QUO VADIS PSC-PSOE? Una visió complexa del seu present, futur i passat des dels ulls d'un militant independentista

Jo em vaig criar al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, el que es coneixia com “la ciudad satélite”. Des del nostre pis es veia el cuartelillo de la Policia Armada, els grisos, on ara la Policía Nacional hi té una comissaria. Al seu costat, llavors, només hi havia el que en dèiem un “descampao”, on amb el temps, amb el primer Ajuntament democràtic, s'hi feu una escola pública que es va batejar com a “Francesc Macià”.

La primera impressió de dimensió social de la que tinc memòria són les vagues dels treballadors. Llavors hi havia un munt d'empreses industrials. Estem parlant de ple franquisme. Mesuràvem la importància de la vaga pel volum de vehicles antiavalots dels grisos que s'aparcaven al “descampao”: jeeps, autocars, camions cisterna...

Però el dia del que en tinc un primer record polític més intens va ser quan la legalització del PCE i del PSUC. Mon pare ens va ficar a tots dins del cotxe i cap a un càmping, no sé si es deia la ballena alegre o la tortuga ligera, per Gavà o Viladecans. Una festassa del copon, amb actuacions (només recordo La Bandera Trapera del Río) i mítings, inclòs Carrillo, i una riuada de gent eufòrica com jo mai havia vist.

Fins aquest moment de la meva vida crec que no coneixia ningú que fós del PSC, ni se'n parlava, ni res de res. A nivell de Cornellà, no havia estat en res del que jo tingués consciència.

El PSUC va guanyar de carrer les primeres eleccions municipals. L'alcalde va ser Frederic Prieto. Era un moment dur: molt d'atur, moltes dificultats, tot per fer, tot d'il·lusions que ara costava fer realitat, etc. El que a mi més “m'afectava” era l'explosió de “bandes” que hi havia pel barri, convertit, com va cantar Loquillo, en “territorio de reyertas”.

Les segones eleccions també les va guanyar el PSUC. Però llavors ja el PSC, que era la segona força municipal, va començar una terrible campanya d'assetjament.

Inspirada, pel que es comentava, pel llavors totpoderós Josep Ma. Sala, es va donar una dimensió que fins llavors cap d'elles havia tingut a les entitats de caràcter folklòric que remetien a l'origen com a aglutinador associatiu. Només com a exemple, a casa participàvem molt de la parròquia; de sobte, una gent que no coneixíem de res va voler muntar una Hermandad Rociera; hi va haver cert follon, perquè fins aleshores d'això mai n'hi havia hagut, i cap dels habituals de la parròquia (en un 95% gent vinguda de fora) ho veia bé; però mossèn s'ho va haver de menjar, i encara hi és. No passa res, excepte des del punt de vista de qui va decidir “animar” a que això passés, una anècdota sense importància.

Menys anecdòtica va ser la campanya que a través d'aquestes entitats folklòriques (sempre amb el PSC al darrere) es va muntar: volien que l'Ajuntament pagués cursos de sevillanes i coses així. No hi havia un duro, o hi havia moltes altres necessitats molt més prioritàries per atendre, i no es van finançar aquestes activitats. Llavors es va muntar una campanya que acusava l'Ajuntament d'anar en contra de la cultura andalusa i dels andalusos. Terrible.

I com si fós ara me'n recordo que van aparèixer unes pintades anònimes pel barri que feien (vés quines coses...) “No al PSUC naZionalista”. Sí, així mateix.

I, vés quines casualitats, les següents eleccions ja les va guanyar el PSC i, tatxannnnn el sr. Montilla, que ni tan sols estava empadronat a Cornellà ni se'l coneixia de res, va esdevenir el nou alcalde. I PSC fins ara.

A la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Dret en particular el PSC-PSOE "torna" a aparèixer a meva vida. Des de la FNEC, on militava, les principals hòsties, de tota mena, eren amb la molt poderosa ultradreta, Acción Universitaria, amb els que acostumaven a anar del bracet, com a germanets petits d'aparença demòcrata, els cadells del PP, que es feien dir OCEU (Organización Catalana de Estudiantes Universitarios).

A Dret i Econòmiques els cadells del PSC estaven en una organització que es deia Estudiants Progressistes (EP), agermanada a l'AJEC. I també hi havia el Col·lectiu d'Estudiants Progressistes, en l'espai que ara ocupa ICV.

Tot i que a Dret no es menjaven res, els d'EP, a nivell d'Universitat, tenien molt bons padrins (Bricall era el Rector), influència, etc. Llavors, us sona un tal Carles Martí (actual president de la Federació de BCN del PSC)? estava sempre per Rectorat, no sé si era adjunt a no sé què, però feia i desfeia com volia. Fins que vam arribar nosaltres. I “le botamos”. Potser d'allà li ve aquest ressentiment amb tot el que significa el país, CiU, ERC i el procés.

Un altre que estava enquadrat en aquest espai EP era, tatxaaaan, Gonzalo Bernardos, que a la Facultat d'Econòmiques ja era un petit cacic que feia i desfeia, i que amb la nostra irrupció també va “volar”

I és clar, la FNEC, transversal, dura, compromesa i molt activa, va començar a arrassar a totes les eleccions, ser decisiva per l'elecció de rectors, degans, mobilitzar a tots els nivells l'estudiantat, etc. Vam arribar a una universitat en la que eren hegemònics i ho controlaven tot i els vam convertir en irrellevants a tots els nivells. No tinc cap dubte que una bona part del ressentiment que alguns socialistes i/o opinadors de la seva òrbita expressen avui crec que ve del seu fracàs universitari davant nosaltres, perquè van perdre humiliantment la seva hegemonia davant nostre, i ja no l'han recuperada mai. 

Un cop finalitzats els estudis és quan el xoc amb el PSC-PSOE és més dur. Llavors ja feia anys que vivíem a Barcelona, a Les Corts, i amb molts altres companys de l'època de la Universitat vam fundar el Casal Independentista de Les Corts.

Més enllà de les moltíssimes coses que vam fer, al barri no deixàvem de ser l'extensió de l'enfrontament brutal que a tots els nivells del país hi havia entre independentistes i PSC-PSOE, molt marcat per la gravíssima guerra bruta dels GAL contra l'independentisme basc amb el PSOE al govern de l'estat.

Però l'esclat de l'enfrontament més gran va ser tot el que va envoltar els Jocs Olímpics i la redada brutal contra pressumptament “Terra Lliure”. La quantitat de detencions i les notícies de tortures salvatges que rebien tots els companys detinguts marca per a mi el punt més àlgid de tensió amb el PSC-PSOE. L'estat espanyol va ser, anys més tard, condemnat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans per aquelles tortures, davant el relat de les quals que feien els detinguts al passar a disposició judicial, el magistrat de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón no va moure ni una cella, en va ser, per tant, còmplice.

Simultàniament, a un nivell estríctament polític i de projecte de país, des de l'independentisme assistíem estupefactes al que consideràvem incessants polítiques “espanyolitzadores” de l'Ajuntament Maragall amb l'excusa del projecte olímpic. Tot allò es veia com una enorme maniobra espanyolitzadora. Com a símbol de tot allò tenim aquell intent sapastre de “canviar” la bandera de la ciutat. De la nit al dia, els pals de la senyera que s'alternaven amb les Creu de Sant Jordi es van convertir en dos a cada quadrant, i no quatre. Però aquests dos, enlloc de conservar les proporcions entre pals, “casualment” els dos pals vermells van anar creixent en la mateixa mesura que el groc dels pals exteriors es reduïa a un fil. Com qui no vol la cosa, ens havien clavat el que des de tots els punts de vista era una estanquera a la bandera de la ciutat.

Per no allagar-ho massa, d'aquest punt ja gairebé que saltem al que va ser el tripartit. Com a independentista, aquest cop resultava afectat perquè la diferència de criteri dels independentistes entre pactar o no pactar amb el PSC-PSOE, especialment en el segon tripartit, va derivar en una autèntica guerra civil dins l'independentisme.

L'estratègia de pactar amb el PSC-PSOE va convulsionar fins a tal punt l'independentisme que  gairebé porta al col·lapse a ERC i va costar la liquidació dels lideratges de Carod Rovira i de Joan Puigcercós. A més a més, d'aquelles tensions en van sortir propostes polítiques que després van resultar ser infinitament pitjors que l'original, i de les que vaig participar, com els Walking Dead de Reagrupament (la proposta més immoral i autoritària que mai ha sortit ni sortirà en l'àmbit del catalanisme) i Solidaritat Catalana per la Independència (amb la seva deriva final il·luminada i destructiva, que finalment només va ser autodestructiva). Feliçment tota aquesta etapa ja està tancada, ERC ha tornat a ser la gran força central de l'independentisme i el lideratge d'Oriol Junqueras és providencial, espectacular, excepcional.

Fins a aquest punt com a independentistes ens havíem mogut en una certa “testimonialitat”. El panorama polític quedava en mans de dues grans forces, CiU i PSC-PSOE, i l'independentisme, la proposta independentista, estava lluny de la centralitat política.

Tot el contrari del PSC-PSOE, que durant uns anys va arribar a copar pràcticament tot el poder a Catalunya: tenien el compañero Zapatero i el PSOE a Madrid, governaven la Generalitat, i tenien la pràctica totalitat de grans ajuntaments i diputacions a Catalunya.

Quina alineació planetària es va esdevenir? No ho sé. Però hi fou. I, el més excepcional de tot: tal i com va ser, va desaparèixer.

De sobte, en menys de dos anys, el PSC-PSOE perd la Generalitat, perd el govern a Madrid, perd la majoria de grans ajuntaments, diputacions, etc. En aquesta pèrdua en cascada i a velocitat de vertigen de tot el poder que havien acumulat, dos fets són especialment decisius i letals per a ells: la pèrdua de l'Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.

Fins aleshores, Ajuntament de BCN i Diputació de BCN havien estat SEMPRE en mans del PSC-PSOE, fins al punt que s'havien convertit en la seva gran “menjadora”. Un feu tan important i tan inexpugnable que els va portar al deliri quan van voler convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un contrapoder de la Generalitat, amb la Corporació Metropolitana, fins i tot amb bandera i himne propis.

Què ha passat en aquest menys de dos anys perquè el PSC hagi passat de tenir-ho tot a no tenir res i  quedar relegat a la tercera força política al Parlament, pel darrere d'ERC? Aquí sí tinc resposta: l'enorme canvi de la societat catalana.

Amb una velocitat i intensitat formidables, el centre polític a Catalunya s'ha desplaçat cap al sobiranisme. I davant aquest desplaçament el PSC-PSOE no ha sapigut què fer. Ni ho ha vist, ni s'ho ha cregut, ni n'ha analitzat adequadament els seus components, ni ha reaccionat ni ha proposat absolutament res.I per això s'ha col·lapsat.

Com a independentista estic absolutament astorat de tot plegat. Costa de creure que un partit que va arribar a ser tan poderós hagi pogut gestionar tan malament el seu espai polític. I ara, veure les hòsties que s'estan fotent, després de tot el que he explicat fins aquí, no deixa de provocar un somriure malèvol.

Però també, i com a independentista, sé que el moment que vivim és tan excepcional, que no ens podem permetre no estar atents al que està passant al PSC-PSOE. Cal que siguem molt responsables, cal, com hem fet amb molts altres àmbits polítics, que passem per alt les diferències del passat i que animem a tota la bona gent del PSC-PSOE que vulgui participar del procés a que ho faci. I cal que els rebem amb alegria fraternal, amb total complicitat. Si gent de CiU i d'ERC, fins i tot de les CUP i d'ICV-EUA s'han pogut posar a treballar plegats, res impedeix, tot el contrari, que ells participin amb la mateixa força i legitimitat.

Mireu, abans he parlat dels xocs que havíem tingut amb el PSC-PSOE els independentistes. Ara l'únic xoc, en termes polítics, que s'està produïnt, és entre la placa sobiranista i la placa unionista.

I la línia de xoc, la intersecció, el descomunal punt de fricció, d'aquestes dues plaques el tenim en el PSC-PSOE. Per això és tan important el que hi passi. Encara són la tercera força política al Parlament i el principal partit de l'àrea metropolitana, amb tot el que implica, amb l'alt valor polític i nacional que això té.

En aquests moments, tota la tensió del projecte es concentra en el PSC-PSOE. Una tensió que es veu agreujada per l'impacte del seu desallotjament de tots els espais de poder que tenien. En aquesta situació les dues ànimes que sempre s'havia dit tenia el PSC-PSOE, la catalanista i la unionista, la Pallach i la PSOE, estan col·lisionant amb una violència creixent.

Passaran coses. És inevitable. Perquè els canvis a la societat i al país han estat tan bèsties i el procés sobiranista està tan madur, que és inevitable que tothom s'acabi posicionant, o a favor o en contra ja sigui, d'entrada, de la consulta, ja sigui, immediatament després, de l'estat propi.

Ja no hi ha vies intermitges, ja no hi ha fum que valgui, ja no hi ha cap conill a cap barret.

Aquesta clarificació és la més important que queda pendent en el nostre procés. N'hi haurà d'haver d'altres, p.ex a Unió, que haurà de triar entre la fidelitat a la seva història i a les seves resolucions congressuals o la fidelitat suïcida al lideratge d'un Duran que ja no sap com rebentar el procés. Però passi el que passi, l'afectació serà menor, perquè la majoria de la bona gent d'Unió ja hi està compromesa i electoralment el q faci en Duran no té cap impacte, excepte per a desgastar al President Mas, cosa que fa amb notable insistència i eficàcia.

I finalment, també ICV-EUA haurà de deixar de fer la puta i la ramoneta. En aquest sentit, la tornada de Raül Romeva és una excel·lent notícia per al país i per a aquest espai polític.

Una última consideració, per a tots els partits i per a tots els que sou d'algun partit: no penseu en termes electorals en “the day after”. Les primeres eleccions, constituents, del nou estat català presentaran un escenari de propostes polítiques que no tindrà absolutament res a veure amb l'actual, hi haurà una recomposició de forces i un canvi d'eixos de la política tan bèstia que res no serà igual ni, probablement, semblant...