Quatre claus polítiques a les portes de les eleccions del 25-N

Plenament immersos en un moment històric, la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de novembre pot ser una nova i transcendent fita en el camí cap a l'estat propi.

L'escenari polític de partida és d'un cert esclat i fortalesa de les posicions sobiranistes, de les que aposten per l'autodeterminació i per l'estat propi. Aquestes dues idees, absolutament transcendentals i que configuren el nou escenari i centralitat política al nostre país, són compartides, d'una manera o una altra, per CiU, ERC, ICV-EUA, SI i CUP.

I fins i tot des de tots els matisos que vulguem, el PSC-PSOE no s'atreveix a negar el Dret a decidir. A l'altra banda, només PP i Ciutadans neguen el dret a decidir i l'estat propi. Tot i que també compten amb el PSC per a oposar-se a l'estat propi.

La campanya electoral que començarem en un un parell o tres de setmanes i quin sigui el resultat de les eleccions té vàries claus polítiques i estratègiques sobre les que és interessant reflexionar-hi.

1. La primera en importància és la necessitat que tenim que en el nostre Parlament es configuri una majoria sobiranista clara, rotunda. 

Entenc per majoria sobiranista el bloc dels partits que defensen l'autodeterminació i l'estat propi. Aquest seria el mínim comú, a partir del qual s'estableixen propostes diferents, legítimament diferents. I fins i tot estratègies i tempos diferents. Entenc que d'una manera o una altra en aquest bloc hi són els partits abans referenciats, tot i que tinc alguns dubtes en relació al paper que podrien arribar a jugar les CUP, cada cop més clarament orientades a la seva revolució social més que a la construcció d'un estat propi. Dit d'una altra manera, sembla que les CUP no els interessa un estat propi en els paràmetres que vol la immensa majoria d'aquest poble, és a dir, amb un règim democràtic i inserit en un marc internacional que formen els estats de l'Europa Occidental.

En aquest bloc no tothom té la mateixa força. Així, tenim que hi ha un partit amb una clara hegemonia present i que les enquestes projecten encara més sòlida, que és CiU. Fins al punt de situar-se als voltants de la majoria absoluta.

Després tenim l'espai que podran ocupar ERC, com a pal de paller de l'independentisme explícit, que tot indica que recuperarà molt vot, i que queda a l'expectativa del que li permetrà aquesta recuperació, que s'ha mogut des dels 13 als 18 escons. És més que evident, tal i com estan les coses, que si ERC aconsegueix recuperar la confiança del vot independentista que va tenir, ERC pot arribar fins i tot, i segons com vagin els resultats de la resta, a situar-se com a segona força del Parlament. És difícil, però no és ni impossible ni improbable. Fins a quin punt aconseguirà ERC esdevenir amb claredat el vot útil de referència de l'independentisme explícit? Vet aquí el gran interrogant i repte. Però veig amb gran il·lusió i esperança que ERC ho aconsegueixi, sigui la segona força política al Parlament.

ICV-EUA és la tercera gran pota del bloc sobiranista. Amb un posicionament i un vot diferenciat de les altres dos, atès que no arrenca de la tradició del nacionalisme català, d'aquest tronc comú que d'una manera o altra comparteixen CiU i ERC. Però el seu concurs és vital per al país. ICV-EUA es mou en unes expectatives electorals de consolidar la seva força actual o de créixer una miqueta, 1-2 diputats com a molt.

SI i les CUP arriben a aquestes eleccions jugant-se d'alguna manera el ser o no ser. Això és així, sobretot, en el cas dels solidaris. A hores d'ara és molt i molt difícil que cap de les dues forces aconsegueixi entrar al Parlament. Molt i molt difícil. I més encara en un escenari en el que presumiblement la participació creixerà.

Tot i que les últimes enquestes havien donat alguna opció de revalidar diputats a SI, la veritat és que una anàlisi fina de les enquestes situa aquest objectiu en pràcticament impossible. I la cosa encara se'ls hi ha complicat més amb la irrupció de les CUP. Tots els que ens movem en ambients independentistes sabem que les darreres eleccions van tenir un significatiu vot de gent de les CUP. Més enllà d'això la marxa d'en Laporta, la baixa fidelització de votants i, sobretot, els dubtes sobre realment quina és la seva oferta diferenciada, els situen en un context francament complicat. El meu pronòstic és que les seves possibilitats d'obtenir representació estan per sota de l'1%. I en aquest menys d'u per cent de fet també hi ha el seu propi futur, atès que no crec que ningú pensi que SI sobrevisqui la nit electoral si no obté representació.

Finalment, les CUP són una incògnita. El meu parer i anàlisi és que tampoc entraran al Parlament. Podrien tenir alguna opció a Girona, aquesta no la descarto. Però a BCN ho veig francament difícil. El que passa és que no tenim tantes dades d'enquestes, només la informació que ens proporciona “l'altres” i la informació del seu vot municipal. Hi ha un cert interrogant en relació a la capacitat de mobilització de vot “antisistema” que puguin tenir. Però és que tampoc no sabem quin és aquest vot. Sabem que són molt sorollosos i molt mobilitzats. I que sempre que han intentat alguna cosa no han passat del testimonialisme. Però ja no tenim res més.

En tot cas, que les CUP es presentin està molt bé. Totes les persones que creiem en la democràcia i en la llibertat, ens alegrem que fins i tot moviments que qüestionen la democràcia i les llibertats individuals participin d'aquests processos i sotmetin al parer general de la ciutadania el suport que tenen.

Jo estic especialment content perquè crec que les CUP han pogut viure durant molt de temps de fer “trampa” discursiva. En la mesura que no se sotmetien a l'escrutini definitiu que són unes eleccions, es permetien invocar un “nosaltres”, una primera persona del plural que deslegitimava tot. I això, a partir d'ara, s'ha acabat. Veurem quins suports tenen. I, siguin els que siguin, ja no podran fer servir mai més aquest “nosaltres” que restava legitimitat a tots els altres. No, això s'ha acabat. Ara entren directament en el joc de legitimitats que deriven directament dels suports obtinguts en unes eleccions lliures. Per tant, a partir d'ara, el seu “nosaltres” farà referència única i exclusivament als vots obtinguts. I, el que és més important, hauran de respectar els altres “nosaltres”, els que es configurin amb més suport que el seu. I això és un pas important per al país. S'ha acabat apropiar-se d'un nosaltres a base de no sotmetre'l al veredicte de les urnes.

Tot plegat, el que serà realment rellevant per al país, serà la força que totes aquestes opcions acumulin, tant en representació parlamentària com en vot.

Sovint hem sentit per part d'un molt minoritari però sorollós independentisme exprés que la meitat més un ja dona la majoria. Això no és així. I vet aquí el nostre repte. No en tenim prou amb la meitat més un. Tenint en compte la dependència del suport internacional que té l'èxit de la nostra iniciativa (referèndum d'autodeterminació i estat propi) és del tot fonamental que configurem sempre majories molt àmplies.

Tal i com jo ho veig crec que seria importantíssim que aquest bloc se situés entre els 90 i els 100 diputats, és a dir, que assolim un mínim de representació de les 2/3 parts del Parlament. Això conferiria una inqüestionable legitimitat constituent per a la consulta i la proclamació de l'estat propi. 90 diputats ens situa en els 2/3 i 100 diputats en pràcticament el 75% de la cambra. És això el que necessitem i pel que hem de treballar! Vital per al país, vital per a la consulta, vital per a l'estat propi!

Un dels elements que podria afectar negativament aquesta majoria és que tant SI com CUP tinguin un significatiu nombre de vots però insuficient per a entrar al Parlament. No és inversemblant pensar que entre totes dues forces puguin assolir fins a 100.000 vots, i no tinguin representació. Que aquests sufragis no tinguin traducció parlamentària afeblirà la majoria. Però bé, són les regles, i és bo que també com a poble passem per aquest procés de maduració. Ni que no hi hagi més oportunitats d'aplicar el que hem après.

2.  Un segon debat molt interessant en aquest escenari és si és convenient o no que CiU obtingui majoria absoluta.

Jo ho tinc claríssim: per al procés també és vital que CiU obtingui majoria absoluta. No en tinc cap dubte. Només tinc seguretats. Necessitem un suport brutal, inqüestionable, al president Mas i a CiU després de l'aposta explícita que han fet per exercir el dret a l'autodeterminació i construir l'estat propi. I aquest suport, tal i com estan les coses, només pot manifestar-se d'una manera: atorgant la majoria absoluta. Tot el que no sigui això serà llegit arreu com una mostra de feblesa, com un escenari d'inestabilitat afegida a la dificultat de tot el procés, etc.

Si una cosa necessita el procés és que pugui ser dirigit amb mà ferma, sense incerteses, sense inestabilitats. I això només ens ho pot donar la majoria absoluta del president Mas i de CiU. No és cap caprici: és el mateix que va demanar n'Àlex Saldmond per a iniciar el procés a Escòcia.

Hi ha dos grans reptes polítics i nacionals: per una banda configurar una majoria parlamentària el màxim d'àmplia possible, i per a aquesta dimensió és clau la participació del màxim nombre de forces polítiques del Parlament, amb les que des del primer moment caldrà treballar com una unitat, com un bloc. Però després ens trobem amb la necessitat d'un President i un governs forts, capaços de dirigir el procés sense incerteses ni febleses, i capaços d'assumir amb la determinació que només pot atorgar la majoria absoluta la gestió del dia a dia, d'un dia a dia que serà d'una enorme complexitat, dificultat. I per a aquesta segona qüestió crec que ni ERC ni ICV-EUA estan suficientment preparats.

Sí, jo aposto clarament per la majoria absoluta. Per a mi no té cap mena de valor aquest joc de declaracions polítiques que només persegueixen sembrar incertesa sobre el procés, escampant tan injustament dubtes sobre CiU. No fotem! Ara no és el moment d'això, companys.

3. Un tercer debat és, de fet, una solemne tonteria, i és el de l'abast de l'objectiu de l'estat propi i l'ús o no ús del terme independència.

Hòstia, seria molt important no fer el ridícul en aquest tema. Seria molt important que tots plegats no ens fiquéssim en una absurda discussió buscant tres peus al gat.

Vagi per endavant que no acabo d'entendre tampoc el capteniment de CiU per no fer servir el mot independència. Crec que ells mateixos, que estan en la millor de les situacions per a donar-li un contingut sòlid, amb aquest obsessió per no fer-lo servir també contribueixen a alimentar aquesta absurditat.

Dit això, ara la resta no fem el xorra. CiU no vol fer servir el terme independència, però fa servir el resultat del procés, en l'única acepció possible que té la independència en el nostre entorn polític de l'Europa Occidental: el resultat del que sempre n'hem dit la independència és l'estat propi.

Les paraules defineixen conceptes, però no som presoners de les seves definicions. Per més que sempre hàgim fet servir la “independència”, per parlar del procés que ens menaria a construir un estat propi, el cert és que la independència com a tal ja no existeix, no té cap sentit. No hi ha, per tant, un valor absolut d'independència, sinó un valor de resultat comprensible en termes polítics en el nostre entorn, i aquest és l'estat propi. Un estat propi amb interdependències molt clares, atès que estem en un context en el que tots els estats han fet cessions de sobirania cap a instàncies supranacionals. I això és cada cop més evident i més fort.

Parlem d'independència per a dir que sortim d'Espanya i fem la nostra via, a través d'un estat propi, que volem, majoritàriament, integrat en les institucions internacionals de les que actualment ja en som membres, tant de dret com per vocació: la Unió Europea, l'euro, etc.

És absolutament ridícul i patètic el debat. Estem d'acord que el resultat del procés és un estat propi (propi, propi, propi), amb les mateixes competències pròpies que la resta d'estats del nostre entorn i amb les mateixes cessions de sobirania i de competències a instàncies supraestatals que la resta d'estats del nostre entorn. Doncs ja està!!!!

Que CiU pensi que “independència” està molt associat a una certa tradició i pràctica política que no és la seva i que, en aquests moments, prefereixin parlar del resultat del procés més que dels posicionaments polítics que de manera inequívoca han defensat fins ara aquest resultat a mi me la porta fluixa. No hi tinc cap problema. I fins i tot no acabant d'entendre aquest capteniment en no fer servir el mot, sí que entenc que en aquesta fase crucial en la que estem és més important adreçar-se als no convençuts que als convençuts. Per tant entenc que, segurament després d'analitzar moltes coses, des de CiU creuen que els no convençuts, els que dubten, els que tenen incerteses... s'aproximen més fàcilment al Sí a l'estat propi sense parlar d'independència, sinó d'estat propi. Doncs perfectíssim! Endavant amb l'estat propi. Prou collonades, per favor!

4. El quart element rellevant que volia assenyalar d'aquest procés en el que estem és justament aquest, el de la importància del discurs en funció dels destinataris.

Crec que tots els partits que formen part d'aquest bloc per l'autodeterminació i l'estat propi s'equivocarien si, al costat d'aquests dos objectius que comparteixen, no compartissin també una altra cosa: la necessitat de modular el discurs per a adreçar-nos més als no covençuts que als convençuts.

Senyors, aquest és un aspecte nuclear de la campanya i el procés. Som majoria, sí, però necessitem ser una gran majoria i, sobretot, necessitem fer les coses tan bé que encara siguem capaços d'atreure cap a les nostres posicions a gent que ara no hi és.

Tenim uns grans col·laboradors, que són els espanyols. Ho estan fent tan malament, són tan bèsties, tan energumènics, que tot el que diuen en contra del nostre procés l'únic que fa és fer-nos créixer.

Però malgrat això, per a mi serà molt important que tots els partits pensin el seu discurs no per als ja convençuts, no per als propis, sinó per als no convençuts. Que tothom faci un gran esforç de pedagogia, de ser atractius, d'explicar les coses, de no generar hostilitat, etc.

Entenc que els grans tenen més responsabilitat en tot això. De fet ja fa dies que el president Mas fa un discurs que tinc claríssim està més pensat per als no convençuts, per als que dubten, per als que s'han instal·lat en la incertesa, que per als que ho tenen clar. Aquests ja ho tenen, aquests no es quedaran a casa, etc.

L'Oriol Junqueras també està fent una feina impagable, absolutament transcendent, en relació a aquesta dimensió del discurs, és a dir, d'interpelar i buscar la complicitat dels no convençuts.

Entenc que des d'opcions més minoritàries, com poden ser SI i les CUP això és més complicat, atès que justament les seves opcions se situen en els elements que estan més a l'extrem de la nostra majoria, els més desconectats de la gran majoria social... Però fora molt important, és patriòticament exigible, que no aprofitin que els grans fan aquest esforç pedagògic per a fer demagògia contra ells. Trobaria molt deslleial que convertissin els discursos que busquen integrar no convençuts en discursos sota sospita.

És a dir, uns tenen més responsabilitat que altres en aquest esforç de discurs pedagògic adreçat als no convençuts, als que dubten. Però tothom té el deure patriòtic de no aprofitar-se mesquinament d'aquesta situació per a fer veure el que no és. Queda clar, oi?

PS: de tot plegat, la llàstima és que no poguem votar dues vegades, he he he. Per a mi, i de manera clara, hi ha dues opcions que em mereixen tot el crèdit i que m'agradaria poder-les votar totes dues. S'ho mereixen.