Cinc dies després de les eleccions del 25-N i les incerteses que va plantejar el resultat, el lideratge del president Mas i de n'Oriol Junqueras sembla estar alineant-se i preparant vaixell i tripulació per a salpar.
Abans, però, d'aventurar-me a dir la
meva sobre les condicions en les que salparem, vull referir-me a la
situació en què vam quedar amb el resultat del 25-N, i fer-ho des
d'una perspectiva analítica molt clara: ajudar a ser conscients de
les coses (d'acord a a la meva visió) i la màxima de que el que no
et mata et fa més fort.
El 25-N vam fregar la catàstrofe. Cal
ser-ne conscients. Amb la patacada de CiU, si ERC no arriba a quedar
segona força, el mateix 25-N hauríem estat oficiant els funerals
del procés. Que ERC finalment -pels pèls- aconseguís ser la segona
força al parlament ha permès fer entrar en valor el resultat de CiU
(la seva majoria, el seu nombre d'escons i de vots) i el conjunt dels resultats dels
partits favorables a l'autodeterminació i dels favorables a l'estat
propi.
Però només que ERC a Barcelona hagués
tingut 10.000 vots menys, tot això hagués saltat pels aires i no hi
hauria hagut cap possibilitat real de remuntar-ho. Fins i tot en
molts moments de la nit CiU + ERC ni tan sols arribaven als 68
escons. Fregant la catàstrofe...
Una segona qüestió a tenir molt
clara: molts dels que hem apostat per CiU no ho hem fet per un amor i
una passió incondicionals, sinó perquè racionalment pensàvem que
era la millor manera d'assegurar el procés. Continuo pensant-ho, i defensant-ho, tot i que això ara ja sigui irrellevant.
De fet, crec que tots podem ser
conscients, ara més que mai, que si CiU hagués tret majoria absoluta, dilluns al matí
a primera hora, hauríem salpat. En termes futbolístics, la majoria
absoluta de CiU era habilitar a un davanter en posició correcta
davant la meta rival, sense cap altra oposició que el porter. Era un
element clarament facilitador i d'anar directes a barraca sense cap
altra dependència, consideració, que l'encert propi. A més a més
tots els flashos de la premsa internacional estaven concentrats en
aquesta jugada, etc.
Enlloc d'habilitar aquesta jugada, de
fer-ho fàcil, hem preferit -el poble de Catalunya- construir una
jugada d'atac que necessita fer entrar en joc tota la davantera,
parets, obrir-se a les bandes, etc.
Però l'important és que tenim la
possessió i que continuem amb majoria sobre el terreny de
joc i amb totes les opcions de fer gol, d'aconseguir el nostre
objectiu.
Clarament el resultat del 25-N el que
fa és obligar-nos (a tots) a desplegar una nova estratègia. Des d'ara, només hem de pensar en quins són els puntals sobre els que el
resultat del 25-N ens obliga a construir l'estratègia.
S'equivoquen molt els qui aquests dies
han volgut vendre la idea de que CiU o el president Mas tenien una
estratègia patrimonialitzadora del procés. Això és mentida. El president Mas ha dit per
activa i per passiva que la majoria absoluta servia per a solidesa
del govern, del dia a dia, però que el procés havia de ser el màxim
de consensuat possible.
El resultat del 25-N deixa la principal
força pro autodeterminació i pro estat propi en una situació en la
que ja no pot fer res sola. I aquí és on han d'entrar en joc la
resta de forces, especialment ERC. No hi pot haver procés sense
govern, i un govern fort, sòlid i estable.
CiU i ERC, per tant, estan obligades a
entendre's, i a fixar un pacte que garanteixi tant la majoria sòlida
sobre la que pivotarà el procés com la majoria sòlida sobre la que
es garantirà l'estabilitat i la solidesa del govern.
I el principal esforç de
responsabilitat en aquest cas recau sobre ERC. Per sort, i com tampoc
no m'he cansat de repetir des d'aquest bloc, el lideratge de n'Oriol
Junqueras, en la nova ERC és providencial. Conec l'Oriol de fa molts
anys i em tinc per amic seu. Sé perfectament del seu patriotisme i
de la seva responsabilitat, així com de la fortalesa de les seves
conviccions i la seva intel·ligència extraordinària. I crec que
n'Oriol és perfectament conscient de la situació i del que implica
i exigeix.
I després de sentir aquest migdia el
president Mas, ja no tinc cap dubte que arribaran a un acord i que
aquest acord serà bo per a tothom, que permetrà governar, que
permetrà introduir elements programàtics d'ERC i que, sobretot, un
cop garantida aquesta estabilitat, permetrà posar salpar
immediatament rumb a la consulta d'autodeterminació i l'estat propi.
I com que el que no ens mata ens fa més
forts, si el resultat final del 25-N va permetre salvar el procés i
tot això, el pacte entre CiU i ERC permetrà visualitzar un
lideratge dual del procés amb dues figures excepcionals: el
president Mas i l'Oriol Junqueras.
Si tot va com ha d'anar, i
s'aconsegueix blindar governabilitat i procés, cal fer entrar
ràpidament en valor aquest doble lideratge, estigui o no estigui
l'Oriol dins del govern. President i
vicepresident o President i líder de la segona força política del
Parlament, han de visualitzar davant el país i davant el món la
fortalesa del pacte i del compromís. I hem de ser capaços
d'aprofitar les qualitats i potencialitats dels dos perfils de
lideratge que ambdos tenen.
Això també té una lectura que ens
obligarà a tots i cadascun de nosaltres. Des de l'aventura del
tripartit en l'ambient independentista han estat més freqüents els
mals rotllos, tensions i desqualificacions que les oportunitats de
treballar plegats. Fins i tot quan de la mà de la societat civil
tots hem aconseguit anar plegats, p.ex.en la manifestació de l'Onze
convocada per l'ANC, mai no hem perdut l'oportunitat de practicar el
mourinhisme i d'intentar ficar el dit a l'ull de l'altre per treure'n
algun rendiment -miserable- de caràcter partidista.
Doncs això, aquesta permanent voluntat d'aprofitar-ho tot per a treure'ns els ulls els uns als altres i de qüestionar-ho permanentment tot, s'ha d'acabar. Cal posar-hi
punt i final. I fer-ho també de manera enèrgica. No només hem de
deixar de fer-ho tots plegats, sinó que a més a més tots i
cadascun de nosaltres ens hem de convertir en guardians gelosos i
implacables d'aquesta nova entesa sobiranista. No ens podem permetre
ni dubtar ni treure'ns els ulls ni aprofitar qualsevol gest per mirar
de practicar partidisme estèril i destructiu d'un “nosaltres”
que cada cop s'ha d'aixecar amb més força, també, evidentment, de
la mà de les principals estructures de la societat civil.
Amb govern i procés, tots ens hauríem
de dedicar a donar-los-hi suport i a preparar-nos tan bé com poguem
per a guanyar la consulta. I encara tenim molta feina.
Tot i que en el conjunt del país
tinguem encara una majoria sobre l'unionisme, el cert és que el 25-N
ens ha traslladat algunes alarmes a les que hauríem de prestar una
atenció preferent.
I parlo, sí, dels resultats a l'àrea
metropolitana. No hi hem arribat. El missatge per l'estat propi no hi
ha entrat. I aquesta hauria de ser la nostra atenció preferent.
Total.
Mireu, els resultats del 25-N van
implicar una mobilització extraordinària del sobiranisme. No crec
que cap vot sobiranista, més enllà dels catalans a l'estranger, es
quedés a casa. I no se'n van perdre. Tothom va votar el que va
creure millor. I excepte els 46.000 vots de SI, la resta tots van
tenir representació. I els vots de SI no haguessin alterat gens el
resultat final. Per tant, tampoc des d'aquest punt de vista no ens
hem de fer cap retret entre nosaltres. Tothom es
va mobilitzar i tothom va dipositar el vot pensant en el millor per a
Catalunya i el procés.
Però és evident que hi ha certes
àrees a Catalunya on el nostre missatge, per l'autodeterminació i
l'estat propi, no ha aconseguit quallar. Està clar que el vot del NO
a la independència és el que té un gran component identitari,
mentre que la fortalesa del SÍ està en la convicció compartida que
ens ofereix un futur millor, més oportunitats, més benestar, més
ocupació, més riquesa...
I malgrat el molt que hem treballat en
aquesta direcció, el cert és que hi ha una enorme massa de
conciutadans nostres que semblen impermeables als nostres arguments.
Cal pensar-hi. Cal saber si hi arribem i si hi arribem com cal, és a
dir, amb credibilitat suficient i amb capacitat de convicció,
d'explicar-nos, de fer-nos entendre, de convèncer.
És aquí on més i millor hem de
treballar. Tenim la sort, un cop més, que tant el president Mas com
l'Oriol Junqueras han estat extraordinàriament sensibles a aquesta
qüestió. El president va parlar del castellà com a “patrimoni”
de Catalunya i l'Oriol va fer un article absolutament valent i
providencial garantint que el castellà seria llengua oficial al
futur estat català. En certs ambients aquests posicionaments no
només no van ser entesos, sinó que van multiplicar crítiques
absolutament demenciades, inacceptables.
Doncs, senyors, l'independentisme té
un repte, i és presentar-se de manera no agressiva identitàriament
a tot aquest món que per ara ens gira l'esquena. Ningú no s'ha de
sentir amenaçat en la seva identitat, tot el contrari, hem d'oferir
un futur atractiu, realista, que situï amb claredat allò que ens
uneix, la voluntat d'un país més pròsper, ric i amb major
benestar, i que això passa inequívocament, per l'estat català. Un
estat català que serà escrupolosament respectuós i amic de les
diferents identitats sobre les que l'edificarem.
I haurem de ser molt forts i molt
contundents, estar molt preparats, per a que les campanyes de la por,
que no pararan de multiplicar-se, no aconsegueixin el seu objectiu.
Ara l'han assolit, no ens enganyem: els dubtes identitaris, les
campanyes de la por sobre diferents elements bàsics de la nostra
convivència i futur han acabat impactant en molta gent, que ha
reaccionat amb un vot contrari a l'autodeterminació i l'estat propi.
Hem de ser forts i estar preparats per
a evitar que tinguin èxit en intentar dividir-nos en dues
comunicats. I, alhora, per a esvair, persona a persona si cal, les
pors que els intentaran interioritzar sobre el procés i el futur
estat català. Aquest és el gran repte. Aquesta és la nostra gran
feina des d'ara mateix fins a la consulta.
Hem fet moltes i moltes coses bé, per
això estem com estem. Però potser també hem pecat d'un cert
eletisme. És a dir, iniciatives extraordinàries, com per exemple
tots els articles del col·lectiu Wilson, hem de mirar de
transformar-les en informació capaç de penetrar en totes les llars
de l'àrea metropolitana. És només un exemple.
Som-hi, doncs, amics i amigues. Tothom
al seu lloc. Tothom en estat de màxima tensió. Tothom disposat a
fer el que calgui per l'èxit de la navegació cap a l'estat propi, a
evitar esculls, a fer front a activitat hostil, a recollir i fer
pujar al nostre vaixell a tota la nostra societat, des dels pobles
profunds de la Garrotxa fins als barris més impermeables al nostre
missatge de l'àrea metropolitana.
I, president Mas, Oriol Junqueras...
anticipo des d'ara el meu agraïment pel que no tinc cap dubte que
aconseguireu: pactar el que sigui millor per a Catalunya, garantir la
governabilitat i posar en marxa i culminar el procés
d'autodeterminació i l'estat propi. Gràcies pel vostre patriotisme,
per la vostra capacitat de sacrifici i per la vostra voluntat de
fer-ho plegats, que ens ha de servir d'exemple a tots i cadascun de
nosaltres.
Som-hi, que salpem!
PS: dilluns, una espelma davant el Sant
Crist de Lepant, a la catedral de Barcelona. I un record per als
grans almiralls catalans, des de Roger de Llúria fins a Lluís de
Requessens o Joan de Cardona. Que Déu ens beneeixi, al president, a
l'Oriol, i a tots i cadascun de nosaltres, que anirem a bord
d'aquesta enorme flota que en breu salparà cap a la llibertat!
(dedico aquest post a l'amic, company, camarada, Àlex Fenoll, patriota incansable, activista permanent, esperit pur del que comento en aquest post, d'aquesta energia permanent per ser i per ser-hi. Els teus amics estem amb tu, també en aquests moments dolorosos. Sé que ara no em podràs llegir, però vull que sàpigues que estem amb tu. Una abraçada ben forta i fins molt aviat!)
(dedico aquest post a l'amic, company, camarada, Àlex Fenoll, patriota incansable, activista permanent, esperit pur del que comento en aquest post, d'aquesta energia permanent per ser i per ser-hi. Els teus amics estem amb tu, també en aquests moments dolorosos. Sé que ara no em podràs llegir, però vull que sàpigues que estem amb tu. Una abraçada ben forta i fins molt aviat!)
El que és clar és que aviat farem un referèndum, amb un govern que sembla que serà estable i una part de l'oposició responsable, i que haurem de suar per guanyar-lo. Ara ja tenim clar que serà difícil però ens en podem sortir si hi posem el coll. A treballar!
ResponEliminaNo sé si mai Catalunya ha tingut simultàniament dos líders de tanta alçada. Tot i les diferències en molts temes, es poden complementar a la perfecció. Cal que tothom faci sacrificis. El país per davant de tot! Vaig votar ERC per en Junqueras i no me'n penedeixo gens ni mica. ENDAVANT!
ResponEliminaSobre AMB hem de millorar, pero veniem del dessert.
ResponEliminaAkor
Com et celebro quan et surt l'èpica! @elsomatent
ResponEliminaMai havia estat tan d'acord amb tu. Potser això és un senyal que ens esperen temps de més unitat! Salut i als rems...
ResponEliminaMirant ací, fa molt bona pinta:
ResponEliminahttp://www.vilaweb.cat/mapa-electoral
Veient el resultat de les eleccions del diumenge passat, no soc pas tant optimista.
ResponEliminaNo veig pas que ens haguem mogut ni un milimetre d'ont eram.
Digueu-me escèptic si voleu, però és el que veig.
També veig que a un president que possa la cara pel sobiranisme de la Nació catalana i que a canvi demana el ple suport dels catalane, aquests li deneguem.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDasein, admeto moltes coses. Però no que algú es presenti amb el símbol de l'opressió, la vexació i l'empobriment de Catalunya com a bandera.
ResponElimina