Una proposta per fer possible la independència. El dia que el món convergent va culminar el viratge independentista

El President Mas ha traslladat a la societat i molt específicament a tots els que estem implicats en el procés independentista un diagnòstic i una valoració de la situació, que ha acompanyat d'una proposta excepcional per a una fita excepcional: transitar el petit tram de camí que ens falta fins la independència, que ha situat en un any i mig.

No entraré en el fons de la proposta. Amb aquest post només volia compartir algunes reflexions que són més aviat sentiments. Tanmateix, seria deshonest si d'entrada no digués que el que ha fet i proposat el President té una extraordinària càrrega històrica, que és sòlida i que combina magistralment sentit institucional, intel·ligència, fermesa i generositat. És per tant una proposta amb la que hi estic molt d'acord en les seves grans línies i que m'agradaria veure feta realitat, i si pot ser, millorada amb la participació d'altres agents. En aquest sentit, a qui li correspon valorar-la i analitzar-la exhaustivament és als partits, organitzacions i personalitats a qui va adreçada.

La profunditat i l'impacte de la proposta és tan monumental que el que ara més convé és que tots plegats actuem amb molta serenitat, que deixem sigui interioritzada i digerida adequadament i que generem un entorn de confiança que faciliti que tothom prengui les seves decisions sense més pressió de la que deriva de la que tots ens hem posat a sobre, de demanar eleccions el més ràpidament possible, a la llum, això és inevitable que sigui així i no s'entendria el contrari, de l'impacte social que hagi generat la proposta.

El meu pare (ACS) sempre ens deia una cosa “el que se para en pelos no come tocino”. Vaig interioritzar molt aquest consell, que m'ha ajudat a mantenir sempre una militància heterodoxa, gens dogmàtica. Quan la vida em va portar professionalment a treballar en l'àmbit de l'avaluació i la planificació d'organitzacions, singularment públiques, vaig interioritzar un altre consell que un dia va caure al meu cervell, i que no l'he oblidat mai: “lo mejor es enemigo de lo bueno”. L'eficàcia i l'eficiència de les organitzacions no rau en desenvolupar o dotar-se de sistemes que siguin perfectes, sinó que siguin possibles perquè atenen als recursos que tenim, i, el més important de tot, ens permetin assolir els nostres objectius. Lo mejor es enemigo de lo bueno conceputalitza el valor de la realitat pràctica i la seva eficàcia pel damunt dels models teòrics que ignoren la realitat en la seva formulació.

Aquest rollete per a què?
Molt fàcil: per recomanar a tothom que es miri la proposta valorant les coses substantives, nuclears, essencials. Si ens enredem amb el detalls, amb les coses accessòries, amb els accents, etc, no en sortirem.

No hi ha cap precedent del que estem fent i no hi ha cap model ni manual que puguem aplicar. Estem fent el nostre propi camí, d'acord a les nostres circumstàncies i realitat, i a més a més fins ara ho estem fent molt i molt bé.

Sobre els elements substantius de la proposta, el primer que ens hem de preguntar és si s'alinea amb la manera com estem fent les coses que ens ha permès fer-les bé i que fins ara ens ha assegurat l'èxit.
La resposta ha de ser afirmativa: és una proposta que il·lusiona, és una proposta transversal, és una proposta que crida i implica a tots els agents que fins ara estem en el procés (partits, associacions, líders, etc.), i té una impecable formulació democràtica. I crec que sí.

Després cal analitzar si la proposta permet assolir els objectius que volem i amb un calendari sense cap demora. 
La resposta també és afirmativa.

Permet, a més, que hi siguem tots, que no sigui una suma de sigles, sinó una proposta central de país, que vehiculi i mobilitzi totes les enormes energies que hem acumulat en aquests anys de procés i que visualitzi a ulls de tot el món que és la candidatura que representa el Sí a la Independència?
Sense cap mena de dubte, sí!

Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).

Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.
Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.

Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:

- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.

- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista

Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?
Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.

Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.

Cal considerar la proposta que ha fet el President com “tancada”, un “lo toma o lo deja”?
Crec que en cap cas. Crec que el President ha formulat una proposta que l'important és que coincideix amb els grans eixos que des de tot arreu es reclamaven majoritàriament i que en tot allò més de detall, accessori o adjectiu de la proposta central admet negociació, parlar-ne, etc.

El President ha tornat a deixar ben clar davant tothom el seu compromís personal amb que si aquestes són les eleccions de la independència, ell ja no es torna a presentar a les següents, previstes per d'aquí un any i mig, i que serien les constituents. I em sembla molt bé, una actitud que l'honora i esvaeix qualsevol lectura en clau personal. Però si ho he entès bé el President també ha dit que els que anessin en aquesta candidatura es comprometrien a no presentar-se en les següents eleccions. Entenc el sentit, però no crec que es pugui demanar això a tothom. Crec que és bo que sigui un compromís del President, però no crec que es pugui exigir aquest mateix compromís a la resta, en tot cas hauria de quedar a la pròpia voluntat de les persones. Personalment, per exemple, crec que això no se li pot demanar a l'Oriol Junqueras. No podem cremar tots els lideratges en aquesta llista. És la meva opinió i és un exemple del que crec és accessori en la configuració de la proposta, adjectiu.

Un altre element de la proposta en el que crec que tant ERC com la societat civil haurien d'obtenir les màximes garanties és que de manera explícita és una candidatura per la independència. Que el sentit de votar aquesta candidatura no és per assegurar un posterior referèndum, sinó per comptar els vots favorables a la independència. En la candidatura no hi pot haver ni el més mínim resquici ni ombra d'ambigüitat sobre el sentit del vot: és un vot de SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

Hi ha altres elements que al meu entendre són cabdals en una candidatura com la proposada. I em vull referir singularment a un d'ells: l'enorme actiu que per a aquest procés representa el president Mas.

El que aporta el President Mas és molt i a molt nivells, però on el seu lideratge assoleix una dimensió d'un valor incalculable és en l'àmbit internacional. Abans de referir-m'hi, només una pinzellada sobre els valors que aporta en el lideratge intern: personalment admiro la seva serenitat, energia, solidesa i capacitat de fer front fins i tot a les situacions més adverses amb una voluntat de ferro i determinació total per superar-les. A aquests valors en vull afegir un altre: la seva intel·ligència. Ho ha demostrat ja abastament: crec que està dotat d'una intel·ligència empàtica que ens ha permès fer front fins ara als més grans reptes que ha plantejat el procés. Això s'ha fet evident de manera col·lectiva amb el 9N. Ja no queda ningú que no hagi reconegut que ha estat una jugada mestra.

Com deia, on lideratge del President Mas esdevé insubstituïble és a nivell internacional. Parlem tant de la dimensió internacional perquè és la que assegura que el que fem no és un acte de consum intern, sinó que produirà efectes, i només el reconeixement internacional pot produir aquests efectes. Això és una certesa absoluta, és on ens ho juguem tot si al comptar-nos som majoria. El President Mas és la cara del procés a tot el món i un interlocutor absolutament homologat a tots els nivells.

El gran Andreu Barnils piulava fa uns quants dies “tenim un president de l'MDT -o alguna cosa així-, però que porta corbata, i això desconcerta als de l'MDT i als de les corbates.” Mas no prové de l'independentisme. No és un quadre o un polític format en l'independentisme. Mas ve de les corbates, en el sentit de ser una persona d'ordre, integrada al sistema. Però que, paradoxalment, està liderant la revolució més important que mai haurem fet al nostre país. Que porti corbata el converteix amb el millor ambaixador que podríem tenir, perquè és un interlocutor fiable per a la comunitat internacional. És la cara visible d'un procés que ha estat exemplarment democràtic i cívic. És el líder que pacientment, però infatigablement, ha estat explicant la situació de Catalunya i oferint negociar una sortida democràtica. I que ha transitat per totes les fases que han dotat de la legitimitat que ara hem acumulat el nostre procés.

És, a més -i això és molt important- un interlocutor que es comunica sense traductors, que parla fluidament -de fet impecablement- l'anglès, el francès i el castellà, les tres llengües amb més abast internacional. Mas pot parlar i explicar-se directament amb qualsevol líder mundial i en qualsevol foro internacional. Perquè el telèfon sonarà.

Els detractors del Barça més gloriós de la història, el que van construir Laporta i Guardiola, deien que aquell equip jugava sol, que no li calia entrenador. I no van parar fins que Guardiola va marxar i a la banqueta del Barça aterrà Tata Martino. Els resultats, a la vista.

No menystinguem el valor dels lideratges, tenim la sort de tenir dos lideratges excepcionals -el del President Mas i el de n'Oriol Junquera- siguem prou intel·ligents per valorar les seves virtuts i tot el moltíssim que ens aporten. Són dos lideratges, a més, complementaris l'un de l'altre, que si treballen plegats, sense trepitjar-se, poden abastar i arribar infinitament més lluny a nivell intern i a nivell internacional del que mai hi arribaria cap dels dos en solitari, i del que nosaltres arribaríem si cometéssim l'error monstruós de prescindir d'un dels dos o de no valorar-los els dos.

Vull a Mas i vull a Junqueras. I vull que hi siguem tots. La declaració, posicionament i proposta del President Mas ha obert la porta a fer realitat allò que jo reclamava en el penúltim post: que els partits no segrestin les eleccions de la independència i que es configuri una proposta en la qual la societat civil, les personalitats i els voluntaris ens hi aboquem amb tota la nostra energia i capacitat per fer realitat el somni: LA INDEPENDÈNCIA

Quan ja tenia escrit aquest post he llegit l'article del gran Quim Torra a El Singular Digital. En Quim Torra proposava una cosa tan inicialment desconcertant com, quan hi penses, genial: que la candidatura l'encapçali Neus Català. Crec que tothom hauria de tenir en compte aquesta idea. La presència de Neus Català tindria un monumental valor simbòlic i cohesionador, sense treure el més mínim relleu institucional a que el President Mas vagi per exemple de número dos i Junqueras de tres. Que Neus Català l'encapçalés relligaria i projectaria tots els grans valors que ens uneixen en aquest moment amb el que ens han unit en el passat. Seria un homenatge a tots els que ens han precedit. Però també seria escrupulosament respectuosa a un nivell institucional, perquè no obstaria que Artur Mas fos el candidat a presidir aquest Govern de la independència. 

AMB PLENA CONFIANÇA EN TOTHOM, SEGUR DE QUE HO FAREM BÉ: SOM-HI, AQUÍ HI HA LES MEVES MANS, ELS MEUS BRAÇOS, LES MEVES CAMES I EL MEU COR PER AJUDAR EN TOT EL QUE CALGUI.
--------------------------------------------------------------------------

PS: La reflexió ja l'he acabada. Bonus Track

Ara només voldria traslladar-vos un sentiment íntim meu: em sento molt orgullós del President Mas. Mireu, l'any 2010 vaig prendre una decisió que no va ser fàcil: fer públic que votaria Mas, i fins i tot fer campanya, ja que amb altres companys bloguers amb evam impulsar la iniciativa “Absolut Mas”.

Des de l'any 1984 que vaig començar la meva militància independentista, era la primera vegada, aquell 2010, que demanava el vot per a un partit que no es postulava obertament, inequívocament, com a independentista. De fet l'únic carnet d'un partit polític de debò que he tingut ha estat el d'ERC. Hi vaig entrar amb la Crida Nacional a ERC i en vaig ser militant uns pocs anys, i vam fer moltes coses, i vaig participar en força campanyes, etc. Però la vida de partit polític no està feta per mi, i ho vaig deixar. ERC ha estat també, sense cap mena de dubte, el partit polític que més vegades he votat, i amb enorme diferència amb qualsevol altre. Així doncs, i des d'una militància independentista crec que força activa al llarg de molts anys, aquell 2010 vaig fer “campanya” pel Mas, i ho vaig fer perquè vaig creure que havia de donar suport a la seva proposta i perquè creia que el món de convergència havia començat un viratge cap a l'independentisme que és el que ens donaria la majoria social.

El 2012 vaig renovar la meva confiança en Mas. Pensava que el gest que havia fet d'assumir la mobilització que havíem protagonitzat l'Onze del 2012 s'ho valia. Ho vaig fer, aquell cop, amb el dolor de no votar un amic meu, l'Oriol Junqueras. Com va dir llavors Salvador Cardús, “només la confiança obliga”, i jo confiava en el ja President Artur Mas i volia “ajudar” (més que “obligar”) a culminar el viratge cap a assumir explícitament la independència com a objectiu del món convergent.

Ara, quatre anys després d'aquell 2010, puc dir allò de “feina feta”. Ara crec que ja ningú no discuteix que el món convergent ha culminat aquest viratge i s'ha posicionat explícitament per la independència. I crec que tenia el dret i l'obligació de dir que estic content, molt satisfet i molt orgullós de la decisió que vaig prendre. Em sento plenament recompensat en la confiança dipositada.

Els qui em coneixeu ja sabeu que el que digui la gent me la porta fluixa. Que les crítiques, el menyspreu i àdhuc l'insult no només no m'afecten, sinó que em posen catxondo. No tinc cap carnet polític ni dec res a ningú. Per això he estat sempre lliure per prendre les meves decisions. Per a un militant independentista amb la meva trajectòria tampoc no era fàcil demanar el vot i fer campanya per CiU. Va ser curiós veure com “el full de serveis independentistes” de la pràctica totalitat de la gent que em sermonejava, donava lliçons o directament menyspreava o insultava no passava mai d'un parell de línies, un paràgraf com a molt, davant els meus 30 anys de militància i activisme independentista. Quin contrast amb el respecte i el suport que en tot moment vaig rebre de tots els camarades amb els que durant tants anys havia estat treballant, quan érem els únics que ho fèiem. Sí, em podia haver equivocat. No hagués estat la primera vegada. Doncs mira, ho reconeixes i a tornar-hi.

La conferència d'en Mas és per a mi la prova que no em vaig equivocar. Al llarg de tots aquests anys tots ens hem equivocat destratègies. Aquí tots sempre hem pensat que teníem la raó i fins i tot tota la raó. I ens hem discutit molt, i fins i tot ens hem enfadat molt. Només s'equivoca qui fa coses. I amb encerts i errors hem fet moltíssimes coses, que expliquen que avui siguem aquí.

L'Ernest Folch publicava fa uns quants dies un article valent a El Periódico en el que feia un reconeixement públic que s'havia equivocat en tot com havia valorat i jutjat el 9N. Vaig pensar “ja li val”, amb tot el que havia arribat a rajar, però sobretot vaig pensar que per infreqüent, era molt d'agrair aquell article. El cito perquè crec que és un bon exemple que ens pot servir a tots per fugir d'aquesta letal actitud de la “condemna preventiva”.

Ara necessitem confiança entre tots nosaltres. I necessitem traslladar-la a tots els nivells. Crec que després del 9N i després de la proposta que ha fet en Mas ens mereixem desterrar el dubte preventiu, amb tot el que se'n deriva. Si arribats on som no confiem entre nosaltres, malament. Que la podem cagar, sí. Prefereixo mil vegades estar en situació de dir “vaig confiar i m'he equivocat” que dir “no vaig confiar i m'he equivocat”. Siguem positius. Ens necessitem tots. Hem après molt. I aquest és un país molt petit, en el que ens coneixem molt tots, els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres febleses, les nostres fortaleses. No ens jutgem i no serem jutjats. Confiem i hi haurà confiança. Donem-nos la mà, i serem més forts. Fem-ho, i ens en sortirem.