Quan fer el camí és fer realitat el nostre objectiu: la independència!

Avui és 9 d'octubre. Estem a un mes del 9 de Novembre. Ara mateix, mentre escric, els partits implicats en la consulta tornen a estar reunits per decidir les properes passes.

Estem de ple a l'ull de la tempesta. En allò que el MHP va dir “terreny desconegut”.

És important tenir clar que no existeixen precedents del que estem fent. Que un territori que es vol secessionar d'un estat, arrenqui el seu procés amb una consulta que és combatuda per l'estat del que es vol separar, no té precedents. Però és el camí que hem triat, i l'hem de seguir, i el seguirem.

Per a mi són dues les coses més importants d'aquest camí:

- que el transitem junts. Des de la nostra pluralitat, però amb complicitat plena i fent-lo junts

- que el camí triat és d'una impecable fortalesa democràtica que ja està veient tot el món

Els processos de secessió poden tenir dues característiques ab initio:

- que sigui bilateral, és a dir, pactat amb l'estat del que el territori es vol independitzar

- que sigui unilateral, és a dir, que es faci sense “l'acord” amb l'estat i/o fins i tot contra l'estat, amb una resistència i hostilitats actives de l'estat del que el territori es vol segregar.

És evident que el nostre cas és el segon. La nostra independència serà unilateral i la farem contra una hostilitat creixent de l'estat espanyol, que en aquests moments no hi ha ningú que pugui saber fins on pensa fer-la arribar.

No hi ha precedents, tampoc, de processos de secessió unilateral fets contra l'hostilitat de l'estat en el nostre context geogràfic i cultural, i en el nostre temps. Els dos precedents culturalment més propers no ens serveixen, perquè tant el cas del Quebec com el d'Escòcia, es van fer amb l'acord de l'estat i finalment, fins ara, no han reeixit. Els altres casos del nostre entorn més immediat, com podrien ser Kosovo o Montenegro, se situen en contextos històrics i culturals força diferents, que inclouen un conflicte bèl·lic en el seu origen i la desmembració per col·lapse de l'estat origen. Tot i així, tant Kosovo com Montenegro ens proporcionen algunes circumstàncies que hem de saber aprofitar.

L'absència de precedents fa que allò del territori desconegut tingui un abast il·limitat, que ni tan sols podem veure els límits d'aquest territori desconegut.

La teoria política ha elaborat algunes doctrines per intentar situar, en un terreny doctrinal, el dret a la secessió, i quines característiques hauria de tenir aquest procés perquè sigui “acceptable” per la comunitat internacional. D'entrada n'hi ha una que estem complint exemplarment, i és al que avui vull tractar: que sigui un procés democràtic.

La consulta i el plantejament que n'hem fet són escrupulosament democràtics. El “volem votar” és d'una força democràtica que no es pot combatre. I quan es fa, com està fent l'estat espanyol, genera una incomprensió total des de la comunitat internacional, com està passant. Tanmateix, no ens hem de fer il·lusions: incomprensió no vol dir que facin res. Estem guanyant la batalla de l'opinió pública, però això no vol dir que ningú estigui disposat a fer res per nosaltres en aquesta fase. El precedent escocès juga molt a favor nostre. La pulcritud democràtica del seu referèndum xoca, per ser molt recent i viu per a tothom, amb l'actitud autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol.

Si la consulta és una de les vies exemplarment democràtiques, les eleccions amb caràcter plebiscitari i posterior DUI és l'altra via. Igualment democràtica, igualment vàlida. No n'hi ha una millor que l'altra, de via. Totes dues són vàlides.

Quan parlem d'eleccions plebiscitàries parlem d'unes eleccions en les quals les forces polítiques concorren a les mateixes posicionant-se clarament sobre les seves intencions en relació a la independència. Això és el que, en termes democràtics, “permet” fer una DUI, si en surt una majoria parlamentària que així ho portava als seus programes electorals. El problema de fer una DUI sense que aquesta estigués contemplada de manera explícita als programes electorals és que es llegeix com un “engany” democràtic a la ciutadania, perquè es fa una cosa que no estava en l'oferta que tenia al davant en el moment de decidir el seu vot.

La via DUI és més directa i factible en casos de secessió unilateral, d'això no hi ha cap dubte. És una via, a més, que en cap cas no exclou la consulta, el que passa és que la trasllada a un moment posterior, ja sota la nova legalitat de l'estat emergent o monitoritzada per la comunitat internacional, i per a refrendar una decisió política prèvia de caràcter parlamentari (la DUI).

En el nostre cas haver triat la via de la consulta ens ha proporcionat un avantatge estratègic molt important: el concepte democràcia ha quedat associat al nostre procés. I ha permès progressar en un fet gens menor: la conscienciació de la societat. Els “conscienciats” o militants sempre hem tingut la idea d'independència al cap. Però per a moltíssima gent és un concepte nou, que genera moltes incerteses. Tot el camí que estem fent fins al 9N ha permès una presa de consciència molt àmplia. Fins al punt que més d'un 70% de la societat vol que es faci la consulta, i un 80% n'acceptaria el resultat, fos quin fos. Aquests percentatges inclouen necessàriament a molts votants de forces polítiques que o no donen suport a la consulta o fins i tot la combaten amb gran hostilitat (p.ex. Un 30% dels votants de C's del 2012 volen que es faci la consulta).

L'hostilitat de l'estat a una idea tan democràtica, com que la gent voti i expressi quin projecte polític vol per a Catalunya, ha generat a més un major convenciment independentista, l'ha fet més ampli i l'ha fet més sòlid, perquè ha minat radicalment la credibilitat de l'estat i de qualsevol altra sortida (de la que ja ni se'n parla, com la tercera via).

Tornem a la nostra situació a un mes vista del 9N. Des del moment que no es plantejava un referèndum vinculant, en termes jurídics, la consulta del 9N esdevenia, sobretot, la millor manera de fer visible als ulls de tothom la voluntat dels catalans en relació a la independència. Ens hem manifestat, hem votat majories al Parlament, però la consulta del 9N és la primera vegada que de manera explícita està convocada tota la societat per expressar-se, amb llibertat, amb totes les garanties, sobre quin vol que sigui el futur del seu país. Aquesta era i és la idea.

El cert és que aquesta idea, des del moment de la suspensió per part del TC s'ha vist afectada. I encara més perquè “l'altra part”, és a dir, l'unionisme, el NO, no és que no faci campanya pel No, sinó que només farà campanya contra que la gent voti i per devaluar el que fem, treure-li valor, qüestionar-ho, etc.

No és un problema menor. Sense cap mena de dubte, una consulta en la que una de les parts no hi participa, es devalua democràticament. Això és així.

El que no implica que malgrat tot això la consulta del 9N no pugui tenir una enorme transcendència a tots els nivells. Els efectes que pot produir una consulta no pactada ni vinculants e situen estríctament en el camp de la força democràtica que siguem capaços de donar-li. Per tant, i ni que només hi participem els favorables a la independència, el 9N, fem el que fem, pot tenir tots els efectes que volem, que desitgem, si som prou forts com per generar-los.

Al meu entendre la força que aconseguim donar-li al 9N passa per dos eixos que s'han de donar simultàniament:

- que malgrat tot, el que fem el 9N, sigui el que sigui, tingui el màxim de garanties democràtiques pel que fa al procés de votació i/o participació. Fem el que fem, i ho fem com ho fem, cal que resisteixi qualsevol examen de qualitat democràtica: imparcialitat i neutralitat de l'organització, assegurament del vot secret, escrutini, resolució d'incidències, etc. Tot el que fa que unes eleccions siguin netes i tothom reconegui el resultat com a net, no manipulat, no qüestionable. Això ho hem d'assegurar sí o sí. És una línia vermella.

- que fem el que fem hi hagi una participació molt significativa. Una participació tan nombrosa que, fins i tot davant l'absència de campanya del no, evidenciï de manera clara quina és la voluntat de la societat catalana. En termes de cens electoral, una participació suficient el 9N que generés els efectes que volem hauria de situar-se en un mínim de 2.000.000 de participants. Amb 3 milions superaríem el 50% segons cens. Però jo entenc que, en el context en el que estem, tot el que situï una participació superior als 2 milions de catalans tindrà una força democràtica inqüestionable, indestructible. Si no hi arribem no vol dir que no pugui generar efectes molt positius per al procés, no estic dient això, però des del punt de vista de consulta, no hauria assolit els mínims per generar els efectes que a nivell internacional necessitem.

Si el 9N assolim els dos objectius anteriors, el procés de fet acabaria de començar en termes institucionals, i tot quedaria encara obert a la negociació amb l'estat, a la negociació internacional, i necessàriament caldria celebrar unes eleccions amb caràcter plebiscitari que donessin una majoria parlamentària als partits independentistes que permetés proclamar la independència.

Si la participació el 9N superés els 3 milions, se situaria per sobre del 50% del cens, i al meu entendre això permetria pensar també en que l'actual parlament, sense necessitat de noves eleccions -per ara-, fent-se ressò de la voluntat majoritària expressada pel poble de Catalunya, proclamés la independència.

Com deia al principi, un dels factors crítics del procés i del 9N és que no sabem fins on està disposat a arribar l'estat espanyol en la seva hostilitat davant Catalunya. Un Estat dominat per una casta hereva del franquisme, corrupta, estúpida i incompetent, que té en els seus gens “solucionar” les coses amb mètodes autoritaris, és del tot imprevisible. Però n'hem tingut alguns “tasts”. El procés contra el jutge Santi Vidal estic segur vol tenir un caràcter “exemplificant”, per fer-nos veure que pensen estendre la seva hostilitat a tots els nivells: institucional (govern, parlament, ajuntaments) i personal (perseguir les persones).

Per tant i davant la incertesa a què ens aboca tenir al davant un estat democratofòbic com l'estat espanyol, crec que no hi ha ningú que pugui descartar res. Jo no ho faig. Com més o menys ha dit avui en Lluís Llach en una extraordinària entrevista amb la Mònica Terribas, jo vull votar el 9N, i aniré al meu col·legi electoral a votar i, arribat el cas, a deixar constància de la meva voluntat de votar, però si les forces polítiques acaben decidint que el camí fins a la independència l'hem de fer amb altres instruments, jo estaré amb ells, amb el que decideixin. I seguirem el camí.

Perquè des d'un punt de vista independentista, guanyarem transitant aquest camí que sabem és ple de trampes i de paranys, però que fent-lo és quan estem construint el nostre objectiu. Això és així perquè les forces majoritàries implicades en el procés (CDC, ERC i CUP) també estan inequívocament compromeses amb la independència! Sabem el que volem, i sabem com volem fer-ho, democràticament, impecablement. I sabem també com necessitem fer-ho: junts. Cal que la voluntat de fer el camí junts sigui tan poderosa com la voluntat d'assolir el nostre objectiu. Fer el camí és fer realitat el nostre objectiu.

Torno a insistir: no hi ha precedents del que estem fent. I dels processos previs que hi ha hagut, sabem que hem triat iniciar el camí per la via més complicada, la de la consulta davant un estat que farà tot el que calgui per impedir-la. Però d'aquests processos previs també sabem que tenim altres eines. La voluntat democràtica d'una societat és com l'aigua: sempre troba el seu camí. Nosaltres el tenim, el 9N, però per damunt de tot tenim un objectiu, la independència, i que la nostra societat es pugui expressar democràticament, i trobarem la nostra via, sigui quina sigui.

I jo hi seré. Amb el meu Govern, amb el meu Parlament, amb les forces polítiques que hi estan compromeses, i amb la societat civil que ha fet realitat i donat visibilitat a la majoria social que vol decidir i que vol la independència.

DONEC PERFICIAM