25-N: És possible una única candidatura explícitament independentista?

La transcendència de la convocatòria de les eleccions del 25-N, que tenen un marcat caràcter constituent, fa que s'estiguin produïnt tot de moviments per estar posicionats de la millor manera davant aquesta fita.

S'hi arriba amb una CiU i un president Mas instal·lats plenament en uns objectius autodeterministes i per l'estat propi. La cadena d'esdeveniments que s'han succeït des de la manifestació de l'Onze sembla haver trencat les costures del votant tradicional de CiU i que aparegui com una opció atractiva per votants diversos, tant des de l'independentisme militant com fins al PSC-PSOE i, segons algunes enquestes, també del PP. Són coses de la polarització del debat i l'enorme creixement de la figura del president.

Davant d'aquesta situació hi ha un debat que té certament elements d'interès, però sobre el que no caldria tampoc dramatitzar: és possible o convenient conformar un “pol” independentista, és a dir, a partir de la unió de les diferents organitzacions que amb més o menys força ocupen o se situen en el camp de l'independentisme explícit?

Hi ha una percepció que el fet que el vot explícitament independentista es presenti dividit implicarà una infrarepresentació parlamentària. I que, units, és possible maximitzar el vot i obtenir una més rellevant presència parlamentària.

La primera qüestió a analitzar és qui pot formar part d'aquest possible “pol”, com hi arriba, quin interès hi pot tenir, què hi pot aportar i a què hauria de renunciar...?

A hores d'ara el debat se centra en relació a quatre possibles forces molt i molt diferents entre elles des de tots els punts de vista: ERC, Solidaritat, les CUP i els Walking Dead (Reagrupament):

• ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és la principal força explícitament independentista. Després de tocar el cel el 2003, de cagar-la dramàticament amb la seva estratègia tripartita i del consegüent allunyament de bona part del seu electorat, fins la brutal patacada del 2010, en que la seva representació parlamentària va quedar en els 10 diputats i on va perdre “el monopoli”parlamentari de la representació independentista (amb l'entrada de Solidaritat)... el cert és que ERC va emprendre un molt meritori procés de renovació, començant per la direcció del partit, amb l'accés a la presidència de l'Oriol Junqueras i el seu equip i estenent-la a tots els àmbits, ja siguin eleccions (p.ex.les generals, amb una candidatura encapçalada per l'Alfred Bosch), ja sigui, sobretot, amb una renovació radical de l'estratègia política.

ERC arriba a aquestes eleccions del 25-N amb els deures fets. Una direcció renovada, uns cartells electorals profundament renovats i una estratègia independentista igualment renovada, que no té absolutament res a veure amb l'estratègia tripartita que quasi acaba liquidant l'històric partit independentista del nostre país.

Totes les enquestes apunten, a més, una molt important recuperació del vot a ERC. Així les coses, la seva situació és d'una gran fortalesa. ERC ofereix renovació i un compromís inequívoc amb la independència des de la responsabilitat.

• Les eleccions del 2010 van implicar, com acabo de dir, la fi del “monopoli” d'ERC de la representació parlamentària des de l'independentisme i l'entrada d'una segona força en aquest espai, Solidaritat Catalana per la Independència. És, en aquell moment, una aposta inconcreta que recull dos grans oportunitats que havia generat l'aposta tripartita d'ERC: per una banda es postula de manera convincent per a ocupar l'espai que en Salvador Cardús havia batejat com “els sense nom” i per una altra banda incorpora un cap de cartell carismàtic, com va ser en Joan Laporta.

La proposta Solidària es va generar en un temps rècord, i va funcionar per la confluència de diversos factors, que els hi van permetre arribar a un important segment del votant independentista. Fins al punt de, amb un evident mèrit, aconseguir representació parlamentària. Tanmateix, aviat part del que havia facilitat aquest èxit inicial va derivar en enfrontaments, que acaben amb la sortida del cap de cartell, en Joan Laporta.

L'acció política dels solidaris entra després d'això en una espiral difícilment qualificable, però que respon sens dubte les característiques personals dels dos principals líders des d'aleshores: per una banda l'histrionisme destructor de n'Alfons López Tena i per una altra banda la insaciable demagògia del “listillo” Uriel Bertran, tant espavilat i hàbil per a aprofitar oportunitats com mancat de qualsevol escrúpol moral.

Les eleccions municipals van implicar un notable fracàs. I a les eleccions generals ni tan sols s'hi van presentar. A aquesta situació caldria afegir-hi que, més enllà de la marxa d'en Joan Laporta, des d'aleshores hi ha hagut més gent que ha anat abandonant el projecte, apartant-se.

En aquestes circumstàncies, els suports electorals del projecte solidari són una gran incògnita. Després de molts mesos sense que les enquestes els hi donessin la més mínima opció, de l'estiu a ençà la seva visualització demoscòpica ha crescut el suficient com perquè la majoria de les enquestes els hi donin opció a revalidar els resultats del 2010 (en alguns casos sense aconseguir-ho, en d'altres aproximant-se fins i tot al grup parlamentari propi).

Les credencials de Solidaritat en aquestes eleccions són una manera de fer independentisme que conecta de manera formidable amb el que s'ha anomenat “independentisme exprés o friki”, que juga amb la impaciència pel damunt dels components racionals o estratègics, i que fonamenta la seva actuació en una innegable capacitat destructiva.

• Les CUP ocupen un espai molt definit, palobueno i palomalo. La seva principal credencial és la inqüestionable força municipal que tenen, i que ha anat creixent en el temps i sempre a partir d'un treball local d'indubtable eficàcia. L'èxit municipal de les CUP es correspon de manera clara amb els territoris on major arrelament tenen i on han desenvolupat una major presència, molt activa sempre, a partir de diferents espais com casals, ateneus, etc. Tenen, però, uns no menys qüestionables hàndicaps pel davant (sempre parlo des del meu punt de vista, no sóc neutral). El primer de tots és el fet de, fins ara, no haver-se presentat a cap elecció supramunicipal. No han pogut testar mai la seva força en unes eleccions “grans”.

Però si alguna cosa planteja interrogants en relació a la seva possible participació en unes eleccions com les del 25-N és la cada cop major radicalització ideològica de bona part de les CUP, en unes coordenades on el comunisme i la falç i el martell han anat en molts casos fagocitant l'estelada.

És fàcil per a qualsevol persona que hagi tractat mínimament amb gent de les CUP (en moltíssims casos molt bona gent) observar com hi ha perfils radicalment diferents de “militants”. Des de gent profundament compromesa amb el país i profundament comprensiva en relació al conjunt i global de la societat... fins a gent absolutament abduïda per una radicalitat ideològica atroç i que condiciona clarament qualsevol opinió o utilitat del seu compromís en relació al país a fer “la revolució”. 

• Finalment, encara tenim per aquí els Walking Dead. No són res, no tenen res i no aporten res. Però se'ls hi ha de reconèixer que, des del no-res, han aconseguit sempre una mà que els rescatés de la tomba, de la indigència política en la que estaven sumits. Primer va ser en Portabella, incorporant-los a la seva llista municipal, i recollint un nou i contundent fracàs. I després va ser, incomprensiblement, l'Oriol Junqueras, incorporant-los a la candidatura al Congrés, on novament la seva aportació va ser menys que zero. Dos greus errors per part d'ERC. Però el fet és que aquests dos errors els han permès arribar fins a avui.

La qüestió és que de les quatre forces que poden formar part d'aquest possible “pol” independentista, només tres estan en condicions de presentar-se a unes eleccions: ERC, Solidaritat i les CUP. Els Walking Dead és més que evident que sota cap concepte estan en les més mínimes condicions de presentar-se en solitari a cap mena d'elecció.

I de les tres forces amb capacitat de presentar-se a les eleccions, només una té assegurada la representació parlamentària, Esquerra, i fer-ho de manera que el dubte únicament sigui saber el que acabarà pujant.

Solidaritat sembla també estar en condicions de revalidar la seva presència al Parlament. Però no està clar, no és segur. Malgrat que és evident, d'acord a les enquestes, que han pogut consolidar un mínim espai electoral, que això es tradueixi en obtenir representació parlamentària en aquests moments està vinculat a condicionants externs. Els suports que té poden permetre revalidar representació si la participació es manté en els nivells actuals, però serà clarament insuficient si la participació creix, llavors, indubtablement, quedarien fora.

Pel que fa a les CUP, són tota una incògnita. Atès que encara no han pres cap decisió sobre presentar-se, en les enquestes que es fan públiques la seva opció de vot no apareix, i no tenim cap mena de pista sobre el seu potencial. En tot cas, i extrapolant agoseradament la seva representació municipal i afegint-hi la capacitat que tinguin de recollir un vot antisistema que habitualment no participa o es dispersa en múltiples opcions testimonials, sembla que la seva presència, en el millor dels casos, els podria donar alguna mínima opció d'obtenir representació parlamentària, entre els 0-3. Però molt difícil.

Davant aquest escenari, ens podríem trobar amb la paradoxa que en el moment de màxima adhesió al projecte independentista, per l'estat propi, el vot independentista explícit acabi tenint una mínima expressió parlamentària.

Des d'aquest punt de vista, sembla lògic que totes aquestes forces puguin treballar conjuntament perquè el vot explícitament independentista tingui la més alta traducció possible en representació parlamentària.

Parlem-ne, doncs. És el que ha proposat ERC, que, assumint el paper de principal força de l'independentisme, ha convocat a tothom a una trobada, per a això, per a parlar-ne.

Pel que fa als possibles objectius, crec que entre ERC-SI i els Walking Dead no hauria de ser difícil arribar a acords positius i assumibles per tothom. Tanmateix, i pel que fa a les CUP, això ja ho veig més difícil, atès que la qüestió de la seva indestriable “revolució social associada al neixement del nou estat” els situa en un terreny inassumible des del punt de vista de la centralitat independentista.

Una cosa és la dimensió social que aporta o vol aportar ERC al discurs independentista i una altra de molt diferent és vincular el projecte al totalitarisme que expressa la falç i el martell. Caldria, per part de les CUP, un exercici molt accelerat de maduresa, per a entendre la prioritat absoluta que tenim per aprofitar l'actual cojuntura per a la creació d'un estat propi. I no ho veig. Coses que propugnen, com sortir de la UE i de l'euro, xoquen radicalment amb l'estratègia nacional, i no sumen, i convertirien el pol independentista en testimonial en aquest procés, sinó directament obstructiu.

Si en els objectius hi ha acord, quines són les altres qüestions rellevants per a un pacte d'aquesta naturalesa? Al meu entendre tres grans qüestions:

1. la capacitat de construir un projecte sobre nous lideratges que superin els que van menar a la divisió que està en l'origen de l'actual situació
2. la capacitat d'assumir participar-hi a partir de la força fefaent de cadascun
3. la capacitat de compartir, no només un objectiu, sinó una estratègia i una mínima manera de fer.

1. Sobre la primera qüestió, la capacitat de construir un projecte sobre nous lideratges que superin els que van menar a la divisió... és potser la més delicada. Si obviem les CUP, que crec que ja no passaran el primer tall, dels mínims a compartir, ens trobem amb tres organitzacions que “surten” d'ERC. La mateixa ERC, Solidaritat i els Walking Dead. Ja sé que no íntegrament i no tothom. Però no ens enganyem, estem davant una matriu de la que se'n van derivar dos noves opcions en el moment del naufragi de l'estratègia tripartita d'ERC i els seus lideratges.

Al meu entendre, la capacitat de construir un pol independentista creïble i mínimament sòlid passa perquè les principals cares visibles de la trencadissa facin un pas enrere i facilitin aquest treball en conjunt.

Això què implica realment? Molt fàcil. A nivell d'ERC aquesta renovació ja s'ha fet, no només han renovat lideratges, sinó que han desplegat una nova estratègia política que no té res a veure amb la del tripartit. L'Oriol no va tenir res a veure amb el tripi, i tampoc la Marta Rovira. I ni en Puigcercós ni en Carod estaran a les llistes, com ja no hi va ser en Ridao.

Pel que fa a Solidaritat, crec que la persona que de manera clara forma part del passat és n'Uriel Bertran. Crec que caldria fés un pas enrere. L'Uriel ha estat un dels grans defensors del tripartit i després ha participat directament en totes les batusses i divisions següents. És més que evident que reconstruir el trencat implica també assumir que s'ha de desbrossar el camí per a tothom, i la millor manera és que els més directament implicats facin un pas enrere. En el cas dels solidaris és obligat del tot que l'Uriel el faci. Pot quedar-se al partit, aquí no hi ha d'haver cap problema. No és qüestió de proscriure a ningú. Es tracta de facilitar l'acord a partir de retirar de la candidatura unitària els elements directament implicats en la divisió. És obvi que això no afecta, al meu entendre, ni a l'Alfons López Tena ni al Toni Strubell.

Pel que fa als Walking Dead, qui hauria de fer un pas enrere per a facilitar la configuració de la llista unitària és el Dr. Muerte. No li queda altra. I pels mateixos motius.

Assumir això em sembla que és indispensable. Justament perquè en aquests moments les persones no som importants, cal assumir que això és un punt de partida facilitador per a totes les organitzacions. Les renúncies de les persones que formen més directament part del passat i de les divisions que van donar origen a la situació actual és un factor clau. ERC ha assumit la seva part en la renovació i ja no hi concorrirà amb les principals cares del passat i vinculades al procés de trencadissa, però ara crec que també ho haurien d'assumir els altres. Per a mi això és de calaix. I si això no s'entén, aquí s'encallaran les coses, m'hi jugo un pèsol.

2. El segon element és que conformar una candidatura conjunta, el màxim d'unitària possible, no es pot fer en abstracte, sinó a partir del respecte a la força que tothom té. Pot considerar-se exclusivament la força que tenen al Parlament, o podrien introduir-se elements també per poder comptar la força municipal (això seria imprescindible per al cas que les CUP participessin). Simplement cal assumir la força de cadascun i configurar, des del respecte i la generositat, unes llistes que permetin la participació de tothom amb motivació.

Vinculat a aquest punt hi ha d'haver, no pot ser de cap altra manera, la contribució econòmica a la campanya. No es pot menystenir. La contribució s'ha de regir pels mateixos paràmetres de proporcionalitat.

Estic segur que aquest serà un dels punts menys conflictius, i que amb bona voluntat es podrien trobar solucions imaginatives i que facin entrar en joc, a partir d'aquests criteris de proporcionalitat i respecte, els millors candidats en cada circumscripció.

3. Finalment, i no és menor, no només cal estar d'acord amb els objectius, sinó que cal estar-ho amb la manera de defensar-los. Aquí és on, novament, veig que pot haver-hi dificultats per a un pacte entre ERC i Solidaritat.

L'ERC de l'Oriol Junqueras ha fet bandera de la fermesa responsable. La nova estratègia d'ERC ha situat clarament que en la mesura que no és la força hegemònica no pot desplegar una acció política que sigui “o es fa com jo dic o estic en contra”. La nova ERC de l'Oriol ha entès que si hi ha una altra força que és la majoritària, ha d'interactuar-hi perquè es produeixin avenços cap als objectius finals, a partir d'uns mínims sense els quals no hi ha possibilitat d'entesa, però que l'establiment dels mínims obliga a mantenir una actitud constructiva i responsable.

Solidaritat això ja no ho té tan clar, em sembla. Com a mínim fins ara la seva acció política ha estat únicament destructiva. Sense matisos. Sota la divisa de “donaré suport incondicional si es fa el que jo dic que s'ha de fer”, la seva acció s'ha orientat deliberadament a intentar destruir els altres sense cap mena de contemplació, ni criteri moral ni patriòtic. Davant la força dels fets, aquesta estratègia s'ha col·lapsat, ha quedat despullada en la seva indignitat i falta de compromís patriòtic.

Però mai és tard per a rectificar. Solidaritat tenia una estratègia “Armaggedon”, que consistia en destruir sistemàticament tant a CiU com a ERC perquè llavors, un cop destruïdes, seria el seu “independentisme emergent” qui recolliria els seus suports i guiaria el poble. Això a hores d'ara ja s'ha vist com el que era, un deliri. El gran repte està en saber si en aquesta nova situació, la bona gent que encara hi ha a Solidaritat, aconseguiran fer canviar aquesta manera de fer i, com molts d'ells han demostrat abastament en el passat, són capaços de construir, d'assumir l'altre com a subjecte, i de centrar-se en com ser útils per al procés.

..........................................................

Aquests són, des del meu punt de vista, els reptes que un possible pol independentista haurà de superar si vol concórrer amb una única candidatura a les eleccions i maximitzar esforços i suports.

Com ja hem vist, em sembla altament improbable que les CUP participin d'un procés així. I pel que fa als Walking Dead, el que facin és irrellevant, no aporten res i sols no estan en les més mínimes condicions de presentar-se a unes eleccions.

Així les coses, el debat, la possible entesa, sembla que se situa en la capacitat que tinguin ERC i SI de sumar esforços. Crec que si tothom hi posa bona voluntat i s'assumeixen les coses i els reptes, és un acord possible. I que seria beneficiós per a tothom. Si es fa des de la lleialtat.

Per a fer què? Ens podem tornar a preguntar. Bé, crec que és molt important que en el nou Parlament, tingui o no tingui CiU i el President Mas majoria absoluta, hi hagi una força que podria ser segons com la segona o la tercera, que tingui el màxim de suports i contribueixi de manera clara a configurar un Parlament amb una enorme majoria de diputats favorables a l'autodeterminació i l'estat propi.

Crec que una aposta d'aquest tipus hauria, a més,de ser ambiciosa per a aconseguir no només adreçar-se i atreure els convençuts, sinó que hauria de tenir posicionaments agoserats en altres camps per a atreure votants d'altres opcions, específicament el PSC. Ja sé que no és fàcil, però és molt important per al país.

I que la unió doni més força i més maduresa i aquest pol pugui ser realment un suport important, responsable, constructiu, davant dels enormes reptes que tenim pel davant. Un grup que no es dediqui a explorar les febleses o les dificultats de l'altre davant la magnitud de les dificultats del procés, sinó que sigui un suport ferm i decidit que ens faci a tots més forts.

Si finalment aquest pol no s'acaba configurant, perquè hi ha massa poc temps com per poder superar les dificultats evidents que té el procés, tampoc no hauríem de dramatitzar. Fora bo que, fins i tot sense acord, el simple fet d'obrir converses permeti un major reconeixement i acceptació mútua, de tots plegats. Que permetés uns mínims de “no agressió” i respecte. Tothom treballaria dur pel vot, però fora bo que es poguessin respectar uns mínims entre tots. Això ens donaria més força.

I que parli el poble.