Fermesa davant l'esclat de vandalisme antisistema. La violència com a amenaça pel procés.

Els últims dies s'han esdevingut una sèrie de fets que fan em replantegi el que em pensava que era una qüestió assumida per tothom: que el procés només pot avançar sense cap mena d'expressió de violència.

En el seu moment ja havia abordataquest tema. I em felicitava perquè semblava molt clar que tots havíem entès i interioritzat q un dels factors que més ràpidament podien fer descarrilar el procés era la violència. Que això era el que buscava incessantment l'unionisme. I que això era l'última excusa que els hi pensàvem i podíem donar.

El que ha passat aquests dies no és una violència que pugui ser associada al procés. És una violència vandàlica associada a aquest magma antisistema que des de fa anys, massa anys, ha arrelat a la ciutat de Barcelona amb absoluta impunitat. El tripartit a la Generalitat i a l'Ajuntament de BCN va ser el caldo de cultiu propici per atreure i permetre créixer entre nosaltres tota aquesta xusma.

Com a punt àlgid d'aquest despropòsit, tots recordarem quan la tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, senyora Imma Mayol, va declarar, allà per l'any 2007, que ella era una “antisistema”, mentre professava declaracions d'amor als okupes i els enaltia aquests delinqüents com si fossin uns herois.

Doncs bé, aquesta permissivitat, tolerància i impunitat en la que s'ha mogut autèntica gentussa, fins aconseguir situar-se al marge del compliment de qualsevol norma social, legal o administrativa... aquests dies ha esclatat d'una manera inèdita fins ara. Havíem tingut molts avisos. S'havien donat ja massa casos d'explosions de violència vandàlica pel centre de la ciutat a l'empara de determinades convocatòries. Però la seva intensitat violenta havia estat relativament fugaç.

El que està passant aquests dies és que amb l'excusa del desallotjament, en compliment d'una sentència judicial ferma, d'un espai okupat, sha llençat un autèntic pols a tota la ciutat, a tota la societat, i han generalitzat una explosió de violència que ja dura 3 dies i que amenaça d'escampar-se a altres barris de la ciutat i a altres ciutats de Catalunya.

Si aquest esclat de violència estigués associat al procés, el podríem donar per finiquitat. Per tant, el primer objectiu que tenim és aillar-lo, desvincular-lo, del procés.

Però el repte més important que planteja aquest gens innocent esclat de violència és -i això sí que pot afectar el procés- quina és la capacitat que té el Govern de Catalunya de fer tot allò que s'espera d'un govern, singularment de mantenir l'ordre.

La permanència en el temps i l'extensió territorial del vandalisme qüestionarien aquesta capacitat. I acabar-ho d'una manera que no sigui estríctament policial seria la derrota definitiva, en la mesura que evidenciaria un govern feble sotmès al xantatge d'uns vàndals. 

El que està passant és un escenari preocupantment imprevist per la seva dimensió, assolida, entenc jo, a partir de la combinació fatal de diversos factors, d'entre els que en destaco tres:

• l'amplificació mediàtica que han assolit els incidents. Tot i ser d'una gravetat extraordinària, el cert és que la seva retransmissió "en directe" per totes les xarxes socials ha comportat el seu sobredimensionament.
• la suma d'elements antisocials de molt diversa naturalesa que s'està produint. Els incidents han acabat aplegant gentussa a la només uneix el vandalisme i aquest repte del que se senten protagonistes de ser capaços de desafiar a tota una societat
• i, finalment, el que per a mi és el més preocupant de tots: la manca de reacció d'una societat que, per una banda observa atònita tot el que està passant, gairebé incrèdula, però que per una altra banda encara és esclava de prejudicis d'aquest fals progressisme de merda, que sempre culpabilitza la policia i que es mostra fastigosament melindrosa amb aquests vàndals, convertits en autèntics criminals.

Aquesta situació només té una manera de solucionar-se:

• En cap cas cedir ni negociar amb els delinqüents. Res. Per res del món Govern o Ajuntaments han de contemplar atorgar cap status d'interlocutor a aquests vàndals.
• 
  Incrementar el dispositiu policial. Ser encara més contundents en la repressió del més mínim acte vandàlic. Cal que el dispositiu policial permeti practicar el màxim nombre de detencions entre els qui participen en actes vandàlics. Cal detenir-los i interrogar-los. Cal esbrinar totes les connexions i els focus que han incitat i promogut aquesta violència. Cal posar-los a disposició judicial. I cal que els cossos jurídics del Govern de Catalunya s'hi aboquin, exigeixin i mirin d'obtenir de l'autoritat judicial el seu ingrés preventiu a presó, presó provisional, a l'espera dels judicis. I cal treballar intensament perquè quan aquests se celebrin s'assoleixin sentències amb condemnes exemplars.
• 
  Un cop sofocat aquest brot de violència antisistema, cal que els nostres cossos policials, Mossos i policies locals es preguntin com han pogut menystenir tant una amenaça tan greu per a la nostra societat i les nostres llibertats. A partir d'aquí cal que iniciïn una investigació a fons de tots els nuclis a partir dels quals s'organitzen tots aquests vàndals. No és admissible la impunitat amb la que han crescut i des de la que s'han pixat a la cara d'una societat democràtica i orgullosa de plantejar les seves reivindicacions de manera cívica i pacífica.

Per acabar aquest post d'urgència vull reiterar la meva confiança i el meu ple suport, SUPORT INCONDICIONAL, al Cos de Mossos d'Esquadra i, avui i molt especialment, a tots els agents de la Brigada Mòbil, la BRIMO. Estan davant d'un dels més importants desafiaments que han tingut des que existeixen com a policia integral. I tot i la dificultat de fer front al que està passant, estic del tot convençut que se n'ensortiran.Són uns autèntics herois!

24 hores per treballar plegats pel 50/50 aquest 25-M! Som-hi!

Estem a menys de 24 hores que finalitzi la campanya electoral per a les eleccions al Parlament Europeu.

Un cop feta pública la meva intenció de vot a favor d'en Ramon Tremosa, pensava que ja no tornaria a escriure sobre el tema fins després de les eleccions. Tanmateix, les últimes hores han estat més mogudes del que cap de nosaltres podia pensar, i menys encara desitjar. Sortosament crec que a hores d'ara la tempesta ha passat, i que tots podem tornar a treballar en positiu, que és l'únic que hauria d'haver caracteritzat aquesta campanya.

La cosa ha estat que d'una manera absolutament gratuïta, àdhuc irresponsable, ERC s'ha dedicat, aquesta última setmana, a atacar CiU a cada miting que ha fet, a cada declaració del candidat Terricabres i fins i tot en forma de video de campanya. No puc entendre perquè ho han fet i m'ha decebut i entristit molt. Crec que no són conscients de fins a quin punt per intentar esgarrapar quatre possibles vots de merda han pogut complicar les coses pel procés.

Això és així. Això ha estat així. Però si ara en parlo és perquè crec que sortosament aquest conat d'incendi ha fracassat, tothom se n'ha adonat i ha mirat de posar-hi seny i de que el procés no saltés pels aires. S'ha jugat amb foc, però ningú no s'ha cremat. I seguim. 

Aquest post és, de fet, una exclamació d'alegria, una manera de celebrar que no hàgim pres mal i de cridar ben fort que, ni que sigui des de diferents posicions, el 25-M tots tenim una sèrie d'objectius comuns, que passen per tenir un resultat que ens enforteixi i apropi al 9-N.

Aquesta nit hi ha hagut el debat a TV3. I us haig de dir que jo em sento molt orgullós dels tres candidats que representen les formacions que van donar suport a l'acord de data i pregunta. Em sento orgullós d'en Ramon Tremosa, d'en Josep Maria Terricabres i d'Ernest Urtasun. Tots tres estan a anys llum dels candidats unionistes. I estic convençut que tots tres sabran treballar plegats, com en el seu moment ho van fer en Tremosa, en Junqueras i en Romeva, en els mesos més decisius per al nostre país en 300 anys, aquests mesos que van des del 25-M al 9-N.

També desitjo amb totes les meves forces que també surtin escollits en Francesc Gambús (Unió) i n'Ernest Maragall (ERC-Nova Esquerra Catalana). 

En Gambús és un digne hereu de la Unió de Carrasco i Formiguera. És un patriota i és una persona absolutament compromesa amb el procés. Per això m'han entristit tant els atacs que ha rebut des d'ERC. Sincerament, no se'ls mereixia. És un dels nostres.

Tant de bo en Gambús i en Maragall surtin escollits i tant de bo puguin enrolar-se en els dos principals grups de l'eurocambra: el popular i el socialista. La seva presència és clau, absolutament estratègica.

El grup popular i el grup socialista són les dues forces majoritàries de l'eurocambra i si en Gambús i en Maragall no hi són ens trobarem que tot el que passa i passarà a Catalunya només tindrà, com a tota veu que ho expliqui allà dins, a PP i a PSOE. I això seria un desastre colossal. 

Ni grup popular ni grup socialista no són gaire partidaris del dret a decidir de Catalunya, són dues forces profundament condicionades per l'estatisme. Com a mínim en aquests moments previs al desenllaç del procés. Però no tingueu el més mínim dubte que quan entrem en la fase de desenllaç tenir-hi dues veus compromeses amb el procés com són la d'en Gambús i la d'en Maragall podria ser decisiu!!! Hem de fer tots els possibles perquè en els dos principals grups polítics hi hagin veus lleials al procés, al Govern i al Parlament. Per tant, tot el meu recolzament també a en Gambús i en Maragall.

Per acabar, el desig que ja us he traslladat en els posts previs: aquest 25-M tenim una oportunitat extraordinària de fer visible internacionalment el procés i que aquest procés té un suport majoritari del poble de Catalunya.

Les darreres eleccions europees la participació a Catalunya es va situar en el 37% i PSC-PSOE i PP van assolir el 54% dels vots emesos.

Tenim encara 24 hores per treballar sense parar perquè cap vot sobiranista es quedi a casa, perquè tothom voti i així aconseguir aquest 50/50:

- que la participació a Catalunya sigui superior al 50%

- que els vots dels partits que estan amb l'acord de la data i la consulta superi el 50% dels emesos.

L'increment del vot per correu a Catalunya (més d'un 45%) mentre en el conjunt de l'estat disminueix (un 4,5%) em fa ser optimista i pensar que entre el sobiranisme hi ha una mobilització important que ens permetrà superar el 50% de participació, amb un diferencial superior als 10 punts en relació a la participació al conjunt de l'estat.

La qualitat dels candidats Tremosa, Terricabres i Urtasun, així com l'enorme suport popular que té el procés em fa també ser optimista i pensar que els vots de CiU, ERC i ICV-EUA superaran amb escreix el 50% dels emesos.

Si això s'esdevé, com estic convençut s'esdevindrà, el missatge es difondrà a velocitat de vertigen, imparablement, per tota la UE, per tots els països, per tots els governs i s'entendrà immediatament, inequívocament, que Catalunya vol votar i ha de poder votar el seu futur.

Hem tingut una crisi totalment estalviable que ens ha pogut costar cara. Però no ha estat així. L'hem superada, i això encara ens fa més forts. Avui, amb més força i convenciment que mai, hem de dir que el procés només és possible amb tots. Ens necessitem tots, i no ens podem permetre el luxe d'actuar políticament amb intenció de desgastar-nos. Ja hem patit prou divisions. Ja hem viscut massa malfiances. Estem en un altre moment. El camí no és fàcil ni planer, però és l'únic possible. El camí només existeix si el transitem tots junts.

Fem-ho! Endavant! Seguim! El 25-M, tots a votar. Votem CiU, ERC o ICV-EUA, però votem. Són els vots del procés. Són els vots de la nostra majoria. Són els vots de projectes diferents que tanmateix són conscients de que en aquest moment històric, allò que ens uneix és l'únic que pot fer possible el nostre somni.

Per què votaré Ramon Tremosa

Un lleu toc a la porta “toc toc”. Obro els ulls. Suposo que m'he passat la nit mig en vetlla per por de no despertar-me. M'aixeco i em vesteixo ràpid. Surto de la cel·la. Miro dreta i esquerra, i veig un monjo que em fa senyal perquè el segueixi. És matinada intensa, encara. Arribo al cor. Ja tots els monjos estan al seu lloc. M'assenyalen on ficar-me. Ho faig. La basílica està totalment a les fosques. Al fons de tot, il·luminada, la Mare de Déu de Montserrat. El gregorià dels monjos de l'Abadia de Montserrat s'aixeca de sobte amb la primera pregària del dia. M'impregno totalment de la intensitat del moment. Tinc el paper dels càntics a la mà, però sóc incapaç de badar boca. Miro a la meva dreta, hi ha el Ramon. Ell sí que canta, sempre li ha agradat. Tinc el privilegi de gaudir d'aquell moment gràcies a ell, i al monjo Bernabé Dalmau, que ens ha convidat a conviure amb ells, que ens ha acompanyat a passejar per tot arreu, a visitar la Biblioteca, a parlar llargues estones, a submergir-nos en la intensitat plena, profunda, única, del Monestir de Montserrat. En Ramon i jo estem acabant la carrera, ell Econòmiques i jo Dret. Ens hem conegut i fet amics a la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya).

.............................

En aquell punt el riu baixa ample i tranquil. Hi he entrat suau, per mullar-me els braços i les cames abans d'entrar al kaiak. Comencem a remar. Al poc, davant dels meus ulls, s'aixequen majestuoses les parets del congost de Mont-Rebei, mentre la Noguera segueix el seu pas mil·lenari entre aquells roquissars altíssims i el fred de les llargues hores obagoses trenca l'estiu. Davant meu van en Ramon, la Maria Rosa -la seva dona-, i els seus fills -els bessons Ramonet i Màrius i la Muntsa-, en altres kaiaks. També hi ha l'amic comú Francesc Canosa i el meu germà. Hem passat el cap de setmana d'aquest agost del 2013 a ca els Tremosa, a Areny de Noguera, coneixent la terreta, Mont Rebei, i tota aquella gent amics del Ramon que formen part de les seves arrels.

.............................

Entre aquestes dos moments han passat més de 20 anys.

Amb en Ramon ens vam conèixer i ens vam fer amics a la FNEC dels 80´s, una escola de patriotes com poques n'hi ha hagut. Allà també vam fer amistat amb molts d'altres amics dels que han signat el manifest de suport a Ramon Tremosa. Tots hem volgut estar al seu costat en aquestes eleccions. Tots pensem que ha fet una feina increïble, excepcional, aquests darrers cinc anys, i tots pensem que és la nostra millor garantia pels intensos temps que ens tocarà viure.

L'amistat del Ramon m'honora. I m'esforço per estar a l'alçada. De fet som diferents en gairebé tot. En Ramon és extraordinàriament prudent i jo sóc extraordinàriament imprudent. En Ramon és una persona molt centrada i jo, a la meva edat, continuo essent un cabra. En Ramon és molt científic, ordena cartesianament el seu pensament a partir de les evidències i s'expressa calmadament, i jo sóc irresponsablement volcànic. Però tots dos ens vam reconèixer en la passió pel nostre país, en la necessitat de treballar per una Catalunya lliure, causa amb la que vam adquirir un compromís que avui perdura, però també en el debat al voltant d'altres fets transcendents de les nostres vides, com la fe.

Sé perfectament que si en el moment històric que estem vivint hi ha algú en el que puguem confiar, que ofereixi una garantia total, que des del primer segon estarà treballant eficaçment en el nou Parlament a favor de la voluntat dels catalans, de la consulta i de la independència... aquesta persona és Ramon Tremosa.

En Ramon Tremosa es mereix el nostre vot ni que només fos com a reconeixement per la titànica feina que ha fet aquests anys al Parlament Europeu. Tot el que ha fet forma part dels engranatges clau del procés. No m'entra al cap que hi hagi qui reconegui això, que sàpigui que no hi ha ningú que ho pugui fer millor que el Ramon, però que en canvi racanegi el seu vot. Vull creure i confiar en la nostra maduresa perquè sapiguem valorar, reconèixer i expressar la nostra confiança amb el vot a Ramon Tremosa. Ningú s'ho mereix més.

A banda d'aquest vot guanyat simplement des del reconeixement, crec fermament, aquest cop fins i tot científicament, que votar Ramon Tremosa és la millor inversió que podem fer amb el nostre vot, la que més garanties ens ofereix, i l'única que ens assegura treballar eficaçment des del primer segon en els decisius mesos que van des de les eleccions del 25-M al 9-N.

Si una cosa està més que clara és que la feina d'eurodiputat és de 24 hores, i que el més important no és fer les coses perquè sí, sinó el treball invisible, de xarxa, de complicitats, de suports que es teixeix per assegurar-se majories.

En Ramon Tremosa ha estat membre de la Comissió d'Infraestructures del Parlament Europeu. El postureo hagués estat el primer dia presentar una moció perquè el PE votés a favor del corredor mediterrani, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare i sense tenir ni punyetera idea dels suports que podria obtenir, menyspreant totalment la possibilitat d'una derrota, perquè l'important fora presentar la cosa i la roda de premsa que es convocaria a continuació.

En Ramon Tremosa no va fer això. Va estar treballant durament, picant pedra, fent informes, teixint complicitats, convencent grups parlamentaris, líders i eurodiputats en una feina invisible als ulls de la gent, però imprescindible, perquè finalment, el 19 de novembre del 2013, en una votació històrica, i contra la voluntat del govern espanyol, el PE aprovés amb una amplíssima majoria el corredor mediterrani.

Per això no puc entendre aquesta frivolitat d'alguns -Terricabres- de dir “presentarem una moció perquè el PE doni suport al dret a decidir de Catalunya”, perquè no està feta per guanyar, per ser útil per al procés, sinó per a legitimar-se a ell mateix. Sense pensar en les greus conseqüències que pot tenir presentar una moció així sense els suports necessaris (perquè senzillament no s'han treballat) i que sigui rebutjada. De manera que no només no tindríem suport del PE, sinó que tindríem oposició. Quin gran negoci, tu!

Deixeu-me dir, a més a més, una altra cosa en favor de votar Ramon Tremosa. Es presenta com a candidat de CiU, i crec que CiU ha fet molt bé els seus deures per presentar-se de manera globalment creïble, sòlida, homogènia, en aquestes eleccions. Només la gent de CDC i d'Unió saben el que ha costat que Salvador Sedó no fos el candidat d'Unió. Però ho han aconseguit. Qui acompanya a la llista de CiU per Unió a Ramon Tremosa és en Francesc Gambús, un patriota sobre el que seria miserable expressar cap dubte, perquè no hi pot ser, perquè és una persona totalment compromesa amb el procés. En Gambús és un digne hereu de la Unió de Carrasco i Formiguera. I en Tremosa i en Gambús treballaran plegats, eficaçment i lleialment amb el govern de Catalunya, el Parlament i el desig majoritari del poble de Catalunya.

Hi ha gent que també s'exclama amb grans crits i assenyala amb la ira inquisidora de qui desemmascara un heretge al mig del temple perquè el representant d'Unió s'enquadri dins el grup Popular del Parlament europeu... perquè ai làs! En aquest grup parlamentari, el principal fins ara al PE, també hi és el PP espanyol.

A veure si ens entenem. Compartir grup parlamentari al PE no és un problema. El problema seria si, com en la passada legislatura el parlamentari practica seguidisme de les directrius del PP espanyol. Això, amb en Gambús, tenim garantit que no serà així. Des del punt de vista del procés, en canvi, és CABDAL disposar del màxim de parlamentaris fidels al Govern i al Parlament a tots els grups parlamentaris del PE. Perquè, amb independència dels seus posicionaments previs sobre el procés, el moment decisiu serà quan convoquem la consulta. Llavors ens caldrà tenir veu a tots els grups per poder explicar de primera mà què és el que està passant a Catalunya, què és el que vol el poble de Catalunya, el seu govern i el seu Parlament.

De debò hi ha algú que es pensi que quan arribi aquest moment crític, que arribarà, és millor que en el primer grup de l'eurocambra, el Popular, no hi hagi cap veu catalana que pugui defensar el procés? De debò hi ha algú que es pensi que és millor que el grup Popular europeu prengui les seves decisions únicament a través del relat que en faci el PP espanyol?????

Però si és una benedicció que Unió formi part d'aquest grup al PE!!!! Això ens permetrà tenir-hi veu pròpia i defensar el procés. No sabem quin serà el resultat, però, sens dubte, serà més fàcil arrencar complicitats si hi ha algú que pugui explicar les coses i contrarestar la maquinària propagandística del govern espanyol i del PP!!! Tant de bo també hi hagués en el eurogrup socialista, el segon en importància, una veu catalana fidel al procés!!!! Dissortadament no hi serà.

Crec, a més, que en Ramon Tremosa ha estat capaç de recollir suports de gent molt diversa, amb posicionaments ideològics diferents, però que entenen la importància del vot a Ramon Tremosa. En el manifest que es va presentar dissabte passat s'hi poden trobar gent que ha estat treballant durament en l'independentisme sense concessions, com n'Emili Valdero, fins a tota la patriòtica gent de El Matí. Des d'investigadors de primer nivell a empresaris. És aquesta capacitat de transversalitat (que no suma de sigles) el que exemplifica el gran valor de la candidatura de Ramon Tremosa i el privilegi que és per nosaltres poder-lo votar.

Finalment, tinc un altre argument que per si sol ja és decisiu per votar Ramon Tremosa: és la millor manera de blindar la posició i el lideratge del President Mas. Des del 2012 que assistim a una intensa campanya unionista per desgastar el MHP. És una peça clau i insubstituïble del procés. Per això volen carregar-se'l. Un president afeblit, un lideratge qüestionat és tot el que necessita l'estat, el pont aeri i l'unionisme en general per carregar-se el procés.

Per això jo crec que el vot més estratègic en termes de procés és el que blindi al màxim al president Mas. I aquest vot és el vot a Ramon Tremosa.

Arribats a aquest punt ja tots teniu inequívocament clar que jo votaré a Ramon Tremosa. I ho faré amb total convenciment. Perquè és el meu amic. Perquè ho ha fet molt bé. Perquè és la garantia de poder treballar eficaçment des del primer minut al PE en aquests mesos decisius que van des del 25-M al 9-N, tant per la seva experiència com per tota l'enorme xarxa de contactes, complicitats i suports que ha sapigut teixir. Perquè a més a més CiU ha fet els deures i es presenta amb una candidatura sòlida, homogènia i compromesa amb el dret a decidir i la voluntat del govern i del Parlament de Catalunya. Perquè crec que és molt i molt important tenir veu pròpia al màxim de grups polítics de l'eurocambra. I perquè és vital pel procés blindar la posició del President Mas, i això només ho podem fer votant Ramon Tremosa.

Això és el que jo faré.

M'agradaria que penséssiu en tots aquests arguments. Especialment tots aquells que podeu tenir dubtes sobre el sentit del vostre vot. En cap cas ni vull ni aspiro a que cap dels votants convençuts d'altres partits modifiquin el seu vot. Com vaig dir en l'anterior post, el meu desig és que tot el sobiranisme voti, que cap vot que està pel dret a decidir i per l'estat propi no es quedi a casa. Però el meu desig també és que CiU i ERC siguin primera i segona força, i que la suma dels vots de tots dos superi el 50% dels vots emesos.

Fem-ho possible. Voteu CiU -si compartiu els meus arguments- o voteu ERC. Però voteu. Votem. Guanyem!

Ramon Tremosa, LA GARANTIA

Aquest matí ens hem aplegat una bona colla d'amics d'en Ramon Tremosa per fer públic un manifest de suport signat per personalitats i amics de molts àmbits diferents. Aquest és el manifest i en aquest enllaç podreu trobar també totes les signatures de suport:

Ramon Tremosa és un dels diputats més compromesos, dinàmics, sòlids i coherents de la política catalana a Europa. La seva capacitat de treball és coneguda i el seu compromís amb el procés sobiranista també. En Ramon té un altre valor en alça: és un polític independent que no esquiva les preguntes difícils i diu allò que pensa. En Ramon és, a més, una persona propera a la seva societat, participativa del seu món associatiu i compromesa amb el seu territori. Al marge –i molt per sobre- d’ideologies, procedències o interessos, és un actiu al servei de les causes importants tant de Catalunya com d’Europa. Per tot això, Ramon Tremosa és garantia.

L’activitat parlamentària de Ramon Tremosa en aquests darrers cinc anys l’ha convertit en un dels diputats més actius del Parlament Europeu:  ha estat un dels diputats que més preguntes ha formulat a la Comissió Europea, més mocions de resolució ha signat i més esmenes a normatives europees ha presentat. La major part d’aquesta activitat fa referència directa a la defensa dels interessos catalans a Europa: pescadors, ramaders, professionals, industrials i sectors socials del nostre país afectats per la legislació comunitària (des del Corredor Mediterrani a la Política de competència i de supervisió financera, passant per la defensa de l’Ebre, de la llengua i de la denúncia de la banalització del nazisme, entre molts d’altres). En definitiva, en defensa de la ciutadania catalana en el seu conjunt. Pel que fa a la seva contribució a la construcció europea, Ramon Tremosa ha estat diputat ponent de fins a 19 informes parlamentaris, la qual cosa permet el contacte directe amb comissaris i alts funcionaris de la Comissió Europea. El seu treball li ha permès acumular un gran coneixement de com funcionen les institucions comunitàries i els seus principals agents, podent informar de primera mà de la situació de Catalunya i del procés. Ha estat, és i serà la nostra garantia d’una VEU DIRECTA a Europa, a les seves institucions i amb tot el conjunt de persones que s’hi mouen i prenen decisions.

Ramon Tremosa s’ha fet mereixedor de la confiança dipositada en ell pels ciutadans, ara fa cinc anys, i la seva gran experiència acumulada serà de gran utilitat en el moment que viu Catalunya en el context europeu. Per tot això, estem convençuts que en Ramon mereix la nostra confiança i encoratgem tothom a votar-lo el proper dia 25 de maig. El resultat d’aquestes eleccions a Catalunya serà analitzat en clau del procés que viu Catalunya pels governs europeus i pels mitjans internacionals: agradi o no, anirà lligat al procés sobiranista i al lideratge que hi té el president Artur Mas. Els catalans no podem deixar escapar aquesta oportunitat d’expressar democràticament la nostra voluntat, especialment davant aquells que voldrien veure com el nostre projecte col·lectiu fracassa. Un gran suport a les urnes donarà vigor al dret de decidir, afermarà el lideratge del President i la vitalitat del procés. En aquest sentit, l’excepcionalitat històrica del moment fa més necessari que mai comptar amb el lideratge d’eurodiputats com Ramon Tremosa, que puguin posar-se a treballar eficaçment des del primer segon de la constitució del nou Parlament Europeu, a favor del procés històric que vivim. De tot plegat en donem fe el seus amics i tota la diversitat de persones que signem aquest manifest: Ramon Tremosa és la nostra garantia.

25-M. Del fracàs d'una candidatura excepcional a treballar per un resultat excepcional de CiU i d'ERC

Jo era un ferm convençut de la bondat d'una candidatura conjunta. En moments excepcionals, propostes excepcionals. 

No va ser possible, va tenir un punt frustrant, decebedor. Però ja hem passat el dol. I ara hem de treballar amb totes les nostres forces perquè les candidatures sobiranistes, singularment CiU i ERC, tinguin un resultat excepcional.

Personalment, aquestes eleccions del 25-M treballo, desitjo i somio perquè passin dues coses:

- que CiU i ERC siguin les dues primeres forces, les que tinguin més vots a Catalunya, i que superin el 50% dels vots emesos.

- que CiU sigui la força més votada, tant pel reconeixement que això implicaria de la feina feta per Ramon Tremosa, com per la importància estratègica que té per al procés un bon resultat de CiU, que indubtablement transcendeix el candidat Tremosa i hi implica el MHP Mas. I crec que el President Mas, per tot el que està fent i per tot el que està cridat a fer, es mereix sentir en forma de recolzament electoral el nostre suport.

Em fa una certa mandra abordar el tema de perquè no hi ha hagut candidatura conjunta, però crec que, per honestedat política dels meus plantejaments, haig d'explicar la meva visió. Perquè no m'ha agradat el que ha passat, i tot i que podria optar per callar, em sembla millor explicar com he vist les coses. Perquè, sobretot, penso si aprenem la lliçó això ens hauria de permetre d'ara fins el final del procés estar preparats per fer les coses d'una altra manera.

1) Només podíem aspirar a tenir una candidatura conjunta i no una candidatura unitària. Dissortadament els nostres partits polítics, el conjunt del sistema, va encara força passes pel darrere del que és la societat civil. Pesa molt, massa, el postureo i la dialèctica de fer-se fort en la diferència i no enfortir el conjunt a partir del que ens uneix.

Des del primer moment ICV-EUA i CUP es van desmarcar del que la societat civil, p.ex. a través de l'ANC o del CCN, demanava. També Unió, o més ben dit, Duran i Lleida s'hi va posar totalment de cul.

Així les coses, gairebé mai va ser un escenari viable una candidatura unitària de tots els partits catalans que defensen el dret a decidir. Hauria estat possible, però la força centrífuga de les estratègies dels partits ho va fer impossible gairebé des del primer minut. Quan ens fixem en les diferències i no en el molt que compartim i l'excepcionalitat del moment, i no entenem la grandesa que significaria un gest d'aquesta naturalesa, no hi ha res a fer. I no hi va haver res a fer.

2) COSTA MOLT FER EL QUE NO S'HA FET MAI... El fracàs de la candidatura conjunta

Quan parlem de candidatura conjunta ens referim a una candidatura que aplegués les dues grans forces del sobiranisme, que són les que inequívocament estan liderant el procés: CDC i ERC.

Tot i que ja no fos una candidatura unitària, aquesta candidatura conjunta al meu entendre hauria tingut una potència extraordinària, i s'hauria enquadrat perfectament, per grandesa, per projecció i per impacte, al moment històric que vivim.

Contra aquesta candidatura només he sentit un argument digne de ser considerat. Des d'un cert entorn d'ERC s'assenyalava que estaríem llençant un missatge negatiu, de ser cada cop menys, si a cada foto n'anaven caient partits dels que prèviament formaven part del consens. Assenyalaven que en la primera votació al Parlament hi havia el PSC, però que ja no hi va ser en l'acord de data i pregunta. I que si ara dels partits que estaven en aquell acord en queien UDC, ICV-EUA i CUP, això no era un missatge positiu.

Entenc l'argument. Però tot i valorar-ne tot el que implica, posat en una balança, els arguments a favor d'una candidatura conjunta pesaven molt més, els beneficis sempre eren infinitament superiors.

Si hagués d'ordenar els factors que han dificultat la candidatura conjunta, en primer lloc situaria la poca experiència que tenen CiU i ERC de treballar plegats. Encara es mantenen malfiances i encara no s'ha generat aquell clima de confiança que facilita el que és difícil, que permet fer el que no s'ha fet mai.

A partir d'aquí ja tot és més confús. He tingut inputs de totes dues bandes, i m'he fet la meva personal composició de lloc sobre quins altres factors van influir en aquest fracàs.

Crec que es van donar dues coses negatives en l'entorn d'ERC. Per una banda que el seu candidat, designat amb certa precipitació, no semblava veure gens clara la cosa i no ho va posar fàcil, dit d'una altra manera, que no es va posar al servei de la candidatura. #findelacita

Però per una altra banda no puc estar-me de dir que crec que en un moment donat a ERC es van posar estupendus amb la possibilitat de quedar primera força. Espero que no se m'enfadin els amics d'ERC, però crec que en algun fatal moment van valorar com a positiu aprofitar-se del desgast del govern en solitari de CiU per fer un cop de força electoral i posicionar-se com a primera força política en aquestes eleccions, menystenint les implicacions i conseqüències, per a mi cap de bona, que això pot tenir sobre el procés, la capacitat d'articular majories i de no afeblir lideratges indispensables.

De tot el que ha passat, això és el que més em preocupa, perquè apunta més a posicionar-se en un hipotètic post 9-N que en abocar-s'hi sense condicions, assumint tots els sacrificis que calguin, a fer-lo possible.

Per la banda convergent crec que, més enllà del President Mas, la cadena de mando està “tocada”. Això podria haver fet feixuc gestionar les dificultats intrínsiques que tenia articular una cosa així i generat incerteses en el procés negociador.

Hi ha una altra qüestió que en cap cas es podia “despatxar” frívolament: la por a que aquesta candidatura no obtingués un resultat excepcional, a l'alçada de l'excepcionalitat de la candidatura, a l'alçada de l'excepcionalitat del moment. L'entenc.

Com vaig explicar en l'anterior post en les últimes eleccions europees a Catalunya PSC-PSOE i PP van sumar el 54% dels vots emesos. Qualsevol resultat de la candidatura conjunta que no s'hagués situat en aquest marge o per sobre hauria estat un fracàs. Això era un risc, i hi havia una legítima por a un escenari així.

Però, per a mi, també això era insuficient. Encara més: injustificat. Si estem a menys de 200 dies del 9-N i no ens veiem amb prou coratge, amb suficient seguretat com per pensar que una candidatura excepcional, que unís excepcionalment CDC i ERC, que comptés amb suports excepcionals de personalitats independents del país... si pensem que amb tot això no aconseguiríem generar una il·lusió excepcional, provocar una mobilització excepcional i assolir uns resultats excepcionals... és que som perillosament presoners d'inseguretats sobre tot plegat.

La tessitura:

Així, al final del procés deliberatiu de CDC i d'ERC, la candidatura conjunta oferia dos possibles visions:

• la visió en la que pesava més el risc d'oferir una imatge minvant del suport al procés i de que no s'asseguraven uns resultats a l'alçada de l'excepcionalitat de la candidatura, i que abocava a no fer la candidatura conjunta.
• la visió que situava la candidatura conjunta en una cadena de valor de fets excepcionals, com van ser la mani de l'Onze 2012, la Via Catalana, l'acord de data i pregunta i en general tot el procés que desemboca al 9-N i que a més a més desarticulava les amenaces més greus que pot tenir aquesta convocatòria electoral.

Va guanyar la primera. Disgust. Però oblidem el dol, perquè no ens ho podem permetre i...

3) SEGUIM!

Treballem perquè el 25-M sigui, com deia en l'anterior post, una oportunitat que no desaprofitem.

Per assolir aquest objectiu cal que tots ens esforcem en PENSAR EN POSITIU, treballar pel que sabem ens fa forts i tenir capacitat d'aïllar els factors o elements que podrien ser desincentivadors o afeblir la nostra posició. Hem de ser intel·ligents. Hem de demostrar que sabem agafar les curves que té el procés amb seguretat, sense por, i sense derrapar. Això, en relació a les candidatures de CiU i d'ERC implica tenir present sempre el que tenen de positiu i aïllar els factors de desgast:

- En el cas de la candidatura que encapçala Ramon Tremosa hem de pensar i valorar que és un excel·lent candidat, el millor candidat d'aquestes eleccions. Que ha fet una feina excepcional. Que ha sabut treballar amb n'Oriol Junqueras i en Raül Romeva quan era més difícil fer-ho. I que és la candidatura que, amb més seguretat i certesa, aferma el President Mas al capdavant del govern i el procés. El del President Mas és un lideratge excepcional i IMPRESCINDIBLE. Sense ell és impossible arribar al 9-N. És la figura clau en el taulell d'escacs del procés d'ara i fins el 9-N. Insubstituïble.

Al mateix temps, en el cas de CiU cal que tots tinguem suficient sentit estratègic de les coses com per poder aïllar el factor destructiu Duran. 

La capacitat destructiva d'en Duran rau únicament en el cas que li fem. Si parlem de fets, és un zero a l'esquerra. En fets, no pot parar el procés. No ha pogut parar el govern Mas i l'acord CiU-ERC. No ha pogut impedir que el seu partit, Unió, en el seu darrer congrés, aprovés que el sentit confederal de l'estat propi és amb Europa i no amb Espanya, com tramposament ell fa anar. No va poder evitar l'acord de data i pregunta. I no ha pogut impedir tampoc que Salvador Sedó no sigui el candidat d'Unió, i que en el seu lloc hi vagi Francesc Gambús, un candidat fermament compromès amb el procés català, el dret a decidir i els valors històrics d'Unió, de la Unió de Carrasco i Formiguera.

L'únic recurs desestabilitzador d'en Duran és l'impacte que aconsegueix amb les seves declaracions, amb les seves rajades. No el menystinc. Tots sabem que és intel·ligent i que té una gran cobertura mediàtica. Pot fer mal i intentarà fer mal. S'estarà tota la campanya esperant el millor moment per llençar una atzagaiada contra les opcions electorals de Ramon Tremosa i de CiU. El seu objectiu és que el que digui desmobilitzi possibles votants i que, així, CiU tingui el pitjor resultat possible i que afebleixi el màxim possible al President Mas.

No li fem el joc. Aïllem-lo. No fem ni puto cas al que pugui dir. No ens fem còmplices necessaris de la seva estratègia!

- En el cas d'ERC i de la candidatura que encapçalen -crec que ho podem dir així- Terricabres i Maragall, crec que s'ha de posar en valor l'esforç del partit republicà per obrir la candidatura a diferents sectors, per trencar les costures dels seus votants tradicionals. Això és bo per a tots. Crec que serà bo per a ERC, però, el més important, també serà bo per al procés. ERC està fent bé les coses. Ha demostrat lleialtat i fiabilitat. I cal aplaudir l'enorme esforç pedagògic d'Oriol Junqueras en relació a la situació del país i el procés. El de l'Oriol Junqueras també és un lideratge indispensable per al procés, a preservar, protegir i recolzar tot el que puguem.

Si abans demanava aïllar el factor Duran de les nostres decisions en relació al vot a CiU, també demano aïllar el que ha passat en tot el tema de la candidatura conjunta pel que fa a ERC. Si en el cas d'en Duran fora millor que no existís, en el cas d'ERC també fora millor que no hagués passat el que ha passat en el tema de la candidatura conjunta.

Sapiguem aïllar les coses negatives que hi pugui haver i sapiguem posar en valor el molt de bo que tenen, tant la candidatura de Ramon Tremosa i CiU com la candidatura de Josep Maria Terricabres, Ernest Maragall i ERC.

Pensem en clau de país. Pensem en clau de procés. Pensem que en menys de 200 dies estarem votant si volem ser un estat independent o no. Centrem-nos en això. Sabem que CiU i ERC són les peces bàsiques a nivell polític de tot plegat. Enfortim-los. Donem-los-hi el suport que es mereixen.

Fem que CiU i ERC tinguin més del 50% dels vots a Catalunya. Que voti tothom! Omplim de vots per l'estat propi, la independència, les urnes. Omplim de vots a Ramon Tremosa i CiU i a Terricabres i ERC les urnes de tot el país.SOM-HI! 

DONEC PERFICIAM!

Eleccions al Parlament Europeu: aprofitem aquesta enorme OPORTUNITAT!

A aquestes alçades de la pel·lícula, després de 300 anys durant la majoria dels quals hem patit una repressió tan sistemàtica com ferotge -“el genocidi invisible” en encertadíssima expressió d'en Jaume Clotet- si una cosa hauríem de tenir tots molt interioritzada és que la independència només arribarà després de moltes petites victòries, arrencades suant sang al nostre destí, a enemics extraordinàriament més poderosos que nosaltres, a un món del que no en podem esperar gairebé res fins el moment final del nostre procés.

Sí, ja sabem que hi ha, al costat de tot això, una petita minoria que viu instal·lada en una realitat paral·lela fabricada a cop de consigna, on l'imaginari de la retòrica evita haver d'entendre la veritable naturalesa de la realitat i tenir cap estratègia transformadora que ens faci avançar de debò en l'assoliment dels nostres objectius. Una de molt celebrada és la soflama aquesta de “la llibertat no es demana, es pren”. Sí: tu i quants més, campeón? Retòricament queda molt èpica la cosa, però és tan absurda com inútil i fins i tot contraproduent per transformar res, perquè guanyem res.

Tota aquesta dissertació només l'he volguda fer per cridar l'atenció sobre la importància que té per al nostre procés no desaprofitar CAP oportunitat per fer-lo avançar.

• Des del punt de vista exogen el nostre procés es desenvolupa amb una oposició ferotge de l'estat espanyol que vol impedir, com sigui, que puguem votar. A les antípodes d'Anglaterra, que ha pactat la consulta amb Escòcia, l'estat espanyol ho nega tot i busca que tot el món ens ho negui tot. I ells són un estat i tenen molt poder i mitjans i nosaltres som molt poca cosa, només ens tenim a nosaltres mateixos i la qualitat democràtica i cívica del procés que protagonitzem, cap aliat, ningú que doni la cara per nosaltres.

• Des del punt de vista endogen el nostre procés es caracteritza perquè la majoria que el fa possible es construeix des d'una enorme pluralitat política, que necessita de 6 partits polítics diferents, cadascun amb les seves coses, lideratges i “matisos”: CDC, UDC, ERC, ICV, EUA i CUP. Aquí no hi ha un partit polític que tingui majoria absoluta i pugui liderar el procés sense haver d'estar permanentment construint consensos. Aquí hi ha 6 partits diferents, tots ells necessaris. I sí, hem d'invertir molts esforços en avançar assolint consensos. Com ja he dit algun altre cop, això que des d'un punt de vista d'executivitat, operatiu, és una càrrega, des d'un punt de vista polític atorga al procés una extraordinària solidesa i capacitat de sumar.

Doncs bé, en aquest context, el procés avança a partir de les successives victòries, èxits, aprofitament d'oportunitats. El procés avança quan el Parlament aprova per amplíssima majoria una declaració de sobirania i pel dret a decidir. El procés avança quan es consensua data i pregunta. El procés avança quan som capaços d'unir el país de punta a punta agafant-nos de les mans des de la diversitat. I així.

Avui a la mitjanit ha començat la campanya electoral de les eleccions al Parlament Europeu. De totes les eleccions a les que la ciutadania és convocada aquestes són les que menys s'entenen en termes de vot-resultat. De tal manera que en les últimes eleccions només un 37% dels ciutadans hi van participar.

Tot i que hi ha arguments molt sòlids per defensar la participació estríctament des del que ja representa en el nostre dia a dia el Parlament Europeu, això avui m'és igual, perquè només amb un argument en tinc prou: aquestes eleccions són una nova i enorme OPORTUNITAT que tenim de fer avançar el procés!

L'unionisme i el seu enrocament en la negació de tot té una única esperança "estratègica" per fer naufragar el procés: que nosaltres la caguem. Així, cada repte que tenim al davant es converteix, per més innocent i fins i tot innocu que pugui semblar, en una autèntica revàlida. I al primer error que cometem, a la primera feblesa, se n'anirà tot a norris i tornarem a la casella d'inici.

Aquesta era la seva estratègia quan la Via Catalana. Les hemeroteques estan plenes de declaracions despectives que deien que estàvem cagats, que fracassaríem, etc. I no, la Via Catalana va ser un èxit absolut i van haver de callar. Llavors van pensar que seríem incapaços d'assolir un acord per la data i la pregunta. Ja es fregaven les mans. I no, vam assolir un acord històric que els va deixar més desconcertats que mai.

Ara l'unionisme aspira a que les eleccions europees ofereixin un resultat electoral en el que les forces polítiques unionistes (PSC-PSOE, PP i C's) sumin, a Catalunya, un percentatge de vot superior al de les forces sobiranistes (CiU i ERC) i fins i tot a les forces pro-consulta (CiU, ERC i ICV-EUA).

Fixeu-vos en quins van ser els resultats del 2009: únicament vam votar un 37% del cens i només la suma dels resultats del PSC-PSOE i del PP va representar el 54% dels vots!!!! Oi que gela la sang?

Pensem, ni que sigui per un moment, que tots ens posem estupendíssims, passem d'anar a votar, i amb els primers resultats la suma de PSC-PSOE, PP i C's supera el 50% dels vots...

• Oi que no cal molta imaginació per visualitzar com això seria usat, sense pietat i sense possible contraargumentació (o molt feble), contra el procés? 
• Oi que se'n faria, aquí, allà i a tota la UE una lectura en clau “el sobiranisme ha estat derrotat a les urnes"? 
• Oi que això ens afebliria extraordinàriament en les nostres aspiracions?

No, no cal molta imaginació per veure que un escenari així ens abocaria a un autèntic infern, ens deixaria molt i molt tocats, i tindria greus i totes negatives conseqüències per al procés.

Només per eliminar aquesta amenaça, que és certa, val la pena anar a votar, s'ha d'anar a votar. Però, si m'ho deixeu dir així, els arguments d'aprofitament d'una oportunitat encara són millors que els d'evitar una amenaça.

Si el 25 de maig tots els que compartim l'objectiu de votar el 9 de novembre i, sobretot, tots els que volem votar independència, assumim l'enorme oportunitat que tenim, i omplim les urnes de vots a partits sobiranistes o que estan implicats en el consens de la data i la pregunta, reforçarem extraordinàriament el procés, li donarem una enorme projecció internacional i complicarem moltíssim les coses a qui ens vol impedir votar.

Pensem, ni que sigui per un moment, que tots compartim aquesta visió d'aprofitar com una oportunitat les eleccions del 25-M i anem a votar, i amb els primers resultats la participació supera el 50%, la suma dels vots de CiU i d'ERC supera el 55% i si hi sumem també ICV-EUA els vots dels partits pro-consulta supera el 65%...

• Oi que no cal molta imaginació per visualitzar que aquests resultats arribarien ipso facto a totes les cancelleries i governs de la UE? 
• Oi que no cal molta imaginació per veure que la lectura que se'n faria seria en termes de reconeixement de la voluntat d'independència del poble de Catalunya i de que és inevitable donar una sortida democràtica a aquesta voluntat, que només pot ser, com a Escòcia, un referèndum? 
• Oi que no cal molta imaginació per saber que uns resultats així caurien com una autèntica bomba a la Moncloa? 
• Oi que no cal molta imaginació per anticipar que tots, absolutament tots, els titulars i les anàlisis es farien en termes de victòria independentista i de derrota unionista?

Efectivament, no cal molta imaginació. Si assolim uns resultats així haurem aprofitat increïblement l'oportunitat que ens ofereixen les eleccions al Parlament Europeu. I sí, està clar, aquest resultat no implicarà automàticament res, però sí serà una nova victòria que ens haurà apropat més, cada cop més irrerversiblement, a poder decidir i a decidir independència.

Doncs fem-ho realitat! Votem i convencem tothom de votar.

CEO 2014: com som, què votarem i perquè. I especial tercera via, amb Navarro i Duran

Nou Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió. Primer del 2014. Primer que passa de fer-se per enquesta telefònica a fer-se al domicili de l'entrevistat, presencial. I, el que és més important: primer que recull dades sobre el referèndum del 9 de Novembre.

Des que dimecres pel matí es van fer públics els resultats del CEO ja hi ha hagut molta gent que n'ha analitzat els resultats, ha fet projeccions i n'ha estret conclusions. Per tuiter n'he anat recomanant. 

Això d'avui serà un còctel que espero trobeu interessant:

1. Un país sòlid en les seves aspiracions: la independència

2. És quan miro el CEO que hi veig clar. Un projecte inclusiu, la independència VS un projecte identitari i divisiu, l'unionista

3. Els resultats que ens projecta el CEO sobre el referèndum del 9 de novembre

4. Existeix la "tercera via"? Anàlisis del PSC/Pere Navarro i d "El hombre menguante", en Duran i Lleida

5. Resum poètic

1. UN PAÍS SÒLID EN LES SEVES ASPIRACIONS: LA INDEPENDÈNCIA!

La independència, que es configura amb el Sí+Sí, obté un suport extraordinari, que se situa en el 47% sobre cens. És a dir, pràcticament la meitat del país vol la independència. És una dada extraordinària.

Si la independència té un suport del 47% sobre el cens, sobre els hipotètics votants en el referèndum del 9 de novembre, el Sí+Sí és el guanyador inequívoc, amb molta diferència sobre qualsevol altra opció.

Obté sobre vot un suport que oscil·la entre el 53% i el 60% (en escenaris molt conservadors, totalment prudents) Aquesta dada és, a més, totalment coherent amb la resta de dades, per això és fiable. I a més a més també és coherent amb les enquestes prèvies, ja siguin del CEO, ja siguin d'altres mitjans.

2. ÉS QUAN MIRO EL CEO QUE HI VEIG CLAR: UN PROJECTE INCLUSIU, EL DE LA INDEPENDÈNCIA, VS UN PROJECTE IDENTITARI I DIVISIU, L'UNIONISTA

Hi veig clar quan mirem preguntes que ens expliquen com som, què pensem, què sentim. Perquè llavors és quan la singularitat del procés català emergeix amb més intensitat.

Si el CEO m'hagués enquestat a mi, en la pregunta sobre si l'entrevistat és independentista jo hagués respost amb l'opció “Sí, de tota la vida”. A tots els processos de gestació d'un nou estat, d'independència, sempre se li havien dit “processos d'alliberament nacional”, perquè en la literatura política sempre es mostraven molt associats a això, a qüestions nacionals, d'identitat nacional, etc.

Però estem al s.XXI. I estem a Catalunya. I el procés que estem vivint és tan extraordinari, i tan diferent a tot el que s'ha conegut fins ara que se'n parlarà i s'estudiarà molt i molt. I al meu entendre esdevindrà un referent mundial positiu. Una de les grans coses que hauran passat a la Humanitat i a la que la comunitat internacional podrà mirar i assenyalar sempre que vulgui posar un exemple positiu de com fer les coses, de valors, de democràcia, de respecte.

Fixeu-vos una cosa, molt important. A Catalunya, un 70% dels catalans o hem nascut a fora de Catalunya o ho han fet els nostres pares. I només un 19,2% de la població vol votar contra la independència.

És una dada extraordinària. Primer per la magnitud de la xifra. Un país en el que el 70% de la seva gent o hem nascut fora de Catalunya o ho ha fet algun dels nostres pares és un país que ha assumit una quantitat enorme de persones que hi han arribat per a fer-hi una nova vida, i s'hi han quedat. Estic segur que un percentatge així deu ser una xifra molt excepcional al món, molt poc freqüent.

Segon, és extraordinària pel que evidencia de la capacitat d'integració que hem tingut, que ha tingut Catalunya, que hem tingut els catalans. Ens en podem sentir molt orgullosos. Des que, posem, a començaments del s. XX els processos migratoris cap a Catalunya, en diferents onades, es van anar intensificant, la societat catalana ha estat capaç d'integrar en el seu si tota aquesta enorme massa de persones que hi arribaven en condicions precàries, amb l'objectiu de tenir un futur que en els seus llocs d'origen se'ls hi negava.

Hi ha una mena de fórmula que ens ha funcionat molt bé: SOM + VAM ARRIBAR I ARRIBEM + CONSTRUÏM UN FUTUR PER A TOTS = SOM, UN SOL POBLE= Sí + Sí

Així, només així, s'explica que un 70% dels catalans hàgim nascut fora de Catalunya o ho hagin fet els nostres pares i que només un 19,2% dels catalans votarien en contra de la independència.

Perquè per més que l'unionisme es deixi la veu en voler assenyalar el procés independentista com un procés identitari, no ho és. Ja poden cridar, ja poden sermonejar, ja poden dir i escriure totes les mentides que vulguin, que el que diuen senzillament no és cert. Encara més, deixeu-m'ho dir d'una altra manera: només ho és per a ells. Mantenen un discurs que no té CAP correspondència amb la realitat social, amb com se sent la societat catalana, amb el que vol i perquè ho vol.

No, el procés català NO és identitari. Tot el contrari: és exemplarment inclusiu i respectuós amb les diferents identitats que conviuen en el si de la societat catalana

Perquè quan mirem com ens sentim, com ens identifiquem, la majoria, un 31% se sent tan espanyola com català i un 26,1% se sent més català que espanyol, i un 5,4% més espanyol que català. Un 62,5% de la societat catalana manté un sentiment d'identitat compartida català-espanyol.

Que un 70% siguem nascuts o amb pares nascuts a fora, i que un 62,5% de la nostra societat comparteixi sentiment identitari, mentre que només un 19,2% està en contra de la independència és la dada més contundent que podríem trobar de perquè el procés català no és identitari.

I això és el que desespera l'unionisme. Aquest és el nostre gran èxit com a societat. I aquest és el seu gran fracàs. No han aconseguit, de cap manera, i per més que ho han intentat, que la nostra diversitat esdevingui divisió. Per això lluiten tenaçment, amb tots els aparells de l'estat, contra les estructures que han permès mantenir la cohesió social, com la immersió lingüística. Per això s'inventen conflictes i fractures. Perquè no existeixen, però desitjarien que existissin.

Una altra manera de mirar la singularitat del procés català és mirar els motius que porten a la gent a voler la independència.

És, de debò, extraordinari, i em fa sentir un indissimulable orgull per pertànyer a aquesta societat i pel que estem fent.

Quan mirem els motius per votar Sí+Sí, al voltant del 75% ho fan, ho volen per tenir un país millor: un 25,2 perquè volen guanyar capacitat de decisió, un 23,7 per capacitat i desig d'autogestió econòmica, un 21,4 perquè Catalunya milloraria...Fins al punt que en la motivació identitària només hi trobaríem un 9,5 que ho farien per sentiment identitari i un 8,3 que ho farien per conceptualització identitària de Catalunya.

On està la cosa identitària en els motius que tenim els catalans per a la independència??? On són?? On estan els nazis? On estan els que discriminen? On som els que ens volem menjar els nens, els que volem fer llistes negres, els que fracturem, els que discriminem??? On som?

No senyors, no hi som. I que no ens hi esperin. Volem la independència perquè sabem que és l'única via possible per un país millor. Un país de tots i per a tots, però millor.

De fet, les motivacions identitàries són patrimoni EXCLUSIU de l'unionisme. A la pregunta “perquè votaria NO” els dos principals motius són “preservació de la unitat d'Espanya”, amb un 31,5% i “sentiment identitari” amb un 14,3%.

Aquesta visió és totalment coherent amb les respostes que obté el CEO quan pregunta sobre els problemes que té actualment Catalunya: els dos primers (en resposta múltiple) són el 67,4% que assenyala l'atur i la precarietat laboral, i un 35,1% el funcionament de l'economia. Les relacions Catalunya-Espanya només un 20,6.

Perquè el problema no és la relació Catalunya-Espanya, en el sentit de la relació entre dues comunitats o dos pobles o països. Ni es viu així ni es vol així.

La independència no és un projecte identitari: ÉS EL PROJECTE PER SOLUCIONAR ELS PROBLEMES DE LA GENT.

I això desquicia l'unionisme. Quan fot aquestes soflames sobre els problemes de la gent el que no veuen és que la gent és del tot conscient de quins són aquests problemes i de quina és la seva solució: la independència. Cap altra solució, cap altre projecte, concentra aquest 50% de suports sobre cens que té la independència.

Un altre element de coherència de tot aquest conjunt de dades és el que reflexa la fi de l'autonomisme. 

D'octubre del 2012 a març del 2014 la valoració de la importància de les eleccions al Parlament de Catalunya ha caigut del 43,5% al 27,2%. El sistema autonòmic a Catalunya s'ha col·lapsat totalment. Tothom és conscient del nul marge de maniobra que té l'autonomia catalana per a abordar els problemes de la nostra societat, i en fan una lectura en clau independentista. Només així, insisteixo, s'explica arribar al 50% de suports de la independència.

I fixem-nos, per acabar aquest apartat, la coherència que també té els motius d'un país millor dels que volen votar Sí + Sí amb el funcionament de “la nostra democràcia”. Un 52,1% poc satisfet, un 30,6% gens satisfet. És a dir, un 82,7% d'insatisfacció que s'expressa en un 50% que vol la independència.

L'unionisme hauria pogut plantejar la batalla en el camp econòmic, de la gestió, de la democràcia... però sap que no tindria ni CAP argument ni CAP credibilitat. Per això ho fa en l'etnicisme, en el sentiment identitari. Per això tota la seva estratègia passa per convertir la diferència en divisió.

3. ELS RSULTATS QUE ES PROJECTEN EN EL REFERÈNDUM DEL 9 DE NOVEMBRE

El CEO explica molt bé com es llegiran els resultats de la consulta. Al meu entendre només hi falta una cosa, que és la projecció sobre el vot vàlid emès, no només sobre cens.

Des del primer dia he dit que la pregunta està molt bé, i és fins i tot millor de qualsevol altra que haguéssim pogut pensar. I des del primer dia també he dit que en l'únic que els independentistes ens hem de fixar, perquè ens podem fixar, és quin és el % de Sí+Sí (d'independència) sobre vot vàlid emès.

Doncs bé, si assumim una abstenció declarada en el CEO del 10,9%, el Sí+Sí sobre total del vot vàlid emès en una consulta és el 53,5%

Tenint en compte que la participació més alta mai registrada a Catalunya en unes eleccions, referèndum, etc va ser la del referèndum de la Constitució Espanyola, amb un 80% de participació, podem projectar que el Sí+Sí estarà entre el 53,5% (10% d'abstenció) i el 58,9 (20% d'abstenció).

Això sense tocar cap dels vots que ara té explícits i ferms el Sí + Sí. Perquè aquesta és la principal notícia. L'enquesta s'ha fet març-abril del 2014, a falta de poc més de 6 mesos per a la consulta, i el Sí + Sí, és a dir, la independència, continua extraordinàriament fort entre la gent. No hi ha fuga. No hi ha por. El Sí a la independència es manté sòlid, facin el que facin, diguin el que diguin, insultin el que insultin, atemoritzin el que atemoritzin. Volem marxar. I marxarem.

El NO se situa en el 19,3%, gairebé 30 punts per sota que el Sí+ Sí.

El Sí + Sí és la columna vertebral d'aquest país, és el desig que mobilitza les energies, la voluntat d'un país millor, les il·lusions col·lectives. Alguns volen trencar l'espinada del país amb mentides, insults, calúmnies, acusacions de fractura, etc. Però el cert és que són ells, els unionistes, els que estan fent tot el que poden perquè això passi.

Fixem-nos un parell de dades molt interessants.

El 68% dels catalans pensa que si Catalunya fos un país independent, la convivència entre els catalans seria igual o millor que ara, i només un 20,4% que seria pitjor. Què curiós, no? Un 20,4% creu que seria pitjor, gairebé igual que aquest 19,2% que votaria NO.

Però, i aquí ve la cosa interessant, qui són els que creuen que seria pitjor? Bingo! Els del PP, amb un 69,3% i els d C's, amb un 51%. Entre els votants dels partits sobiranistes un 85,7% dels votants de CiU, un 90,7% dels d'ERC i un 88,2% dels de les CUP creuen que serà igual o millor.

On ens porta això? A que els partits unionistes -i el senyor Navarro aquesta setmana ja s'ha convertit en vedette de la cosa- el que estan fent és amenaçar-nos, avisar-nos, que ells faran tot el que estigui a les seves mans perquè hi hagi fractura, perquè la convivència sigui pitjor. No constaten, amenacen. Volen i faran tot el que puguin. Vet aquí la indecència insuportable de tot el que estan fent i dient.

Hi ha una altra dada molt interessant que planteja el CEO i que ratifica la solidesa del SI + Sí en aquest 50% i la minorització del No en el 19,2%. Pregunta el CEO a l'entrevistat que si Catalunya fos un país independent, fins a quin punt creu que quedaria automàticament fora de la UE.

I ens trobem que un 20,3% diuen que seria molt probable i un 24,6% bastant probable. Només un 37,2% creu que seria poc o gens probable, aquesta exclusió de la UE. I malgrat això, el Sí + Sí té un 47,1% dels suports sobre cens!!!! Gairebé el 50%!!!!

Aquesta és la dada més significativa que he trobat del fracàs de les campanyes de la por de l'unionisme. Ho han mobilitzat tot per atemorir Catalunya que amb la independència estaríem fora de la UE: ministres, esbirros a sou dels estats que dirigeixen la UE, que seríem l'illa de Robinson, que vagaríem pels espais siderals, que seríem uns pàries, uns repudiats, etc. I la gent diu. Doncs molt bé, m'és igual, jo continuo volent la independència.

El tema de la UE està clar que era una dels més complicats de gestionar. Perquè no tindrem un Sí en les circumstàncies actuals (tampoc un NO formal) i per tant és en aquesta incertesa on el poder d'un estat es podia transformar més fàcilment, com així estat, en una orquestrada campanya de la por. I davant aquesta campanya la gent no ha dit, no m'ho crec. Ha dit, bé, potser sí, gairebé segur que sí... PERÒ VULL LA INDEPENDÈNCIA.

Doncs ara imagineu l'efecte d'altres campanyes de la por que facin, quin pot ser: ZERO.

4. EXISTEIX LA TERCERA VIA?

Ja per anar acabant, voldria fer una anàlisi singular de tot això de la tercera via. Més enllà de ser la proposta de l'establishment, dels statusquoistes i totes les seves veus mediàtiques, existeix “la tercera via”? Com ho veu la societat catalana? I com els hi va als seus dos únics defensors: Duran i Lleida i Pere Navarro?

És una aproximació complexa, aviso. Però molt i molt interessant.

El primer amb el que em voldria fixar és la pregunta que fa el CEO que recull les preferències “íntimes” dels enquestats sobre el que voldrien que fos Catalunya en relació a Espanya. No pregunta què votaria. Només pregunta què li agradaria que fos. Apel·la al sentiment més íntim.

Doncs bé, en aquesta pregunta un 45% dels enquestats diuen que un Estat independent som un 45,2% dels enquestats (des de febrer del 2013 ens movem entre el 44,3 i el 48,5). A continuació tenim els que pensem que hauríem de ser una Comunitat Autònoma, que són el 23,3% (immobilisme màxim) i finalment, com a tercera opció, els que creuen que hauríem de ser un Estat dins una Espanya federal, que són el 20% dels catalans, els que els hi agradaria que les coses poguessin ser així.

Alerta, perquè quest 20%, que recolliria el desig polític del que intenten concretar en Pere Navarro i en Duran i Lleida, és el % més baix de la història. Ja poden, en Navarro i en Duran apel·lar a la cosa federal o a la tercera via, que la proposta que la recull, com a sentiment, preferència, arriba amb aquest CEO al seu percentatge més baix. Tenen més altaveus que mai, però menys preferència que mai entre la gent. I això que parlem de desig.

Una altra manera de mirar-ho és a través del que responen els enquestats que votaran a la consulta del 9 de Novembre. Aquí ja no és desig. Aquí ja és una concreció amb una papereta al davant que té tres possibles opcions: statusquo màxim, que seria el NO, que té un 19,2% de suports, Independència, que seria el Sí+Sí, que té el 47,1% dels suports i el que en podríem dir “tercera via” que seria el Sí + No, que únicament té un 8,6% de suports.

Fixem-nos en la contundència de les dades: els partidaris de la cosa federal com a desig abstracte toquen fons, amb un 20%. Però quan passem a la votació concreta, a tenir l'urna al davant, i amb només un 10,9% d'abstenció, el 20% es converteix en un ridícul 8,6%.

Cada cop hi ha menys gent que creu en això del federalisme o la tercera via, però a sobre, una part dels que hi creuen, quan els hi posen l'urna al davant, deserten.

Això confirma dues coses: que la tercera via no pot ser en cap cas una proposta catalana, sinó que ha de ser una formulació, una oferta, de l'estat espanyol, i que per tant els seus agents, els qui la defensen, actuen com a titelles de l'statusquoisme per combatre la independència.

Com deia abans, les dues úniques veus en el desert tercera via-federalisme són en Pere Navarro i en Duran i Lleida. Però voldria crida l'atenció que la seva situació i possibles motivacions no tenen RES a veure.

Mirem què li passa a Pere Navarro:

 El sr. Navarro no m'estranya que estigui una mica trastocat i vegi agressions, fractures i expedients X per tot arreu. Té el seu electorat, com es diu popularment, “hecho unos zorros”, totalment trencat. Ell ja pot anar parlant de “federalisme, que ni tan sols el seus votants és el que volen!!!

Un 39,1% dels votants del PSC el que desitgen és que Catalunya segueixi sent una Comunitat Autònoma. Un 37,4%, ara sí, voldrien que fos un estat dins una Espanya federal. Però és que un11% voldrien que fos un estat independent i un 7,9% una regió d'Espanya.

Si mirem intenció de vot al referèndum del dia 9 de novembre veiem que la majoria dels seus votants votaran NO, un 38,8%, però que un 21,5% votaran Sí+No (mentre que el PSC ni tan sols ha volgut estar en l'acord de la pregunta, aquest 21,5% són els federalistes més purs i autèntics que té el PSC), i que -ojo al dato- un 12,7% dels que encara diuen que votaran al PSC, votaran Sí + Sí (independència).

El PSC ha petat. És el partit que amb més intensitat pateix l'avenç del procés, perquè a mesura que avança i ell es manté en un immobilisme atroç, el seu electorat es va dispersant en termes molt contradictoris entre sí.

Al tantu que va de cantu!!!! L'INCREÏBLE CAS DE "EL HOMBRE MENGUANTE": DURAN I LLEIDA i CIU

El cas Duran i Lleida i la seva fantasmagòrica tercera via no tenen res a veure amb la situació del PSC i d'en Pere Navarro.

Ja hem vist que el Sí + No, que és el que ha dit Duran i Lleida que és la seva posició i que és l'opció de federalistes i terceraviïstes únicament aplega un 8,6% de suports a la nostra societat.

I ara em permetreu, com a premi als que hàgiu arribat fins aquí, que tregui el bisturí i deixi en evidència al sr. Duran Lleida.

Duran i Lleida porta prop de 40 anys a la política, però mai ha tingut el coratge de fer front a unes eleccions en solitari. La seva força electoral mai s'ha pogut mesurar directament en unes eleccions. És un dels grans misteris, una de les grans incògnites d'aquest país: què representa Duran?

Malgrat això, el sr. Duran i Lleida gaudeix d'un enorme protagonisme mediàtic, que aprofita contundentment per a dues coses: combatre el procés com a objectiu últim però fer-ho, instrumentalment, via desgastar el President Mas i les expectatives electorals de CiU.

La seva pantalla ha estat, aquests últims mesos, des que tenim data i pregunta, la cosa de “la tercera via”.

Doncs bé, el BOP del CEO 1^a onada 2014 que incorpora per primera vegada la pregunta del referèndum del 9 de novembre ens permet també, PER PRIMERA VEGADA, mesurar la força i impacte real electoral de Duran i Lleida. I no en surt ben parat.

Quan mirem d'on surt el 8,6% de la tercera via/federalisme, és a dir, qui votaria Sí + No d'acord a la seva intenció de vot al Parlament de Catalunya, veiem que surt d'un 21,5% de votants del PSC, d'un 17,3% d'ICV-EUA, d'un 7,6% de C's, d'un 6,6% dels de la CUP i, ara ja sí, d'un 4,8% de votants de CiU.

Això és Duran i Lleida: el 4,8% dels votants de CiU.

Sobre el total de votants de Catalunya CiU s'està situant entre el 14,5% d'intenció de vot directe i el 22% projectat. Doncs d'aquest 14,5-22 del vot de CiU el 95,2% l'aporten CDC o els sectors sobiranistes d'Unió que ja han dit, de manera pública, que votarien Sí+Sí. En Duran i Lleida, avui per primera vegada tenim les dades, ÚNICAMENT APORTA UN 4,8%.

La irrellevància d'en Duran, d'aquest 4,8% del total de vots que té CiU és encara més frapant, quan mirem el que implica la seva destrucció.

A l'igual que en les eleccions del 25-N en Duran i Lleida és extraordinàriament eficaç en la seva estratègia de rebentar les opcions electorals de CiU. En el moment de màxima projecció sobiranista de CiU, amb un president Mas excepcional, col·losal, que està liderant el procés de manera impecable, amb la CiU més independentista de la història... resulta que CiU perd un 19% del seu votant cap a ERC i un 3% cap a les CUP!!!

És a dir: Duran i Lleida aporta el 4,8% dels votants de CiU però és el responsable de la pèrdua del 51% dels vots de CiU!!!!!

Segons el CEO CiU només està fidelitzant el 54,5% dels seus votants del 25-N. D'acord a les dades del CEO, inequívoques des d'aquest punt de vista per a qualsevol analista, Duran i Lleida és el responsable de la pèrdua del 51% d'aquest 45,5% que ara mateix no votarien CiU. I, recordem-ho, ell només aporta el 4,8% del vot que conserva CiU.

5. A MANERA DE RESUM:

• Que anem molt bé. 
• Que cal continuar treballant. 
• Que cal continuar-ho fent amb els valors que ens han dut fins aquí, amb aquesta voluntat democràtica de construir, entre tots, un país nou per a tots. 
• Que l'unionisme està fracassant del tot amb les seves campanyes de la por i de fomentar la divisió i fractura social a partir de la nostra diversitat. 
• Que els fonaments del Sí+Sí són extraordinàriament sòlids. 
• Que la tercera via no existeix pràcticament per a ningú, i per als votants de CiU, menys que ningú (menys que PSC, menys que ICV, menys que C's, menys que la CUP. 
• Que Navarro més val que pensi en fer de guionista per a sèries rotllo “El mentalista”, perquè la combinació del seu immobilisme i del procés posiciona els seus votants en posicions irreconciliables. 
• Que el sr. Duran i Lleida i la seva tercera via només són un 4,8% dels votants de CiU, mentre que són els responsables de la pèrdua de més del 50% dels vots que perd CiU.
• Que el Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió és, sense cap mena de dubte, la millor enquesta que es fa a Catalunya.