Més sobre el nostre futur, el com som i el com expliquem que som

Alguns, molt pocs, malden per les xarxes socials i a l'empara d'algun digital per intentar obrir un debat que, mal que els pesi, està tancat i blindat: el de l'estatus del castellà en el futur estat català.

Una persona que respecto enormement i que, malgrat les diferències que hàgim pogut tenir, considero intel·lectualment i patriòticament imprescindible, com és n'Eduard Voltas ha dit que ell ja no vol parlar més d'aquest tema perquè creu que no pot aportar res més al molt que ja molt brillantment ha dit.

Tot i que no hi estic d'acord (crec que pot aportar moltíssim més), sé que potser acabi amb la mateixa actitud de l'Eduard. Però avui faré un altre intent de pedagogia.

La primera qüestió és la clau: que el debat està tancat i blindat. Tant CiU com ERC, tant el President Mas com n'Oriol Junqueras saben del caràcter estratègic i d'ètica col·lectiva que té tot plegat i aquest tema el tenen més que clar. Claríssim. Si CiU i ERC són les forces majoritàries del futur estat català, el castellà serà idioma cooficial, amb el català i l'aranès a la Vall d'Aran.

La segona qüestió és purament democràtica: el nou estat català en cap cas pot néixer restringint drets preexistents de la seva ciutadania. Així, i si el castellà és a hores d'ara co-oficial, és absolutament implantejable que el nou estat català estableixi una discriminació en relació a l'estatus previ a la independència i que això pugui afectar a pràcticament la meitat de la població, que té el castellà com a llengua pròpia, llengua d'origen o llengua d'expressió.

Que hi hagi qui cregui que l'accés a l'estat propi pugui ser aprofitat per a limitar o rebaixar formalment l'estatus de la llengua de pràcticament la meitat de la població no no més és una imbecilitat, sinó que situaria el procés en una via morta.

Però sí, alguns franctiradors persisteixen en el seu kamikaze posicionament contra aquesta realitat.

I per res del món voldria que cap silenci pogués ser interpretat com a assentiment. El que passa és que som enormement molt més prudents i estratègics i intentem que, fins i tot amb la millor de les intencions, aquest debat no ens acabi generant un problema col·lectiu important.

L'actual Nació catalana, tot i que sigui hereva, per voluntat de ser, d'aquella Nació que resistia heroïcament l'Onze de Setembre del 1714, és molt diferent en la seva estructura. Aquests 300 anys no han esborrat en cap cas la nostra voluntat de ser, però en canvi sí que han modificat el com som.

I en el com som hi té moltíssim a veure el fet que des de començaments del s.XX hi hagués grans migracions interiors peninsulars, que arribaven amb la seva pròpia llengua, el castellà, i que ho feien a un país mancat absolutament de cap capacitat per a situar en el mapa social el que és la llengua pròpia del país el català.

Així les coses, i amb independència de qualsevol judici que fem al respecte, la nostra societat, aquesta Nació que expressa una majoria social per l'estat propi, és molt diferent a la de les vespres del 1714.

I aquesta és la realitat.I aquest és el miracle de la supervivència del català.

Com va dir el poeta, hem viscut per a salvar-vos els mots. I en aquest salvar-nos els mots no només hi ha la voluntat ferma dels catalanoparlants, sinó la indispensable complicitat de moltíssims castellanoparlants, d'una nova voluntat de ser col·lectiva i de les polítiques encertadíssimes i concertadíssimes que hem pogut impulsar en els escassos i precaris parèntesis de llibertat i democràcia.

Un altre argument que fan servir els franctiradors contra la convivència lingüística a nivell legal és que per al cas de que el castellà conservés l'estatus que actualment té d'oficial, això implicaria la desaparició del català.

És a dir, venim de 300 anys de persecució de la llengua catalana i resultarà que ara que tindrem un estat propi, amb tots els mecanismes que implica de protecció i promoció d'una llengua, ara resultarà que el que passarà és que si el castellà conserva l'oficialitat que actualment ja té, el català està abocat inevitablement a la desaparició.

Però ens heu pres per imbècils o què? Però hi ha algú tan retardat que, en serio, que, seriosament, es pugui creure aquest argument? Va home va!!!

Mireu (i faig un enorme esforç de contenció i pedagògic). El castellà no és cap enemic del català. No hi ha llengües que siguin enemigues. L'únic que hi ha, l'únic que hi ha hagut, és uns estats, l'espanyol i el francès, que han abocat tots els recursos que han pogut (incloent-hi gairebé sempre la persecució penal) a combatre el català. I ho han fet, a més a més, amb un objectiu: que la llengua dels estats dominants acabés substituint la llengua autònoma, és a dir, el català.

Però no se n'han ensortit. En 300 anys no ho han aconseguit!I ara, amb l'estat propi, ja no ho aconseguiran mai, evidentment!

Un altre argument que es fa servir és que si el castellà conserva l'actual oficialitat això serà una permanent font de conflictes jurídics. Mare de Déu!!!

A veure, ara mateix a Catalunya tenim una llengua pròpia, que és el català, i dues llengües oficials (català i castellà) més l'aranès.

Els problemes del català en l'àmbit legal no tenen res a veure amb la cooficialitat del castellà. Tenen únicament a veure amb la bogeria de l'espiral centralista i espanyolista en què va entrar el TC arran el nou Estatut de Catalunya. Aquell mateix TC havia avalat íntegrament la immersió lingüística, etc. Però tot això és una xorrada.

El nou estat català el que tindrà serà un cos judicial propi i un marc legislatiu propi que regularà i desplegarà els efectes de la cooficialitat.

Què vol dir això? Ho han dit per activa i per passiva el president Mas i l'Oriol Junqueras. La cooficialitat bàsicament el que implica és un reconeixement d'una realitat social, una no alteració d'un estatus actual que implicaria inevitablement una lectura limitativa dels drets de pràcticament el 50% de la població... i, a banda d'això, res més. O per dir-ho en una frase: la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà produït en qualsevol de les dues llengües és vàlid. I prou. Aquí s'acaba tot el "drama" de la cooficialitat.

El nou estat tindrà el català com a llengua d'ús en totes les administracions, inclosa la judicial. I això no hi ha res que ho pugui impedir, res. Això serà així i punt. Qualsevol ciutadà es podrà adreçar en la llengua que vulgui a qualsevol ens de l'administració, per més que l'administració sempre s'hi adreci en català i que mai cap ciutadà pugui al·legar indefensió davant cap comunicació rebuda en català. Només faltaria.

El sistema escolar, a més, garantirà amb molta més eficàcia i cap amenaça, la immersió lingüística i els seus objectius, és a dir, que els nostres infants, al final del seu procés formatiu, dominin català i castellà. Als que caldrà afegir l'anglès. I punt, i sense més problemes ni lios, i qualsevol que digui res diferent, menteix, intoxica.

I no em pensava haver d'arribar a aquest nivell pueril, però som-hi, és on porten alguns el debat. Algú es pensa que el nou estat català serà neutral en la promoció, defensa i extensió del català????? Si ara mateix, amb la merda d'autonomia que tenim, la Generalitat ja ha pogut fer polítiques de discriminació positiva per a afavorir el català, algú es pensa que si tenim estat propi això no només no continuarà així, sinó que s'incrementarà???

El nou estat català és l'única garantia possible perquè el català pugui gaudir d'una bona salut. I això no té res a veure amb que el castellà sigui cooficial, i sí molt amb que tindrem un potencial enorme per desplegar polítiques que l'afavoreixin: en l'ensenyament, en l'àmbit audiovisual, en l'àmbit de la creació cultural, etc.

Som el que som i som com som.

I a més a més no som ni millors ni pitjors que la resta del món. Tenim els problemes de tothom i els gestionarem amb el màxim encert i ambició de fer-ho bé, però sense pensar que la resta del món són uns gilipolles que no saben fer les coses i ara arribem nosaltres a fer-nos-ho de guais i a fer el que ningú, ni els estats més poderosos, consolidats i sòlids, fan ni volen fer.

Aquest comentari ve a relació d'un últim argument que avui vull comentar: el fet que si acceptem el castellà com a llengua cooficial, hauríem de fer el mateix amb la resta de les gairebé 300 llengües que es parlen a Catalunya, fruit de la nova immigració globalitzada dels 90´s.

La realitat implica assumir que el castellà és la llengua que entén i parla el 100% de la població de Catalunya i que el nostre objectiu és que el català no només arribi a aquest nivell, sinó que s'enforteixi en l'ús social a tots els nivells, que sigui totalment la llengua de referència a Catalunya i per a tots els catalans.

La realitat implica tenir en compte que ara mateix el castellà és, amb el català, llengua oficial a Catalunya, i que el nou estat català en cap cas pot néixer rebaixant el nivell de reconeixement de la llengua pròpia de pràcticament la meitat de la seva població.

Voler posar català i castellà al mateix nivell que la resta d'alguna de les 279 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és un argument de tarats, una bogeria, una de les més grans bestieses que haurem hagut d'escoltar en el procés cap a l'estat propi.

Vol dir això que el futur estat català ignori aquesta multiculturalitat? En cap cas. Caldrà pensar com es gestiona, a nivell local, comarcal, nacional, europeu, etc.

Però voler fer la tàctica del calamar, llençant tinta sobre la realitat que conformen l'actual cooficialitat de català i castellà i la realitat social, amb això de les altres 300 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és tan bèstia, tan incomprensible, tan absurd, que només es pot explicar per motius subjacents d'odi, revantxisme, etc.

Necessitem que tothom tingui el convenciment, la garantia i la confiança de que el projecte que plantegem és un projecte que reconeix la nova realitat de la Nació i que no fa experiments en relació a tornar a ser el que pensem que érem fa 300 anys ni el que en laboratoris d'experimentació es pot dissenyar que es vol que siguem.

(I encara em queden per desenvolupar tots els arguments que tenen a veure amb l'estratègia del nou estat i les meves conviccions personals. I, sobretot, que a ningú se li acudeixi treure'm cap argument del rotllo que abordem el tema amb displicència. El meu pare va arribar de Múrcia buscant un futur millor i jo m'he criat i sempre vaig anar al cole al que es coneixia com la Ciutat Satèlit, el barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. I orgullós!)