NEVER SAY NEVER AGAIN

Ja ho he explicat molts cops. Jo vaig començar a militar en l'independentisme l'any 1984, a través de La Crida a la Solidaritat, i provinent dels moviments de joves cristians, de la JOBAC. 

 

Després va venir la Crida Nacional a ERC, entrar a militar a ERC, després la FNEC, assumir moltes responsabilitats a la militància sindical universitària, desconnexió de partits polítics, i després de la Universitat, el Casal Independentista de les Corts, i més endavant organitzacions de caràcter cívic i cultural d'arrel patriòtica i històries d'activisme polític diverses, des de l'infame pas pels Walking Dead fins a tot el que ha estat l'activisme cibernètic (Blocs Amb Estrella, BAT BLOCS-Blocs Against Tripartit-, etc.). I tot això combinat amb intentar ser-hi sempre que m'ho han demanat, i per ajudar o fer el que calgui, des de muntar equips de seguretat durant les consultes populars, manifestacions, actes i concerts, fins a plantar-te les hores que calgui en una paradeta a qualsevol barri del Baix Llobregat recollint signatures, explicant les coses, etc.

En aquests 30 anys de militància independentista he fet, viscut i vist de tot. DE TOT. He vist néixer projectes i els he vist desaparèixer. He viscut la il·lusió i la decepció. He estat militant anònim i he assumit moltes i diverses responsabilitats. 

 

Una de les coses més importants que he après és que hi ha molt pocs valors absoluts en la política des d'un punt de vista d'estratègia, de manera d'arribar a uns objectius.   

Pocs ho recordareu, però en aquest país l'independentisme va estar tan virulentament com estèrilment dividit molt de temps entre partidaris i detractors de la lluita armada. De fet era una divisió absurda, perquè gairebé es plantejava sobre una quimera, sobre quelcom virtual, però allò ens va arrossegar pel fang durant molts anys. Quan finalment l'Àngel Colom va fer alguna cosa per treure l'independentisme d'aquella mena de forat negre que absorbia totes les energies i no retornava res encara vam viure anys molt durs, on per a certs companys no hi havia pitjor enemic que l'Àngel.

És curiós, perquè allò que va fer, liderar, el bo de l'Àngel Colom està en la gènesi de l'actual majoria social independentista. Però llavors alguns el van acusar dels pitjors mals possibles: traïció, delació, ser instrument dels serveis secrets espanyols, etc. 

 

És terrible veure ara, amb la perspectiva d'aquests anys, la lucidesa patriòtica de l'Àngel i l'alt cost personal que per ell va tenir tot allò que ara s'ha demostrat providencial per al procés.

 

Doncs sí, amics. NEVER SAY NEVER AGAIN. 

 

Llavors no hi havia twitter ni facebook (no vull ni imaginar el que hauria estat), però ens coneixíem tots (érem quatre gats). I molts havíem estat fent birres i compartint coses i de sobte ens vam veure embolicats en mogudes d'extraordinària violència. Entre camarades. Fins a aquest punt van arribar les coses. 

 

Permeteu una anècdota d'aquells temps tan llunyans i alhora encara tan recents: un Onze el “sector” que propugnava per “seguir” amb aquella ficció autodestructiva de “la lluita armada” va organitzar una “falla” contra l'Àngel i la capçalera de la mani d'ERC, de la que llavors n'era el líder. El servei de seguretat que havíem muntat, i la col·laboració discreta però eficaç d'uns Mossos que aleshores encara no estaven desplegats, va impedir que passés res. Pocs anys després un bon amic que havia participat en aquella "falla" em digué que haver-ho fet era una de les coses de les que més es penedia a la seva vida, que cada cop que hi pensava se sentia fatal, i que no podia treure's del cap la imatge de, quan avançaven encegats d'odi contra nosaltres, veure que els que estàvem esperant érem amics, patriotes, camarades. 

 

En el meu “debe”, jo també he fet coses, mantingut actituds, que després, amb el temps, he vist com d'injustes o excessives han estat. Cap de nosaltres no està lliure de "culpa".  Particularment crec que en l'època de la FNEC vam fer coses que no hauríem d'haver fet, i també me'n sento responsable. Però del que únicament sóc responsable jo és quan, davant el tripartit, vaig reaccionar amb una ira desproporcionada, que va arrassar amb tot el meu entorn. Hi he pensat sovint. Podia haver mantingut la meva posició hostil al tripartit (pensava i penso que m'assistia tota la raó) sense necessitat d'estendre aquesta hostilitat a tota la gent que m'envoltava que era favorable al tripartit. Em vaig equivocar i vaig ser cruel amb els altres, però també amb mi mateix. Perquè quan perds el respecte per un “altre” del que saps no pots dubtar, fins i tot que és el teu amic, d'alguna manera també t'estàs perdent el respecte a tu mateix. I jo hi vaig caure, en aquest pecat, i de ple. I ho he lamentat molt, però també crec haver-ne après.

És per això que avui m'he atrevit a escriure aquest post, si voleu molt personal, però també d'una actualitat rabiosa, encesa, perquè no importa els anys que hem estat militant, sinó les lliçons que hem après i que ens haurien de servir ara. 

 

NEVER SAY NEVER AGAIN

30 anys de militància independentista també m'han ensenyat que allò important no és el que un mateix pensa que ho és, perquè això pot ser relatiu. El que avui podem viure com una traïció, demà ens podem trobar que hagi estat la clau de volta del nostre èxit.

Aquells camarades que volien cremar l'Àngel perquè es pensaven que amb el procés que havia iniciat per la dissolució de l'opció armada independentista estava traint el país i actuant al dictat dels interessos de l'Estat, avui reconeixen, com tothom, que tots teníem els mateixos objectius, però que aquella decisió és la que ha permès l'independentisme ser majoritari socialment i posar en autèntic escac l'Estat.

Permeteu-me encara una altra “anècdota” molt més recent però igualment significativa. La mani de l'Onze 2012, aquella mani històrica per la mobilització sense precedents que va representar i per les conseqüències polítiques que se'n van derivar, va estar amenaçada fins l'últim moment per la bogeria d'aquests que avui coneixem com a "hiperventilats" que només serveixen per destruir. Jo estava en l'equip de seguretat de la manifestació. En els dies previs vam detectar que hi havia alguns grups d'aquests d'hiperventilats que enlloc d'anar a la mani a sumar-s'hi el que volien era muntar una bronca. De fet dues bronques: per una banda colar-se a la manifestació, sense respectar l'ordre que l'organització i tots els participants havien acordat, i, per una altra banda, fent una crida a increpar els polítics que anessin a la mani, acusant-los a tots -tots els que no eren ells- de traïdors i de venuts. 

 

Per sort vam ser prou “hàbils” per neutralitzar les dues operacions. Algun dia explicaré com ho vam fer. Avui només us voldria convidar a una reflexió: si no ho haguéssim aconseguit les imatges que haurien donat la volta al món no haurien estat les de milions de persones manifestant-se cívicament per l'estat propi, sinó les d'una manifestació fracturada i amb bronques per tot arreu, insults, empentes, etc. I no només internacionalment no hauria tingut cap efecte, és que internament, al nostre país, no hauria produït ni un 10% dels efectes polítics que va generar, i que la permeten situar com el tret de sortida a aquesta fase del procés.

A les mans de tots nosaltres està deixar-nos arrossegar per la bogeria destructiva o neutralitzar-la. Penseu-hi tots. 

 

Hem estat i som plurals. Hem tingut i tenim visions diferents. Però el que hem d'assumir és que EN CAP CAS podem mantenir una actitud que converteixi les diferents visions en antagòniques. I que, davant qualsevol circumstància, el que ha de prevaldre són els objectius comuns compartits i la confiança mútua que ens hem guanyat.

L'últim aprenentatge que volia compartir amb tots vosaltres de la meva experiència de 30 anys de militància és que aquests llargs anys de militància no m'haurien servit de res si no em permetessin saber quan haig de confiar en la gent, en les persones, en les organitzacions, i saber fer-ho per damunt de les diferents visions que podem tenir sobre les coses. 

Crec que hauria tingut una militància de merda si ara no fos capaç de superar visions dogmàtiques sobre com anirà el procés. Estem segurs del que volem fer. Tenim un pla. I tenim uns acords que ens comprometen a partits polítics i societat civil. L'important per a mi, com a militant independentista, és la confiança que tinc en les persones i les organitzacions que estan en aquest acord i en aquest procés. 

 

Confio en el MHP Mas i en l'Oriol Junqueras. Confio en CiU i en ERC, i també en les CUP, i m'esforço per confiar en ICV-EUA. Confio en la Carme Forcadell i l'ANC. Confio en la Muriel Casals i en Òmnium. Confio en tots els companys amb els que comparteixo aquest desig de votar el dia 9 de novembre del 2014 i que el Sí Sí guanyi. Però el més important de tot és que confio plenament que davant tot el que passi des de l'Onze fins el 9N2014, que pot passar de tot, totes aquestes persones i organitzacions sabran prendre la millor decisió. I jo els hi donaré suport.

Em sembla indigne, absolutament indigne, que hi hagi qui es dediqui a escrutar tot el que passa o es pot dir davant un micro des de la permanent ombra de la sospita. Es pot opinar de tot, es poden expressar visions diferents. Però és inadmissible que hi hagi qui, des d'un presumpte sobiranisme, es dediqui a destruir tot el que es fa, a escampar merda, desànim, sospita, etc.

Que ningú no pensi que ell i només ell té la solució de tot o de res. 

Que ningú no pensi que si no es fa el que ell pensa que s'ha de fer anem al fracàs. Que ningú s'atreveixi a pensar, dir o acusar que si els altres no fan el que ell pensa s'ha de fer és perquè afluixen o ens traeixen. No diguem bestieses. No abonem la bogeria de quatre desgraciats que malgrat omplir-se la boca d'independència només estan preocupats de que se'ls hi doni la raó, d'alimentar el seu ego malaltís amb una permanent actitud destructiva que els ajudi a superar el seu fracàs en tots els àmbits. 

 

Mireu. Estic convençut que cap dels que en aquell 1984 ja estàvem militant per la independència mai no hauríem pensat que estaríem vivint el que estem vivint avui en dia, ni que hi hauríem arribat de la manera com ho hem fet. Però hi hem arribat, ho hem fet, i estem a 4 mesos d'un referèndum d'autodeterminació.

El lideratge del procés i el respecte que ens ha de merèixer emergeix de diferents jocs de legitimitats: la democràtica (líders i partits polítics) i la social (lideratges i organitzacions cíviques que són les que han assumit la responsabilitat de les diferents convocatòries i que la mobilització que han aconseguit els hi ha atorgat per mèrits propis). Que no ens vingui ningú que no representa ningú perquè ni tan sols té cap mandat parlamentari ni ha aconseguit mobilitzar més de quatre gats a desgastar els lideratges guanyats a pols que té el procés. Si ells estan bojos com per intentar-ho, amb les eines que les xarxes socials i la societat hiperconectada els hi proporcionen, nosaltres no, i els hem de neutralitzar. 

 

Mantinguem la plena confiança, un compromís exemplar i un coratge creixent que sigui encomanadís davant tothom. Aquesta és l'actitud.

INTELIGÈNCIA I CARÀCTER!