Aquest és un post d'aquests que potser
ràpidament me n'empenediré d'haver escrit. Però és sincer, i com
que sempre escric des del cor, des del sentiment, més que des de la
raó o el càlcul, doncs aquí va.
Sí, a les CUP el que és de les CUP.
Em demana el cos escriure això,
explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé
en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és
que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem
mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari,
una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les
seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de
fer.
Però per a mi, el punt de contacte de
saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig
reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que
les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.
No us penseu que aquesta distància amb
la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les
CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura
que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest
entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les
CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les
Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el
col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de
gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi
havia res més que la militància independentista de base arrelada al
territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a
Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre
Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de
la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú
es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.
Per què dic “a les CUP el que és de
les CUP”?
Em va passar pel cap la frase al veure
el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una
projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa
que es diu Podemos, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan
sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic
que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla
entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que
s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé
quin “círculo”.
La tercera notícia va ser aquesta
projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica
d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del
compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en
sintonia.
Tanmateix, el que definitivament m'ha
fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet
avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i
lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de palmeros que han
sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia
espelusnant (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic
nacionalment (a diferència de les CUP).
Però no són aquestes diferències el
que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP
no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són.
Si
en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs
anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de
boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han
fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial
espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els
veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant
activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que
només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la
nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases
per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat
insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses.
On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que
sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu
voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents
col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la
confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.
Les CUP, per tant, neixen arrelades al
territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou
força per articular una proposta política. I la seva proposta
política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha
estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les
lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme,
ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un
CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi,
acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.
Aquesta proximitat a la gent és el que
ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una
proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i
que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis
política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.
Un cop al Parlament, i, insisteixo,
malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol
reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en
David Fernández, crec que és una persona culta, intel·ligent i que
ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva
arribada no s'havia sentit al Parlament.
És per això que avui escric que “a
les CUP el que és de les CUP”.
Em repugna que una gent que l'únic
que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no
els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un lider com en Pablo
Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui
arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta”
com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de
Catalunya.
Ho trobo injust. Molt injust, perquè
aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat
treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV.
I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta
“revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit
últim de justícia que fa que em rebeli quan veig com uns aprofitats
poden fer-se amb l'espai que de manera natural, per mèrits propis,
correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder
mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al
carrer.
Aquest sentiment l'he tingut també
quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus.
Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó
la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que
aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què
fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta
senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim
de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les
CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és
anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball
de les CUP.
Doncs no, a les CUP el que és de les
CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en
aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament
projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull
esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són
els que s'ho han guanyat.
Em repugna aquest poder mediàtic que
imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les
donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després
resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i
idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot
fàstic.
I per acabar amb el fàstic, la imatge
dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que
s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés,
i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de
reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt
guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre
fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...
Pues eso. Que a les CUP el que és de
les CUP. Que com a opositor a tot el que representen -excepte el
Sí+Sí- m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet
dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics
volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo,
i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem
valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li
com volgueu.
Sé que potser no els hi he fet cap
favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per
la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des
d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que
s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho
faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de
“revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla
abans de per qui està treballant al carrer anònimament.
A les CUP el que és de les CUP.
I arrieros somos, y en el camino nos
encontraremos, perquè el projecte de les CUP està a les antípodes
del meu. Però #respect
Bravo!!! Suport total a la tasca de les CUP i canya als aprofitats espanyols!!!
ResponEliminaFrancesc, sovint tronat i abranda, però l'important és que ets un patriota lúcid
ResponEliminaTinc bastant clar que això de "Podemos" és un submarí de la dreta per dinamitar el nostre procés sobiraniste. La Sexta, propietat de Lara, ha estat "casualment" un dels canals que ha donat més protagonisme a Pablo Iglesias. Esgotat el seu discurs de la por i les amenaces -sense èxit o fins i tot aconseguint l'efecte contrari-, ara canvien d'estratègia i començarem a rebre un allau de "renovadores propostes d'esquerres". Fins i tot s'han tret del bagul dels records la República (espanyola, és clar). És allò de "canviar-ho tot perquè res no canvii". Venen temps de pastanagues pel poble català, no siguem rucs!
ResponEliminaMolt bé! Que mo ens ensabonin amb populismes mediàtics
ResponEliminaBon dia Francesc,
ResponEliminaPrimer de tot "em disculpo" per donar la cara i signar el meu comentari amb nom i cognom reals, que veig que per aquestes contrades hi domina bastant l'anonimat ;-)
Dit això, des de la meva llunyania ideològica amb tota aquesta colla de demagogs dels pablemos, colaus, forcades i companyia, vull dir-te que estic molt d'acord amb les teves reflexions.
Amb les propostes de les CUP hi pots estar d'acord o no (jo hi estic radicalment en contra) però les seves bases estan formades per persones molt respectables que veus de seguida que van de bona fe tot i que, al meu entendre, les seves propostes són equivocades.
Però els que ara, amb grans dosis de demagògia, es volen apropiar d'aquest "mercat electoral" no es mereixen cap respecte per part meva, i espero que més d’hora que tard els seus votants potencials els acabin posant en evidència.... no votant-los.
Recordem només que la senyora Colau, el mes passat, en deixar de ser portaveu de la PAH va assegurar a tort i a dret que ella no entraria en política, i alguns vam reaccionar recordant allò tan conegut del terme "mai", que quan el pronuncia un polític (i la senyora òbviament Colau ho és) vol dir... les 24 o 48 hores següents. Bé, en aquest cas han estat gairebé dos mesos, i ara ella intenta justificar-se amb uns arguments que per la seva candidesa semblen adreçats a pàrvuls de dos anys.
L'altaveu mediàtic que el senyor Lara ha posat ha disposició del senyor Iglesias durant el darrer mig any tenia com a objectiu desactivar l'esquerra i/o el moviment independentista, mitjançant el foment de la divisió. Però ara el monstre se'ls ha fet massa gran, i Planeta haurà de mirar de reconduir-ho mitjançant els seus marhuendas de torn. És el que té disposar de diaris i teles de tot l’arc ideològic, que pots anar jugant amb uns i altres. Pels desmemoriats cal recordar que l’amo de La Razón és el mateix senyor Lara que fins fa quatre dies tenia el 40% de l’Avui... sent l’altre 40% d’un altre gran catalanista, el Conde de Godó).
Diuen que “la política hace extraños compañeros de cama”, i això continua sent una gran veritat. Així, aquests dies podem veure també uns altres grans demagogs, els xicots de la Societat Civil Catalana, acomboiats per personatges com l’ex “ministro” Corbacho, el senador Montilla, la senadora SánchezCamaRGA i l’amortitzat Pere Navarro com a director de la franquícia socialista catalana, tots compartint taula i programa unionista.
Repeteixo, et felicito per la teva valentia.
Quanta raó que tens!
ResponEliminaNo acabo d´entendre que es digui que Podemos, són les CUP d´España. Però ni molt menys!
ResponEliminaSi us plau, demano genèricament que s´escoltin les propostes dels uns i dels altres i s´en faci una anàlisi, mitjanament profonda.
Hi trobareu ràpidament uan qüestió, la defensa (les lluites) que les CUP fan dels serveis públics i l´estereotip de ciutadania que defensa aquesta formació, vers la defensa a ultrança que fa Podemos d´una classe mitjana que s´ha vist desplaçada d´aquell benestar econòmic que ha gaudit durant els darrers 35 anys i que entre PP i PSOE han fet desaparèixer.
Crec que la diferència de discurs és abismal; fins i tot els Colaus i els Podemos podrien passar per "pijo-progres" no agradant-me gens el terme.
Les CUP treballen per millorar globalment els drets de la ciutadania i Podemos cerca el retorn del benestar de la classe mitjana gaire bé desapareguda. Crec que són dos models contraposats.
Et felicito Francesc pel teu gran olfacte polític, la claves. Només puc afegir que és una llàstima que la CUP no entengui que si vol fer feina "també" des de les institucions ha d'acceptar lideratges que van sortint com el de la Colau i mirar d'integrar-los en el seu projecte. A veure si els serveix d'escarment.
ResponEliminaPodemos està vinculat a una altra organització política present de fa temps a Catalunya, tot i que no tant arrelada: Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.
ResponEliminaNo és cap secret, només calia mostrar interès per conèixer aquest vincle visible i evident des del principi.
el que no es pot negar és la gran tasca feta per Colau i la PAH, per cert, també plena de gent de Revolta Global (Podemos). Abans l'Ada Colau ja feia anys que es movia per l'activisme.
Coincideixo en la crítica al "mediatisme" del Pablo Iglesias, però crec que manca molta informació que, de tenir-la, no s'haurien fet certes afirmacions. I aquesta informació que falta no és amagada, només calia rascar, saber qui hi ha als moviments socials i veure les simpaties. Evidentíssimes entre Podemos i Procés Constituent (també impulsat des de Revolta Global).
Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris!
ResponEliminaAlats,
ResponEliminaEsbrinar certeses limitant-les a un fet territorial i a partir d'un blog (altrament dit, una plataforma de continguts a internet) és arriscat.
És arriscat perquè els límits econòmics, polítics, lingüístics, culturals estan connectats. Des del moment que google et permet traduccions de continguts d'idiomes desconeguts a qualsevol, fins i tot la llengua, queda desposseïda de la seva funció principal de comunicar.
Per tant, m'agradaria fer constar que malgrat existeixin realitats físiques i vivències que suporten, justifiquen i determinen la vida de l'home, les que no son materialitzades de manera explícita no tenen per què menystenir-se. Molt abans que existís internet, el món del art ja ho va mostrar.