12 d'octubre.
L'espanyolisme s'ha tornat a citar a la Plaça Catalunya, no sé ben
bé amb quin objectiu. Per més gent que portin d'arreu de l'estat no
crec es pensin poden fer una exhibició de mobilització popular com
la feta per l'independentisme aquests tres darrers Onzes de setembre.
Si només volen testimoniar que hi són, em sembla perfecte, hi tenen
tot el dret. Per comptar-nos, ja tenim les urnes que ens neguen.
Tanmateix, no voldria
passar per alt que altre cop han plantejat la seva convocatòria en
termes d'una victimització repugnant. Fa ja un cert temps van
iniciar una campanya denunciant una inexistent violència exercida
per l'independentisme contra ells. Ara fan un pas més i fan veure
que d'aquella violència se n'ha derivat un silenciament -també
inexistent- contra el que es rebel·len.
Repugnant és poc. Porten
300 anys exercint una repressió sistemàtica contra el nostre poble,
un autèntic genocidi invisible. Generació rere generació hem patit totes les formes possibles de repressió: la mort,
l'assassinat, la presó, l'exili, la prohibició.... I ara tenen la
indecència de victimitzar-se? Ara tenen la fastigosa immoralitat de,
davant un moviment exemplarment cívic, pacífic i democràtic,
acusar-nos d'exercir una violència que els ha silenciat????
Fa uns mesos escrivia
aquest article. L'he retallat, per publicar-lo de nou, perquè em
sembla necessari deixar clar en tot moment que aquí l'única
violència ha estat i és la seva, i l'únic silenci és el que ens
han imposat i encara volen imposar ells, impedint-nos votar.
--------------------------------------------------------------------------------
Avui (article
escrit el 15/03/2014) el sr.Girauta, insigne vocero de
l'unionisme
“advertia” contra la violència al carrer que pot comportar
el procés democràtic català. També ho feia el seu “jefe”, el
sr. Rivera que deia “Només
la irresponsabilitat de Mas podria provocar un 9-N complicat als
carrers” Fa unes setmanes era el sr. Cañas que amenaçava
"os montaremos un Ulster que os vais a cagar". També el
sr. Millo surt cada dos per tres amb la cantarella de que a Catalunya
“patim una preocupant involució democràtica”. El premi a la
indecència se l'emporta per ara la Sra. Camacho, amb allò de que se
senten perseguits i amenaçats com els del PP al País Basc quan ETA
estava activa. Repugnant..
Mentides i més mentides.
Una darrere l'altra.
Perquè en aquest país
NINGÚ mai no els ha amenaçat. I és més, quan ha vingut algú de
fora i els ha amenaçat o ha actuat amb violència, com
dissortadament va fer ETA, tots hem estat solidaris amb ells, i ens
hem manifestat amb ells i hem patit amb ells. Perquè no pensàvem en un "ells",
sinó que ho sentíem i vivíem des del "nosaltres".
Aquesta mentida té dues
grans dimensions. La primera ja és evident per tothom: tot aquest
discurs ni és improvisat ni és innocent. La repetició
sistemàtica en boca de tots els líders unionistes, siguin del
partit que siguin, no és cap denúncia de res que estigui passant o
hi hagi risc que passi: és desig de que passi, és la necessitat de
que passi per tenir algun argument al que agarrar-se. És invocació.
(com ara la invocació del silenci és únicament desig de
silenciar-nos per qualsevol mitjà com a única via per deixar de ser
una minoria)
Però després tenim també la gravetat que tota aquesta mentida s'aixeca, a més, contra una memòria i una història en la qual Catalunya, les seves institucions, les seves decisions, la seva gent i singularment l'independentisme hem estat sempre els amenaçats, el perseguits, el violentats, per part d'un estat que hi ha abocat tota la seva força i poder. La repressió ha estat tan ferotge i està tan documentada que és insultant que ara vulguin victimitzar-se. Pura vergonya.
Més enllà de la
violència institucional que hem patit com a poble exercida per
l'estat espanyol, també hem patit una violència quotidiana exercida
pels militants espanyolistes i emparada, si no fomentada, per
l'estat.
Fins i tot un militant anònim com sóc jo, quan faig memòria, veig que tota la meva vida de militant independentista sempre té al darrere l'ombra de l'amenaça i la violència de la ultradreta, de l'espanyolisme. I que aquesta situació només es va aconseguir neutralitzar significativament amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la seva bona tasca i el que va representar de la fi de la impunitat feixista que fins llavors havia estat una constant, gràcies a la permissivitat -per dir-ho suaument- de la policia espanyola.
La vaig patir a la
Facultat de Dret, amenaçat i sabotejat violentament per la
ultradreta, a un nivell que ara pot costar d'imaginar o fins i tot
semblar inversemblant. Perquè us feu una idea, ja quan estava a punt
d'acabar la carrera em va venir a trobar el líder dels ultres de la
Facultat, ara regidor del PP, i em va dir “Abad, no tienes ni
idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te
dábamos una paliza”. Pel que em van dir, em va “salvar” el
fet de tenir-los “ben posats”, de manera que tot es va “limitar”
a haver-me de sentir, curs rere curs, tot allò de “te vamos a
matar”, “date por muerto” i que intentessin (i de
vegades aconseguissin) rebentar els actes que convocàvem. Per sort
només un dia van reaccionar al que fèiem amb una violència que
fins aleshores no havia vist mai: ens buscaven, crispats, i quan es
posaven a la meva alçada s'obrien la jaqueta i m'ensenyaven, sense
dir res, la culata de la pistola que portaven.
La vaig patir al
barri, militant al Casal Independentista de Les Corts. Ens havien
arribat a acorralar navalla en mà mentre encartellàvem, personatges
que portaven l'esvàstica i la bandera espanyola tatuada al pit.
Mantenien una tàctica d'hostigament constant. La seva impunitat els
va portar a intentar rebentar-nos actes. En un concert i ballada de
música tradicional a la plaça de la Concòrdia l'atac dels ultres
va ser tan violent que durant l'agressió un dels ultres m'amenaçava
posant la navalla al coll de mon germà. Li vaig poder treure, però
és la pitjor experiència que mai he viscut, veure el teu germà
agafat per un ultra i que l'està apretant el coll amb la punta d'una
navalla...
I l'he patida molt i molt
més en molt diverses circumstàncies, aquestes només són dues
històries de les moltes que podria explicar, totes sempre amb un
denominador comú: ser identificat com a independentista i tenir al
davant, exercint una violència directa, espanyolistes. I tots els
meus companys independentistes en podrien explicar moltíssimes més,
perquè crec que tots els que hem militat en l'independentisme n'hem
patit. I en molts casos han estat molt més dures i salvatges, i fins
i tot amb conseqüències tràgiques.
Doncs
bé, ara voldria dir als Rivera, Girauta, Millo, Cañas, Camacho que
si mai tota la llarga llista de repressors des de l'Estat fins als
matons del carrer que els han precedit no han aconseguit que ens
tiréssim enrere, ni nosaltres ni els que també a nosaltres ens han
precedit, ara tampoc no ho aconseguiran. No desistirem. MAI.
I per més que diguin,
ni caurem en les seves constants provocacions ni els donarem el més
mínim argument. Ja se'n poden anar oblidant, també d'això. Les
seves mentides només tenen el recorregut, gens menyspreable, del
ressò de tots els mitjans de comunicació i repressió que els fan
d'altaveus, que són gairebé tots.
Nosaltres només volem
que el poble de Catalunya pugui votar en llibertat el dia 9N. I ho
fem des de la fortalesa tranquil·la que ens dóna l'haver arribat on
ara mateix som impulsats per un moviment exemplar, democràtic,
pacífic, cívic i inclusiu.
El que compartim no és
odi, ni set de reparació, ni crispació, ni menyspreu, sinó una
cosa tan positiva i engrescadora com fer realitat el nostre somni
d'un nou país. I fer-ho de la manera més inclusiva del món, amb
independència del nostre origen o el dels nostres pares, amb
independència de la nostra llengua, amb independència de les
nostres idees, amb independència de tot excepte d'aquest desig i
d'aquesta il·lusió per poder decidir, junts i en llibertat, ser un
nou Estat a Europa.
Arribarà el dia que no
podreu donar cap explicació als vostres fills de tant d'odi i tanta
indecència com esteu fent servir. De tanta mentida. De tanta
immoralitat.
Nosaltres haurem guanyat. I haurà estat una doble victòria: la política, d'assolir els nostres objectius, i la moral, d'haver-ho fet des d'un impecable compromís cívic, democràtic, pacífic i inclusiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada