Fa dies que volia compartir amb tots
vosaltres una reflexió. De fet són dos temes que, tot i que a priori són
independents, tenen un nexe i una posterior conseqüència identificable.
La primera de les qüestions que volia
abordar és una de la que no n'hem parlat gaire, i que per a mi és
absolutament transcendent, i és la que té a veure amb l'absència de violència en el procés, des de dues perspectives molt diferents: per una banda
la importància que té que ara mateix a Catalunya el monopoli de la
força estigui en mans de la Policia de Catalunya, desplegada a tot
el país i amb totes les funcions. I, per una altra banda, l'absència
de cap expressió de violència en el moviment independentista i,
singularment, la importància que va tenir aquell final pactat de
Terra Lliure que va promoure un visionari Àngel Colom que aleshores
liderava ERC.
La segona de les qüestions que volia
abordar -i això és una amenaça d que el post serà llarg- és la sensació
d'impotència davant aquesta campanya permanent d'amenaces, de
mentides, de manipulacions, d'insults, etc. Com podem aguantar-ho?
Fins quan podrem o ho haurem d'aguantar? No hi podem fer res?
Analitzades aquestes dues qüestions arribarem a algunes conclusions prescriptives que crec hauríem de tenir en compte.
1) Procés, monopoli de la força en
mans de la Policia de Catalunya i absència de violència al
moviment.
1.1 Ho diré d'entrada: crec que no
estaríem on estem, amb l'independentisme com a centre de la política
a Catalunya, com a expressió socialment majoritària d'un projecte
polític i nacional i amb un Govern i una majoria parlamentària que
han acordat data i pregunta per a un referèndum d'autodeterminació
si els Mossos no estiguessin desplegats a tot el país.
Per a la configuració de la nostra
majoria social favorable al Sí i per a les mobilitzacions que han
desencadenat el procés l'absència de violència ha estat un factor
determinant.
No és només, que ho és, que el
nostre moviment sigui pacífic, inclusiu i articulat al voltant d'una
impecable proposta democràtica. És que a més a més ho hem pogut
fer, l'hem pogut construir, l'hem pogut mobilitzar sempre des del
somriure, el bon rotllo, l'alegria, i una transversalitat
espectacular des de qualsevol punt de vista: idees, edats, origens,
llengua, formació, tradició política, etc.
Les dues grans mobilitzacions que hem
fet i que han precipitat el procés són la mani de l'Onze 2012 amb
una espectacular concentració d'un milió i mig de persones
col·lapsant els carrers de Barcelona i l'Onze 2013 amb 2 milions de
persones unint el país del nord al sud omplint totes les carreteres
del país. Ni el 2012 ni el 2013 no hi va haver el més mínim
incident. Tot el contrari: el món s'ha meravellat amb la seva
exemplaritat democràtica, pacífica i cívica.
Tinc claríssim que cap de les dues
manifestacions s'hagués pogut fer o hagués acabat amb el civisme
que ho van fer sense els Mossos.
Des d'aquest punt de vista, i assumint
que també hi ha hagut errors, crec que és de justícia fer un
reconeixement explícit a tots els Governs que ho han fet possible.
Perquè tots, des de CiU fins al tripartit, han treballat dur perquè
els Mossos d'Esquadra fossin la Policia de Catalunya. I ho van
aconseguir. I també i molt especialment al mateix Cos de Mossos
d'Esquadra, des dels seus impulsors amb la Generalitat restablerta,
amb menció especial per a l'infatigable Miquel Sellarès, a l'últim
agent en incorporar-s'hi.
L'autogovern que ha implicat la
Generalitat restablerta el 1978 ha tingut tres grans fites i èxits:
el model educatiu (des de l'escola fins la Universitat), el sistema
sanitari i el desplegament dels Mossos d'Esquadra.
Sense Mossos d'Esquadra no hauria estat
possible la Via Catalana. Sense Mossos d'Esquadra les mobilitzacions
independentistes o no s'haurien pogut fer, pels entrebancs que hi
haurien posat (cas Via Catalana) o molt probablement haurien acabat
amb enfrontaments amb la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. I
aquests enfrontaments haurien impedit que les manifestacions fossin
massives com ho van ser i que la seva, la nostra, exemplaritat cívica
hagués permès que cada cop més gent hi participés.
Jo he viscut tots aquells onzes que
acabaven amb autèntiques batalles campals amb els “maderos” pel
centre de la ciutat. També aquells Santjordis en que la ultradreta
es manifestava amb total impunitat, si no protecció, de la Policia
espanyola. O moltes altres manis, concentracions o el que sigui de
l'independentisme que sempre acabaven a hòsties. Fins i tot al camp
del Barça o voltants. Sempre aquella dinàmica d'acció-reacció que
tan bé controlava el poder de l'estat, en la que hi quèiem
inevitablement gairebé sempre i que ens situava en un extrem de la
societat. No se'ns podia fer desaparèixer, però tot el que
envoltava el nostre moviment ens impedia créixer, ens recloïa en un
resistencialisme amb molta èpica però molt poc futur.
Recordo perfectament la soflama
vehement d'un líder independentista d'aquells anys, un Onze pel matí
(sabent com tornarien a acabar les coses al vespre) com a mostra
esgarrifosa del que era aquella dinàmica i aquella gàbia
dialèctica, política i organitzativa en la que, sense saber-ho,
estàvem atrapats: “És normal que un dia com avui, un Onze de
Setembre, el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació”.
Seria molt normal i era molt èpic, i
potser no podíem fer una altra cosa, què sé jo... però tot plegat
ens abocava a un testimonialisme estèril.
Nosaltres hem madurat, ho abordaré en
aquest mateix apartat al parlar del que va implicar la dissolució de
TL, però tinc claríssim que amb l'assetjament i les provocacions
predemocràtiques de la Policia Nacional i de la Guardia Civil la
violència no hagués desaparegut com ho ha fet dels nostres carrers
i de les nostres mobilitzacions. I que això hagués estat un fre
enorme, brutal, a que l'independentisme pogués evolucionar fins
esdevenir socialment i políticament majoritari a la nostra societat.
Perquè Mossos no només ha evitat
això, sinó que ha treballat amb molta eficàcia i professionalitat
amb els organitzadors de les megamobilitzacions per tal d'assegurar
que tot sortís bé. I això, evidentment, mai hauria passat amb la
madera o els picoletos, tot el contrari, és clar.
1.2 Ho diré també molt clarament: si
Àngel Colom no arriba a treballar amb la decisió i encert que ho va
fer per posar punt i final a l'expressió de violència que era Terra
Lliure, ara mateix seria inimaginable que l'independentisme fos
majoritari, que hi hagi un govern i un conjunt de 4 forces polítiques
del Parlament al darrere de la convocatòria d'un referèndum
d'autodeterminació i que la nostra reivindicació estigui ja a les
agendes internacionals com un repte democràtic al que caldrà
atendre més d'hora que tard.
No entro ni surto, ni tan sols vull
valorar ara, el que va ser TL. Només entro a valorar el fet que la
proposta independentista es faci des d'un impecable plantejament
democràtic i acompanyada “únicament” de mobilitzacions
absolutament massives d'una exemplaritat cívica espectacular és el
que ens ha permès ser majoritaris i que la nostra reivindicació,
amb totes les dificultats -que hi són- estigui en l'agenda
internacional no per a condemnar-la, sinó amb la consciència que ha
de prevaldre la democràcia.
Ja abans de l'arribada del règim
constitucional, per tant en un context sense les llibertats
polítiques bàsiques, Àngel Colom, amb molts d'altres, va liderar
la “Marxa per la llibertat”, impregnada de l'esperit de
l'activisme de la no-violència. Aquest mateix esperit es traslladà,
anys després, a La Crida a la Solidaritat. Aquesta manera de fer va
generar un espai propi en l'independentisme, que convivia no sense
tensions amb l'MDT i TL. Insisteixo que avui no vull valorar res de
tot això, simplement situar uns fets per valorar la situació
actual.
Des de La Crida a la Solidaritat
l'Àngel Colom va impulsar la “Crida Nacional a ERC” i moltíssima
gent llavors va fer el salt i va entrar a ERC, convertint ERC en un
partit independentista amb representació parlamentària.
L'independentisme sortia del
testimonialisme, de la gàbia en la que es consumia improductivament.
Però l'Àngel encara va tenir el coratge d'impulsar, a més, una sortida per al tema de Terra
Lliure que, tot i que la seva era una violència de “baixa
intensitat” i abast en relació a d'altres casos, es mantenia
com un conflicte obert. El final de TL no va arribar amb ell, però
ho va deixar encaminat de tal manera que ja només va ser qüestió
de temps. I el final arribà.
Però al bo de l'Àngel Colom tota
aquesta operació va tenir uns alts costos personals. Típic entre
nosaltres. Tot i el suport de la majoria de militants de TL, que hi van participar, i que l'organització pràcticament va quedar inoperativa, una part de
l'independentisme ho va viure gairebé com una traïció. I altre cop
es van reproduir tensions molt importants.
Però llavors ja la projecció que donava a l'independentisme la marca ERC, la presència institucional, etc va ser assumida com el camí per la pràctica totalitat de la militància independentista que d'una manera o altra va acabar acceptant els postulats pacífics i democràtics d' ERC. I l'independentisme començà un creixement que ja no s'aturaria.
Però llavors ja la projecció que donava a l'independentisme la marca ERC, la presència institucional, etc va ser assumida com el camí per la pràctica totalitat de la militància independentista que d'una manera o altra va acabar acceptant els postulats pacífics i democràtics d' ERC. I l'independentisme començà un creixement que ja no s'aturaria.
He personalitzat en l'Àngel, però fou
molta la gent que participà d'aquesta operació d'enorme abast
estratègic. Un abast que potser només ara som capaços de valorar
amb tota la seva intensitat.
Si TL hagués seguit, fins i tot
residualment, i una part de l'independentisme proposés sortides
violentes al conflicte amb l'estat espanyol l'independentisme mai
hauria pogut arribar a la majoria social que hem aconseguit arribar,
mai hauria aconseguit ser majoritari.
Tot això ens ha permès no tenir cap mena de contaminació i que la proposta catalana, impecablement democràtica, cívicament exemplar, pacífica i constructiva hagi esdevingut majoritària socialment. I el que ens permet tenir crèdit en el context internacional. Perquè ningú no pot negar la democràcia. La tan favorable als interessos de Catalunya resolució del Tribunal de la Haia en relació a Kosovo, situa com un dels elements clau per al reconeixement del valor jurídic internacional de la seva Declaració d'independència que es produís després d'un procés democràtic i en absència de violència.
2. L'agressió
dialèctica permanent que pateix Catalunya i el seu procés
Catalunya està impulsant un procés
que és impecablement democràtic en tota la seva formulació i
sustentat en una extraordinària mobilització popular, tant pel seu
volum (mobilitzacions de milions de persones) com en el seu civisme,
expressió pacífica, inclusiva i constructiva.
Ningú no trobarà una sola frase o
proposta política que no sigui radicalment democràtica i recolzada
per àmplies majories parlamentàries. Ningú no trobarà, enmig
mobilitzacions de milions de persones, un gest d'agressivitat,
violència o negativitat, tot el contrari.
I essent això així, que ho és, el
que ens trobem és que dia rere dia som acusats i insultats amb
autèntiques monstruositats.
Nosaltres hem optat per no fer-los-hi
cas. Fins i tot fem bromes de les barbaritats que diuen. Però les
diuen. I jo entenc que no són tolerables, però que hem de pensar
molt bé com gestionem aquesta situació.
Hem de pensar què fem amb totes les
acusacions i comparacions amb els nazis i amb el nazisme que rebem
diàriament. Estem parlant d'expressions que serien constitutives de
delicte a la majoria de països civilitzats. Perquè no es pot
banalitzar el nazisme i tot l'horror i mort que va representar, el
més gran i monstruós conegut per la Humanitat.
Aquí no. Aquí dia rere dia es vexa la
memòria de totes les víctimes de la barbàrie nazi per a
insultar-nos. I és evident que ens insulten, perquè si hi ha un
moviment i un país que és l'antítesi del totalitarisme i del
nazisme, som nosaltres. Perquè si hi ha un poble que té un bagatge
moral exemplar en la lluita per la seva supervivència i en el combat
al totalitarisme som nosaltres.
No trobarem en la història d'Europa un
poble com els catalans, amb un expedient històric tan impecable com
el nostre, amb tan poques coses que se'ns puguin retreure, per no dir
cap, i en canvi amb una llista d'agressions tan bèstia, tan brutal i
tan permanent en el temps.
Dies enrere la jauria unionista es va
llençar com autèntics dements contra un seminari acadèmic que
repassava, des del rigor científico-històric, totes aquestes
agressions i les seves implicacions. Vaig reptar llavors per twitter
i ara ho reitero, que algú em digui, en aquests 300 anys, quina
agressió ha protagonitzat Catalunya, una única cosa que se'ns pugui
retreure als catalans.
No la trobaran.
I malgrat això, es llencen damunt
nostre amb la voracitat de la bèstia que necessita sang.
Crec que és urgent que via Govern, via
Parlament o via societat civil (ANC i Òmnium) es posi en marxa una
mena d'observatori d'aquestes agressions que estem patint. Cal
documentar-les i cal denunciar-les políticament i jurídicament, on
sigui. La lliure exposició de les idees no empara,
internacionalment, les gravíssimes acusacions de que som tan
inhumanament injustament víctimes.
3. Corolari
He volgut situar i compartir amb
vosaltres el meu convenciment que tant el desplegament dels Mossos i
tota l'evitació de confrontació que ha comportat i com l'absència
total de violència en el moviment independentista han estat clau per
poder bastir aquesta majoria social que ara tenim i que té en la
seva expressió de radicalitat democràtica, cívica i pacífica un
motor inesgotable de creixement i de complicitats internacionals.
He situat també una altra cosa de la
que tots en som plenament conscients, i és que si davant un moviment
d'aquestes característiques immaculades, exemplars, estem rebent
tots els insults i les acusacions que estem rebent... de què no
serien capaços, fins on no arribarien, els unionistes si hi hagués el
més mínim problema, per petit i aïllat que fos?
Això em porta a una conclusió final.
Crec que els aparells de l'estat i l'unionisme buscaran, de la manera
que sigui, generar focus de tensió i de violència en els propers
mesos.
Per la nostra banda, estic absolutament
convençut que del primer a l'últim dels militants i activistes
compromesos amb el procés tenen -tenim- absolutament interioritzada
aquesta situació i la radical importància d'una actuació cívica i
pacífica en totes les situacions a les que hàgim de fer front.
Que sabem perfectament que ens estem
jugant el procés en no caure en cap provocació, en no respondre mai
i sota cap concepte cap provocació, que no hem de fer res que puguin
convertir en argument polític, magnificant-lo,
descontextualitzant-lo, etc. Res. Estem compromesos amb el procés i
estem molt compromesos i conscienciats que no donarem ni un
mil·límetre d'argumentació a la seva inesgotable capacitat
intoxicadora.
Dit tot això, també crec que tots
sabem que com que nosaltres no els hi donarem el més mínim
argument, el fabricaran ells. Ja siguin els aparells de l'estat o les
mateixes organitzacions unionistes. Hem d'estar preparats perquè
ells fabricaran aquestes agressions, perquè l'estat i l'unionisme
faran tot el que puguin per intentar victimitzar-se i assenyalar-nos
a nosaltres i al procés com a agressors.
Estiguem alerta! Des d'aquest punt de
vista, també, que hi hagi els Mossos és una garantia que fins i tot
això l'unionisme ho tindrà complicat.
No l'he trobat gens feixuc i sí molt didàctic. Particularment, m'ha agradat l'homenatge a Àngel Colom, personatge clau en el procés, menystingut per molts polítics ineptes que, ara, voldran medalles. Potser, un dia, Pilar Rahola en parlarà. Només em queda encoratjar-te a seguir amb posts com aquest. Gràcies.
ResponEliminaInteressantíssimes les reflexions sobre els Mossos. Tens raó que no en parlem gaire d'això, i tens raó que el Miquel Sellarès mereix menció especial. Algunes d'aquestes manifestacions que acabaven "a hòsties" també les he viscudes, fins i tot innocents concentracions a favor de la llengua, i recordo la sensació de cantar Els Segadors davant d'un policia nacional mirant-te amb cara d'odi (i la meva mare dient-me "vigila que no t'agafin" quan li deia que anava qualsevol cosa independentista). Recordo també l'Àngel Colom venint a fer una xerrada a l'Autònoma, a la facultat de Ciències Polítiques i Sociologia si no m'equivoco, el 1991 0 1992, omplint l'auditori d'independentistes, però també de curiosos i d'alguns fatxes bastant cridaners a les últimes files. Mereix un reconeixement, igual que el Carod-Rovira, amb errors però amb tants encerts i equilibris molt difícils que ens han permès arribar aquí.
ResponEliminaI interessant també el teu corolari, és clar. El Pere Cardús també adverteix de tant en tant de possibles ofensives d'aquest tipus, del previsible joc brut que encara no s'ha fet evident.
Els teus articles són llargs, són més aviat com petits assaigs, però valen molt la pena! (Bé, jo no sóc el paradigma de la brevetat tampoc...)
Oriol, gràcies pel teu comentari. He afegit el teu blog a la llista de blogs suggerits!
ResponEliminaEstic molt d'acord amb tot el que dius, i sobre això últim, la violència, fa temps que ho veig amb tristesa i pessimisme. Tinc al cap la idea que faran tot el possible per desencadenar la violència. Tan de bo m'equivoqui, però veig un estat capaç de tot, i sobretot els seus sequaços colonitzadors (Ciudadanos i demés xusma). Es passen el dia parlant de fractura social simplement perquè són incapaços de debatre democràticament sobre el que ens convé i no, i els únics que es fracturen són ells. Els seus arguments només són amenaces i com que tenen el convenciment que ells defensen la legalitat i la democràcia, doncs trobarien normal utilitzar la violència de l'estat per preservar aquesta falsa democràcia. Per ells no som res ni tenim cap dret i estan donant senyals que ja han aguantat massa... La societat es fractura, però són ells els qui fan tot el possible per crear tensions amb els qui simplement pensen diferent.
ResponEliminaHome del sac...
ResponEliminajo diria que, a més, estan impulsant una segona via per intentar contaminar amb violència el nostre procés pacífic i democràtic: incendiar el País Basc.
I que les flames, fent un totum revolutum al que ja estem dissortadament acostumats (comparacions amb nazis, amb ETA, etc.) arribin a Catalunya...