La irrellevància destructiva d'en Duran

LA IRRELLEVÀNCIA DESTRUCTIVA D'EN DURAN LLEIDA DAVANT EL 25-N I EL PROCÉS CAP A L'ESTAT PROPI:

Eleccions històriques. Compromís històric del Molt Honorable President Artur Mas, i de la coalició que encapçala, Convergència i Unió.

Mai fins ara un president de Generalitat havia tingut l'oportunitat i l'havia aprofitat, per a liderar el procés català cap a l'estat propi, li vulguem dir com li vulguem dir, la independència en termes convencionals, estat propi si tenim en compte la inserció europea del futur estat català i la cessió de sobiranies que comporta.

Josep Antoni Duran Lleida, també conegut com el palmero d'Alcampell o el Cerillo ha assistit estupefacte i sense alè a l'evolució dels esdeveniments des de la prèvia a la històrica manifestació de l'Onze de Setembre.

Incapaç d'assumir o de captar el que estava passant, el Cerillo va menysprear la convocatòria i va explicitar que ell no hi aniria. Molt poc abans de l'Onze, segurament “aconsellat” per algú del seu entorn de “gent influent”, i protagonitzant un sonadíssim ridícul, hi va anar. Ridícul no perquè hi anés, tothom hi era benvingut, sinó per les patètiques explicacions que va donar per dir que hi anava. Però el pitjor per al palmero estava per arribar.

L'endemà, dia 12 de setembre del 2012, el president Mas protagonitza una compareixença històrica i traça amb claredat el full de ruta. És la primera d'una sèrie de compareixences històriques, sense precedents. El president Mas assumia plenament la reivindicació massivament expressada pel poble de Catalunya i es disposava a posar-se al servei d'aquella reivindicació.

Aquells dies van ser molt durs per al palmero. Una persona com ell, instal·lada en el confort de la “mediació” amb Espanya, esdevenia una anècdota intranscendent als ulls dels seus "protectors"... La manera de fer del palmero se sustentava en què sempre havia pogut oferir alguna cosa. I tot el que envolta l'Onze el va deixar molt malament, en una situació complicada.

Atenent a la patositat inicial de la resposta espanyola, és evident que això no va ser perquè no tinguin ni poder ni força per a respondre a la reivindicació catalana, sinó perquè els seus controls havien fallat. I el palmero era un d'aquests “controls”. És fàcil imaginar-se'l en una d'aquelles suites de luxe, davant gent d'aquesta que ell considera respectable, dels que manen, i presumint que ell tenia controlat al president Mas i que estiguessin tranquils. Tot el que envolta l'Onze el deixa en evidència. Exhibeix la seva irrellevància.

En el desconcert inicial de tot l'espanyolisme, el sr. Duran es refugia en la seva lesió de menisc per a desaparèixer del mapa.

És fàcil imaginar-se aquells dies molta gent preguntant-se “qué coño ha hecho Duran!” “póngame con Duran!” “está lesionado, no se puede poner”.

És fàcil imaginar-se que finalment la “inteligentsia” espanyola reacciona i articula una resposta. “Duran, tienes que parar esto”. L'home, que no és tonto, continua amagat en la seva lesió de menisc. Probablement intentés amenaçar al president Mas amb el rotllo de sempre, que si trenco, que si acabo amb CiU, etc. I no cal fer cap ouija per a veure l'escena en tota la seva duresa, amb un president Mas mirant-se'l amb menyspreu, fins als collons d'ell, i dient-li: “fes el que creguis que has de fer, Duran”.

Però en Duran és covard. I no s'atreveix a desafiar públicament el president. Com que no és tonto, sap que és cavar la seva tomba.

Llavors arriba el tema del programa electoral. El palmero intenta que Unió no segueixi la proposta del President i de CDC, de referèndum d'autodeterminació i estat propi, però veu que és tensionar massa el seu propi partit i que no el seguiran, que perdrà -insisteixo, no és tonto-. Però -insisteixo, és covard- llavors es torna a refugiar en la seva lesió, no assisteix al debat en l'òrgan d'Unió que havia d'aprovar la proposta electoral, fa llegir una carta infame venint a dir que s'hi oposa (posteriorment és "oportunament" filtrada a El País) i, malgrat tot, Unió aprova l'autodeterminació i l'estat propi, en els mateixos termes que va aprovar, amb l'oposició del palmero, en el seu recent congrés “En l'actual context, el concepte de llibertat i sobirania no pot significar res més que assolir les estructures d'estat per Catalunya, un Estat membre de la Unió Europea”.

Derrotat absolutament, i amb la covardia de la incompareixença.

Li devien xiular les orelles: “Qué coño está haciendo Duran!” “Póngame con Duran”. I Duran continuava amb la seva lesió de menisc.

De manera que, sota un lideratge socialment imponent, aclaparador, com és en aquests moments el del president Mas, CiU aprova un programa electoral que té per objectiu en la propera legislatura la consulta autodeterminacionista i l'estat propi dins la UE. No hi ha cap marge per al dubte. Aposta inequívoca. No hi ha marxa enrere.

I les enquestes apunten que CiU pot obtenir amb aquest programa majoria absoluta i que al Parlament de Catalunya es configura una àmplia majoria de 2/3 per l'autodeterminació i l'estat propi.

Algú devia anar a veure al palmero. “Si no se pone, le vamos a coger de los huevos”.

És fàcil, també, imaginar-se l'escena del Duran acollonit, amagat al celler de la seva enorme mansió d'Aiguablava, alegant no tenir cobertura i el menisc, tremolant al sentir-los trucar a la porta. “Mira, Duran, tu nos importas una mierda. Pero ya sabes lo que hay.” I el cerillo assentint com un xaiet. “Duran, tu sabes tan bien como nosotros que si el loco este del Mas saca mayoría absoluta esto no hay quien lo pare”. I el cerillo assentint com un xaiet. “Ya sabes lo que te toca. Ahora vas a salir y no vas a parar de escupir bilis contra Mas y sus propuestas ¿queda claro?” I el cerillo assentint com un xaiet. “Olvídate de tus antiguos amigos de La Vanguardia, no puedes contar con ellos (coño, Duran, ni siquiera pudiste parar esa editorial separatista!). Ya te hemos preparado para nuestros medios”.

Llavors és fàcil imaginar-se que li treguessin una anàlisi molt completa del que expliquen les enquestes (el CIS ha estat treballant intensament a Catalunya). Que CiU s'encamina cap a la majoria absoluta, que perd una part petita dels seus votants, però que el lideratge d'en Mas fa que guanyi votants de totes les forces polítiques. I que per tant la seva missió és destruir la confiança en el president Mas, desautoritzar-lo, contradir-lo, qüestionar-lo.

La majoria absoluta implica un total recolzament intern amb projecció externa inequívoca “els catalans volen l'estat propi”. Imprescindible en unes eleccions amb aquest component refrendari. I a més a més un govern estable, que és l'altra peça bàsica del procés. Després hi ha la majoria parlamentària, tercera pota imprescindible del procés, però sense la majoria absoluta de CiU tothom sap que no es visualitzarà de cap manera el suport del poble català al procés (amb independència que hi hagi una àmplia majoria parlamentària multipartidista) i que la pròpia dificultat del procés farà que sigui inviable gestionar el dia a dia i el procés. De manera que si es rebenta la majoria absoluta de CiU es rebenta el procés.

Aquesta és la conclusió, certa, a la que s'ha arribat des de l'establishment espanyol.

En unes altres circumstàncies en Duran podria haver avortat el procés impedint que UDC assumís l'estat propi i l'autodeterminació. Però no ha pogut. Ho ha intentat, i no ho ha pogut. I s'ha quedat sol, absolutament sol i aïllat.

L'objectiu d'en Duran, a la desesperada, perquè després del que ha passat i està fent ja no té cap mena d'espai ni recorregut en el món de la nova CiU, és destruir la credibilitat del president Mas. El president s'ho juga tot liderant un projecte extraordinari d'autodeterminació i d'estat propi.

L'èxit d'Espanya i d'en Duran serà si CiU no assoleix la majoria absoluta. La destrucció d'en Duran i la liquidació de qualsevol opció d'Espanya d'aturar el nostre procés és la majoria absoluta de CiU.

És important que el president Mas i CiU siguin suficientment hàbils i contundents en desautoritzar en Duran i impedir que els seus plans d'intoxicació prosperin. Encara hi són a temps.

És vital que des de CiU es visualitzi clarament que en Duran està sol, que ja no representa res, que les seves tesis han estat derrotades i que el que digui i zero és el mateix, perquè hi ha un projecte molt clar que es defensarà fins a les últimes conseqüències.

Si fins ara en Duran era conegut com el Cerillo per la seva imatge física, ara ja es pot parlar de Cerillo des del punt de vista matemàtic, és a dir, que compta zero. El problema és que encara voldrà dir moltes coses, totes des del ressentiment del perdedor, de qui s'ha quedat aïllat i reacciona agressivament amb aquesta inadmissible voluntat destructiva. Si bé des de CiU se sap que el que digui és irrellevant, també haurien de ser conscients que pot fer mal, i que el que està passant pot fer -està fent- mal. Cal reaccionar.

El president Mas, pel compromís que ha adquirit i per la solvència, serenitat i contundència amb que ha gestionat tot el que està passant des de l'Onze, ens ofereix absolutament totes les garanties i és el dipositari de les més grans quotes de confiança que ara mateix anhela el país. Com diu el mestre Cardús, que la desconfiança no ens faci traïdors. És molt i molt injust, inadmissible, que el president Mas es trobi ara amb això, que també hagi de fer front a aquest problema. Però el cert és que és un problema i que exigeix reacció. No n'hi ha una altra. No es pot ni frivolitzar ni menystenir l'efecte devastador que pot tenir el que està fent en Duran.

La gent, el votant mig i, sobretot, tota aquesta munió de nous votants que està arrossegant el president Mas i el projecte d'Estat propi necessiten una resposta a Duran.

Magnificar i descontextualitzar el que està fent en Duran, en el sentit d'aprofitar-ho per a introduir dubtes on no n'hi han, és a dir, en el compromís del president i de CiU per l'autodeterminació i l'estat propi pot ser una temptació partidista (legítima, el Duran ho posa “a huevo”), però des d'un punt de vista de la veritat i patriòtic crec que hauríem de fer tots els possibles per no caure en el parany, per no entrar en el seu joc. Si hi caiem, els efectes poden ser letals, i Espanya i Duran haurien guanyat la partida. No ens ho mereixem. No ens ho podem permetre.

Per la meva banda jo tinc plena confiança en el president Mas i en el procés endegat. El president Mas té tot el meu suport. Tot! Endavant, President! Avancem amb ple compromís per aquests dies de glòria!

PS: En Duran hauria pogut ser una peça important per a convèncer votants moderats que tenen legítims dubtes o pors. Tenia el seu espai en el procés i en la història. Ha optat, ell sabrà perquè, per rebentar el procés amb una deslleialtat inadmissible envers el president Mas. El polític català amb una més dilatada trajectòria en actiu no passarà a la història, la seva irrellevància el condemnarà a un oblit ràpid. I quan surti el seu nom es pensarà en algú que en 30 anys de carrera política en primera fila no va tenir ni una sola espurna de dignitat personal i que en el moment més decisiu de la història del nostre poble des de fa 300 anys, va optar per trair la seva gent.