16 de juny 2013

Tot a un objectiu: l'estat propi. Elements facilitadors vs elements obstaculitzadors

Sí, ja ho hem dit. Estem vivint uns moments absolutament transcendents per al nostre futur. Estem en ple procés d'autodeterminació, és a dir, de poder exercir el dret a decidir i fer-ho per a arribar, democràticament, a l'estat propi.

Només hi ha futur si assolim l'estat propi. I a aquest objectiu hem d'abocar tots els nostres esforços. Tots. Sense límits. Bé, sí, amb un límit: fer-ho tot democràticament.

En termes d'estratègia, això vol dir maximitzar els elements facilitadors (els que ens permetran arribar a l'estat propi) i minimitzar els elements obstaculitzadors (els que la seva inclusió en el procés el dificulta o fa impossible l'assoliment de l'objectiu).

Si això que dic fos fàcil i compartit de manera unànime no caldria que ens hi referíssim.

Però sabem que no ho és.

En el moment d'escriure aquest article m'he plantejat una reflexió prèvia: fent un article crític sobre una minoria testimonial que erosiona el procés amb la seva dialèctica d'enervació dels elements obstaculitzadors, què estic fent? Jo mateix coopero a dimensionar els obstaculitzadors? O realment estic treballant pel que vull, que és proporcionar arguments perquè tothom participi d'aquest compromís facilitador, a fer més transitable el procés ajudant a eliminar obstacles?

Una segona qüestió a tenir en compte està en la línia del que l'amic Pere Cardús defensava fa unes setmanes en un article: “La fórmula de l'èxit per a laindependència”, en el qual apel·lava a una sèrie de valors i actituds que els militants independentismes hauríem de servar per a ajudar al bon èxit del procés. La fórmula, que recomano llegir íntegrament, era combinar individualment un 30% de confiança, un 15% d'escepticisme, un 15% de crítica i un 40% de generositat.

Comparteixo el seu article i la seva fórmula íntegrament. Tot i que això no vol dir que sempre l'encertem, i val per mi i val per l'amic Pere i val per tots.

Jo hi afegiria la importància que treballem des de la bona fe, des de la complicitat, des de, vet aquí, la LLEIALTAT. Això és el que habilita la resta de consideracions. Perquè si tenim dubtes legítims sobre la bona fe de l'altre, cap d'aquests valors no ens serviran. Per tant, la meva reflexió intentaré sempre enfocar-la a tota la gent, tots els companys, que estem en el procés i el que fem o deixem de fer ho fem amb bona fe, lleialment.

Posem un cas molt evident i que tots hem comentat. El PSC-PSOE està participant dels treballs parlamentaris de la comissió pel dret a decidir. Jo crec que tots els seus arguments cal tenir-los en compte i cal treballar-los, cercant el màxim consens... si el que fa el PSC-PSOE ho fa des de la lleialtat, és a dir, si sabem que el que està fent no és enganyar-nos amb burdes maniobres que només persegueixen endarrerir-lo, obstaculitzar-lo, dividir, frustrar, etc.

Sé que el fil que separa la lleialtat de la deslleialtat pot ser prim. Però és essencial perquè tot el que aportem pugui entrar en el terreny de la consideració i formar part del procés o perquè de manera radical hàgim de bandejar-los (els arguments, les propostes).

Una tercera qüestió en aquesta prèvia ja massa llarga és la seguretat que aporta al procés, la tranquil·litat i confiança que li confereix el fet que el President Mas i n'Oriol Junqueras, CiU i ERC, hagin arribat a un pacte de govern que abasta la consulta i l'objectiu de l'estat propi. Aquest acord blinda el procés pel que fa a la seva direcció política i, a més a més, en la mesura que incorpora consens sobre els elements bàsics facilitadors, és enormement positiu. De fet, en aquests moments, i al costat d'una societat civil organitzada al voltant de dues organitzacions com són Òmnium Cultural i l'ANC, dels elements estructurals facilitadors del procés.

Des del punt de vista unionista en són plenament conscients, i dediquen tots els seus esforços, des del primer dia, a intentar rebentar aquest acord Mas-Junqueras. En aquest unionisme que treballa per a rebentar el pacte hi incloc el sr. Duran, el grupo Godó i la majoria dels seus editorialistes, el lobby del Pont Aeri, etc. Aquests són els que conscientment treballen per rebentar-los.

Després, dissortadament, també ens trobem amb tot un seguit de persones, partits o organitzacions que ja no sabem si el que fan ho fan conscientment o són prou badocs per fer de tontos útils a l'unionisme, sumant-se cada cop que tenen la més mínima oportunitat als atacs al pacte CiU-ERC. Aquí hi trobem totes aquestes declaracionetes que dia sí dia també arriben des d'ICV-EUA, sempre apuntant contra el pacte,sempre mirant de treure algun rèdit polític, miserable, d'atacar el pacte.

Però també hi trobem aquesta legió de tertulians que no paren de bramar, intoxicar, dia i nit, contra els elements estructurals del pacte.

I finalment arribem a les persones individuals que no perden oportunitat d'aprofitar la dimensió que atorguen les xarxes socials per a intentar convertir la seva opinió, ni que sigui en 140 caracters, en un element que erosioni el pacte, els fonaments del pacte i dels seus actors. I això arriba des dels professionals de la mala llet fins als tontos de la brometa sempre a punt: comparteixen la voluntat d'erosionar.

Sortosament, i més enllà del pacte CiU i ERC i la fortalesa de la societat civil, continuem trobant elements facilitadors a cabassos. Això fa molt sòlid el nostre procés.

Però ara no m'hi referiré. Em centraré en tractar alguns elements obstaculitzadors, amb voluntat pedagògica, en cap cas censal, és a dir, no penso fer cap llista.

Situació 1: Posem un exemple extrem. Imaginem que dintre del conjunt de forces i organitzacions que estan implicades en el procés i en l'objectiu d'un estat propi, n'hi hagués una, i no menor, que simultàniament estigués treballant per a abolir la propietat privada en el futur estat propi i desenvolupar un programa d'expropacions massives l'endemà de la independència.

Si aquest punt no es neutralitzés adequadament per la resta de forces i organitzacions compromeses en el procés sabem perfectament que seria un element obstaculitzador de primer ordre, en la mesura que s'associaria el procés a un procés revolucionari, generaria por en molts sectors de la població i finalment acabaria destruint la majoria social.

Situació 2: Un grup ecologista que també participa en el procés, hi dona suport, no parés d'intentar vincular-lo a restriccions energètiques, eliminació d'embassaments perquè els rius recuperessin íntegrament el seu cabal ecològic, tancament de les industries no 100% ecològiques d'acord als seus criteris, prohibició de circulació de vehicles a motor, etc. És evident que l'intent de vincular el procés a un projecte ecològic radical el que faria seria, si no es neutralitzés, avortar el mateix procés, fer-lo inviable.

Situació 3: El procés català cap a l'estat propi depèn bàsicament de nosaltres, però no exclusivament. Ens agradi o no necessitarem de reconeixement internacional. Aquest reconeixement només arribarà si nosaltres fem el que hem de fer, transitem pel procés de manera democràticament impecable i atorguem garanties suficients a la comunitat internacional en relació a uns quants temes clau. Des del compliment de les obligacions adquirides i al respecte a tota una sèrie de valors del nostre entorn econòmic, polític i geogràfic.

Un d'aquests “valors” és el respecte a les “minories”. En el nostre cas això té una traducció molt clara. Catalunya és un país amb una enorme emigració provinent de l'estat espanyol (jo en sóc fill) i per al reconeixement internacional serà bàsic la manera com el futur estat garanteixi els drets de tots, elimini la més mínima ombra de sospita que el nou estat no garantirà íntegrament els drets de tots i pot introduir discriminacions. Algú pot al·legar que això no s'ha complert en tots els estats que han accedit a la independència. Però és que el nostre cas és absolutament singular, som part d'Europa, de la Unió Europea i anem a independentizar-nos d'un estat membre de la UE, amb tot el poder que això li confereix. No fem el passarell.

Tinc mil i un arguments a favor de la cooficialitat del castellà. Però n'hi hauria prou amb un: per al nostre reconeixement internacional no alterar el règim de la cooficialitat és una garantia bàsica. No cal cap altra explicació. Sensu contrario, un projecte d'estat propi que s'edifiqués partint que tot d'una la llengua pròpia de la meitat de la població passa a ser una llengua de segona, està abocat al fracàs. Tant se val les explicacions que donem, les garanties que oferim. Si d'entrada el que fem és “condemnar” a la meitat de la població a que la seva llengua sigui una llengua de segona, rebaixi el que ara ja el nostre Estatut preveu (una llengua pròpia, dues llengües oficials), més val que ens anem acomiadant de veure néixer l'estat català.

Sortosament aquesta qüestió la tenen clara, claríssima, tant CiU com ERC. És a dir, no hi ha cap amenaça que en el gruix polític i de lideratge hi hagi fissures. No n'hi cap ni una. Ho ha dit el president Mas i CiU i ho ha dit l'Oriol Junqueras i ERC, assumint que això, aquest posicionament, és un element facilitador.

Però de tant en tant sempre apareix algú que ataca aquesta línia de flotació bàsica de la majoria sobiranista i de la nostra convivència. I ho fan, normalment, amb arguments que gelen la sang. Argumentacions que penses, Mare de Déu si això sortís dels nostres cercles!!!! Ho fan, a més a més, amb deslleialtat, ja que acusen la majoria de provocar un debat que qualifiquen de “innecessari” quan són únicament ells els que estan intentant alimentar una polèmica que no existeix.

Si la “croada” personal que alguns han iniciat contra la cooficialitat i tots els valors que representa, que acull, tingués la més mínima possibilitat de prosperar esdevindria clarament un element obstaculitzador, si no impossibilitador. Si els arguments, molts d'ells repugnants, de revantxisme, menyspreu i discriminació o de sociolingüístes sociòpates tinguessin el més mínim recorregut, el recorregut del nostre procés seria igual a zero.

Situació 4: Un altre tema de les nostres polèmiques habituals és el dels Països Catalans, confrontar el procés de Catalunya com un procés mancat de legitimitat en la mesura que no és un procés de tots els Països Catalans.

Entenc la qüestió perquè l'independentisme “de sempre” hem crescut amb el mapa dels Països Catalans i els nostres referents de tota mena abasten sempre els Països Catalans, aquesta realitat inconcreta, aquest espai lingüístic, cultural i anímic al que sempre hem volgut donar forma i en el marc del qual hem compartit tant i tant a tots els nivells: polític, associatiu, personal, musical, cultural, etc.

Dit això, crec que és un error descomunal, un element clarament obstaculitzador voler convertir ara la referència Països Catalans en una referència política del nou estat a punt de néixer a Catalunya.

No té cap sentit fer-ho. De la mateixa manera que encara té menys sentit que hi hagi qui intenti treure legitimitat al procés de Catalunya perquè no és un procés de tots els Països Catalans, perquè “esquartera la Nació”, perquè “assumeix el marc geogràfic de l'espanyolisme” i no sé quantes barbaritats més.

El primer que hauríem de tenir en compte és no reproduir ni aprofitar el procés de Catalunya com a altaveu de totes les polítiques que han fet que la situació al País Valencià i a les Illes sigui la que és, és a dir, amb un independentisme testimonial i amb unes majories absolutes del PP que treballen sense oposició per trinxar qualsevol rastre de catalanitat.

De fet, el millor per saber què és el que des del Principat hem de fer no és escoltar-nos a nosaltres, sinó als amics del País Valencià i les Illes. Abans deia que el PP trinxa el PV sense oposició; això no és del tot cert, tenim l'esperança que un projecte com Compromís acabi bastint una nova majoria alternativa. Però sabeu què opina la gent de Compromís, com veu el procés? Sabeu com els hi compliquem la vida amb els nostres discursets i soflames PPCC que normalment MAI tenen en compte la seva opinió, excepte la de la marginalitat i el testimonialisme més absolut???

Només per això caldria ser molt més prudents amb aquest tema.

Però ara, i ja acabant, deixeu que torni a l'argument internacional.

Ara us imagineu que ens presentem a ser reconeguts davant la comunitat internacional i els hi diem que agafin paper i llapis perquè amb nosaltres, amb Catalunya, ens emportem un trosset de França, la Catalunya Nord, i el País Valencià i les Illes. I que a més a més ens reservem els nostres drets sobre la ciutat de l'Alguer, a Itàlia. O simplement que no hi renunciem.

És això el que voleu? Ho dic per anar passant i dedicar-me al punt de creu. Heu vist el mapa d'Europa? Heu vist fins a quin punt tots i cadascun dels estats de l'actual Europa podrien posar damunt la taula elements d'integritat nacional? Sou conscients dels efectes devastadors que tindria en la nostra aspiració d'estat propi que aquest discurset tingués un mínim recorregut???

Sortosament, un cop més, la direcció política té també blindat aquest tema. I per més que hi hagi veus que vulguin obstaculitzar el procés amb aquest tema, o simplement veus que es deixin endur per un sentimentalisme molt mal entès i Catalunyescèntric, el gruix del procés i de la seva direcció política i social ho té clar.

En fi. Doncs això. Vostè jutja. Vostè tria. Enfortir els elements facilitadors del procés o enervar els elements obstaculitzadors.

2 comentaris:

  1. Descomunal, Francesc! Ens cal molta gent com tu, company.

    ResponElimina
  2. Ja podem anar cantant les absoltes i preparant el certificat de defunció del català.

    ResponElimina