Moment per a l'estratègia i la tàctica, no per a la testosterona. Comandant Ramius al cap.

Estem en un moment decisiu del procés. Un més. Un cop suspesa la consulta en els termes aprovats pel Decret de dissabte a l'empara de la Llei de Consultes, estem a l'ull de la tempesta.

En aquest ull de la tempesta, l'important és la confiança en el rumb per sortir-ne (estratègia) i encara més confiança per als moviments tàctics que vindran d'ara fins el 9N.

L'estratègia és clara. El Govern té encara cartes per jugar, i les jugarà, en aquesta estratègia de vot el 9N. Si algú dubta que el Govern farà l'impossible per arribar al 9N, és que no ha entès RES. Per arribar-hi, per intentar arribar-hi, caldran moviments tàctics. Si algú no ho ha entès encara, ja no ho entendrà. Com a mínim, que calli, com a mínim que tingui la mínima decència per jutjar-ho després. Que no dediqui les seves energies a la destrucció. Com a mínim, això.

Vull recuperar un exemple que per als que us agrada el cinema ràpidament entendreu, perquè té totes les virtuts pedagògiques per entendre el que és un excel·lent exemple d'estratègia i tàctica militar.

Parlo de la pel·lícula “A la caza del octubre rojo”. I parlo del moment en que el comandant Ramius (Sean Connery), en la seva estratègia per arribar amb el seu submarí nuclear a un port nordamericà, ha de fer front a un combat amb un altre submarí nuclear soviètic, que el persegueix per enfonsar-lo.

El submarí perseguidor té a tir l'Octubre Rojo de Ramius. Des del sónar del seu submarí informen Ramius que el perseguidor està carregant les seves torpedes. Ramius demana distància i, amb la distància, calcula el temps que tindrà el seu perseguidor per disparar les seves torpedes, que aquestes “s'armin” i puguin arribar al seu objectiu operatius, és a dir, puguin impactar i esclatar. Amb aquesta informació Ramius pren una decisió tàctica: no fer una maniobra evasiva, sinó posar proa directament contra el submarí perseguidor i fer-ho a tota màquina.

És boig Ramius? Per què no fuig? Per què no hi fa front llençant els seus míssils? Per què no confia en llençar les seves defenses?

No. Ramius sap perfectament quina és la situació, i pren, en segons, una decisió tàctica: a la distància a la que està i amb el temps que trigaran les torpedes del seu perseguidor en estar operatives, si es posa proa cap a ell, i ho fa a tota màquina, les torpedes que li han llençat no tindran temps suficient per “armar-se”. I passaran de llarg. I així és.

Evitant l'impacte, a més a més, i un cop operatius els torpedes, aquests segueixen buscant un objectiu d'impacte termodirigits, i acaben impactant contra el submarí que els ha llençat.

Això és el que té valor de les bones estratègies i tàctiques militars: que maximitzen assolir l'objectiu amb una tàctica que minimitzi els danys propis, amb el millor ús possible dels recursos propis tenint en compte els recursos de l'enemic.

És aquest el moment i el punt del procés en el que estem.

El Govern ha dit de manera clara que manté l'objectiu del 9N. I el Govern té moviments tàctics preparats per fer-ho possible. I ho farà. I si tot sorgeix els efectes desitjats l'èxit del 9N només dependrà de nosaltres, que votem, i que el resultat de la votació, del que farem, ens serveixi per al nostre objectiu.

Si quan Ramius ordena aproar contra el submarí perseguidor a tota màquina tota la tripulació hagués començat a dubtar del que s'estava fent, a insultar el comandant i a prendre decisions pel seu compte, haurien saltat pels aires. De vegades les tàctiques poden ser difícils d'entendre, però és que no cal que l'entenguem tots des del primer moment, per això són tàctiques i per això la confiança i la precisió de l'execució és més important que qualsevol altra cosa.

En el nostre camp, avui el Govern ha dit que manté tots els objectius polítics en relació al 9N. I ha pres una decisió tàctica, com ha estat defugir el xoc per coses accessòries, com pot ser mantenir la campanya institucional, que l'ha suspès TEMPORALMENT.

La campanya institucional, de tot el que estem fent, és el que menys valor té, el menys important, i el més fàcil de deixar en mans de la societat civil. Haver-se cegat en mantenir-la i convertir una cosa testimonial en el camp de batalla hagués estat letal per als nostres interessos. De fet hagués estat la resposta de testorona típicament hispànica. El famós “choque de carneros” dels militars africanistes espanyols. La típica reacció taurina: un señuelo y ciego a por el.

Evitar el xoc en una cosa testimonial és intel·ligent. Convertir aquesta evitació en un exemple de claudicació és un exemple d'estupidesa monumental. No és aquí on ens estem jugant el 9N, de cap manera!!!!

El 9N ens l'estem jugant en altres moviments que farà el Govern els propers dies i les properes setmanes. Tot amb un únic objectiu: que el dia 9N els catalans puguem anar als nostres col·legis electorals o espais habilitats a tal efecte per poder dir si volem un estat i si aquest estat ha de ser independent. I aquest objectiu i l'estratègia es manté, i s'estan fent els moviments tàctics necessaris per fer-lo possible, que impliquen, com he dit abans, maximitzar assolir l'objectiu i minimitzar els danys propis. El contrari, maximitzar els danys propis en la defensa tàctica d'una cosa irrellevant, és el que es coneix com a ESTUPIDESA.

Fermesa, serenitat, compromís i determinació. Al que, en un moment com aquest, en plena batalla, també cal exigir disciplina. Molta disciplina. Perquè fins i tot en el pitjor dels casos, només d'aquí a 40 dies es podrà valorar tot. I si algú no ho entén, és que no es mereix estar ni a primera línia ni a cap línia del combat.

Nuestras vidas son nuestras. O el fracaso del proyecto de control identitario unionista

Lo que vivimos el Onze me sigue dando vueltas en la cabeza, de manera que quiero seguir hablando sobre ello. Porque todo lo que hicimos y sentimos como “un sol poble”, que es nuestra auténtica marca e identificación colectiva, me despierta un enorme y legítimo orgullo.

Sí, somos un único pueblo, no porque la unicidad sea ningún efecto de anulación de diversidades, sinó por todo lo contrario, porque hemos sabido sumar ejemplarmente identidades, y de manera transversal, en este proyecto de construir un nuevo país. Y esto es, a su vez, la peor pesadilla del unionismo.

En este país los únicos que manejan la cuestión de la identidad de manera separadora y atizando permanentemente la generación de un conflicto inexistente son los unionistas. Eso es así. Y es así porque es una estrategia absolutamente miserable que busca hincar en el corazón de nuestra sociedad una pica con la que hacer palanca para sacar algún tipo de rédito repugnante de nuestra diversidad de orígenes, lenguas, identidades, etc.

En general el catalanismo, y específicamente el independentismo contemporáneo han sido una auténtica locomotora de cohesión social. Frecuentemente se alude, con orgullo para unos, desde el despecho para otros, al “charneguismo” de la mayoría de la militancia independentista. Lo he dicho infinidad de veces, y ahora lo repito, yo siento auténtico orgullo de que fuera mi padre (DEP), murciano, quien me despertara una conciencia crítica y militante de la catalanidad. Y mi caso es el de la gran mayoría de camaradas con los que he compartido militancia independentista.

Para el unionismo, nuestro origen, o el de nuestros padres, es una cadena a la que debemos permanecer atados sumisamente, y que sólamente ellos pueden controlar. Todo lo que no sea sumisión identitaria lo venden como una especie de rebelión de acomplejados que nos queremos hacer perdonar algo. Hay pocas cosas más repugnantes que este discurso.

De hecho únicamente sería comparable al discuro que pretende situar el soberanismo como una eficaz herramienta de una fantasmagórica burguesía todopoderosa para poco menos que agilipollar la población, distraerla, alienarla y que así, entretenida en estos menesteres, no atienda a ninguna cuestión sobre la explotación que sobre ellos -o nosotros- ejerce esa burguesía.

Ambos discursos son a la par repugnantes porque nos situan, sin alternativa alguna para nosotros, en una especie de discapacitación mental, de personas a las que se debería someter a un procedimiento de inhabilitación o incapacitación política para que ellos, y únicamente ellos, deviniesen nuestros albaceas, gestores únicos de nuestros derechos políticos.

Claro, eso les conferiría, a los muy pillos, un poder extraordinario! Ahora imaginad que por el simple hecho de haber nacido fuera de Cataluña nosotros o alguno de nuestros progenitores, no tuviéramos capacidad de obrar política, y que únicamente ellos (la Chacón, Albert Rivera, Cañas, Camacho), la pudiesen gestionar. Hola, soy Alicia Sánchez Camacho y traigo aquí mi voto y el de tropecientos mil discapacitados porque o ellos o sus progenitores no han nacido en Cataluña. Si, mire, aquí tiene la resolución judicial que me nombra su tutora, gestora de sus derechos políticos.

Por supuesto el sistema establecería sus correspondientes procedimientos de internamiento psiquiátrico para con los incapacitados que ósaramos rebelarnos contra nuestra situación. Todo por nuestro bien, claro está, que solamente ellos son capaces de identificar y gestionar. Mire, sabe usted, no puedo tener opinión sobre los impuestos que pago y lo que recibo a cambio porque mi padre nació en Murcia. Si, mi opinión la gestiona esa señora que grita tanto, si, Alicia Sanchez Camacho, y subsidiariamente, el Presidente de la Comunidad Autónoma donde nació mi padre.

Pues mira, va a ser que no a que nuestro origen o el de nuestros padres nos incapacite políticamente. Y va a ser muchísimo menos que no a que todos estos indecentes asalariados de la casta local que vive del BOE y de la estatal (que son lo mismo, una única casta) se conviertan en nuestros albaceas, en los tutores que por designio constitucional gestionen nuestros derechos políticos.

Llenando toda la Diagonal y la Gran Vía, enfundados con nuestras camisetas rojas y amarillas, nadie preguntaba a nadie “de donde eres” y nadie se extrañaba de oir hablar a su lado, indistintamente, en catalán o en castellano.

El proyecto unionista, a diferencia del nuestro, habría implicado que estuvieran pasando por entre esas filas interminables de gente feliz de compartir la ilusión por un país nuevo, preguntando a todos “tu de donde eres? Y tus padres?” y nos habrían ido sacando de la fila a los que o nosotros o nuestros padres no nacimos o nacieron en Cataluña. Esta es su propuesta.

Pero la Diada de la V, la Diada del 2014 ha consumado el fracaso del proyecto de control identitario del unionismo, porque ha sido el día que de manera más diáfana, todo el mundo ha asistido a la materialización exitosa de nuestra capacidad de sumar identidades, orígenes y lenguas y canalizarlo en una ilusión colectiva por un país nuevo. Por la independencia. Por dejar atrás tanta miseria y a tanto miserable.  

Esa es nuestra fuerza motriz! Y la ilusión por compartir un nuevo país, del que todos somos protagonistas y partícepes, transmite tracción a las cuatro ruedas. Por eso somos imparables. Por eso no podrán hacer nada contra lo que estamos haciendo. Por eso el proceso que estamos protagonizando en Catalunya es en si mismo un ejemplo democrático que internacionalmente debería ser tomado en consideración urgentemente. Pocas veces tendrá la oportunidad la comunidad internacional de tener un ejemplo tan pacífico, cívico y democrático para ofrecer al mundo como vía de resolución de conflictos, de expresión de voluntades. Pocas veces se podrá denunciar con tanta claridad y sin riesgo a equivocarse a los que lo combaten desde un proyecto de repugnante dependencia y segregación identitaria y menosprecio de nuestra condición de ciudadanos.Va a ser que no, fachas.

Y va a ser que sí, muy que sí, a nuestro proyecto de un nuevo país que suma identidades, orígenes y lenguas y ofrece un futuro mejor para todos.

Scottish lessons

Dimarts passat vaig marxar cap a Escòcia, fins diumenge; 6 grans dies vivint de prop el seu referèndum per la independència. A Escòcia només hi havia estat per temes futboleros. Ha estat una experiència molt interessant, com versejava Kavafis, plena de coneixences.

He ordenat algunes idees en relació al que hi ha passat i el que estem fent a Catalunya, que vull compartir amb tots vosaltres perquè penso val la pena hi reflexionem críticament, per si poden ser d'utilitat en el nostre procés.

1. Un referèndum es pot perdre

Tot sovint els que estem implicats o vivim el procés amb intensitat estem instal·lats en una posició -les circumstàncies manen- en la que ens centrem en el que sens dubte és el nostre repte més immediat, poder fer la consulta, i no prestem prou atenció a la necessitat de fer pedagogia sobre perquè volem la independència.

Més enllà de les circumstàncies, les majories parlamentàries i les enquestes ens han instal·lat en una mena de confiança que som majoria, que el tenim guanyat, i això no ho hauríem de donar per fet. Malgrat les incerteses sobre la consulta del 9N, crec que hauríem d'estar treballant intensament els arguments del Sí +Sí. Perquè tot i que jo estic molt convençut que el 9N podrem votar, fins i tot en el cas que finalment no ho puguem fer, és una simple qüestió de temps que votem, i m'és igual que sigui via plebiscitàries + consulta, i m'és igual que sigui ara mateix o d'aquí un any. Si una cosa està molt clara és que votarem. Per tant, cal també dedicar esforços no només a poder votar, sinó a defensar el sentit del vot.

Com vaig dir en un post anterior, la consulta és un mitjà, l'objectiu és la independència. Si ens quedem mirant el dit de la consulta no veiem la lluna, que és la independència. I com s'ha demostrat en el cas escocès, un referèndum és un procés democràtic molt obert en el que pot passar qualsevol cosa, fins i tot perdre'l.

2. Hegemonies, partits, pluralitat i unitat en la construcció de la majoria social per la independència  

Als escocesos no els ha servit de res tenir un partit independentista amb majoria absoluta. Això ha estat insuficient per a configurar una majoria social que assegurés el Sí. Ho tinc escrit també, en posts anteriors, quan havia reflexionat al voltant de les diferències entre el cas escocès i el nostre. Resumidament, explicava que a Escòcia el procés tenia un lideratge hegemònic, el del SNP i Àlex Salmond, que facilitava la direcció del procés, la presa de decisions, etc. Això contrastava amb el desassossec amb que vivim a casa nostra el procés, perquè no hi ha un lideratge hegemònic, sinó plural, i que això fa més lenta i més feixuga la presa de decisions, fins i tot trasllada unes innegables incerteses sobre el mateix procés. Però, alhora, aquest lideratge compartit és el que facilita que nosaltres partim amb una majoria social més sòlida, a diferència del que passava a Escòcia, com dissortadament va quedar acreditat en el seu referèndum.

El fet que en el Sí+Sí a Catalunya hi hagi des de socialcristians fins a l'extrema esquerra, passant per lliberals, socialdemòcrates, verds, etc ens proporciona un punt de partida òptim per configurar la majoria social per la independència, i aquest és el principal valor a preservar en el procés, aquesta pluralitat en la que sabem que tots som necessaris, per no dir imprescindibles.

La visió sobre la preservació de la pluralitat com a valor clau del procés fins i tot va més enllà d'això que també és clau i sempre exigim de la “unitat”. La unitat és necessària, però assumir la pluralitat del procés és imprescindible, perquè és l'únic que ens permet confiar en tenir aquesta majoria social per la independència.

Assumir la pluralitat vol dir assumir l'altre i el seu valor. Des de les nostres posicions sovint tendim a menysprear l'altre, o a criticar-lo, pensem que no fa prou, que pot tenir posicions egoistes, o que condiciona massa per la força que té, i un llarg etcètera de situacions. Però el cert és que el que hem de pensar que és gràcies a que hi siguem tots que podem tenir majoria social. Tot el que invertim en posar en valor la pluralitat i en preservar la unitat forma part del cercle virtuós del procés. Que ningú es pensi mai en un “ells sols” o en un “sense aquells” com a fórmula de gestió del procés, perquè només seria gestionar un fracàs.

3. SEGMENTAR per treballar eficaçment

Aquesta és també una de les grans lliçons escoceses. Tots haureu pogut veure aquest gràfic del vot pel Sí i pel No per franges d'edat en el referèndum escocès. I tots heu pogut veure com en la franja d'edat de la gent gran és on tothom situa que s'ha perdut el referèndum, perquè pràcticament un 80% de la població major de 65 anys ha votat en contra de la independència.

Seria una temeritat per part meva valorar la campanya del Yes Scotland, el que han fet bé i el que no han fet bé. Senzillament perquè ho desconec gairebé tot, del que han fet. Tanmateix, no desconec, com cap de vosaltres, aquest resultat entre la gent gran, i la importància decisiva que ha tingut en relació al resultat final. És només partint d'aquest punt que m'atreveixo a dir que alguna cosa no hauran fet bé en relació a aquest col·lectiu, alguna cosa ha fallat en la configuració d'un missatge a favor del Sí que convencés aquest segment tan important de la població, que eliminés les seves pors, etc.

Per tant, i quan pensem en el nostre procés, és cabdal segmentar el treball que es faci per convèncer pel Sí, i en el nostre cas, a més, això és doblement important, perquè la nostra societat és molt més complexa que l'escocesa. Cada element dels que configura la nostra societat ha de ser tingut específicament en compte per dissenyar campanyes específiques, amb els atributs que facin possible un treball més eficaç sobre cada col·lectiu, d'acord a les seves pròpies característiques: això és el que se'n diu SEGMENTACIÓ. Que és una paraula clau que hauríem d'incorporar al nostre vocabulari i que totes les organitzacions que treballen pel Sí + Sí haurien d'interioritzar i aplicar a la seva feina.

Com s'ha vist a Escòcia, l'edat és un atribut que cal contemplar per segmentar adequadament el missatge del Sí. No és igual treballar sobre un públic jove, a partir dels 16 anys i fins els 25, que treballar sobre un públic gran, de més de 65 anys. Cada col·lectiu té les seves pròpies inquietuds, esperances i pors, i cal segmentar el missatge, el discurs, per poder ser més eficaços i respondre adequadament a aquestes esperances i pors.

És evident que no podem fer una segmentació excessiva, perquè això atomitzaria el missatge, però sí cal fer una feina prèvia que permeti definir els diferents elements clau que ens permetran posar en pràctica aquesta segmentació.

L'origen n'és un altre. Aquesta qüestió a Escòcia pràcticament no ha tingut pes, perquè la societat escocesa és, des del punt de vista d'origen, molt compacta, a diferència de la catalana, on pràcticament el 75% de la població o ha nascut fora de Catalunya o ho ha fet algun dels seus progenitors. Súmate és potser el cas més paradigmàtic d'èxit en el nostre procés, i ho és a partir d'una segmentació. Súmate s'adreça específicament a aquesta part de la nostra societat que o hem nascut a Espanya o ho han fet els nostres pares, i que conserva un del tot legítim sentiment d'identificació espanyola. La feina que fa Súmate és extraordinària, i és d'una qualitat excepcional. És un referent clau en el procés. En aquesta mateixa línia, el treball que fan des de “Nous Catalans”, és igualment meritori i transcendent, i és una altra experiència d'èxit de “segmentació”

Hi ha altres elements amb els que podem pensar, i en poso només un altre exemple: en una societat amb un 25% d'atur i amb un atur juvenil en xifres vergonyoses, aquest és un fet clau que ens obliga a segmentar.

Quan parlem de segmentar no és únicament l'elaboració d'un discurs específic a partir de la identificació dels elements clau en la decisió (esperances i pors) de cada col·lectiu. De fet aquest discurs i aquestes respostes les podem trobar en multitud de treballs que s'han fet, des del Consell Assessor per a la Transició Nacional fins al Col·lectiu Wilson.

La segmentació requereix també d'un estudi intens de caràcter previ no només del missatge, sinó dels mitjans, formats, etc per fer-lo arribar. Missatge i "missatger" comparteixen el mateix rang en una anàlisi d'aquesta naturalesa.

La gent gran està afectada, de manera radical, pel que coneixem com “fractura digital”. Totes les enquestes evidencien que és la part de la nostra societat amb un menor perfil de formació (en un percentatge molt gran pràcticament sense formació), que no accedeix a cap dels mitjans que configuren la societat 2.0 (correu electrònic, premsa digital, twitter, facebook, etc), i que en termes d'informació són els que menys accés a la informació tenen i sempre via mitjans convencionals.

Des d'aquest punt de vista, la identificació de les característiques de les relacions socials de cada col·lectiu en el que pensem podem segmentar el nostre treball és clau. Tornant al cas de la gent gran, identificar els “prescriptors” a través dels quals se socialitzen i accedeixen a la informació, és una feina tan o més important que la mateixa configuració del missatge.

A la vista dels resultats escocesos, és evident que alguna cosa va fallar en la segmentació -si és que hi fou- del seu missatge, de la seva campanya. Insisteixo que segmentar no és incorporar “respostes” o punts específics a un missatge general. La segmentació va molt més enllà, i se situa gairebé en campanyes específiques, amb missatges específics, amb materials específics, amb persones entrenades específicament per fer-ho, amb mitjans d'accés específics, etc etc etc Sensu contrario, l'èxit de Yes Scotland entre el jovent també pot tenir fonament en la brillant campanya per les xarxes que han fet.

SEGMENTACIÓ és una paraula clau a incorporar urgentment al nostre activisme a favor de la independència, és el que ens permetrà que el nostre treball sigui eficaç.

4. L'enorme poder dels estats

Fins i tot un procés de secessió com l'escocès, en una societat paradigmàticament democràtica, s'ha vist afectat per l'enorme poder que tenen els estats, i que quan el fan entrar en joc configura una maquinària de propaganda formidable. No menystinguem MAI aquest fet. I estiguem preparats, perquè caldrà estar-ho, i no només de boquilla.

Dimecres a la nit hi va haver a Edimburgh, en un parc, un míting popular de Yes Scotland. Molta gent i molta il·lusió. Era singular la cosa, perquè més que oradors, hi havia persones que pujaven a explicar a la resta perquè votarien Sí. Es va desfermar una certa eufòria, i d'allà vam anar, creuant la ciutat, fins davant el Parlament. És el moment que més il·lusió vaig veure dels dos dies de campanya que hi vaig ser. Doncs bé, els concentrats van fer crits crítics contra la BBC “BBC, where are you?”

Malgrat l'enorme prestigi mundial que té la BBC com a mitjà de comunicació públic, el cert és que quan l'estat va entrar en joc, la BBC va ser un formidable mecanisme per combatre el YES. I s'hi va posar, sense manies. Va ser paradigmàtic que la BBC no informés de la V de Barcelona de l'Onze. No ho va fer perquè pensava que podia motivar el Yes, de manera que van silenciar la notícia. Els escocesos amb els que vam parlar no donaven crèdit, era el primer que ens deien.

Doncs bé, també això és una lliçó per al nostre procés. Per a mi enllaça amb un dels punts que assenyalava en el penúltim post en aquest punt, que el moment de trencar amb la legalitat espanyola, que sabem arribarà en un procés forçosament unilateral com el nostre (per la negativa a negociar de l'estat espanyol), cal que el decidim nosaltres, i que ho fem quan estiguem preparats per a les conseqüències que comportarà, perquè només tindrem una oportunitat de trencar amb aquesta legalitat, i no podem fallar.

Hem de valorar molt bé els nostres mitjans i la nostra situació, perquè amb aquests mitjans caldrà fer front a l'ofensiva descomunal de l'estat contra nostre.

Perquè l'estat juga i jugarà. Amb tots els seus mitjans, que no admeten cap comparació amb els nostres. Per algun lloc he llegit que ofensives com la viscuda a Escòcia o com la que en el seu moment es va viure al Quebec acaben afectant a un 5% dels votants, que basculen, afectats per les campanyes de la por, cap a posicions statusquoistes. És bo saber-ho i és bo que ho tinguem present.

I així acabo, perquè aquest punt em permet enllaçar amb el primer. Un referèndum es pot perdre. I no tenim res guanyat. L'estat és poderosíssim. I nosaltres només tenim una oportunitat, que hem de saber aprofitar, i per fer-ho, cal que fem molt i molt bé les coses, començant per segmentar la nostra campanya a favor del Sí+Sí.

SOM-HI! SEGUIM!

Joder, senyora, que jo donaria la vida per Catalunya!

Ahir al Fossar vam ser més que mai. I per a mi aquest mai es remunta a fa molts anys i a anys visquent-hi episodis entre sinistres, penosos i patètics. Però ahir feia goig. Molt de goig. La solemne ofrena del President de la Generalitat, per primera vegada a la història, i la quantitat de gent que s'hi va aplegar.

Avui pel matí hem participat en la marxa motard independentista de Vic a Barcelona. I a la tarda al Tram 37, amb tota la gent del Baix Llobregat, a la V.

I us haig de dir que avui m'he fet un fart de plorar. 

Discretament, fins que no he arribat a casa. He tingut els ulls humits i la pell de gallina al llarg del trajecte de la marxa indepe, veient tota la gent que ens saludava des dels ponts de la carretera i, sobretot, al pas per Barcelona. Ha estat espectacular, increïble.

Després a la tarda, amb la V, veient com s'aplegava disciplinadament tota la gent i aguantava a la seva posició hores per poder construir un mosaic desbordat per tot arreu ha estat de les coses més emocionants políticament que he viscut. A les 16:00 el mosaic ja estava construït, amb totes les seves files, però hi continuava arribant gent. Al final tanta gent ja no cabíem al cos central de la Gran Via, i hem omplert desordenadament els laterals, això en un dels trams de "baixa ocupació". M'hi he trobat tantíssima gent!!! Tants bons amics i patriotes, lluitadors infatigables, que compartíem ser els més emocionats de tots els aplegats, perquè sabem des d'on venim i la solitud amb la que els independentistes havíem viscut tants onzes de setembre, un rere l'altre. Felicitat extrema.

Volia, però, en aquest post simplement de felicitat política, d'orgull de país, d'orgull de gent, d'orgull de compartir la voluntat de fer un país nou, explicar-vos una anècdota.

Un cop dins de BCN la marxa de motards independentistes, amb la marxa ja trencada pels semàfors, en un dels semàfors, que m'he aturat a peu de pas de zebra, se'ns ha acostat una senyora, enfundada amb la seva samarreta de la V i ens ha dit “jo ja tinc 80 anys, a veure què penseu fer!”. No ho he interpretat com un retret. La senyora anava amb la seva samarreta per a la tarda, i ens venia a dir, jo ja faig tot el que puc fer. Però sense ser un retret ens assenyalava una responsabilitat. Molta moto, molt tatuatge, molt wild boys, però què penseu fer? Fareu alguna cosa?

En aquella fracció de segon he estat a punt de cridar, “joder, senyora, que jo donaria la vida per Catalunya”. He pensat que no tenia perquè saber-ho, quin és el meu compromís al llarg d'aquests 30 anys de militància independentista, quina ha estat i fins a quins punts me l'he jugada, per Catalunya, amb més que evident risc per a la meva integritat física, fins i tot vida, i crec que no exagero.

Però no li he dit res. I m'he menjat els meus pensaments. Perquè hi ha una cosa que era del tot contundent de l'expressió de la senyora desconeguda: estem a punt d'entrar a l'ull de la tempesta. Ella potser li donava un sentit més primari a la seva invocació. Però jo he pensat que tenia raó. He pensat què farem, què serem capaços de fer quan entrem a l'ull de la tempesta, és a dir, quan, després que el Parlament de Catalunya aprovi la llei de consultes i el President de la Generalitat la convoqui, el govern espanyol la recorri al Tribunal Constitucional i aquest suspengui automàticament llei i convocatòria de la consulta. En aquell moment haurem entrat a l'ull de la tempesta. I serà el moment més dur que ens tocarà viure com a país, com a societat i per a tots els que estem implicats en el procés. El “què pensem fer” de la senyora esdevenia així un interrogant obert damunt meu i damunt tots i cadascun de nosaltres.

Un cop arribats al nostre tram, el 37, i ja amb el motor de la Harley silenciat i el cavallet a terra he pensat que més enllà del meu compromís vital amb Catalunya i la seva llibertat, que vaig segellar ja fa 30 anys, la resposta col·lectiva al “què pensem fer?” necessita de la resposta a una pregunta prèvia: “què pensa fer l'estat espanyol per evitar que puguem votar?”. Perquè aquesta és la clau de tot plegat. Fins on pensa arribar l'estat espanyol amb la seva deriva autoritària i antidemocràtica?

Gaudim de l'èxit de la mobilització d'avui. Sentim-nos molt orgullosos del que estem fent! I preparem-nos perquè estem a punt de ser absorbits per l'ull de la tempesta. I sortir-ne sans i estalvis dependrà del que tots i cadascun de nosaltres estiguem disposats a fer.