VERGONYA! Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre! (Un escrit meu de juliol 2008)

(Aquest és un escrit de 28 de juliol del 2008. Té més de cinc anys! La denúncia d'aleshores no serví de res. Molts dels indrets que varen patir els combats més horrorosos de la Batalla de l'Ebre varen ser destruïts per la depredació eòlica. Damunt d'aquests indrets, damunt d'on sabem perfectament que hi havia moltíssimes restes de soldats morts durant la batalla, s'hi van instal·lar molins de vent gegants que van arrassar amb tot. 

He pensat que avui era un dia especialment indicat per a recuperar aquest escrit. Avui fa 75 anys de la fi de la Batalla de l'Ebre, i la dignificació dels espais i evitar-ne la seva destrucció continua essent una exigència moral. Aquesta permanent reivindicació té avui, i aquest és el segon motiu, més força que mai, després de l'exigència de l'ONU al govern espanyol perquè faci alguna cosa per la recuperació de les restes de combatents i repressaliats durant la Guerra Civil.

Totes les fotos que hi ha en aquest escrit les he fet jo. Tot és tan dur i tràgic com cert. La mà que assenyala restes és la meva. El braç que subjecta restes de bombes és el meu, els que em coneixeu podeu reconèixer-hi el tatuatge del cas de Jaume I que porto a l'avantbraç.

Us prego, a més, que contextualitzeu l'escrit en el seu moment polític, quan el tripartit actuava absolutament ebri de poder sense escoltar res ni ningú)

Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l'article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d'on diu Juliol 2008. L'article és molt llarg, però m'ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col·lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

JULIOL DEL 2008:

Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal·lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal·lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal·lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal·lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!