STATEGATE. Quan l'important no és lluitar, sinó guanyar!

D'aquí poques hores començarà la campanya electoral més important de les eleccions més importants que mai hi ha hagut en la Catalunya contemporània.

Fa 300 anys la derrota davant Felip V va comportar la liquidació de totes les nostres institucions polítiques i quedar anorreats, la nostra eliminació com a subjecte polític.

Des de llavors, malgrat tot això, la nostra resistència ha estat formidable. Amb alts i baixos. Amb períodes foscos i amb períodes de renaixença. Culturalment i políticament. Sempre, sempre, hem tingut, com a poble, qui ha dedicat la seva vida a garantir la pervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i del nostre sentiment de poble. I, fins ara en breus parèntesis, tota aquesta energia i voluntat de ser, quan se'ns obrien finestres democràtiques, eren aprofitades pel catalanisme per a realitzar una ingent obra política. Gràcies a tot això, i malgrat que aquestes finestres de precària expressió democràtica han estat sempre molt breus, hem arribat fins on som. Per no anar gaire lluny, en dues terceres part del s. XX sempre hem viscut sota el sabre militar, amb els breus parèntesis de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana.

La “transició” ens ha permès “gaudir” de la finestra democràtica, tan precària com vulgueu, de més durada. El principal valor d'aquesta finestra és que, malgrat la seva precarietat, ens ha permès créixer com a poble i que, fins ara, no ha acabat com des de fa 300 és tradició, amb un pronunciament militar o amb el bombardeig de Barcelona, i la mort, l'exili o la presó de molts de nosaltres.

La finestra, però, d'un temps ençà, s'ha anat tancant acceleradament i ens ha anat ofegant. Tanmateix l'aire de llibertat ja havia penetrat fins l'últim racó del nostre poble. I ara ja no ens importa la finestra. Ens hem fet forts, i ara estem per obrir les portes, autodeterminar-nos i construir l'estat propi. El somni de tantes generacions des del 1714, recuperar l'estat propi, garantia de les nostres llibertats, i la Catalunya subjecte polític d'igual a igual amb la resta d'estats d'Europa.

Fins ara l'important havia estat lluitar. Només la lluita ens ha permès arribar fins on som.

Però ara estem davant un nou escenar en el que el que és transcendent i històric és saber si volem guanyar o no. Fins ara hem apel·lat a la lluita com a valor i garantia de supervivència. Però ara estem en condicions i ens hem d'exigir apel·lar a la voluntat de guanyar.

Com en aquestes sèries de ciència ficció tipus Stargate se'ns ha obert una porta que, si l'aprofitem, ens ha de permetre tenir l'estat propi. Per creuar aquesta porta l'actitud no és la que hem mantingut fins ara de “l'important és lluitar”, sinó la de creure'ns-ho i aprofitar aquesta oportunitat única, aquesta Stategate per creuar-la amb convicció, amb seguretat en nosaltres mateixos, i fer el que hem de fer d'acord a l'únic que ens ho permetrà.

I sí, senyors, tinc el convenciment absolut que la clau per a aprofitar aquesta Stategate que ara mateix tenim oberta només és una: el president Mas i la majoria absoluta de CiU.

La resta d'opcions, totes elles plenament legítimes, en el millor dels casos ens permetran continuar lluitant. 

Si el president Mas no té un recolzament extraordinari, que en termes democràtics només pot ser la majoria absoluta, no podrem aprofitar l'Stategate.

Si hi ha majoria absoluta, si passem aquesta pantalla, també caldran altres coses per poder guanyar, com són una majoria molt qualificada al Parlament a favor de l'autodeterminació i l'estat propi, que hauríem de situar en els 2/3, és a dir, més de 90 diputats. De la mateixa manera que també seria simbòlicament importantíssim que ERC fós segona força al Parlament de Catalunya. Aquest seria l'escenari òptim!!

Però sense majoria absoluta, i sigui quina sigui la possible combinació parlamentària, el procés es col·lapsarà i iniciarem una etapa d'una inestabilitat terrible. Si no hi ha majoria absoluta, no només ens col·lapsarem, sinó que iniciarem un inexorable declivi i decadència de conseqüències impredibles ara mateix.

Tot sovint hi ha gent que -legítimament- expressa els seus dubtes sobre tot això, fins i tot una desconfiança que es manifesta amb diferents nivells d'agressivitat. Fins i tot si donés per bons els seus dubtes, no em farien canviar de parer. La majoria social i parlamentària que necessitem per a l'autodeterminació i l'estat propi ara mateix només pot venir de CiU i el lideratge del president Mas. Si donéssim per bons els arguments de la gent que diu que no ho faran, això voldria dir que estem a anys llum de la majoria que necessitem, perquè tothom sap que CiU, tingui absoluta o no, continuarà essent la força majoritària. Si els telepredicadors de la desconfiança tinguessin raó voldria dir que necessitaríem desenes d'anys i moltes eleccions per fer canviar la correlació de forces. És a dir, fins i tot en la hipòtesis que els apocalíptics tinguessin raó, no seríem en cap cas capaços d'aprofitar l'Stategate que se'ns ha obert.

Perquè en aquest context la majoria dels xarxapredicadors de la desconfiança només aspiren a poder continuar lluitant, en cap cas a guanyar. Jo convido tothom a canviar el xip i aspirar a guanyar.

Després de 300 anys de lluita, el repte que tenim pel davant és interrogar-nos a nosaltres mateixos sobre si, a més, estem disposats o volem guanyar. Si la resposta és afirmativa, només hi ha una opció lògica: donar suport al president Mas.

Tinc el convenciment absolut, total, que el president Mas no fallarà, tot el contrari, és un dels grans actius que tenim en aquest complicadíssim procés. Hi tinc una confiança total. I li donaré aquesta confiança. Perquè sé perfectament que és l'única oportunitat que tenim per tenir l'estat propi ara. Agradarà més o menys, se li tindrà més o menys confiança, fins i tot ràbia en alguns casos. Però tothom sap que ara mateix és l'única clau possible per a aprofitar aquesta oportunitat.

A l'espera que demà dijous surti el CEO les enquestes que hem conegut fins ara ens han descrit un escenari positiu per una banda, però també inquietant per una altra. El positiu ja l'he explicat en anteriors posts.

Però ara us demano que us poseu en la següent situació. La jornada electoral del 25-N acaba i comença el recompte. I sobre les 22:00 ja tenim uns resultats fiables de la que serà la composició del Parlament de Catalunya. I aquesta composició coincideix amb les que han expressat les enquestes fins ara: CiU no aconsegueix la majoria absoluta i ERC queda quarta força política. Fins ara aquest és l'escenari que ens han descrit totes les enquestes. I a sobre el PP pot quedar segona força.

Quina lectura penseu que se'n farà a Europa, al món, d'un resultat així???

Una de molt clara: el president Mas, i a través seu tot el que ha estat explicant per aquests moments de Déu, no té prou suport per a un procés així. I es tanca l'Stategate a nivell internacional. Game is over.

Aneu a explicar que si sumem d'aquí i si sumem d'allà, i barregem comunistes amb republicans i ecologistes i chavistes i democratacristians i liberals... aconseguim ser majoria al Parlament. RES! Però res de res!!!

Si de la nit electoral surt un president sense majoria absoluta només se'n farà una lectura, a tot el món: el procés català no té un recolzament suficient.

Això sí, en aquest col·lapse molta gent podria tenir la seva particular alegria, en el sentit que en els resultats, per més testimonials i improductius que siguin, hi poden trobar la satisfacció pròpia -individual, de grup, de col·lectiu, que no de poble- de que avalen “continuar la seva lluita”. Ens podem trobar que ERC estigui contenta perquè ha recuperat vot i s'ha ficat en la lluita dels tres segons. Ens podem trobar que ICV-EUA creixi un parell i això avala la seva lluita contra les retallades dels pèrfids liberals. Ens podríem trobar també que SI revalidés una mínima representació, i que amb 2 diputats saltessin d'alegria pensant-se que “són la garantia”. I fins i tot que entrés la CUP, que obtingués d'1a 3 diputats, fet que seria celebrat abastament perquè voldria dir que “la lluita” està tenint èxit i han aconseguit entrar al Parlament, i això avala i els hi dóna ales per a continuar “la lluita”. Fins i tot que en Duran obrís ampolles de champagne “a lo Laporta” perquè el col·lapse li permet continuar la seva “lluita” pels seus propis interessos.

Un bucle, en el que “la lluita” es justifica perquè s'assoleixin els mínims per a poder continuar “la lluita”.

Però Europa, el món, que hem aconseguit que es fixi en nosaltres i ens escolti, pensant-se que volíem alguna cosa seriosa, veurà un president Mas que ha avançat unes eleccions i que no ha assolit els seus objectius, que no té majoria suficient, amb un país ingovernable i endeutat fins al moll de l'òs i amb un puzzle d'interessos parlamentaris que arriben fins al chavisme més atroç... i a aquella hora, a les 22:00, el món, totes les cancelleries, totes les ambaixades, tancaran la carpeta catalana, obriran un calaix de les causes perdudes i ens hi arxivaran.

Això sí, podrem continuar “la lluita”.

I jo ja porto 28 anys en “la lluita”. I hi estaré els que calgui. Però aquestes eleccions ho tinc claríssim, per primera vegada en 300 anys tenim una oportunitat diferent, tenim l'oportunitat de GUANYAR! I això passa, inequívocament, per un extraordinari recolzament al president Mas en forma de majoria absoluta de CiU. Una majoria absoluta que sigui llegida, arreu, com LA VOLUNTAT D'UN POBLE, per autodeterminar-nos i per esdevenir un estat com qualsevol altre estat de la Unió Europea. Aquesta és la meva opció. Guanyar! Us convido a que hi reflexioneu i accepteu el repte de voler guanyar, i convideu molta altra gent a voler guanyar. Fem un parèntesis en la nostra lluita de segles i, per un dia, tinguem la voluntat de guanyar. Fem-ho possible!

Mai, mai, fins ara, en aquests 300 anys havíem tingut un President de la Generalitat, amb una majoria parlamentària forta, que apostés com ho està fent el MHP Artur Mas per l'autodeterminació i l'estat propi. I que això passi en un context internacional en el que les nostres aspiracions no poden ser aixafades antidemocràticament. Li hem de donar aquesta oportunitat, ens hem de donar aquesta oportunitat.

Com escrivia fa uns dies n'Enric Vila en un gran article " Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin."