STOP & RESET! Prou ignorar, negar, manipular o no voler superar la realitat!

Avui s'ha conegut el límit de dèficit a les comunitats autònomes. A Catalunya ens ha “tocat” un vexatori 1,58. És immoral. És inassumible.

No vull gastar gaires arguments en tot plegat. L'únic que és asimètric és la vergonyosa reserva de capacitat de dèficit de l'estat, i la seva despesa fastigosa per supèrflua i immoral en un moment com l'actual.

També sabem que l'actual situació no té cap altra sortida que l'estat propi. El que passa és que el procés fins a arribar-hi no és senzill, i cal transitar-lo de la manera menys traumàtica possible. I el govern espanyol s'entesta en fer-la el més traumàtica possible. I nosaltres hem de maldar pel contrari, perquè sigui el menys traumàtica possible i assegurar l'èxit de l'empresa, del procés.

Però com en aquest camí  la realitat és tan dura, i n'hi ha que tramposament la volen ignorar, o negar, o manipular, o també que fan tot el possible perquè sigui immutable, voldria fer algunes reflexions i deixar ben clares algunes coses d'aquesta realitat:

1. Certament, és immoral que Catalunya, que contribueix de la manera que ho fa als ingressos de l'estat, pateixi l'espoli que patim, en termes de no retorn de cap manera de la nostra riquesa generada, fet que ens empobreix de manera radical any a any. Sí, cert, l'espoli és a la base de tot. I per a acabar amb l'espoli només hi ha una sortida: la independència, l'estat propi.
   
   
2. No es pot ignorar que la responsabilitat immediata en la dramàtica situació de les finances de la Generalitat correspon al tripartit. L'endeutament dement del 2008, 2009 i 2010 és el que fa que ara mateix estiguem com estem. I no em vingueu amb històries del punt número 1, de l'espoli. Aquest ha existit sempre, i també sempre en aquest període de “comunitat autònoma”. Però justament la bona gestió és no gastar el que no es té o, en el seu cas, treballar per tenir més del que es té. I el tripi es va beure l'entinement i no va fer res de debò per tenir més del que teníem, i ara en caguem les conseqüències.
   
   
3. Fent servir Joan Sales, tothom en aquests 30 anys ha fet l'imbècil. No hem deixat de fer l'imbècil. Des de la negativa inicial (pel que sigui, per A o per B, per una majoria o per una altra) a plantejar el concert econòmic el 1978 fins la comèdia del “millor finançament de la història” que ens va voler vendre un tripartit que agonitzava, i que des del minut 1 sabíem que era una presa de pèl. Aquí tothom ha fet l'imbècil.
   
   
4. En el punt en el que estem no serveix de res ni llepar-se les ferides ni fer-nos retrets sobre la situació en la que estem o com s'hi ha arribat. Només serveix, NOMÉS SERVEIX, treballar per canviar la realitat. És a dir, treballar colze a colze per l'estat propi. Això és l'únic important i l'únic que compta.

Però em sembla que per fer-ho encara cal una mica de teràpia de grup de tots plegats i repartir uns quants mastegots argumentals i dialèctics.

Crec que només hi ha dues forces polítiques que han assumit amb integritat i compromís el punt 4, la situació, la consciència dels errors passats, la importància de no perdre'ns en retrets i l'absoluta transcendència del moment, del procés cap a l'estat propi: són CDC i ERC. Són el president Mas i n'Oriol Junqueras.

No tinc absolutament res a dir que no sigui lloar-los i agrair-los tot el que estan fent.

Ara bé, sí que hi ha altres forces polítiques i polítics que trobo repugnant que únicament estiguin pendents de la situació per a treure'n el seu miserable rèdit polític partidista o personal. I faig una referència explícita, en aquest punt, a PSC-PSOE i ICV-EUA per una banda i al sr. Duran i Lleida per l'altra.

Els primers, perquè trobo indecent que parlin amb el desvergonyiment que ho fan de l'actual situació, culpant al govern Mas, sense fer la més mínima autocrítica, reconeixement, que en la base de la situació dramàtica actual hi trobem la irresponsabilitat del tripartit, el seu endeutament des del 2008.

I no ho dic amb cap ànim de retret sobre el passat, sinó únicament de retret sobre la immoralitat de certes posicions actuals. El que haurien de fer és assumir la seva part de responsabilitat sobre la situació, i actuar en conseqüència. No ho fan.

Tinc articles publicats ja el novembre del 2008 en els que denuncio el sr. Castells i el govern tripartit perquè està falsejant els pressupostos, perquè està fent uns pressupostos que generaran un endeutament que no podíem assumir. I tinc més escrits el 2009, i el 2010. No els linko perquè no crec que calgui, però hi són i els puc treure o retreure si convé. Ningú no pot dir que no es podia saber el que estava passant.

La prova del cotó de que tot això que vaig escriure -denunciar- aquells anys és cert és, no només els informes que hem anat coneixent de la Sindicatura de Comptes, sinó una cosa molt evident: l'endeutament del tripartit va ser de tal magnitud en aquells anys que, esgotant la legislatura, lja no podien recórrer a més crèdit en entitats financeres i es van treure de la màniga allò que en vam dir els “bons patriòtics”.

I aquesta realitat no la poden ignorar ni PSC-PSOE ni ICV-EUA, perquè forma part de la merda de l'actual situació. El venciment de crèdits, els interessos i la impossibilitat d'acudir a nou crèdit col·lapsa la Generalitat. I no pel que ha fet el govern Mas, sinó pel que van fer els que ara amb més desvergonyiment el critiquen.

Insisteixo, no hauríem d'entrar en aquests retrets, però això exigiria un pacte de TOTS. Tothom assumeix la seva part de responsabilitat i no fa servir llencívolament la situació actual. Si això no passa, cal denunciar els impostors.

I al sr. Duran i Lleida cal criticar-lo i denunciar-lo perquè s'atura en aquesta qüestió, el que va fer el tripartit, i ho vol plantejar com el centre del debat, quan tampoc no ho és. Perquè el centre del debat només és un: l'espoli sistemàtic que pateix Catalunya i que només té una sortida, l'estat propi.

Tot això el sr. Duran no només deliberadament ho vol defugir centrant-se en l'herència del tripartit, és que l'aprofita per a combatre el procés sobiranista. Ell voldria reduir el debat a aquesta cosa miserable del “tu més”, d'aquest politiqueig nauseabund que hem patit durant tant de temps i del que alguns n'han viscut tan esplèndidament que faran tot el que puguin perquè no canviï.

L'actual situació requereix de molta i molta alçada política, que es manifesta en tres grans valors: generositat, complicitat i ambició

I això és el que no tenen ni PSC-PSOE, ni ICV-EUA ni en Duran.

Cal generositat per a no instal·lar-nos en els retrets sobre el passat. Cal complicitat per a superar anteriors diferències i treballar colze a colze per l'únic futur possible. I cal ambició per fer realitat aquest únic futur possible, l'estat propi. STOP & RESET

I aquesta és l'única realitat. I aquest és l'únic futur possible per a tots nosaltres, per a Catalunya. Fem-lo realitat. Siguem generosos. Treballem confiant com mai els uns amb els altres. I alimentem-ho tot plegat de la més alta de les ambicions.

Si ho fem així, guanyarem. 

STOP & RESET