Catalunya, Països Catalans, i procés cap a l'estat propi.

L'independentisme contemporani sempre hem tingut al cap el mapa dels Països Catalans.

A diferència, per exemple, de l'independentisme o separatisme que sorgeix amb Macià, l'independentisme que arrenca de les primeres escissions del Front Nacional de Catalunya està profundament inspirat pel fusteranisme. El mapa dels Països Catalans no ha estat per a nosaltres una delimitació formal, una imatge, sinó un paisatge vital que ho ha omplert tot, absolutament tot.

No es pot entendre l'independentisme contemporani sense la seva dimensió de Països Catalans: com a referent geogràfic, lingüístic, social i polític. Però també com a espai en el que hem crescut: militància, compromís i iconografia compartida. No m'imagino el meu “jo” militant sense els Països Catalans, sense El Temps, sense Raimon, sense Obrint Pas, sense Acció Cultural al País Valencià, sense l'Obra Cultural Balear, sense Maria del Mar Bonet, sense Raimon, sense Biel Majoral, sense Ferran Torrent, sense les manis contra la llengua al País Valencià, sense les acampades a la Franja de Ponent, sense el 25 d'Abril, sense els premis Octubre, sense Formentera, sense l'Associació Catalana d'Estudiants de la Catalunya Nord, sense la Bressola, sense Xàtiva, sense el Palau dels Reis de Mallorca, sense les amistats i amors que hem teixit de nord a sud i d'est a oest.

Aquesta realitat viva com a militants independentistes, aquest paisatge sentimental real, ha xocat, però, sempre, amb la mateixa “altra” realitat dels Països Catalans. A mesura que prenies consciència de la realitat social de cadascun dels territoris que formem aquests Països Catalans, el somni militant esdevenia malson.

Avui podem refugiar-nos en tots els discursets que vulguem per a explicar la situació del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent. Tot el que diguem, segurament, tenim raó. Sempre i quan no ens apel·lem a un historicisme fet a mida, tindrem raó: persecució de la identitat, esmicolament de la llengua, terrorisme d'estat contra el catalanisme... Tot això és cert.

Però de la mateixa manera que és cert que en 30 anys que portem des de l'inici de la transició el “catalanisme”, entès com allò que ens permet compartir amb normalitat els mínims de la nostra identitat cultural i lingüística, no ha fet sinó que recular, fins a, en molts casos, esdevenir testimonial.

Això arriba a límits absolutament frapants. No estic parlant només que el PP governi amb majoria absoluta a Illes i País Valencià. Estic parlant de coses que fins i tot van molt més enllà d'això, com és el fet que la gent del País Valencià sigui en aquests moments, i a nivell d'estat espanyol, la que més defensa una sortida centralista a l'actual situació de crisi de l'estat autonòmic. És una dada esfereïdora.

Estic parlant, també, de la incomprensibilitat de l'evolució del PP balear. Les Illes van accedir a la seva autonomia amb un estatut que reconeixia explícitament el català com a llengua pròpia, i des d'una majoria absoluta de la dreta espanyola. En canvi ara mateix, i després de breus parèntesis, aquesta dreta, que continua manant amb majoria absoluta, s'ha tornat visceralment anticatalana, i no només no reconeix la nostra llengua comuna, sinó que fa tot el que pot per marginar-la, governa amb hostilitat radical contra el català.

És a dir, que tant a nivell de País Valencià com d'Illes, en tots aquests anys, no hem fet cap altra cosa que retrocedir.

I aquesta és la puta realitat. Nosaltres podem posar-hi molt de sentiment, molts concerts, molta èpica, molt tot el que vulgueu... però el cert és que la majoria social de valencians i balears en termes electorals i de projecte polític cada cop està més i més allunyada no només de qualsevol veleïtat de Països Catalans, sinó de qualsevol expressió mínima de catalanitat.

No puc deixar de pensar en la carta que el 1962 l'alcalde falangista de València escrivia al seu homòleg alguerès, parlant de la llengua comuna...

Sí, és cert, durant la “transició” la dreta espanyola va convertir l'anticatalanisme en la seva màquina de fer vots i d'assegurar la seva hegemonia. I ho va fer de manera ferotgement antidemocràtica, mesquina i repugnant.

Sí, és cert. De la mateixa manera que és cert que fins l'any 1962 el País Valencià portava més de 250 anys d'anorreament de les seves institucions i de la seva llengua, però que encara un alcalde falangista escrivia al seu homòleg alguerès en termes de llengua comuna.

Essent tot això cert, per tant, els independentistes no podem deixar de pensar o de reflexionar al voltant de com s'ha arribat a la situació en la que estem ara. Què ha passat perquè la dreta espanyolista anticatalana gaudeixi de l'hegemonia que gaudeix i perquè l'independentisme o fins i tot el catalanisme no passi de ser un exotisme.

I com que estic convençut que alguna cosa no hem fet bé, això em porta a una primer conclusió: si volem superar l'actual desastre hem de deixar de fer el que ens hi ha portat, que no vol dir en cap cas renunciar al que volem. Hem de superar bucles de l'estil:

• per una banda, i des de determinats ambients de l'independentisme des del Principat, es té una mala consciència horrorosa de fer qualsevol cosa que no inclogui els Països Catalans. Això arriba a una situació delirant quan s'intenta deslegitimar el procés sobiranista de Catalunya perquè les fronteres no arriben de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això deriva en una gesticulació grandiloqüent que esdevé patètica quan situa el procés sobiranista de Catalunya en una mena de fill bord de l'espanyolisme.
• Per l'altra banda, cada cop que aquest independentisme catalunyesc gesticula i s'immola públicament perquè el procés no inclou “tota la Nació”, el cert és que tot això fa que la “Nació” continuï retrocedint i continuem perdent suports a País Valencià i Illes.

Caldria deixar de fer tots aquests escarafalls i actuar amb una mica més de normalitat i naturalitat. I què vol dir això? Des del meu punt de vista:

1. Acceptar sense dramatitzar que la història ens ha portat a una oportunitat única: que Catalunya pugui, després de 300 anys, recuperar la seva sobirania i esdevenir estat.
2. Acceptar que la situació del País Valencià i de les Illes és tan i tan diferent de la del Principat que qualsevol discurset, per més poètic i lletraferit que sigui, per a reivindicar-los i incloure'ls, ni que sigui líricament, en el procés, és una aberració política, un suïcidi, tant per al procés de Catalunya, com per a la catalanitat a Illes, País Valencià i Catalunya Nord.
3. Acceptar que la millor notícia que en 3 segles pot haver tingut la catalanitat en aquests tres territoris és que Catalunya esdevingui un estat.
4. Acceptar que la història, la repressió, els segles, la societat... tot el que vulgueu i més, us ho compro TOT, ens han portat a que el concepte Països Catalans hagi quedat tant arrelat al cor dels militants independentistes com desarrelat als que no ho són. I que al País Valencià, Illes i Catalunya Nord els independentistes no és que siguem una minoria, és que som pràcticament un exotisme.
5. Acceptar que reconstruir l'espai Països Catalans requereix de noves estratègies. Que per fer-ho la Catalunya Estat pot ser absolutament decisiva. Però que l'estratègia de confluència, d'evolució, de progrés, d'assumpció de tot allò que compartim, històricament, culturalment, lingüísticament, econòmicament, socialment i políticament... tot això ha de quedar en mans de cadascuna de les societats dels territoris que conformem això que alguns en diem Països Catalans
6. Acceptar que no serà fàcil, però és possible.

Tinc una molt bona amiga valenciana. És una persona molt culta, formada i implicada en un munt de lluites: territori, cultura, llengua. I que no només coneix bé la realitat valenciana, sinó també la principatina, perquè ha viscut anys a BCN. Ara viu a València i milita a Compromís. Sempre em diu: “deixeu-nos fer”. Sempre em diu “cada cop que des del Principat feu una proclama Països Catalans, ens fiqueu al vostre sac i decidiu per nosaltres, cada cop que feu això, estem més lluny, ens ho feu més difícil.”

És cert que també hi ha qui pot invocar testimonis, tan valencians com la meva amiga, que demanen tot el contrari. La qüestió està en que aquests darrers testimonis són els que han acabat sent testimonials en la realitat social del País Valencià. Un exotisme legitimador de consciències principatines. I cal acabar amb això. Cal que la gent del País Valencià faci la seva via de la manera que cregui més convenient, al ritme que cregui, amb les paraules que cregui, amb el discurs que cregui i tot el que sigui només i exclusivament com ells i elles creguin.

La configuració de majories socials alternatives a la dreta espanyolista i anticatalana al País Valencià i a les Illes s'ha de deixar totalment en mans de la gent del País Valencià i de les Illes.

Cada cop que des del Principat obrim la boca i el sac per ficar-los a dintre i parlar en nom d'ells, allunyem la possibilitat d'anar construint aquestes majories alternatives. Els apunyalem.

El major impuls que pot arribar des del Principat per a tota la gent amb què tant i tant compartim i volem compartir no vindrà MAI dels nostres discursets i soflames, sinó de que Catalunya esdevingui un estat, i ho fem prou bé perquè esdevinguem referència obligada. Deixem-nos, doncs, d'històries i d'acomplexaments, reconeixem la realitat, acceptem-la i actuem en conseqüència.

Hi ha, a tota aquesta tesis que defenso, una alternativa: si tan convençuts estem que el nostre esquarterament nacional és inassumible en termes polítics, i que només hi pot haver projecte si és anant tots a una, proclamem solemnement que no acceptarem MAI una solució que només inclogui el Principat, i acceptem que només optarem a exercir el dret a decidir i a l'estat propi quan al País Valencià i a les Illes hi hagi una majoria social que ho defensi i vulgui com la que ara mateix existeix a Catalunya.

Si això és el que els que feu tots aquests discursets acomplexats i criminalitzadors de l'independentisme catalunyesc creieu que és el millor, creieu que és el que cal fer, digueu-ho i proposeu-ho amb claredat, obertament.

I si només ho feu per postureo, estalvieu-vos-el. Més enllà de les vostres “consciències”, no afavoriu el procés ni a Catalunya, ni al País Valencià ni enlloc. Només perjudiqueu arreu. Podeu presumir de puretes afectats, podeu vessar molta llagrimeta i invocar molta lírica commovedora, però només feu que complicar les coses sense afavorir ni a res ni a ningú.