Elogi del castellà

Com a xarnego, és a dir, com a orgullós fill de pare murcià i de mare catalana, una de les coses del meu país de les que més satisfet em sento és la capacitat d'integració que ha tingut i que tenim.

Mentiria si digués que el principal motor de la meva militància no va ser la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Una militància i un compromís que MAI va tenir res en contra de la meva llengua paterna, de la primera llengua que jo vaig parlar, que va ser el castellà, atès que tot i néixer -accidentalment- a Reus, a les molt poques setmanes de néixer ja estava a Lora del Río, Sevilla, que és on vivien els meus pares i és on vam seguir vivint fins que jo tenia 4 anys. Allà,  a Lora del Río, Sevilla, és on vaig començar a caminar i a parlar.

Amb quatre anys vam fer cap a Cornellà de Llobregat, a la Ciutat Satèl·lit, barri de Sant Ildefons. On vivíem, que era un "bloque" de 3 escales de 9 plantes d'alçada amb 4 pisos per replà...108 pisos en total... només hi havia un amic que parlés català. Al cole, a l'EGB, no vaig rebre ni una sola classe en català. I fins que no vaig arribar a l'Institut, ja a Barcelona, que no vaig tenir una classe de català, de llengua catalana.

Això són coses de la meva generació de “l'extraradi” (els meus companys d'Institut, tots de Sants i Les Corts, sí havien rebut formació en català).

Amb el temps vaig acabar perdent la pista de tots els companys del cole. Estic del tot convençut que si ara pogués parlar amb ells em dirien quina putada va ser aquella nostra generació de l'extraradi, que ningú no va poder-nos ensenyar el català. Vam ser l'última! Jo tenia sort de tenir el català a casa, via ma mare. Però ells no tenien ningú. I no el van aprendre, com a mínim al cole, i si ho van fer va ser més tard, amb molt de voluntarisme i esforç individual i gràcies a moltes de les eines que amb la Generalitat es van posar en marxa. 

Estic segur, a més, que aquests companys meus de l'EGB, al Col·legi San Ildefonso, en plena "ciutat trapera" (homenatge a La Banda Trapera del Río) són ara mateix els primers defensors de la immersió lingüística. Perquè volen per als seus fills el que nosaltres no vam poder tenir. No he parlat amb ells individualment, però sí amb molta altra gent del barri. I això és el que pensen. I això és el que saben: que els seus fills surten de l'escola sabent i dominant per igual castellà i català. I que de no ser per la immersió aquesta oportunitat no l'haurien tingut mai. Com no la vam tenir els de la meva generació. Per això només hi ha 5 famílies a tot el país que s'hi hagin oposat.

Deia que vaig començar a militar motivat per defensar la llengua i la cultura catalanes. I ho vaig fer a La Crida.

Quan un poble respira un moment després de 300 anys d'opressió, de pèrdua de les seves llibertats i institucions, i surt de 40 anys de persecució implacable de la llengua catalana... és normal que es preocupi per militar en la defensa del que com un miracle havia sobreviscut.

Segueixo pensant, amb absolut convenciment, que el català requereix de la màxima protecció, ajut, suport, defensa, etc. És la llengua pròpia de Catalunya. I és la llengua que només nosaltres tenim. Si no la defensem nosaltres, si no la cuidem nosaltres, si no la protegim nosaltres... no ho farà ningú. És el nostre patrimoni. És el nostre deure. És la nostra obligació.

Des que amb 18 anyets ens vam presentar amb un company de l'institut a la seu de La Crida per ajudar en un 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, que mai ningú no m'ha preguntat pels meus orígens ni el dels meus pares. Vaig arribar i vaig començar a treballar per un projecte col·lectiu. I en tots aquests anys de lluita, que ja són molts, mai entre els meus companys no he trobat ningú que plantegés ni el tema de l'origen ni el tema de la llengua a la resta de companys. Mai.

La gran sorpresa va ser descobrir que els únics que de manera permanent feien referència als meus orígens o el dels meus pares eren i són els unionistes. Jo sempre he fet servir el mot xarnego per a referir-me a mi amb molt d'orgull. Perquè sempre he estat molt orgullós del meu pare, de tot el que va fer i de tot el que era. Em va ensenyar a estimar Catalunya i em va ensenyar a estimar la terra on ell havia nascut, l'horta murciana, la seva gent, la seva cultura, tot. I me'n sento molt orgullós. No em podria explicar a mi mateix sense aquesta estima profunda que tinc per tot el que forma part de mi.

La gran virtut que ha tingut el catalanisme és ser capaç d'edificar un projecte col·lectiu respectuós amb tot el que cadascú de nosaltres és, amb els nostres orígens diversos i amb les nostres realitats culturals i lingüístiques diverses.

No he conegut MAi ningú en l'independentisme, i som una autèntica gernació els que som fills de la immigració, que ho hagi fet -militar en l'independentisme- per aquest mantra tan atroç, tan idiota i tan insultant de l'unionisme etnicista que els que tenim orígens diversos ho hem fet per complexe o per fer-nos perdonar. S'ha de ser molt mala persona i molt gilipolles per dir una cosa així. Ho són, males persones i gilipolles.

La Catalunya d'avui en dia és un país que val tant la pena perquè el projecte col·lectiu que uneix la majoria de la societat és visceralment inclusiu. Vaja, que no es pot entendre el que som i el que volem ser sense aquesta permanent i intensa voluntat inclusiva.

I d'això és una de les que coses de les que em sento més orgullós d'aquest procés en el que estem, d'aquest projecte col·lectiu d'un nou país, d'un nou estat.

Tant el MHP Mas com n'Oriol Junqueras han proclamat, amb total contundència, que el castellà serà llengua oficial del nou estat català. No podria ser d'una altra manera.

Avui, però, amb aquest article, el que voldria és anar més enllà i fer un elogi del castellà.

Elogi del castellà perquè és la primera llengua que hem parlat el 50% d'aquest país. Perquè és una llengua que portem a les nostres vides, perquè forma part de nosaltres, perquè ha contribuït a que siguem com som i perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos sense aquesta part fonamental de la nostra identitat.

Elogi del castellà perquè aquesta llengua que forma part de nosaltres no és en cap cas la responsable de les polítiques lingüicides contra el català que han promogut durant 300 anys els governs espanyols. Català i castellà conviuen, poden conviure i conviuran sense tensions en el futur -imminent- estat català.

Elogi del castellà perquè declarant-lo oficial, com el català -la llengua pròpia de Catalunya- del futur -imminent- estat català, no només fem un acte jurídic i/o administratiu: fem un acte polític i nacional d'assumir-nos a nosaltres mateixos en la nostra integritat.

Elogi del castellà perquè ens l'estimem i és part del nostre patrimoni. Perquè ja no podem veure'ns i sentir-nos a nosaltres mateixos sense el català o el castellà. Perquè és amb el català i el castellà que aquest nou país i tots i cadascun de nosaltres assolim la plenitud, som complets, som poble, som país. Perquè aquest país, amb català i castellà a l'escola i en el seu patrimoni és més fort, més potent i més competitiu, i només un boig renunciaria a aquest patrimoni i aquest potencial (òbviament també amb un sistema educatiu que converteixi l'anglès en la nostra tercera llengua). I nosaltres ni som ni estem bojos. Tot el contrari.

Elogi del castellà perquè no hi ha ningú que pensi en un “nosaltres” historicista, en el futur de Catalunya com el d'una mòmia que despertés 300 anys després d'haver estat silenciada, adormida i emmanillada. Perquè només pensem en un “nosaltres” que integra tot el que som, totes les nostres realitats, tots els nostres orígens, totes les nostres diversitats... i les posa en valor convertint-les en un projecte col·lectiu. Aquesta és la nostra Catalunya, aquest serà el nou estat català i aquest és i serà el nostre “nosaltres”.

Per tot això, sí, avui he volgut fer un elogi del castellà. Un elogi que no és un registre administratiu. Que va molt més enllà. Un elogi que és un reconeixement i un compromís. El compromís de fer de les nostres dues grans llengües, català i castellà, el nostre més gran patrimoni i exemple d'integració, convivència i inclusió. El compromís de salvar el català, la llengua que només nosaltres tenim i que només pot ser si hi som nosaltres, si aquest nosaltres existeix. I el compromís de preservar també com a part d'aquest “nosaltres” el castellà.

Perquè, en definitiva, només pensem així nosaltres. Només els qui volem construir un nou país que assumim amb convenciment la integritat, diversitat i riquesa del "nosaltres" amb el que treballem, del "nosaltres" que és protagonista de la construcció d'un nou país. En contrast radical amb tot el que fa i diu (i cada cop diuen i fan més bestieses) l'unionisme, que és únicament perseguir implacablement la fractura, encadenar-nos a un origen i bastir murs que impedeixin que aquest "nosaltres" assoleixi la seva plenitud amb el nou estat.