25 juliol 1938, 25 juliol 2013. 75è aniversari de la Batalla de l'Ebre. Cançó de guerra... i d'amor!

Domingo Esteve Àlvarez, capità de sapadors de l'exèrcit de la República. El meu avi, el pare de la meva mare.

Una família molt i molt humil d'un poble molt humil, pobre, Corbera d'Ebre, d'una comarca molt humil, pobra, la Terra Alta.

No sé ben bé perquè el meu avi va acabar essent suboficial de l'exèrcit espanyol, d'un cos tan exòtic que, essent ell encara ben jove -i abans de la guerra- el van dissoldre. Amb l'esclat de la guerra, es va tornar a mobilitzar.

He mirat moltes fotos del meu avi. La majoria de les que tinc són vestit de militar, ja sigui com a suboficial d'aquell cos que van dissoldre, ja sigui durant la guerra. Sempre està molt pinxo. Mirada ben alta, esquena dreta, uniforme impecable.

A través de les fotos he pogut anar seguint i imaginant l'home: caporal i sergent d'un cos dissolt i després tinent i capità de l'exèrcit de la República, ja durant la guerra, del cos de sapadors.

A casa conservem, encara no sé com ni per quin miracle, els llibres de tota aquesta etapa, amb els que suposo que es formava i d'alguna manera s'examinava per aquests ascensos que coneixem. Són llibres sobre com construir i fer volar ponts i estructures de comunicació. També a través dels segells d'aquests llibres es pot anar seguint el que va ser l'exèrcit de la República: des de les milícies fins a un intent d'exèrcit ben organitzat, jeràrquic.

Tinc una última foto seva en la que em va costar molt de reconèixer-lo. Està ell, sobtadament molt envellit, al davant d'un mas, en un lloc indeterminat i indeterminable, acompanyat dels seus homes. Porta la gorra de plat amb l'estrella frontal, però és un home molt fatigat, sense cap esma, a diferència de la resta de fotografies que conservem d'ell.

He pensat que és una de les últimes fotografies que es devien fer abans de la caiguda de Catalunya, ja derrotats a l'Ebre i en retirada.

Avui, 25 de juliol del 2013, fa 75 anys que l'exèrcit de la República creuava l'Ebre, en una maniobra tan audaç com inesperada pel comandament franquista, i durant 5 dies manté una ofensiva que gairebé col·lapsa les tropes feixistes a la zona. Acabava de començar la Batalla de l'Ebre.

Després d'aquesta ofensiva inicial, l'exèrcit de la República, infinitament inferior en personal, armament i aviació que l'exèrcit feixista, passa a defensar les seves posicions, amb l'únic objectiu de guanyar temps i que la internacionalització del conflicte entre potències democràtiques i l'eix nazi-feixista doni una última oportunitat a la República. No va ser així. Per poc, però no va ser així.

I l'exèrcit de la República es va batre 115 dies en aquell infern, aguantant com a única esperança de victòria. I finalment, després de 115 dies de ser massacrats, les últimes tropes republicanes creuaven altre cop l'Ebre, en una retirada ja definitiva que donava pas a la llarga nit del franquisme.

Fa cinc anys, a la terrassa del bar Terra Alta, al poble, a Corbera, se'ns va acostar lo coco Manolo de Rins. Jo estava amb mon germà. Se'ns va quedar mirant i ens va dir “sempre que us veig me'n recordo del vostre iaio, de Domingo”. I malgrat haver estat durant molts i molts anys veïns de carrer, el seu record no era cap d'aquests. El seu record se'n va als dies de la Batalla de l'Ebre. 

Han bombardejat el poble i tothom n'ha fugit. Han anat seguint cap a l'Ebre, fins arribar a Benissanet, últim poble, en aquest marge, entre Móra i Miravet. I ens explica que estaven amagats en un mas, amb altres famílies, quan veu aparèixer una columna d'homes de la República, amb un oficial a cavall. “Però si és Domingo!” I ens explica com el van cridar, en el mateix moment que va aparèixer altre cop l'aviació feixista bombardejant la zona. Civils i militars es van amagar com van poder. Després de la incursió aèria es van saludar i mon avi, amb els seus homes, va seguir el seu camí.

No es tornarien a veure fins que quatre anys després el meu avi va sortir de la presó i va tornar al poble.

La memòria del coco Manolo de Rins no dóna prou per situar en aquells 115 dies d'infern l'escena. Per com va anar la batalla, hem pensat que devia ser durant el mes d'octubre del 38.

He imaginat molts dies el meu avi al front de l'Ebre, amb els seus homes, treballant dia i nit per bastir ponts per permetre el pas de tropes i subministraments. I els bombardejos constants de l'aviació feixista, i els ponts abatuts, i els homes morts, i la pressió per tornar a bastir ponts. 

Dia i nit, durant 115 dies i 115 nits.

Això explicaria aquell home envellit, abatut, gairebé irreconeixible, d'aquella última foto que conservem.

He pensat també en el seu patiment sabent que a pocs quilòmetres d'on ell estava combatent, a Corbera, hi havia la seva família: els pares i les germanes. Va poder-hi anar? Els va veure? Quan?

Després del brutal, inhumà, bombardeig feixista sobre Corbera tota la població en va fugir. També la meva família. En la retirada, altre cop un bombardeig de l'aviació feixista sobre la columna de civils, va ferir la meva besàvia al braç, i la va deixar invàlida per sempre. Però, ferida, només acabava de començar el seu calvari, que els va portar en retirada fins a Tarragona i després fins a Barcelona, on finalment va quedar ingressada a l'Hospital de la Santa Creu. Sense res. Amb tot perdut.

Ja no sé res més del meu avi fins la caiguda de Barcelona. Puc imaginar el que va passar. Com a sapadors devien ser dels últims en abandonar l'Ebre, i llavors, com la resta del que quedava de l'exèrcit de la República, devien enfilar cap al Nord.

El relat i la memòria familiar es reprèn a Barcelona. En els dies previs a l'arribada de l'exèrcit feixista. El meu avi, amb els seus homes, hi han arribat. Entre tropa i comandaments parlen de què fer. Estan en desbandada. La caiguda de Barcelona és segura, és qüestió de dies. El meu avi decideix quedar-se. No creu que hagi fet res perquè s'hagi d'exiliar. Es queda sol. Tots els seus homes enfilen cap a França.

Els dies previs a la caiguda de Barcelona el meu avui pot veure la seva mare i les seves germanes, a l'Hospital. Aconsegueixen amagar-lo a casa d'uns migparents de confiança, per tal d'intentar evitar que el matin en els moments de convulsió que seguirà l'entrada de les tropes feixistes.

Dies després de l'entrada de les tropes feixistes mon avi s'entrega. El tanquen a la Model. S'hi està un parell de setmanes, fins que li reconeixen la graduació i se l'emporten a Montjuïc, on, pel que sembla, empresonaven els oficials.

El jutgen i el condemnen a tres anys de presó, que complirà íntegrament al castell de Montjuïc.

La meva besàvia, que durant molt de temps va quedar ingressada a la Santa Creu, i la resta de la família es van quedar a Barcelona. Pel que ens ha arribat del relat familiar van malviure pel Raval, amb altres derrotats i migparents.

D'aquells anys de dolor i penúries sense fi recordo perfectament dues coses que la nostra pobra tia àvia, la Roseta, tenia incrustades a la seva memòria: el dia que visitava son germà, el meu avi Domingo, pres al castell de Montjuïc, i aquest li va dir: “Roseta, han agafat el president Companys i està aquí, pres amb nosaltres”.

Aquest és un moment de dolor intens, brutal, com a poble. Ploro cada cop que penso en el meu avi i la resta presoners a Montjuïc. Penso com els devia arribar que en aquell mateix castell hi havia el President Companys. Penso en aquella sensació de derrota extrema que devien tenir tots aquells homes que durant tres interminables anys havien estat lluitant, sacrificant la seva vida i la de tants companys caiguts, per Catalunya i per la democràcia, per la llibertat.

L'altre relat és la gana o, millor dit, la fam. Quan la meva tia Roseta ens explicava aquells dies, al costat de la humiliació i la vexació a la que eren permanentment sotmesos en tant que familiars d'un pres republicà, els seus ulls s'humitejaven recordant el patiment de gana, de fam, de pobresa extrema, que van viure.

Transcorreguts tres anys de presó, van alliberar el meu avi, Domingo Esteve Àlvarez, capità de sapadors de l'exèrcit de la República. Van tornar al poble. Es van trobar la casa ocupada per altres famílies les cases de les quals havien estat destruïdes. Van conviure. Poc a poc van anar recuperant aquell espai propi, la seva casa de sempre.

I com si fós una cançó d'amor i de guerra, un dia el meu avi Domingo va agafar una bicicleta i va començar a pedalar fins a la Pobla de Cérvoles, comarca de Les Garrigues.

Durant la guerra el comandament republicà havia enviat el meu avi i els seus homes a descansar a aquest petit poblet perdut enmig de la Serra de la Llena. El meu avi es va hostatjar a la casa de la que després seria la meva àvia. Suposo que es devien conèixer i potser alguna cosa més (la meva àvia era una dona guapíssima, alta, forta, eixirida i amb uns ulls preciosos). I aquell jove oficial que un dia devia aparèixer per la Pobla de Cérvoles, també ben plantat, polit, educat, marcial... ara hi tornava, tres o quatre anys després, envellit, derrotat, pobre com una mala cosa... Però li va dir que l'estimava, que no havia deixat de pensar en ella durant els tres anys de captiveri... i li va demanar si es volia casar amb ell. I la meva àvia, la Teresa Clivillé i Dalmau, va dir que sí. 

Al cel siguin, tots dos, en homenatge al seu coratge i amor. En record i homenatge a tots els soldats que van combatre a l'Ebre. En record i homenatge a tant i tant patiment de tanta i tanta gent entre aquestes serres i turons que són el meu paisatge més estimat i plorat. Enaltint la memòria del nostre poble i de la nostra gent, primera trinxera europea en el combat contra el nazisme i el feixisme.