La grandesa i èpica del moment i la petitesa mesquina d'alguns

Ahir, a Igualada, en el seu parlament durant l'espectacular Stop Motion de l'Estelada Humana el mestre Salvador Cardús ens deia que el nostre país és a punt d'aconseguir l'objectiu més ambiciós de tots els que un poble es pot proposar.

El president Mas i n'Oriol Junqueras no es cansen de repetir que el nostre país està en un moment excepcional, i tots dos actuen en coherència amb la transcendència d'aquest moment, sens dubte el més important dels últims 300 anys. No deixen mai de fer pedagogia d'aquesta transcendència del moment i de les dificultats que tenim pel davant en el procés. I reclament que tothom estigui a l'alçada d'aquest moment.

En termes polítics això vol dir que no serveix per a res els esquemes en els que s'ha mogut la política al nostre país els últims 30 anys. La transcendència del moment requereix d'uns compromisos, d'una generositat, d'un posar el país pel damunt del partit que no ha passat mai en aquests 30 anys.

El president Mas i l'Oriol Junqueras, Convergència i Esquerra són plenament conscients d'això i actuen en conseqüència. Hi haurà encerts i hi haurà coses no tan encertades, però tot, tot, el que fan, ho fan en aquesta nova perspectiva, d'acord a la transcendència del moment. Però són els únics.

Dissortadament no tothom ho ha entès, això, i continuen actuant amb aquella manera de fer de la politiqueta mísera, ridícula, de la declaracioneta, de les trampetes, de les piruetes dialèctiques sense sentit, que només busquen fer-se un petit espai als mèdia, o intentar situar en l'escenari polític imatges falses o distorsionades, generar confusió, desencís. El joc petit de les declaracionetes dels petits polítics. La política petita dels gestos antics, dels missatges antics, de les maneres de fer antigues. La política miserable de qui no entén res del moment actual i del que exigeix.

Trobem molts exemples, de tot això. Avui mateix en tinc tres de molt diferents, però que tenen en comú aquesta petita, aquesta misèria que hi ha al darrere de cadascun d'ells.

El primer exemple és del sr. Lucena, aquesta cosa petita que va aparèixer un dia a les llistes del PSC-PSOE imposat pel chaconisme des de l'única cosa coneguda seva, haver estat alt càrrec del ministeri de Defensa de la chacona, per a tenir lligats en curt els seus companys, no fos que tinguessin la més mínima temptació d'actuar en clau de país (Catalunya) i no en clau de l'espanyolitat que necessita la chacona per a les seves ambicions personals.

El sr. Lucena avui ha dit que el PSC vol que Mas-Colell substitueix Homs com a home fort del govern. És la clàssica declaracioneta buïda, muntada sobre prejudicis, que no té res al darrere, que es fa volent imposar un relat que no existeix, però que el seu miserable interès de partit voldria que fos així.

El sr. Lucena sap perfectament que l'home fort del govern és el seu president. I que tant el conseller Homs com el conseller Mas-Colell són dos dels consellers més forts i que més gaudeixen de la seva confiança. El sr. Lucena sap perfectament que el conseller Homs s'ocupa de les seves coses i el conseller Mas-Colell de les seves, i ho fan coordinadament, harmònicament, en un context de dificultats extremes, i amb un compromís personal i polític envers el president i el projecte a prova de bombes. I que a més a més tots dos comparteixen fil pel randa el projecte polític.

Intenten, mancomunadament PSC, PP i C's, traslladar un relat segons el qual el president estaria “presoner” de la “radicalitat” del conseller Homs. És fals, és ridículament fals. És no entendre res ni del President, ni de l'Homs ni d'en Mas-Colell. És, evidentment, no entendre res del que està passant en el país i d'aquest moment transcendent en el que estem. És aquesta manera antiga de fer política a cop de declaració absurda. És petitesa. És d'una misèria ridícula. És patètic.

El segon exemple el protagonitza el bocamoll desvergonyit de n'Enric Millo, del PP. Algú tan mancat de principis que per interès personal estava disposat a transitar d'UDC a ERC per a acabar amb els únics que li van oferir anar a les llistes en posició de sortir: el PP. Això, que aquesta setmana haexplicat amb pèls i senyals en Puigcercós, retrata perfectament el seu perfil polític, moral i ètic: inexistent, un aprofitat, algú sense cap escrúpol.

Avui en Millo ens ha obsequiat amb una altra de les seves patètiques declaracions: “El PPC ve al govern fracturado entre pactistas y frentistas”, per a continuar amb la cançoneta dels últims mesos:

El portavoz del PPC en el Parlament ha lamentado así que "la voz que se impone por ahora" en el ejecutivo de Mas es la de los dirigentes que están en la línea de ERC y apuestan sin ambages por la "ruptura" y la independencia.

"Es por estos dirigentes que CiU y su gobierno que se están sometiendo de manera constante al chantaje de ERC, que los tiene atados de pies y manos, bloqueados, sin poder gobernar y sin Presupuestos para este año", ha dicho Millo.

Un cop més, declaracionetes buïdes, mancades de qualsevol contacte amb la realitat, que només pretenen el minutet d'espai mediàtic amb el que intenten imposar un relat fals, que no és cap altre que les seves pròpies fantasies i mentides.

Hi trobem tres elements. Un és comú al Lucena: un govern en mans d'uns pressumptes radicals (Homs), dimonis “frentistas”. Al davant, uns consellers presoners dels radicals, que es veuen obligats a fer el que no volen, i als que apel·len perquè es rebel·lin i es facin les polítiques que ara convé fer: pactar. Finalment, el tercer element, aquest ja singular del PP, i contradictori fins i tot amb l'argument anterior (que una part del govern, la radical, té sotmesa a una altra part, la moderada) és que al govern no mana ningú, perquè aquest govern és un hostatge d'ERC, que els té lligats de peus i mans i no poden governar ni fer res de res, sotmesos com estan al xantatge de la pèrfida ERC. Home, Millo, si delires, procura que el deliri sigui coherent entre ell: manen els consellers radicals o mana ERC?

En fi, un cop més, cap contacte amb la realitat. Ni existeixen fronts, ni uns s'imposen a uns altres, ni hi ha dos projectes o objectius polítics diferents, ni uns volen pactar i els altres no, ni res de tot això. Tot mentides, deliris, declaracionetes de merda de polítics de merda que practiquen política de merda perquè tracten el nostre país com a una merda.

I aquesta manera tan repugnant: “xantatge”. On hi ha un pacte que s'està complint escrupulosament i amb un acord total i coordinació entre Mas i Junqueras, entre Govern i ERC ells hi veuen “xantatge”. Si ells pacten, és un pacte. Si ho fan els altres, hi ha xantatge. Repugnant.

El tercer exemple del dia ve de l'entorn CUP. D'aquesta mena de periodista amb pretensions de sagacitat i d'intel·lectual de l'autodenominada esquerra independentista transformadora antipatriarcal i bla bla bla que és en Roger Palà. 

Com tots sabeu, avui diumenge el president Mas ha estat a Folgueroles, homenatjant Verdaguer. L'ANC ho ha aprofitat per fer allò que, altre cop em permeto de citar el mestre Cardús, el compromís més gran s'adquireix amb el suport. És el compromís i el suport el que genera una major obligació en l'altre. I, així, l'ANC ha volgut rebre el president Mas omplint el poble d'estelades, manifestant-li un suport exigent en el procés. Exigent perquè li demanaven que faci el que ha de fer, és a dir, que lideri el procés fins el final: consulta i estat propi. I suport perquè, molt encertadament l'ANC volia fer visible al President que no està sol, i que té tot un poble al seu darrere en aquest procés.

El sr. Palà, ha fet una piulada de gracioset, que volia ser crítica, menystenidora del que feia l'ANC. Ha fet una piulada altre cop antiga, d'escenaris superats: “Com pressiona l'ANC al govern? Fent una cadena d'estelades a Folgueroles per acollir calorosament al President Mas”

L'escenari del sr. Palà és que el president Mas i Convergència no formen part del procés, i no s'està fent res i si es fa alguna cosa, no es fa bé. 

El sr. Palà converteix en anecdòtica la legitimitat democràtica que té la majoria parlamentària del govern Mas, amb CiU i ERC, i pensa que el procés ha d'avançar a través de l'acció directa contra el president Mas i el seu govern. I també creu que no fan res ni l'ANC ni Òmnium. Fa poc, en un article al Nació Digital s'atrevia a dir-los-hi el que havien de fer ANC i Òmnium: fer insuportable la vida al president Mas, a través d'escratxes diaris a casa seva, dia i nit, i per tot arreu on anés.

Així s'entén que es mostri tan decebut amb aquest compromís en positiu que avui ha posat en pràctica l'ANC a Folgueroles. Ell, la seva política petita, el seu país tan i tan petit que només hi tenen cabuda i dret a fer coses els que pensen com ell, per més testimonial que sigui el que ell pensa, és la confrontació. Si no es guanya a les urnes, es guanya al carrer, perquè si una cosa té aquest testimonialisme de la marginalitat és que s'investeixen d'una superioritat moral que és el que està per sobre de tot i de tots.

És un altre exemple de com alguns encara no han entès res, i són absolutament incapaços d'assumir quina és la realitat del país, el procés en el que està plenament ficat i la seva transcendència. El seu escenari és un altre, i així actuen: sí crítics a declaracions de sobirania (1 a favor 2 abstencions), negar la legitimitat política a les opcions majoritàries i substituir-la per una política de confrontació: si el president Mas no fa el que nosaltres diem que ha de fer, i s'entesta en fer allò que va dir a les eleccions que faria i que va aconseguir el suport majoritari del poble de Catalunya, li fem la vida impossible. I si no tenen prou força per fer-ho ells (que per això no ho fan), es diu a les organitzacions cíviques majoritàries del país (ANC i Òmnium) que ho facin elles. I si no ho fan, se les combat també.

....................

En fi. Són tres exemples ben diferents del que deia al començament de l'article. Com, entre els partits, només el president Mas i n'Oriol Junqueras, Convergència i ERC són plenament conscients de la transcendència del moment i actuen en conseqüència. Compten amb el suport majoritari expressat a les urnes del poble de Catalunya. I també compten amb el suport majoritari de les grans organitzacions de la societat civil, com l'ANC i Òmnium. 

I estan fent el que es van comprometre a fer, i el procés avança, i ho fa amb molta i molt força. I la immensa majoria de les persones que estem compromeses amb el procés compartim del tot que es faci des d'un suport exigent, des d'un suport clar i rotund que visualitzi que al darrere dels qui el liderin hi ha un poble. Un suport que és, alhora, obligació de fer. 

Dissortadament continuarem amb un escenari polític inundat de declaracionetes de merda, de política petita dels qui volen que el nostre país sigui tan petit com ells. 

El meu consell és que ofeguem el seu espai amb el nostre compromís decidit, alegre i la nostra confiança en nosaltres mateixos, en la majoria implicada en el procés i en els que la lideren. Si fem això el seu espai polític, la seva repercussió serà tan petita com ells mateixos.