Dimarts passat vaig marxar cap a Escòcia, fins diumenge; 6 grans dies vivint
de prop el seu referèndum per la independència. A Escòcia només
hi havia estat per temes futboleros. Ha estat una experiència molt interessant, com versejava Kavafis, plena de coneixences.
He ordenat algunes idees en relació al que hi ha passat
i el que estem fent a Catalunya, que vull
compartir amb tots vosaltres perquè penso val la pena hi reflexionem
críticament, per si poden ser d'utilitat en el nostre procés.
1. Un referèndum es pot perdre
Tot sovint els que estem implicats o
vivim el procés amb intensitat estem instal·lats en una posició
-les circumstàncies manen- en la que ens centrem en el que sens
dubte és el nostre repte més immediat, poder fer la consulta, i no
prestem prou atenció a la necessitat de fer pedagogia sobre perquè
volem la independència.
Més enllà de les circumstàncies, les
majories parlamentàries i les enquestes ens han instal·lat en una
mena de confiança que som majoria, que el tenim guanyat, i això no
ho hauríem de donar per fet. Malgrat les incerteses sobre la
consulta del 9N, crec que hauríem d'estar treballant intensament els
arguments del Sí +Sí. Perquè tot i que jo estic molt convençut
que el 9N podrem votar, fins i tot en el cas que finalment no ho
puguem fer, és una simple qüestió de temps que votem, i m'és
igual que sigui via plebiscitàries + consulta, i m'és igual que
sigui ara mateix o d'aquí un any. Si una cosa està molt clara és
que votarem. Per tant, cal també dedicar esforços no només a poder
votar, sinó a defensar el sentit del vot.
Com vaig dir en un post
anterior, la consulta és un mitjà, l'objectiu és la independència.
Si ens quedem mirant el dit de la consulta no veiem la lluna, que és
la independència. I com s'ha demostrat en el cas escocès, un
referèndum és un procés democràtic molt obert en el que pot
passar qualsevol cosa, fins i tot perdre'l.
2. Hegemonies, partits, pluralitat i unitat en la construcció de la majoria social per la independència
Als escocesos no els ha servit de res
tenir un partit independentista amb majoria absoluta. Això ha estat
insuficient per a configurar una majoria social que assegurés el Sí.
Ho tinc escrit també, en posts anteriors, quan havia reflexionat al
voltant de les diferències entre el cas escocès i el nostre.
Resumidament, explicava que a Escòcia el procés tenia un lideratge
hegemònic, el del SNP i Àlex Salmond, que facilitava la direcció
del procés, la presa de decisions, etc. Això contrastava amb el
desassossec amb que vivim a casa nostra el procés, perquè no hi ha
un lideratge hegemònic, sinó plural, i que això fa més lenta i més
feixuga la presa de decisions, fins i tot trasllada unes innegables
incerteses sobre el mateix procés. Però, alhora, aquest lideratge
compartit és el que facilita que nosaltres partim amb una majoria
social més sòlida, a diferència del que passava a Escòcia, com
dissortadament va quedar acreditat en el seu referèndum.
El
fet que en el Sí+Sí a Catalunya hi
hagi des de socialcristians fins a l'extrema esquerra, passant per
lliberals, socialdemòcrates, verds, etc ens proporciona un punt de
partida òptim per configurar la majoria social per la independència, i
aquest és el principal valor a preservar en el procés, aquesta
pluralitat en la que sabem que tots som necessaris, per no dir
imprescindibles.
La visió sobre la preservació de la pluralitat com
a valor clau del procés fins i tot va més enllà d'això que també
és clau i sempre exigim de la “unitat”. La unitat és
necessària, però assumir la pluralitat del procés és
imprescindible, perquè és l'únic que ens permet confiar en tenir
aquesta majoria social per la independència.
Assumir la pluralitat
vol dir assumir l'altre i el seu valor. Des de les nostres posicions
sovint tendim a menysprear l'altre, o a criticar-lo, pensem que no
fa prou, que pot tenir posicions egoistes, o que
condiciona massa per la força que té, i un llarg etcètera de
situacions. Però el cert és que el que hem de pensar que és gràcies a que hi
siguem tots que podem tenir majoria social. Tot el que
invertim en posar en valor la pluralitat i en preservar la unitat
forma part del cercle virtuós del procés. Que ningú es pensi mai
en un “ells sols” o en un “sense aquells” com a fórmula de
gestió del procés, perquè només seria gestionar un fracàs.
3. SEGMENTAR per treballar eficaçment
Aquesta és també una de les grans
lliçons escoceses. Tots haureu pogut veure aquest gràfic del vot
pel Sí i pel No per franges d'edat en el referèndum escocès. I
tots heu pogut veure com en la franja d'edat de la gent gran és on
tothom situa que s'ha perdut el referèndum, perquè pràcticament un
80% de la població major de 65 anys ha votat en contra de la
independència.
Seria una temeritat per part meva
valorar la campanya del Yes Scotland, el que han fet bé i el que no
han fet bé. Senzillament perquè ho desconec gairebé tot, del que
han fet. Tanmateix, no desconec, com cap de vosaltres, aquest
resultat entre la gent gran, i la importància decisiva que ha tingut
en relació al resultat final. És només partint d'aquest punt que
m'atreveixo a dir que alguna cosa no hauran fet bé en relació a
aquest col·lectiu, alguna cosa ha fallat en la configuració d'un
missatge a favor del Sí que convencés aquest segment tan important
de la població, que eliminés les seves pors, etc.
Per tant, i quan pensem en el nostre
procés, és cabdal segmentar el treball que es faci per convèncer
pel Sí, i en el nostre cas, a més, això és doblement important,
perquè la nostra societat és molt més complexa que l'escocesa. Cada element dels que configura la nostra societat
ha de ser tingut específicament en compte per dissenyar campanyes
específiques, amb els atributs que facin possible un treball més
eficaç sobre cada col·lectiu, d'acord a les seves pròpies
característiques: això és el que se'n diu SEGMENTACIÓ. Que és
una paraula clau que hauríem d'incorporar al nostre vocabulari i que
totes les organitzacions que treballen pel Sí + Sí haurien
d'interioritzar i aplicar a la seva feina.
Com s'ha vist a
Escòcia, l'edat és un atribut que cal contemplar per segmentar
adequadament el missatge del Sí. No és igual treballar sobre un
públic jove, a partir dels 16 anys i fins els 25, que treballar
sobre un públic gran, de més de 65 anys. Cada col·lectiu té les
seves pròpies inquietuds, esperances i pors, i cal segmentar el
missatge, el discurs, per poder ser més eficaços i respondre
adequadament a aquestes esperances i pors.
És evident que no podem fer una
segmentació excessiva, perquè això atomitzaria el missatge, però
sí cal fer una feina prèvia que permeti definir els diferents
elements clau que ens permetran posar en pràctica aquesta
segmentació.
L'origen n'és un altre. Aquesta
qüestió a Escòcia pràcticament no ha tingut pes, perquè la
societat escocesa és, des del punt de vista d'origen, molt compacta,
a diferència de la catalana, on pràcticament el 75% de la població
o ha nascut fora de Catalunya o ho ha fet algun dels seus
progenitors. Súmate és potser el cas més paradigmàtic d'èxit en
el nostre procés, i ho és a partir d'una segmentació. Súmate
s'adreça específicament a aquesta part de la nostra societat que o
hem nascut a Espanya o ho han fet els nostres pares, i que conserva
un del tot legítim sentiment d'identificació espanyola. La
feina que fa Súmate és extraordinària, i és d'una qualitat
excepcional. És un referent clau en el procés. En aquesta
mateixa línia, el treball que fan des de “Nous Catalans”, és
igualment meritori i transcendent, i és una altra experiència
d'èxit de “segmentació”
Hi ha altres elements amb els que podem pensar, i en poso només un altre exemple: en una societat amb un 25% d'atur i amb un
atur juvenil en xifres vergonyoses, aquest és un fet clau que ens obliga a segmentar.
Quan
parlem de segmentar no és
únicament l'elaboració d'un discurs específic a partir de la
identificació dels elements clau en la decisió (esperances i pors)
de cada col·lectiu. De fet aquest discurs i aquestes respostes les podem
trobar en multitud de treballs que s'han fet, des del Consell Assessor
per a la Transició Nacional fins al Col·lectiu Wilson.
La segmentació requereix també d'un estudi
intens de caràcter previ no només del missatge, sinó dels mitjans, formats, etc
per fer-lo arribar. Missatge i "missatger" comparteixen el mateix rang en una anàlisi d'aquesta naturalesa.
La
gent gran està afectada, de manera
radical, pel que coneixem com “fractura digital”. Totes les
enquestes evidencien que és la part de la nostra societat amb un menor
perfil de
formació (en un percentatge molt gran pràcticament sense formació), que
no accedeix a cap dels mitjans que configuren la societat 2.0
(correu electrònic, premsa digital, twitter, facebook, etc), i que
en termes d'informació són els que menys accés a la informació
tenen i sempre via mitjans convencionals.
Des d'aquest punt de vista, la
identificació de les característiques de les relacions socials de
cada col·lectiu en el que pensem podem segmentar el nostre treball
és clau. Tornant al cas de la gent gran, identificar els
“prescriptors” a través dels quals se socialitzen i accedeixen a
la informació, és una feina tan o més important que la mateixa
configuració del missatge.
A la vista dels resultats escocesos, és
evident que alguna cosa va fallar en la segmentació -si és que hi
fou- del seu missatge, de la seva campanya. Insisteixo que segmentar
no és incorporar “respostes” o punts específics a un missatge
general. La segmentació va molt més enllà, i se situa gairebé en
campanyes específiques, amb missatges específics, amb materials
específics, amb persones entrenades específicament per fer-ho, amb
mitjans d'accés específics, etc etc etc Sensu contrario, l'èxit de Yes Scotland entre el jovent també pot tenir fonament en la brillant campanya per les xarxes que han fet.
SEGMENTACIÓ és una paraula
clau a incorporar urgentment al nostre activisme a favor de la
independència, és el que ens permetrà que el nostre treball sigui
eficaç.
4. L'enorme poder dels estats
Fins
i tot un procés de secessió com
l'escocès, en una societat paradigmàticament democràtica, s'ha
vist afectat per l'enorme poder que tenen els estats, i que quan el
fan entrar en joc configura una maquinària de propaganda formidable. No
menystinguem MAI aquest fet. I estiguem preparats, perquè caldrà
estar-ho, i no només
de boquilla.
Dimecres a la nit hi va haver a
Edimburgh, en un parc, un míting popular de Yes Scotland. Molta gent
i molta il·lusió. Era singular la cosa, perquè més que oradors,
hi havia persones que pujaven a explicar a la resta perquè votarien
Sí. Es va desfermar una certa eufòria, i d'allà vam anar, creuant
la ciutat, fins davant el Parlament. És el moment que més il·lusió
vaig veure dels dos dies de campanya que hi vaig ser. Doncs bé, els
concentrats van fer crits crítics contra la BBC “BBC, where are
you?”
Malgrat l'enorme prestigi mundial que
té la BBC com a mitjà de comunicació públic, el cert és que quan
l'estat va entrar en joc, la BBC va ser un formidable mecanisme per
combatre el YES. I s'hi va posar, sense manies. Va ser paradigmàtic
que la BBC no informés de la V de Barcelona de l'Onze. No ho va fer
perquè pensava que podia motivar el Yes, de manera que van silenciar
la notícia. Els escocesos amb els que vam parlar no donaven crèdit,
era el primer que ens deien.
Doncs bé, també això és una lliçó
per al nostre procés. Per a mi enllaça amb un dels punts que
assenyalava en el penúltim post en aquest punt, que el moment de
trencar amb la legalitat espanyola, que sabem arribarà en un procés
forçosament unilateral com el nostre (per la negativa a negociar de
l'estat espanyol), cal que el decidim nosaltres, i que ho fem quan
estiguem preparats per a les conseqüències que comportarà, perquè
només tindrem una oportunitat de trencar amb aquesta legalitat, i no
podem fallar.
Hem de valorar molt bé els nostres
mitjans i la nostra situació, perquè amb aquests mitjans caldrà
fer front a l'ofensiva descomunal de l'estat contra nostre.
Perquè l'estat juga i jugarà. Amb tots
els seus mitjans, que no admeten cap comparació amb els nostres. Per
algun lloc he llegit que ofensives com la viscuda a Escòcia o com la
que en el seu moment es va viure al Quebec acaben afectant a un 5%
dels votants, que basculen, afectats per les campanyes de la por, cap
a posicions statusquoistes. És bo saber-ho i és bo que ho tinguem
present.
I així acabo, perquè aquest punt em
permet enllaçar amb el primer. Un referèndum es pot perdre. I no
tenim res guanyat. L'estat és poderosíssim. I nosaltres només
tenim una oportunitat, que hem de saber aprofitar, i per fer-ho, cal
que fem molt i molt bé les coses, començant per segmentar la nostra
campanya a favor del Sí+Sí.
SOM-HI! SEGUIM!