Davant la tempesta perfecta! Salpem o enfonsem el vaixell al port?

Encara col·lapsat pel desastre dels resultats de les eleccions del 25-N. Trist. Perquè ha passat tot el que havia de passar per a complicar el procés. El poble de Catalunya no ha triat facilitar -lo, sinó complicar-lo, dificultar-lo. Tenim al davant la tempesta perfecta.

Dit això, el procés encara està viu, però ara ja depèn d'altres factors. Això és justament el tema, que ja no depèn del mateix procés, dels interessos del mateix procés. Ara depèn d'altres coses. I aquestes altres coses o es gestionen amb molta inteligència, capacitat d'acord, etc. o pringarem.

O CiU i ERC són capaces d'arribar a un pacte que blindi el procés i la governabilitat o això se'n va a fer punyetes. Jo confio en l'Oriol Junqueras. Però sé que la situació és molt complicada, atès que la governabilitat vol dir sacrificis, assumir els costos de decisions impopulars, etc.

Anem a intentar veure què ha passat, com és que CiU s'ha fotut la castanya que s'ha fotut.

La primera qüestió és la flipada que cap enquesta, cap! no detectés el que estava passant entre l'electorat convergent. Al meu entendre aquí hi trobem 4 factors diferents que poden arribar a explicar això:

• l'enorme bossa de vot indecís que hi ha hagut aquestes eleccions. En contra del que acostuma a passar, CiU aquest vot d'indecís finalment no l'ha consolidat, l'ha perdut, en totes les fronteres que tenia, simultàniament.
• Les declaracions d'en Duran just a l'inici de la campanya, en les que va rebentar directament l'estratègia convergent, apuntant a la línia de flotació del president.
• La vaga general del 14-N, en plena campanya
• la intoxicació del diari El Mundo, que va centrar la part final de la campanya

Amb tots aquests factors és possible que les enquestes no recullissin el que estava passant. Costa d'entendre-ho, però, en les que es van arribar a publicar el diumenge abans de les eleccions. Però el cert és que repassant els titulars de diumenge tots els diaris parlaven que CiU perdia empenta, baixava.... (i cap d'elles no podia recollir el que passar amb El Mundo! perquè va ser posterior)

Si a això hi afegim l'increment del 10% en la participació, el còctel ha resultat tremendo. Aquí sí que trobo estrany que no s'hagin fet més càlculs de l'impacte i els diferents escenaris que es podien donar.

Tot i que hi ha hagut una certa promiscuïtat en el transvassament de vots entre partits, en el cas de CiU hi ha hagut fugues superiors a les que es podria preveure i en alguns casos, de no previstes.

L'escenari inicial sempre ha estat un de molt clar, en el cas de l'electorat de CiU: un mínim d'un 30% del seu electorat no era independentista. D'acord a l'últim CEO, un 12,6% votaria que no, un 12% s'abstindria (que pot amagar no) i la resta NS/NC.

Aprofitant uns càlculs que han fet al País, sobre el transvassament de vots entre partits, a partir de les dades d'una enquesta amb una mostra de 2.500 persones (segons diuen), podríem veure el següent:

• La principal pèrdua de suports de CiU es produeix entre el votant no independentista, amb aproximadament 193.000 vots que es reparteixen entre PSC, PP, Ciutadans i l'abstenció. Això implica una pèrdua bruta del 16,04% dels votants del 2010. Si descomptem el vot captat d'aquest mateix bloc (PP, PSC i l'abstenció) per CiU, que haurien estat al voltant de 130.000 vots, ens trobem un diferencial negatiu de 63.000 vots. Aquí és on s'ha perdut part de la batalla. Tot i que en aquest escenari amb el risc que el votant no independentista no seguís en aquest procés, el cert és que la pèrdua de suports ha estat molt i molt important.
  
  
• A diferència de l'escenari anterior, el que difícilment es podria preveure és que en un moment  de clara explosió sobiranista per part de CiU, amb un inequívoc missatge per l'autodeterminació i l'estat propi, i amb un president Mas liderant el procés amb convicció i solvència, també es produís una significativa pèrdua de vots cap a altres opcions sobiranistes. Així, ens trobem que al voltant de 77.000 votants de CiU el 2010 aquest cop han optat per ERC (i en molta menor mesura per les CUP), el que implica un 6,40%. D'aquest bloc, tanmateix, CiU també ha rebut un important vot, provinent de la mateixa ERC i de SI, de 53.000 vots. Amb la qual cosa el diferencial negatiu estaria al voltant dels 24.000 vots.

Aquests dies s'està fent la lectura que CiU “només” ha perdut 90.000 suports. El cert és que n'ha perdut molt més, pràcticament una quarta part dels votants del 2010 (280.000 vots). El que passa és que parcialment aquesta pèrdua s'ha vist compensada per vot nou obtingut (192.000), això sí, en un escenari de creixement de fins a 10 punts de la participació, és a dir, que es perden vots mentre entra molt vot nou a les urnes, del que de manera neta se'n beneficien altres (en la suma de guanyar i perdre vot).

Aquesta combinació ha estat letal per a CiU i veurem si no serà letal per al mateix procés. Només s'ha pogut retenir parcialment el vot no independentista que tenia CiU, i a més, el més difícil d'entendre, és que vot independentista que tenia també ha marxat. I això sí que no crec que hi hagués ningú que s'ho esperés, en unes eleccions històriques, de màxima tensió amb l'estat i de més nítid compromís de CiU i el president Mas amb l'estat propi.

Les declaracions d'en Duran a poc de començar la campanya, que van ser aprofitades fins l'extenuació per l'oposició, han estat, en aquest sentit, letals. Però el gruix de la pèrdua es produeix entre els antics votants no independentistes, aquí és on s'ha pagat més car el compromís del president i de CiU amb l'estat propi.

El més greu és que el procés, malgrat les sumes que puguem fer, ha quedat tocat. No era un problema de majoria, aquest procés, perquè suposo que ningú no s'hagués llençat al mateix des de la minoria. Les eleccions eren històriques per la capacitat que tinguessin de visualitzar un lideratge fort i d'assegurar els elements que facilitessin el procés.

És a dir, les eleccions no eren tant pel “què”, sinó pel “com”, és a dir, com ho farem, com gestionarem el procés, com garantirem la governabilitat, etc.

I el procés, des d'aquest punt de vista ha quedat molt i molt tocat. De fet hem estat a punt de fregar la catàstrofe. Perquè encara hi ha hagut sort que ERC, per molt pocs vots i molt pocs diputats, ha quedat segon partit, i això encara confereix un escenari de força a la representació sobiranista en el Parlament. Però si ERC hagués quedat tercera i ja no diguem quarta força (que podia haver passat, li ha anat d'un pèl), el procés s'hagués quedat inevitablement mort aquella mateixa nit del 25-N.

Estem jugant amb foc. Estem en un escenari on les majories socials no són tan sòlides com ens semblen, on la por ha entrat en joc i ha impactat en molt votant. I també on molta gent encara no ha entès que estem davant un procés que requereix de majories sòlides si volem que triomfi. Ara, si, com deia en un post anterior, el que volem és “continuar lluitant”, doncs endavant, estem quasi a punt de que s'aconsegueixi això, és a dir, que només ens quedi “continuar lluitant”, enlloc d'anar cara a barraca a guanyar.

Ara mateix només hi ha una única possibilitat, ens ho juguem TOT a una única carta: que CiU i ERC siguin capaces d'entendre's i de blindar dues coses: PROCÉS I GOVERNABILITAT.

M'és igual si ERC entra al govern o no ho fa. Això ja dependrà de les negociacions. Però si ja des d'ara, de manera el més immediata possible, no surten el president Mas i n'Oriol Junqueras anunciant un acord total per blindar el procés i garantir la governabilitat de la Generalitat mentre duri aquest el mateix, no hi haurà procés, l'haurem matat. I garantir la governabilitat és tan difícil com necessari. Embruta tant com èpica aporta el procés. Però s'ha de garantir i blindar les dues coses. No n'hi ha una altra. Si el president i l'Oriol ho aconsegueixen blindar i comparteixen el lideratge del procés i el compromís amb la governabilitat, perfecte, encara en sortirem ben parats, de tot plegat!

I entenc per procés no només fins a la consulta, sinó fins al reconeixement internacional, és a dir, fins que, d'acord a la nova legalitat pròpia, ja es puguin convocar eleccions constituents i es configuri un nou parlament i un nou govern.

Aquest és el repte. Estarem a l'alçada?

A mi, tot el que ha passat em genera molta tristesa perquè crec que és extraordinàriament injust per a una persona com el president Mas, que és i ha estat un lideratge providencial, que ha demostrat capacitat, serenitat, tensió creativa, etc. Que ha estat el primer president de la Generalitat que ha fet una cosa per la que tants patriotes catalans porten més de 300 anys treballant, lluitant, com és iniciar el procés efectiu cap a l'estat propi. President, estem aquí pel que calgui. I gràcies, moltes gràcies per tot, per haver-nos permès viure aquesta il·lusió.

Si les coses haguessin anat diferent, dilluns al matí, a primera hora, hauríem salpat. Ara haurem d'esperar per veure si salpem o enfonsem el vaixell a port.