionat amb una mínima responsabilitat, el
govern català podria acudir al crèdit internacional i interior per
a superar l'ofec premeditat de l'estat. Ara no podem. Ara estem, des
d'aquest punt de vista, morts.
Però simultàniament a tot això en el
nostre país s'ha produït un fenomen políticament extraordinari.
Per primera vegada en la nostra història aquelles dues grans línies
del catalanisme (amb diferent força cadascuna en funció del moment)
que circulaven per la nostra història en paral·lel, la del
possibilisme i la independentista, comencen a confluir, a convergir.
Primer va ser la línia independentista
que representava ERC, després Esquerra, que es va desplaçar cap al
possibilisme, apostant pel tripartit. El problema era que aquella
aposta no tenia cap traducció en clau de creixement del país, sinó
que era una burda maniobra per a intentar liquidar la força
majoritària del catalanisme polític, CiU. El fracàs, anunciat des
del primer dia, del tripartit, gairebé provoca el mateix col·lapse
de l'independentisme com a formulació política. Sortosament el
relleu al capdavant d'ERC, el nou lideratge de l'Oriol Junqueras ha
aconseguit salvar l'independentisme com a expressió política de
referència electoralment i de referència per a la construcció del
futur.
Però, segon, i aquí hi ha la clau de
tot, el més important en termes polítics i nacionals, ens trobem
amb el molt important desplaçament cap a tenir un estat propi del vector que representava el
possibilisme dins del catalanisme polític, que representava CiU i
que era i és clarament hegemònic en el nostre país.
Sigui per A, per B, per C o per D, o
per la confluència de totes les situacions, el cert és que CiU, que
havia representat i liderat de manera clara la corrent hegemònica
del catalanisme polític possibilista comença a desplaçar la
formulació del seu discurs polític cap a elements propis del
discurs independentista.
I hi ha dos elements clau en aquest
desplaçament: la conferència de l'actual president Mas en el Palau
de Congressos de la Diagonal, quan va situar el dret a decidir com a central en la
futura estratègia política de CiU.
Aquest és un fet d'una gran
importància. Per primera vegada CiU i el seu candidat a la
presidència de la Generalitat situava el Dret a Decidir en el seu
programa polític. I parlava que no tenia límits.
El segon element ja se situava dins
aquest nou posicionament polític, i va ser situar el pacte fiscal,
amb tots els elements del concert econòmic (recaptació i gestió
pròpies) com a la primera estació i plasmació d'aquest dret a
decidir.
El pacte fiscal, el concert econòmic,
havia estat una reivindicació central en el discurs independentista.
Ara ens trobàvem que la reivindicació
del dret a decidir (autodeterminació) i del pacte fiscal (concert)
s'incorporaven al discurs central del gran vector del catalanisme
polític del nostre país, el que representa CiU, fins aleshores
instal·lada en el possibilisme.
Acabava de començar la confluència de
les dues grans famílies i expressions del catalanisme polític.
I aquest juliol del 2012, amb l'acord
del Parlament de Catalunya en relació al Pacte Fiscal, crec que
podem dir sense por d'equivocar-nos que la confluència dels dos
vectors s'ha consumat.
I aquesta confluència o convergència
és el que ens permet parlar que hem arribat a la fi del principi. I
que hem començat a transitar cap al final, que estem en el principi
del final.
Molt probablement el trànsit per
aquesta nova fase, final, que ha de desembocar en l'estat propi serà
molt més accelerada i ràpida del que ens poguem pensar, i no tindrà
res a veure amb la història que hem recorregut fins ser on som, com
deia al començament de l'escrit, llarga i tortuosa.
Per tant, allò que per a mi fa que
estiguem al començament del final és que les dues grans expressions
del catalanisme polític ja només tenen una única formulació: dret
a decidir, estat propi.
Encara persisteixen, i és normal que
sigui així, diferències entre els diferents agents. Insisteixo, és
normal que sigui així. Però l'acord majoritari del Parlament de
Catalunya d'aquest juliol és, des d'aquest punt de vista, clau.
Donava carta de naturalesa a una majoria nacional, formada per CiU,
ICV-EUA i ERC, que situa pel damunt de les seves diferències,
l'objectiu comú i de país d'avançar en una estratègia molt clara,
recollint alhora el sentiment i desig majoritari del poble de
Catalunya, que li dóna suport en un 80%.
És, per tant, un principi. El principi
del final. Quan arribarem a aquest final? Això no hi ha ningú que,
responsablement, ho pugui dir. Però la bona notícia és que ja
transitem indubtablement cap a aquest final. La bona notícia és que
ja sabem que hi ha una majoria parlamentària que està disposada a
sacrificar diferències per un objectiu de país, i aquesta majoria,
la nova majoria nacional, la nova esperança nacional la formen CiU,
ICV-EUA i ERC.
Aquests tres partits tenen diferents
prioritats i diferents visions sobre com han d'anar les coses. Per
això només estem al principi del final. El que és important és
que hagin après i així s'hagin compromès davant el poble de
Catalunya, que és possible situar objectius ambiciosos de país i
treballar conjuntament per ells.
Ara depèn de tots nosaltres i dels
responsables d'aquestes forces, que són les úniques amb les que el
país pot comptar (bé, caldria afegir l'Ernest Maragall i en Joan
Laporta) que tinguem la suficient responsabilitat, generositat i
alçada política i patriòtica perquè poguem avavnçar tots junts,
decididament, però sense que ningú quedi enrere.
Perquè només si avancen totes
aquestes forces juntes podrem garantir que també avança el gruix
del país.
Tenim, perquè això sigui així, un
gran element al nostre favor, i és que de manera inequívoca la
centralitat política del nostre país s'ha desplaçat cap al
sobiranisme, fins al punt que ja comptem amb una majoria molt
important favorable a l'estat propi.
Però també tenim, dissortadament,
amenaces molt fortes i temibles sobre el nostre país, sobre el
nostre govern i sobre tots i cadascun de nosaltres. Sens dubte
l'amenaça d'ofec financer del país és un problema gravíssim, que
no sé com podrem gestionar, però que no cal ser un clarivident per
entendre que obligarà a greus sacrificis a nivell de tot el país. A
tots els nivells.
I hem de tenir clar que aquests
sacrificis repercutiran directament en la gent, en les persones, en
centenars i centenars de milers de persones. I que això ens deixa en
una situació de vulnerabilitat extrema, de grandíssima feblesa.
Caldrà molt de compromís i molta responsabilitat per a fer front a
aquesta situació i que no sigui vista pels diferents agents polítics
com la seva gran oportunitat per a practicar la demagògia, portar
l'aigua al molí propi i, en el cas dels contraris al procés o dels
que no entenen el procés, sigui vist com la gran oportunitat per a
rebentar-lo.
Tot això ho veurem i ho viurem quan
tornem d'aquestes setmanes centrals de l'agost.
Tindrem pel davant un quatrimestre
intens, en el que passaran moltes coses. La Generalitat es pot
col·lapsar del tot i ser incapaç de pagar res. L'estat espanyol pot
ser definitivament i íntegrament intervingut per la UE. Hi poden
haver eleccions. Hi pot haver una consulta...
Crec que, seriosament, responsablement,
no hi ha ningú que pugui dir per on s'esdevindrà el trànsit del
nostre país aquests propers mesos.
La nostra esperança com a poble se
situa en que el bloc de la majoria parlamentària que va aprovar el
pacte fiscal es pugui blindar. Que sàpiguin i tinguin el compromís
i la responsabilitat per a blindar-se i intentar superar junts les
tremendes adversitats a que haurem de fer front, i ho facin per
damunt de les seves diferències (més que notables) i amb un alt
sentit de país i de lideratge. Necessitem veure'ls junts perquè el
seu lideratge penetri tots els racons i llars del país.
D'aquest front compromès amb el país
crec que l'esglaó més inestable pot ser el d'ICV-EUA, atès que el
seu discurs se situa en elements antisistema que poden resultar molt
difícils de gestionar en un context d'enorme conflicte polític
nacional com el que viurem, sobretot perquè hi haurà una situació
social explosiva. A favor d'ells trobem que, malgrat tot el que han
dit durant aquests últims mesos, en el moment de la veritat hi han
estat. I que una part molt important dels seus votants clarament
també aposten per una sortida sobiranista, de manera que no poden
fer segons què...
En canvi, veig amb gran esperança la
responsabilitat exhibida per ERC. Sota el lideratge de l'Oriol
Junqueras que ERC ha esdevingut el gran partit independentista i
fiable que necessitava el país. I això dóna molta i molta solidesa
a les nostres opcions.
Pel que fa a CiU, ja ho he dit mil
vegades els últims temps. Ha evolucionat molt. Ha convergit cap a
unes posicions clarament sobiranistes i ho ha fet liderant també un
canvi social, és a dir, desplaçant el gruix dels seus votants cap a
aquestes posicions. El lideratge social del president Mas és, a més,
un dels grans actius que té el procés.
Des del punt de vista político-social
i parlamentari a Catalunya, i pel que fa als que no participen
d'aquest procés de transició nacional cap a l'estat propi que
lidera aquesta majoria parlamentària de CiU, ERC i ICV-EUA, crec que
encara no ho hem vist tot.
L'abstenció dels socialistes, el vot a
favor del pacte de l'Ernest Maragall i l'evolució posterior
d'aquests esdeveniments situen aquest partit en un autèntic fangar
del que la sortida no serà fàcil, i encara menys en un únic
sentit. Crec, vull creure, que a mesura que avanci la transició i el
conflicte, una part dels diputats del PSC-PSOE i del partit, de la
seva militància, acabaran passant del dubte i l'abstenció al
suport. No em crec que puguin quedar-se al marge del que estarà
passant al país, i que ho facin per espanyolisme. No crec que això
passi. Passarà potser en el gruix del partit, però amb una clara
dissidència, d'acord també al que totes les enquestes reflecteixen
que pensa bona part del seu electorat. I això també serà molt
important per al país. També els necessitem, també anirà molt bé
que, siguin els que siguin, siguin només un terç, a la vista de les
coses, sàpiguin ser més fidels a les seves consciències i al país
que al partit, és a dir, que al PSOE.
El front del NO no crec que es mogui
gens ni mica dels seus plantejaments. El PP està clarament cridat a
liderar la resposta unionista al procés, amb el concurs de
Ciutadans. Si el conflicte evoluciona com tot sembla indicar que ho
farà, el PP acabarà concentrant el vot unionista, convertint-se en
el gran partit espanyol, i arrossegant cap al seu lideratge en el
terreny de l'espanyolitat a bona part del vot de Ciutadans i del
PSC-PSOE.
I pel que fa a l'altra pota del NO, és a dir, a Solidaritat (SI), i tot i que formalment
els seus objectius siguin diferents de la resta de companys amb qui
milita en el bloc del NO, crec que no se'n pot esperar res. Més
aviat tot el contrari, podem esperar clarament que alimenti la
irresponsabilitat i jugui a rebentar el procés per tal de poder
aspirar a la a hores d'ara més que improbable, repetició
parlamentària en unes hipotètiques eleccions anticipades.
Dissortadament, crec que SI jugarà més aquest paper de rebentar que
no d'ajudar en el que malgrat la seva força exígua pogués ajudar.
Crec que els seus líders estan únicament motivats a trobar espais
que permetin mantenir una presència política que els permeti
repetir escó. I si per a això cal sumar-se al bloc del NO, doncs se
suma. Des de la demagògia sempre es poden trobar arguments per al
que sigui.
Des de fora del Parlament és molt
probable que el front del NO també sigui alimentat des de posicions
de l'esquerra independentista, molt més preocupada com està
d'establir un règim d'arrel comunista al nostre país que de
construir un estat propi i democràtic.
Tot aquest front institucional i
parlamentari tindrà també en els propers mesos un altre front
absolutament clau: el cívic.
Hi ha dos grans reptes en aquest
sentit: el que representa l'AMI, i tots els pobles i ciutats que es
declaren a favor de la independència, i el que representa
l'Assemblea Nacional Catalana.
El treball de l'AMI és cabdal. El seu
creixement, espectacular. I la importància que pot tenir en un
procés com el que hem començat, determinant. Cal confiar i apretar
els nostres consistoris per tal que s'hi sumin, i que siguin també
l'expressió democràtica, a partir de les majories municipals, de la
voluntat de ser d'un poble.
Pel que fa al front estríctament
cívic, que és el que representa l'ANC, també té una importància
cabdal en el procés. L'ANC està treballant molt i bé. Està
aplegant moltes voluntats que des de formulacions diverses cooperen
en els objectius i les mobilitzacions de l'ANC. Per als seus
dirigents, i a tots els nivells, la capacitat que tinguin de superar
tensions, d'emfatitzar i posar en valor el que uneix pel damunt de
les diferències, donarà el nivell de la maduresa cívica i militant
del país.
Ens cal molt i molt una ANC molt forta
i amb una enorme capacitat d'integració. És important també que no
caigui en la temptació que pot fer sola el camí. És important que
sempre tingui present que el camí es farà des de molts fronts. I
ells tenen l'alta responsabilitat de gestionar el front
cívico-polític. Crec que ho poden fer. I crec que ho faran.
Necessitem que ho facin. Necessitem que siguin capaços de traslladar
al carrer aquesta expressió social majoritària a favor de l'estat
propi. I que ho facin de manera constructiva, sumant, sumant, sumant,
integrant, integrant, integrant.
Si l'encertem, i hi ha un lideratge
polític determinant a nivell parlamentari (la majoria parlamentària
a favor del pacte fiscal), a nivell municipal (l'AMI) i a nivell
cívic i popular (l'ANC) crec, a més, que serem capaços de
neutralitzar un dels nostres punts febles: el freakisme.
Integro en aquest concepte del
freakisme moltes qüestions, però tots sabeu de què parlo. No
menystinguem gens ni mica la capacitat devastadora que té el
freakisme, en qualsevol de les seves expressions, ni dels qui
l'alimenten. L'expressió freak en el nostre país, que ja està
tenint efectes molt i molt perniciosos, es va generar a partir d'una
doble i des d'aquest punt de vista letal coincidència en el temps:
la falta de lideratges entre l'independentisme i l'explosió de les
xarxes socials.
Fins aleshores tots els militants
independentistes havíem canalitzat la nostra militància a través
d'organitzacions, espais concrets, amb objectius concrets, amb gent
concreta, que debatia, prenia decisions i feia coses en aquests
àmbits. La possibilitat de posar en comú experiències, de definir
estratègies, de treballar amb els altres... limitava molt el
freakisme. Tothom es coneixia i les propostes més freaks eren
bandejades per la majoria. El treball, el debat, la participació
democràtica posava límits al freakisme, que aquest no podia
superar, quedava bandejat, sense més repercussió.
Les xarxes socials van alterar la
situació. El seu enorme potencial també era aprofitat pel freakisme
per a la propagació devastadora de la seva acció.
El freakisme té dues constants: la
incapacitat d'entendre i respectar les estratègies i la incapacitat
de donar el més mínim valor a l'altre. I a aquesta incapacitat les
xarxes socials li han donat una dimensió que pot ser devastadora.
El procés en el que estem requereix
d'estratègia. Requereix d'acords. Requereix de capacitat de sumar.
Requereix de sacrificis, tant en relació al que hom pensa i defensa
com en relació al conjunt de circumstàncies que ens tocarà viure.
El freaki és incapaç d'entendre res
de tot això. Per al freaki només serveix allò que ell defensa o
pensa. I tota la resta es converteix en quelcom a atacar i a
destruir. No importa res i no hi ha límits. El freaki converteix el
seu desassossec vital en categoria. Ni per un moment li passa pel cap
que el món, el país i la societat són una mica més complexos que
els seus mecanismes mentals. El seu univers és ell mateix i les
altres complicitats freaks que genera per la xarxa.
I això, que en condicions normals no
seria un problema, en aquestes circumstàncies de convulsió i crisis
esdevé una amenaça. Sobretot quan hi ha qui basa la seva política
de carronyaire en alimentar aquest freakisme.
I no dic amenaça pel que puguin
representar electoralment, pur testimonialisme. Dic que és una
amenaça per la capacitat destructiva que poden tenir en relació a
la consolidació de la majoria social sòlida que necessitem, en el
descrèdit permanent que impliquen per al procés.
Però ens n'ensortirem. Perquè hi ha
lideratge i perquè hi ha els elements perquè la raó, el seny i la
disciplina nacional s'acabin imposant a tots els nivells.
L'Onze tindrem una altra expressió
d'aquest lideratge, amb la manifestació convocada per l'ANC. Allà
hi ha de ser tothom. I ha de ser respectat tothom. Compartim
objectius, i és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Si
posem en valor el que ens uneix, ens respectem en les nostres diferències i som
capaços de treballar amb empatia en relació a l'altre, no hi haurà qui ens
aturi.
I després de l'Onze, tindrem més
dies, i més feina. I passaran coses. I patirem. I hem d'esperar que
hi hagi lideratges inclusius i respectats. I hem de creure'ns sempre
que només tenim sentit i força si som capaços de sacrificar-nos,
de respectar-nos i de crèixer i avançar junts. I podem fer-ho.
Tot just estem a l'inici del final. No
sabem com anirà. No sabem quan serà. I tenim al davant un enemic
temible, que és l'estat espanyol i tots els seus mecanismes.
Però l'important és que estiguem
preparats, a tots els nivells. Individualment, amb l'actitud
correcta, i políticament, parlamentàriament, cívicament, a través
de la confiança dipositada en els partits i les organitzacions que
fan possible aquesta majoria que transita cap a l'estat propi.
Som-hi!
Que tingueu tots un bon estiu! Ens
veiem l'Onze!
sense les xarxes socials i les opinions lliures a internet l'independentisme no hagués crescut tant ja que abans la gent normal s'informava amb la vanguardia, el periodico o el país i amb teles espanyoles o 'autonòmiques' per tant el sectarisme aquest militant que dius que elimina els freakies el que feia és convertir el partidets en frekies i sectaris, la majoria a sobre eren comunistes, ja que només eren 4 sense cap capacitat de comunicar amb el poble ja que tenien totes les portes tancades, radio/tv/premsa, potser 4 fulls grapats impresos amb aquella rotatòria amateur que posaves les lletres manualment i amb grafities. Tu mateix no tindries aquesta capacitat de tenir un bloc. Per la resta em sembla un bon article.
ResponEliminaEstimat blogger, llegeixo els teus escrits amb certa fruició. Aquesta última entrada m'ha semblat un bon anàlisi de la situació política i social que viu la nostra petita però estimadíssima nació. Només tinc un però, i és el paper que atorguen als amics i patriotes de Solidaritat.
ResponEliminaPosar-los al mateix sac que als negacionistes em sembla una mica dur ja que els motius del vot negatiu a la proposta del govern sobre el pacte fiscal va quedar ben definit per les bases del partit en votació.
Cal dir que Solidaritat proposava d'entrada que la Generalitat, igual que fan les diputacions basques, recaptés les cotitzacions socials a la Seguretat Social. Cosa a la que els convergents es van negar d'antuvi i que va impossibilitar el vot afirmatiu a la proposta de pacte fiscal que proposaven els convergents.
Maximalisme solidari versus possibilisme convergent.
També cal que recorden que el catalanisme possibilista, portà anys i panys amb el tema del pacte fiscal per Catalunya. Documents en sobren: des del manifest a la reina regent de 1888 a les bases de Manresa de 1892. En tots i cadascun dels documents catalanistes del segle XIX i dels inicis del XX, amb el fallit projecte d'estatut d'autonomia de Catalunya de 1918-19, contenien punts essencials en economia, per a la sostenibilitat econòmica del país com era la idea d'un pacte fiscal similar al de les diputacions basques, idèntic a un concert econòmic real.
Però el possibilisme d'uns i altres, catalans i espanyols, han fet que el pacte fiscal (concert econòmic) per a Catalunya hagi estat un fracàs.
Aquesta vegada serà diferent?
Esperem aconteixements.
Per a aquest 11 de setembre, el govern impulsa una marxa en favor del pacte fiscal, però la societat civil es manifestarà en favor de la independència....
Agraït.
www.blogger.diaridunsarrianenc.com
Fe d'errades:
ResponEliminal'adreça del blog que ehe escrit en el meu comentari és errònia.
L'adreça correcta és la següent:
http://sarrianenc.blogspot.com.es/
Agraït de nou.
Excel.lent anàlisi.
ResponEliminaGràcies per aquest article tant elaborat i encertat.
Has guanyat una nova lectora.
Salut.
Ceka Kübel.
Gràcies, Ceka, sempre és molt agradable llegir comentaris com el teu...
ResponElimina