BON NADAL! I 80 anys de la mort del President Macià

Amics i amigues seguidors d'aquest bloc i també, si em permeteu la brometa, enemics i enemigues...

Volia desitjar-vos BON NADAL

Nadal, la Nativitat del Senyor, és, per a tots els qui amb més trasbals que harmonia vivim la nostra fe, una data cabdal.

Cantem, amb les nostres nadales, la joia del Messies que és nat. Sí, també el solstici d'hivern. La murrieria pagesa que ja ho assenyala “per Nadal, un pas de pardal”, el dia que comença a créixer, molt lentament, tan inapreciablement -o no- que de la mateixa, arribats a Reis, tenim dues versions: “ben ruc és qui no ho coneix” o “ben ruc és qui diu que ho coneix”.

L'esperit del Nadal. Una apel·lació permanent, que es produeix any rere any, a la nostra renovació, a aquest enorme miracle -o oportunitat- que tenim, com tota la natura, de rebrotar.

Crec que la societat catalana és, també des del punt de vista de respecte i distància comprensiva, molt exemplar i avançada en la relació entre la fe, l'Església i l'assumpció de la realitat d'una societat plural i d'una administració necessàriament no confessional.

Respecto del tot qui viu aquestes dates des de l'absència de fe i al marge de les celebracions litúrgiques que acompanyen aquestes dates. De la mateixa manera que entenc que la majoria dels qui es troben en aquesta situació són molt conscients del que s'hi celebra i molt respectuosos amb un sentiment molt majoritari, tradicional i arrelat.

Alhora, em sento molt aprop de tots els qui, com jo, viuen la fe des d'una interpel·lació permanent, aquesta veu arrelada en un punt profund de la nostra ànima i manera de ser, però que tot sovint se'ns fa tan difícil i incomprensible que ens donem per vençuts i ens quedem en un terreny inconcret i desprotegit.

Ara que acabem l'any Espriu, un cop vaig llegir una entrevista seva, en la que va dir una cosa que no se m'ha oblidat mai. Li preguntaven per la seva fe. I finalment venia a dir alguna cosa així com que per a ell era important aquesta convicció que seria enterrat de la mateixa manera que havia pogut enterrar la seva mare. Apel·lava, entenc, a una comunió amb la tradició, l'herència rebuda i la protecció que ens ofereix tot el que representa la fe cristiana i l'Església a la nostra societat i a la nostra estructura de valors.

Més enllà d'aquesta reflexió personal sobre el Nadal, volia recordar que aquest Nadal del 2013 farà, a més, 80 anys de la mort del President Macià.

Em sobta que no n'hàgim parlat gaire. Si el Nadal i el Naixement del Messies és la clau de volta de tota la civilització que abasta el cristianisme, el President Macià és la clau de volta de tot el catalanisme contemporani.

Es fa molt difícil pensar en el moment històric que ara estem vivint sense el paper cabdal de Francesc Macià. És evident que el catalanisme i fins i tot el separatisme són previs a Macià. Però és indubtable que la seva personalitat, la seva empenta, coratge, determinació i exemplaritat van marcar el nostre país, el catalanisme i l'independentisme com mai ningú, en la Catalunya contemporània, no havia fet fins llavors.

Dimecres farà 80 anys de la seva mort. Com sempre fem des de fa una pila d'anys, anirem a Montjuïc, pujarem fins el Pla de la Fe, on, al bell mig, hi ha la seva tomba, austera però robusta, amb un simple “MACIÀ” esculpit a la pedra, sota les quatre barres, i li retrem homenatge.

La tomba de Macià mira a la mar. Des del Pla de la Fe es pot veure tot el Port de Barcelona i tot el delta del Llobregat. Davant seu, la tomba dels Germans Badia, Josep i Miquel. Poc abans de la caiguda de Barcelona, el 1939, un grup de patriotes hi va pujar i va girar la làpida que cobria les seves restes. Així vam passar la llarga nit del franquisme, fins que, amb el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradelles, “algú” hi va tornar i va restaurar la làpida en la seva posició original, amb la inscripció dels Germans Badia i l'estelada.

A la vora de Macià també hi reposen les restes de Carrasco i Formiguera.

Tot l'heroisme, compromís i alhora tragèdia de Catalunya en aquest petit pla a la falda de la muntanya de Montjuïc.

Macià, el coronel de l'exèrcit espanyol que se subleva perquè no pot sofrir més el menyspreu a Catalunya, l'home enèrgic que catalitza i dóna forma al separatisme, bandera, organitzacions (Estat Català), èpica (Prats de Molló), dimensió internacional (el judici a França pel fracàs del complot), partit (ERC), victòria (la República Catalana) i, finalment, l'assumpció de la Generalitat com a una oportunitat que no es podia desaprofitar, amb tot el que va implicar aquell procés. A la seva mort, amb 74 anys, Macià ja havia esdevingut patrimoni de Catalunya i dels catalans i el seu enterrament va ser una impressionant manifestació de dol pels carrers de Barcelona.

A la seva vora, els seus fidels Germans Badia, la Catalunya insurrecta, la Catalunya disciplinada, la Catalunya ambiciosa, la Catalunya que volia guanyar, la Catalunya que volia unir i no rendir-se als extrems que l'atenallaven i dessagnaven. Els Germans Badia, màrtirs d'aquella Catalunya que va voler salvar tots els seus fills compromesos i evitar la barbàrie. Els Germans Badia, el covard assassinat dels quals a mans d'elements del pistolerisme failangista va ser el preludi del drama, de la tragèdia, que havia de viure el nostre país durant tres anys de mort, guerra i crueltat i d'una derrota que es perllongà en la negra nit del franquisme i que encara ara ens amenaça.

I Carrasco i Formiguera. Entre el sabre i la bomba. Líder d'Unió Democràtica de Catalunya. Perseguit aquí per la seva fe catòlica i afusellat a Burgos pel seu radical i insubornable compromís amb la independència de Catalunya. Carrasco i Formiguera, el líder que sempre hi fou i que consagrà la seva vida amb l'exemplaritat del martiri cridant “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!”

Dimecres, quan pugi a Montjuïc, quan recorri en silenci el Pla de la Fe els retré homenatge a tots. Som aquí gràcies a ells. Gràcies a que la seva vida i sacrifici ens han donat en herència un patrimoni moral i una exemplaritat que ens han permès, encadenant el compromís generació rere generació, arribar fins on avui som.

I ho faré amb la satisfacció íntima de que, per primera vegada, em sentiré digne de la seva herència. L'acord de dijous, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació per poder votar la nostra independència, per primera vegada em permetrà homenatjar-los com mereixen.

El nostre país no és el que ells van viure. És molt millor, i ho és gràcies a ells. President Macià: hem continuat el camí!

Visca Macià! Visca els Germans Badia! Visca Carrasco i Formiguera! Visca Catalunya lliure!

BON NADAL

i un FELIÇ 2014 PLE DE LLIBERTAT