"Vergonya, cavallers, vergonya" (el que m'ha vingut al cap amb l'enquesta del CEO i algunes coses que passen)

Setembre del 1229. El rei Jaume I ha desembarcat a Mallorca i manté una lluita ferotge amb els musulmans pel control de l'Illa.

Segons les cròniques, la tradició o la llegenda, en els preliminars del combat que fou definitiu, van caure els estimats i valerosos nobles Guillem de Montcada i el seu fill, mentre el rei avançava amb la seva host a reunir-se amb ells. La cavalleria musulmana va sortir al pas també de part d'aquestes tropes reials, que es van batre en retirada sense plantar batalla. Assabentat el rei, indignat pel que havia passat, i ignorant els seus consellers, que li demanaven que no s'exposés, que es quedés a la reraguarda, Jaume I va desenfundar la seva espasa, la va enlairar i va cridar “Vergonya, cavallers, vergonya”, mentre atiava el seu cavall i es llençava contra l'enemic.

La victòria del rei va ser absoluta. Les tropes musulmanes es van retirar fins al seu últim reducte, la ciutat de Mallorca, que no va trigar també a caure. Tota l'illa quedava en mans del rei, en un triomf espectacular de la seva croada.

Juny del 2013. El poble català ha iniciat la fase definitiva del procés cap a la creació d'un estat propi. És un moment històric.

Una àmplia majoria social per la sobirania es configura i es mobilitza arreu del país. L'Onze de setembre del 2012 un milió i mig de persones es manifesten pels carrers de Barcelona, i fan evident als ulls del món la nostra determinació i força democràtica.

El President Mas des del primer moment ha entès quina és la voluntat popular i s'hi ha posat al costat. Convoca unes eleccions, que es realitzen el 25 de novembre del 2012, amb l'objectiu que les urnes ratifiquin el clam popular al carrer, obligant els partits a presentar-se amb un missatge clar en relació al dret a decidir. El president Mas demana una majoria excepcional per poder empènyer amb garanties el procés. Els partidaris de que Catalunya pugui decidir i de l'estat propi són una majoria parlamentària variable segons les qüestions que va de la majoria absoluta als 2/3 de la cambra. Però el President Mas no obté el recolzament que desitjava.

Malgrat tot, CiU ha guanyat amb claredat les eleccions, i ERC se situa, per primera vegada en la història recent, com a segona força política. CiU i ERC arriben a un acord per la governabilitat, la consulta i l'estat propi. Tenen la majoria absoluta de la cambra i configuren una majoria política sòlida i ambiciosa que reflecteix la majoria social a favor del dret a decidir i l'estat propi.

I el procés avança. I es va fent el que cal fer. Vist en perspectiva, el ritme al que evoluciona el procés és vertiginós, però ni més ràpid del que pot ser ni amb dilacions innecessàries.

Tanmateix, en les últimes setmanes dues enquestes han fet planar una certa ombra, més retòrica i interessada que real, sobre el procés, com a conseqüència d'una doble tendència: CiU continua perdent intenció de vot i ERC creix, fins al punt que les dues enquestes, de El Periódico i, la més recent i important, del CEO, converteixen ERC en la primera força de Catalunya, pel davant de CiU.

Els contraris al procés, els que voldrien frenar-lo, ho han aprofitat per a introduir ombres en l'estratègia del President Mas i la seva determinació.

És la mateixa actitud d'aquelles tropes del rei Jaume I que en plena batalla, i condicionades per una mala notícia,  es baten en retirada davant l'enemic, sense combatre.

Davant d'això, i com feu el rei Jaume I, el president Mas ha de donar un cop de puny damunt la taula de la política catalana, damunt la taula d'alguns dels seus aliats (eh, Duran), mirar a dreta i esquerra del país i dels líders que en aquest moment el representen i cridar ben fort, amb molta ràbia i energia: “Vergonya, cavallers, vergonya”.

I seguir liderant el procés fins a les últimes conseqüències, que és el que està fent (perquè al president Mas no se li pot retreure absolutament res des que es va desencadenar el procés, tot el contrari, només podem tenir envers ell paraules d'agraïment i de reconeixement).

Els cagadubtes que envoltaven el rei Jaume I en la batalla de Portopí el van convidar a no exposar-se, a situar-se a la reraguarda de les tropes, a no assumir riscos personalment.

Hi ha, en la reacció de Jaume I alguna cosa d'aquell NON NOBIS DOMINE NON NOBIS SED NOMINE TUO DA GLORIAM dels templers que el van educar.

També hi ha alguna cosa en la situació del President Mas “No per a nosaltres la glòria”. És també una persona amb un sentit extrem del compliment del deure, sap perfectament, i així ho ha fet públic, que no fa el que fa per ell ni pel seu partit. Ho fa per convicció i perquè és el compromís adquirit amb el poble de Catalunya. I ho fa, a més, amb plena consciència dels riscos que assumeix i del sacrifici personal i col·lectiu que exigeix.

De vegades el moment exigeix dels lideratges calma i serenitat. De vegades, però, requereix també d'èpica, ràbia, força. 

El president Mas ha de mirar al seu costat, on hi trobarà un aliat valuosíssim, fidel i lleial, l'Oriol Junqueras, amb qui pot comptar fins al final del procés.

Però després cal que miri a la cara a la resta de líders i al poble de Catalunya i cridi “vergonya, cavallers, vergonya”

Vergonya d'uns lideratges paupèrrims, ridículs, que amaguen assumir la seva responsabilitat en un moment transcendental com aquest invocant idioteses com això del federalisme. Vergonya d'uns lideratges que no perden oportunitat de desgastar el pacte CiU-ERC, com en Duran, qüestionant permanentment l'estratègia del President i parlant d'adversaris per a referir-se als aliats d'ERC, com els d'ICV-EUA, amb la seva demagògia antiretallades.

Vergonya d'un unionisme irracional de PP i C's, que no paren, com a estratègia per a derrotar-nos, d'alimentar la fractura interna de la societat catalana aprofitant la complexitat de la nostra estructura social (amb la col·laboració inconscient i irresponsable d'alguns dels nostres, que no paren tampoc de donar arguments que fomenten la divisió, la confrontació i la fractura social).

Vergonya de tots aquests llepafils plusquamperfectes que ens envolten i que no perden oportunitat d'intentar camuflar la seva frustració o fracàs personal i polític criticant sense parar tot el que fan el president Mas i l'Oriol Junqueras, amb l'únic objectiu de contribuir -deixem-ho també en irresponsablement- a la derrota col·lectiva.

Vergonya de tots aquests tertulians, articulistes i opinadors sense escrúpols que ignoren sistemàticament la voluntat popular  i no deixen de vomitar falsedats, mesquineses, manipulacions.

Sí, tots aquests que ara assenyalen al president Mas com si volguessin advertir-lo d'algun perill, quan el que volen és veure'l políticament mort. 

Tots aquests fariseus que ara fan veure que es preocupen per CiU i pel President Mas, quan l'únic que volen és rebentar el pacte amb ERC, l'aliança amb l'Oriol Junqueras, perquè saben que si ho aconseguissin llavors ja tenen a les seves mans fer caure el president Mas.

Ara només podem pensar en la victòria. En donar-ho tot per guanyar. En mantenir unit el país i ferm en la determinació cap a l'estat propi. I això només pot ser amb lideratges i compromisos com del President Mas i el de l'Oriol Junqueras. I amb la seguretat de la força de tot un poble que a l'única conquesta a la que aspira és a la de la seva llibertat, a fer-ho democràticament, a mantenir-se cohesionat en la diversitat i a prosperar a partir del nostre treball.

DONEC PERFICIAM