El meu Rector, el Rector de la
Universitat Pompeu Fabra, Dr. Josep Joan Moreso
finalitza ara el seu mandat. Crec que ha estat un molt bon
Rector. Li tinc un gran apreci personal, he gaudit sempre d'un tracte
exquisit per part seva i crec que al llarg dels seus dos mandats (8
anys en total) ha fet una gran feina i la UPF s'ha consolidat com una
universitat de referència, tant per la qualitat docent com per una
recerca intensiva i altament competitiva internacionalment.
Des d'aquí, per tant, el meu
reconeixement i el meu agraïment. El substituïrà, atès que és
l'únic candidat, el Dr. Jaume Casals Pons per
qui també tinc un enorme afecte i crec que és una persona idònia
per a liderar la Universitat en aquests anys difícils que estem
vivint. És valent d'assumir aquest repte en aquests moments, i
alhora té virtuds que tots els qui el coneixem, ni que sigui una
mica, sabem valorar, entre les que m'agradaria destacar la proximitat
i educació en el tracte i alhora, segurament per la seva formació
(catedràtic de filosofia) sap situar una distància precisa amb els
temes per a abordar-los millor.
Tanmateix el que em motiva a escriure
això són els fets que van passar dimecres a la UPF i que van
provocar una reacció del Rector Moreso molt controvertida i
criticada.
Els fets són els de sempre: una
minoria absolutament minoritària, quatre gats, adopten actituds
violentes, en el sentit de no tenir prou amb manifestar una legítima
protesta o reivindicació sinó que fan per impedir que els altres
puguin exercir la seva llibertat o les institucions desenvolupar la
seva activitat.
És una minoria -en ocasions, com
dimecres, moooolt minoria- que nega legitimitat a la voluntat de la
majoria, se l'autoatorguen a ells mateixos no se sap en base a quin
criteri i busquen imposar-se a la majoria exercint una violència que es manifesta de moltes maneres.
A la Universitat també ho hem vist i patit. Quan es convoca una vaga,
s'inutilitzen panys i portes per impedir l'accés de la comunitat que
no vol seguir les seves consignes. Els últims anys, i com que les
seves convocatòries tenien un seguiment molt escàs i la majoria
dels estudiants i professorat optava per fer les classes amb
normalitat el que aquesta minoria feia per a imposar el seu criteri
era posar equips de música a tota castanya de manera que fós
impossible fer les classes. I se n'ensortien. Vet aquí el problema i
vet aquí que la seva actuació, aquesta manera de fer, hagi anat
escalant, atès que els hi proporciona aquests “èxits” pírrics.
És la inadmissible tolerància amb els “piquets”, que no tenen
res d'informatiu i que tenen molt de mafiós i violent, d'exercici d'una coacció inadmissible que violenta directament els drets legítims dels altres.
Aquesta minoria a la Universitat també
practicava violència intentant impedir actes, sabotejant actes. El
Rector Moreso havia trobat una fórmula interessant: permetia a la
minoria adreçar-se a la majoria en aquells actes, fossin del
caràcter que fossin, a canvi de que la minoria després “permetés”
la seva celebració...
La UPF ha penjat a youtube el video amb
la intervenció del Rector després dels incidents de dimecres, quan
aquesta minoria va intentar impedir la celebració d'un acte. No ho
van aconseguir, però va haver d'intervenir la policia, hi va haver
tensió i l'acte va començar amb força retard i amb molta de la
gent que hi havia d'anar intimidada.
Espero que el Rector no se m'enfadi.
Però no me'n puc estar de comentar les seves paraules. Crec que va
tenir un gran encert, però que després va cometre dos errors
diferents.
L'encerta totalment el Rector quan en
l'inici de l'acte denuncia aquesta pràctica dissortadament habitual
als nostres Campus “hay un grupo muy minoritario en nuestras
comunidades universitarias, muy minoritario, que trata de imponer su
agenda a la mayoría no respetando las libertades de los demás.
Ellos creerán que esto es correcto, pero están repitiendo sin
saberlo, porque no lo saben, los peores vicios de Europa.”
Fins aquí, impecable. I el Rector
Moreso té tot el meu reconeixement i suport. Són unes paraules
encertades i una denúncia valenta que cal fer.
Tanmateix (minut 1.33) a continuació
és quan per a mi comet un error que no hauria d'haver comès i
que és el que ha estat molt comentat als mitjans, al traçar un nou
paral·lelisme entre aquestes actituds i els nazis.
Entenc perfectament que el Rector
intenta situar la comparació no en els crims comesos pels nazis,
sinó en l'actitud inicial que els va permetre arribar al poder,
davant la impotència -o indiferència- de la societat, i que després va originar
l'horror que ja tots sabem.
Aquestes actituds que requereixen que
la societat es rearmi moralment i sigui inflexible en la seva
inadmissibilitat són actituds totalitàries. Amb això n'hi ha prou
i amb això n'hi ha més que suficient. Perquè el germen del
totalitarisme té cognoms múltiples i en aquest país nostre ho
sabem perfectament, perquè hem patit, com la resta d'Europa, el totalitarisme feixista i el totalitarisme anarquista i comunista.
Però nosaltres, els catalans, encara
n'hem patit un altre, i és el totalitarisme del nacionalisme
espanyol. I en una tribuna universitària potser hagués estat un bon
moment per recordar que la primera vegada que es va impedir que les
universitats catalanes desenvolupessin la seva activitat, fins al
punt que foren suprimides, va ser després de la Guerra de Successió,
quan Felip V suprimeix els Estudis Generals.
El totalitarisme feixista,
l'anarquista, el comunista o l'islamista són fenòmens de dimensió
mundial. Però el totalitarisme que nosaltres hem patit de part del
nacionalisme espanyol és molt singular, és si em permeteu
l'expressió, només nostre. I si nosaltres no tenim ben present
aquest “genocidi invisible” del que amb gran encert parlava Jaume
Clotet, qui ho tindrà?
El segon error que a parer meu comet el
Rector en la seva intervenció no és tal error, no he fet servir
l'expressió adequada. És la seva opinió, de la que discrepo.
Diu el Dr. Moreso, que en aquesta
situació convulsa d'Europa que ens toca viure, el que ell anomena el
“nucli” d'Europa (França, Alemanya...) té dificultats per a
construir un projecte compartible, un projecte millor per a Europa... i
reivindica que Espanya i Rússia (referència per la presència dels convidats al
debat) formen part d'una perifèria des d'on poden sortir idees que iluminin o aportin solucions al
projecte Europeu.
Evidentment no entraré en el tema rus.
Però està clar que la referència al possible paper
d'Espanya em sembla absurda. No l'entenc. Quines idees pot aportar
Espanya a la construcció europea? Quines lliçons pot donar? Quines
bones pràctiques? Quin bagatge polític, democràtic o econòmic pot
aportar?
Cap.
Potser el nucli d'Europa està en
crisi -ja m'agradaria a mi tenir una crisi com la d'aquest nucli, tot
sigui dit-. Però és que Espanya és LA CRISI: un estat absolutament
en fallida a tots els nivells, començant pel seu cap d'Estat (el rei
i la seva família), seguint per les seves institucions polítiques,
econòmiques i judicials, que han generat un dels majors monstres
d'Europa, una casta corrupta i incompetent que ha fagocitat recursos
de la manera més absurda possible i que ara s'enfronta a una ruïna
segura.
Però és que a més a més tot això
es produeix en un context d'una baixíssima qualitat democràtica.
Espanya és, amb tota probabilitat, l'estat amb una pitjor qualitat
democràtica de l'Europa Occidental. Potser hauríem d'anar, ara sí,
cap a Rússia, per trobar expressions de tan baixa qualitat
democràtica.
I aquí m'agradaria, per a acabar,
enllaçar amb el punt que comentava abans, quan deia que si els
catalans no som conscients del genocidi invisible que de fa segles
estem patint sistemàticament, qui ho serà?
Doncs bé, com molt encertadament va
titular Pere Martí en el seu llibre sobre la històrica manifestació
de l'Onze de Setembre del 2012, Catalunya ha dit prou. Ha dit prou no
només a aquest genocidi invisible, sinó també a la desesperança,
a l'absència de futur, a la condemna a la subjugació i l'espoli.
Catalunya ha dit prou i ho ha dit democràticament, amb una
manifestació exemplar de civisme i tolerància. Però ha dit prou i
ha dit que vol decidir el seu propi futur i tenir un estat propi.
I aquesta sí que és, per a mi, una de
les autèntiques claus que poden fer possible un nou projecte
fundacional per a Europa.
La manera com es resolgui el contenciós català
sí que forma part de la visió del que serà la nova Europa que
sortirà de la crisi. Si aquesta actual Europa dels estats es mostra
insensible a aquestes noves realitats que emergeixen en el seu
interior i que formen part del seu ADN com a cultura milenària, com
podem ser Catalunya, Escòcia, Flandes o altres, Europa estarà
abocada a una llarga crisi en la que la democràcia i el respecte als
drets individuals i col·lectius en seran la primera víctima.
Catalunya i Escòcia sí que ens podem
considerar, en aquests moments, perifèria del nucli. Unes realitats
inqüestionables que aixequen la veu i reclamen més democràcia,
poder decidir, i fer-ho civilitzadament. Si Europa opta per mirar a
una altra banda, protegir els actuals membres del seu club i tolerar
sortides autoritàries, Europa estarà morta.
En canvi, si Europa acull aquestes
noves realitats polítiques en un marc democràtic i de diàleg, i
remou les seves estructures d'estats clàssics per a encabir
moviments interiors de les seves fronteres a partir de processos
democràtics, Catalunya, des de la perifèria, sí que estarà
aportant idees i realitats que conformaran part del nucli del
projecte de la nova Europa.
No. Espanya, per més perifèrica que
sigui, no està en condicions d'aportar absolutament RES al projecte
de construcció europea, només mals de caps i descrèdits.
I sí. Catalunya, sí que està en
condicions, des de la nostra particular perifèria i realitat,
d'aportar idees que remoguin les aigües pudentes d'aquesta Europa
dels Estats col·lapsada en el seu immobilisme. El sotrac que implica
parar l'orella al que està passant a Catalunya, a aquesta exemplar
revolució democràtica i cívica sí que pot ajudar i molt a bastir
un nou projecte europeu més creïble, més sensible, més proper i
que garanteixi una major qualitat democràtica, de vida i els drets
humans i col·lectius als seus ciutadans i als seus pobles.
...........................................................
I res més. Reiterar el meu agraïment
al Rector Moreso i la meva proximitat i afecte personal. I desitjar
tot l'encert del món a qui serà el nou Rector, el Dr. Jaume Casals. La UPF és casa meva, per bé que en ocasions la vida ens obri parèntesis.
Sorprèn que trobis tants cognoms pel totalitarisme, i cap d'ells sigui "català". I encara més quan ho fas mitjançant un post on gloses als Badia.
ResponEliminaPoques coses hi ha més vergonyoses que el torturador que ampara la tortura. I el Badia torturava. No és cap secret. Segur que ell era el primer de presumir-ne. I encara voleu fer creure que no era feixista? Potser us costa massa acceptar que un català pot ser tan feixista com un espanyol ; inclús ni que lluiti contra els espanyols. A mi, el Badia, com qualsevol del GAL o com qualsevol comisari franquista, em produeix vergonya i fàstic com a persona. M'és indiferent si era català o japonès. Era un feixista.