Aprofitarem aquest moment de calma
enmig les tempestes del procés per comentar alguna cosa d'enquestes
aprofitant el baròmetre de El Periódico que s'ha fet públic
aquesta setmana, posant-lo en relació amb els resultats de l'últim
baròmetre del CEO -octubre-, que és l'enquesta més potent de les
que es fan a Catalunya.
Té sentit mirar les dades de El
Periódico perquè, tot i que com veurem hi ha coses massa estranyes,
és l'única posterior al 9N, per tant l'única que pot recollir o
apuntar els primers efectes de tot el que ha representat i passat al
voltant del 9N, de la mateixa manera que podem assenyalar aquelles
coses o resultats que són “massa” estranys, i que per tant convé
posar en quarentena, perquè poden ser una estimació poc fundada,
errònia o mal “cuinada”.
Podem parlar d'algun “efecte 9N”?
Algunes dades de l'enquesta El
Periódico apuntarien algun canvi de tendències post 9N, però per
ara s'expressa feblement.
El dos possibles canvis són una
possible recuperació de la intenció de vot de CiU i una simultània
pèrdua d'intenció de vot d'ERC.
La primera, la de CiU, és molt feble,
i, a més a més, és un “salt” que quan mirem amb certa
perspectiva aquest baròmetre de EP s'ha donat altres vegades sense
que hi hagi fet polític rellevant al darrere com sí hi pot ser ara.
El salt seria que CiU passaria de tenir una intenció de vot del
18,5% al 20%, és a dir, 1,5 punts de diferència. Això està dins
el marge d'error de l'enquesta, i és, per tant, molt feble. No li
donaríem cap importància si no fos perquè és evident que el 9N va
ser una data històrica, tot va anar molt bé i tothom valora el
paper i lideratge que va tenir el President Mas i el Govern, de
manera que ningú no troba estrany que això pugui implicar un canvi
de tendència en la intenció de vot. Però per ara és molt feble,
demoscòpicament poc rellevant.
Però ens trobem que aquest repunt
d'1,5 punts ha anat acompanyat d'un descens de la intenció de vot
d'ERC de 3,9 punts (del 23,9 al 20). Aquests gairebé 4 punts ja
estan fora del marge d'error, i per tant sí que poden apuntar un
cert impacte de tot el que ha passat al voltant del 9N. Per a la
majoria d'observadors, el que va fer ERC des de la nit del 14O ha
estat incomprensible, molt difícil d'explicar, i per tant sí que
podria tenir una certa base que això hagi tingut un mínim impacte
en la seva intenció de vot.
Les dues dades simultànies han
implicat, a més, que CiU hagi retallat per en 5,4 punts el
diferencial amb ERC i això hagi facilitat un cert titular de
“recuperació”. Jo el veig encara molt feble, i només en parlem
com a possible tendència per l'anàlisi que fem del panorama
polític, més que per les dades de l'enquesta.
Hi ha “efecte Podemos”?
És evident que la fantasmagòrica
proposta de Podemos ha fet forat entre l'electorat català. El
baròmetre de EP és molt escandalós en aquest sentit, atès que els
projecta com a tercera força política, amb un 13,8% dels vots.
Tot i que crec que EP sobredimensiona
-potser interessadament- Podemos, quan mirem l'enquesta del CEO veiem
que li projecta un 8,5% d'intenció de vot. Per tant, sí que hi ha
efecte Podemos, i si quan passin de fer el fantasma a concretar
alguna cosa això no altera els seus votants, Podemos entrarà amb
certa força al Parlament.
Hi ha, però, algunes dades de
l'enquesta de El Periódico que no són gaire fiables: segons EP la
principal transferència de vot a Podemos vindria del PP,
concretament un 36,8% dels seus votants el 2012. Aquesta dada xoca
molt amb la del CEO, on només un 1,9% dels votants del PP ara
votarien Podemos. Això és molt estrany. Massa.
En aquest mateix sentit, per al CEO el
PP té una fidelitat de vot del 60,2%, mentre que per a El Periódico,
amb tan sols un mes de diferència entre les dues enquestes, la
fidelitat de vot seria del 21,1%. Raro raro raro.
Són dues diferències massa grans. Per
tant amb aquestes dades tenim un problema, i per valorar adequadament
haurem d'esperar noves enquestes que ens permetin situar per on van
les tendències, perquè el diferencial és tan gran que gairebé
invalida les nostres possibilitats d'anàlisi per a Podemos i per a
PP.
Totes dues enquestes apunten, en canvi,
una mateixa tendència pel que fa al forat que fa Podemos entre els
antics votants de PSC, ICV-EUA i C's. Per a aquests tres partits la
fuga de vots cap a Podemos és la principal pèrdua de vot que
pateixen, i és el que explica la irrupció de Podemos, més enllà
dels dubtes sobre les dades del PP, ja que segons el CEO Podemos
esgarrapa entre l'11,4 i 11,7% dels antics votants d'aquests partits,
a més de ser dels que més pesquen entre el vot en blanc i
l'abstenció.
Per tant, la proposta Cuarto Milenio de
Podemos sí ha fet forat entre l'electorat, és significatiu, i
afecta bàsicament a PSC, ICV i C's, i caldrà acumular informació
per veure si també impacta entre l'electorat del PP.
La CUP és tendència?
Sens dubte. La CUP és tendència, i a
l'alça.
Les dades de la CUP del baròmetre EP
no em quadren per una cosa: els assenyala una fidelitat de vot del
52%, mentre que per al CEO tenen la més alta fidelitat de vot de
tots els partits, amb un 83,5%. Cuidao.
A l'analitzar la CUP estem condicionats
per una cosa: com que la seva mostra de votants en les enquestes és
petita (són els que van tenir menys vots de totes les forces
presents al Parlament), és difícil “enganxar” bé aquest
segment. Però com que el baròmetre del CEO té una mostra molt més
gran, són 2.000 enquestes, crec que en aquest punt és sens dubte
molt més fiable. Per tant, i tot i que EP acaba projectant la millor
intenció de vot que fins ara han donat a la CUP, crec que la
projecció que fa el CEO és més encertada, i per tant l'ascens que
assenyala serà més gran que el que li atribueix EP. La CUP va amunt
a totes les enquestes, això és tendència, però en la discrepància
de dades entre EP i CEO, ens hem de quedar amb el CEO pel que he
explicat abans. De manera que la CUP se situaria amb la mateixa
dimensió que C's i ICV-EUA.
Sense cap mena de dubte la tasca
parlamentària que estan desenvolupant, que tothom els hi reconeix,
així com la responsabilitat que han demostrat tenir en tots els
moments clau del procés està impactant favorablement entre els
electors, que ho recompensen.
De fet la CUP només té una mínimament
significativa fuga de vot cap a ERC, però en canvi recullen votants
de la resta de partits (excepte PP i C's), amb els significatius
percentatges de votants d'ERC (6,1%) i d'ICV-EUA (un 7,3) i fins i
tot un 2,2% de CiU.
Personalment, i tot i que
ideològicament estic lluny de les propostes de la CUP, me n'alegro
dels resultats que els hi projecten les enquestes. Crec que la feina
que estan fent al Parlament és excepcional. Crec que David Fernández
és un excel·lent parlamentari, també en Quim Arrufat. I valoro
extraordinàriament la intel·ligència política i la
responsabilitat que han demostrat en moments clau del procés, com
quan van salvar el 9N perquè no els van tremolar les cames de
quedar-se sols amb el Govern després de la “espantá” que van
protagonitzar ERC i ICV-EUA.
El PSC no se sap on
és... ni què pot fer
El PSC està fregant el col·lapse.
La
fidelitat de vot que té és de les més baixes (49,6 per al CEO,
29,2% per a EP), i només li faltava la irrupció de Podemos per
acabar de fer estralls entre el seu electorat. Podemos seria ara
mateix la principal transferència de vot que té el PSC. Però els
seus problemes no s'acaben aquí, ja que han de fer-hi front des
d'una altra dada diabòlica, com és que perden votants
simultàniament EN TOTES LES DIRECCIONS: un 2,4 cap a CiU, un 2,1 cap
a ERC, un 2,5 cap a ICV, un 2,7 cap a C's i un 1,3 cap a la CUP, per
arribar a aquest 11,4% cap a Podemos.
Vull fer dues reflexions en relació a
algunes dades interessants que apunten les enquestes sobre el PSC i
que trenquen molts mites i un cert bla bla bla:
- De fa temps, i molt abans de la
irrupció de Podemos, l'actuació política del PSC s'ha encaminat a
intentar “frenar” una suposada fuga de vot “espanyolista”. La
foto de Navarro amb la Llanos, la Camacho i el Rivera culmina aquella
estratègia suïcida, perquè la major part del vot que perdien no
era ni amb PP ni amb C's, sinó amb ERC, ICV i CiU. Potser
“acontenta” el vot que li queda, això no ho sé. En tot cas
totes les dades apunten que les pressions del PSOE per marcar la
política del PSC s'han fet més pensant en el PSOE que pensant en el
PSC i els seus votants.
- S'especula molt amb les diferents
“operacions” per canalitzar el vot que perd el PSC cap a ERC.
Però el cert és que a dia d'avui el PSC perd més votant cap a CiU
que cap a ERC, per poc, però és així. Certs debats aconsegueixen
molt ressò, molta opinió i molta parafernàlia, però la realitat
de vegades circula per un altre carril...
Els problemes d'ICV-EUA
Ningú no en parla gaire, però un dels
partits que d'acord a les enquestes poden estar més en crisi és el
conglomerat d'ICV-EUA.
Tant el CEO com EP li donen una baixa
fidelització del seu votant: 45,8 el CEO (la més baixa de tots els
partits) i un 37% EP. Un 11,7% dels seus antics votants apunten cap a
Podemos, però és que un 7,3% se'n van cap a la CUP i un 6,5% cap a
ERC. Hi ha per tant una tensió en les línies de fuga més que
evident, i que va en direccions oposades, tot i que la suma del vot
cap a CUP i cap a ERC indica clarament una fuga d'arrel política
vinculada al procés independentista. L'ambigüitat amb que ICV ha
gestionat el 9N, tant per la seva “espantá” com pel seu
no-posicionament en relació al que es votava ja li està passant
factura, i de quina manera. Però és que a més a més, i tenint en
compte que les properes eleccions seran en clau de la votació de la
independència, si a ICV es pensen que en sortiran vius intentant
caminar sobre les aigües per no mullar-se, em sembla que estan molt
equivocats.
Dit això, la pèrdua de vots cap a lo
sobrenatural de Podemos no és una bona notícia. Com a mínim ICV
garanteix un pòsit nacional que ningú no pot discutir, i que queda
lluny del patriotisme espanyol amb reminiscències joseantonianes del
de la cueta.
L'espanyolisme, en procés de
substituir els amics de la caspa pels protegits de la casta
Fins la irrupció de Podemos hem viscut
en un escenari en que PP i C's es distribuïen l'únic vot d'arrel
identitària que hi ha al nostre país, l'espanyolista, en una
batalla que C's anava guanyant poc a poc. Totes les anàlisis
apuntaven que l'establishment clarament donava per amortitzat el PP a
Catalunya i, sobretot, el lideratge de la Camacho, i apostava per la
projecció del Riverita.
C's manté, d'acord al CEO i a EP, una
bona fidelització dels seus votants (60 i 64% respectivament), però
sembla haver tocat sostre, i amb la irrupció de Podemos per primera
vegada té una significativa fuga de vots (11,7% segons CEO, 23%
segons EP) i la captació de votants d'altres partits s'ha frenat,
només val la pena esmentar el 5% de votants del PP. Res.
Crec que estem davant un escenari en el
que C's ja no creixerà més. I segons com, pot patir fuga
significativa cap a la nova aposta espanyolista de l'establishment,
Podemos. L'entrada del líder de l'espanyolisme empresarial a
Catalunya, Lara, a El Periódico, ho confirmaria. No oblidem que Lara
és qui ha fet un homenet al Pablemos, a través de la seva cadena de
TV, la Sexta, i que tot apunta que ara vol intensificar l'aposta per
Podemos com a nou lerrouxisme promocionant-los des de El Periódico.
Atents, per tant, a aquesta maquiavèlica operació a la desesperada
de l'espanyolisme.
Pel que fa al PP, a l'espera de noves
dades que permetin clarificar les enormes diferències que apunten
les dues enquestes, la seva situació és d'inequívoca pèrdua de
suports. No capta vot de ningú i en perd en diferents direccions.
Està clar que el lideratge de la
Camacho és un lideratge totalment zombi, i només tenim el dubte de
si ja va bé a l'establishment mantenir-la perquè col·labori en
l'enfonsament del PP a Catalunya en benefici d'altres forces o faran
alguna cosa per taponar la ruïna.
Per acabar-ho de complicar tot el CEO
té una dada interessant: la principal fuga de vot del PP és... cap
a CiU! Un 6%, mentre que cap a C's és un 5% i cap a Podemos un 1,9%
Els dos baluards fins ara de
l'espanyolisme a Catalunya estan, doncs, consumint-se en el seu propi
fracàs, sense cap expectativa electoral positiva, tot el contrari.
L'estratègia espanyolista per combatre el procés que fins ara han
encarnat ha fracassat de manera clamorosa. La seva representativitat
és cada cop menor, i les seves possibilitats d'esdevenir res al
Parlament, nul·les.
Això és el que explicaria que
l'establishment, la casta, hagi apostat per Podemos com a nova
operació que vehiculi l'espanyolisme, amb un nou llenguatge i, el
que és molt important estèticament, sense vincles amb el passat com
tenen PP i C's i sense participar de la parafernàlia de la caspa
feixistoide del hòlding 12-O, Societat Civil Catalana, etc.
L'espanyolisme a Catalunya aposta de
manera inequívoca per deixar enrere la caspa i promocionar una nova marca, els
protegits de la casta, Podemos.
Què sumen CiU i ERC?
Hi ha una tesi que corre de fa molt
temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC
segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos
partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra
opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys
el mateix.
Això serviria per als resultats de
l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la
baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria
absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent
perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per
al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris
letals.
Hi ha una cosa que per a mi està molt
clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans
mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el
de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo
que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels
dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per
fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues
maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i
complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant
el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les
diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui
esdevé un rival.
Jo prefereixo mil vegades el primer
escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests
dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè
facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge,
ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que
ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.
Ara tot ens aboca a unes eleccions que
seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i
ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells,
sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa
diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat
d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat
el procés fins ara, i que no estan als partits.
Acabo: missatges cap a ERC i cap a
CiU
Vull acabar amb uns missatges molt
clars per a ERC i per a CiU.
ERC
Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un
cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que
va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i
encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però
marquen una tendència que no es pot ignorar.
Jo no sé si els amics d'ERC són
conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que
els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força
política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent
un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que
converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el
que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el
seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada
Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança,
perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen
d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara
em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la
gent que prioritza la independència.
Això que dic és així. I el canvi de
discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol
Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir
conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo
per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.
CiU
La situació de CiU és, de fet, la més
complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a
Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el
President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la
precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la
que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern
tripartit.
CiU i el món de CiU és, a més a més,
el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta
opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués
virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en
aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas
al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a
decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella
estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica
que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a
la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.
Malgrat això, és evident que CiU
assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està
passant.
Per una banda tenim el desgast associat
a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada,
difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a
un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de
corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso
que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb
aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal
veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi
hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el
mateix President durant la campanya 2012).
Però hi ha un altre desgast que pateix
CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes
sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és
curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la
història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N,
que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la
Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una
fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més
claredat en relació a la independència.
En un anterior post hi vaig fer
referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de
tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de
vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal
protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del
President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat
internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no
fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho
faran:
- situar de manera clara, amb totes les
lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el
programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la
brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats
de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís
polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent,
que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N.
Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no
parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu
polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú
no ho entendrà. Ni jo.
- apartar Duran d'una vegada i per
totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern,
per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és
100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU,
desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i
desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més
irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha
cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és
desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots
(President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà,
malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet
molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva
gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però
Duran no pot seguir.
Yesostodoamigos, no olviden mineralizarse y supervitaminizarse.
Estem on sempre hem lluitat per
ser: a les portes de la independència. I hi som amb tota l'enorme
empenta de l'èxit del 9N. Ara és l'hora que tothom faci els seus
deures. Els ha de fer ERC, els ha de fer CiU, i els han de fer ERC i
CiU junts, obrint un espai únic i excepcional a la societat civil
per convertir les properes eleccions en les eleccions de la
independència i fer-ho comptant amb tothom i canalitzant les enormes
energies que el procés ha acumulat. Tot el que no sigui això ens
aboca a la incertesa i a la confrontació interna, que són les dues
grans coses que hem d'evitar. No hi pot haver cap incertesa com la
que derivaria de que la proposta central del Sí no guanyés amb
majoria absoluta, no hi pot haver cap incertesa sobre que tindrem un
govern sòlid, no hi pot haver cap de les incerteses que ens
assegurem tenir si cadascú va a la seva.
Però, sobretot, hem d'evitar també un
escenari de tothom a la seva perquè sabem perfectament que, a banda
de la incertesa, ens aboca a un segur escenari de crítica, disputa i
desgast entre les dues forces centrals que no ens podem permetre de
cap manera, perquè ens acabaria esgotant i destruint a tots,
començant pel procés. I no ens ho mereixem. Ens mereixem, perquè
ens ho hem guanyat, treballar tots junts en les eleccions de la
independència. I a més a més sabem que fer-ho així és potser
l'única garantia d'èxit que tenim.
SOM-HI!
DONEC PERFICIAM
Som a la mitja part del partit. tot es decidirà a partir d'ara. I no hi haurà penals...
ResponEliminaMolt intetessant la teva anàlisi. Felicitats per l'article.
ResponEliminaFelicitats. Una mica de llum en el bosc dels partits catalans.
ResponEliminaem fascina la teva imparcialitat... la teva manera de tendir els ponts que consideres imprescindibles és dir que CiU són astuts, valents, atrevits, víctimes, etc. i que ERC són covards, traïdors, incoherents, etc? Va home... potser no és la manera no?
ResponEliminaCal parlar de projecte i full de ruta clars per arribar a la independència. Acceptaràs un full de ruta que impliqui tornar a engegar la roda del hàmster i negociar durant 2 anys (o 1 anys, fet i fotut...) un referèndum amb l'Estat? la independència s'ha d'exercir i s'ha de fer sense ambigüitats i de forma explícita. No val posar-la com un futur "intangible" que acabi sent un cop més el qui dia passa any empeny. L'important és això, full de ruta clar i explícit, després negociem com ho fem per dur-lo a terme.
Llista de país? per a fer què? la independència... aha, però com? si el 1r de la llista vol fer una DUI immediata i el segon vol negociar 18 mesos amb l'estat per intentar fer un canvi constitucional perquè algun dia puguem fer un referèndum per la independència... el dia després de les eleccions què fem? la negociació amb Espanya? la DUI?. Això és absurd aquí i a tot arreu. Abans de condicionar processos a llistes i noms de persones s'ha de saber què es vol fer, com i quan es vol fer. La resta són tot fal.làcies purament personalistes o partidistes.
Repeteixo, el teu anàlisi és ultra viciat de partidisme i, sincerament, penso que aquesta segur que no és la forma d'aconseguir l'objectiu de la independència. Demanar la adhesió incondicional a una persona que encara no ha concretat què vol, com i quan ho vol em sembla d'un cinisme sense límits. CUP i ERC ja han presentat els seus programes i en cap dels dos casos són necessàries llistes unitàries. CiU encara és hora que plantegi res explícit i seriós, quan ho faci en parlem.
Dimecres, si vols, seguim parlant però em temo que dimarts només serà un dia més per posar pressió sobre ERC sense concretar ni data electoral ni programa explícit per l'exercici de la independència (més enllà de vaguetats i crides a una unitat buida o amb objectius ambigus, llunyans, difusos i poc concrets). Tan de bo m'equivoqui. Segur, però, que per tu i molts més, els culpables i els dolents continuaran essent els d'ERC (mai la CUP, que són uns "bons nanos").
Sergi
Quin creus que és el resultat límit entre poder i no poder fer una declaració d'independència?
ResponEliminaEn un referèndum està molt clar. Però en unes eleccions, quin és el resultat mínim que necessitaríem?
Jo he votat sempre a ERC excepte un cop després del tripartit, i si CIU o CDC fan el pas de posar la INDEPENDÈNCIA com a objectiu a curt termini al programa els votaré a ells. quanta gent més ho faria?
ResponElimina